Vivim en un món que cada cop està més militaritzat. Segons l’últim informe del Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), les 100 grans productores d’armament han assolit unes vendes rècord: 679.000 milions de dòlars el 2024, un increment del 6 % respecte a l’any anterior, impulsat per les guerres a Ucraïna i Gaza. Aquest augment massiu de la despesa militar i de la fabricació d’armes revela que el conflicte i la preparació bèl·lica s’estan convertint en motors centrals de l’economia global. Quan les armes es transformen en un negoci tan rendible, es normalitza la cultura de la guerra. Per això, la defensa de la pau (el desarmament, el diàleg i la solidaritat internacionalista) ha de tornar a erigir‑se en prioritat global.
Donald Trump està aplicant una versió radicalitzada i matussera de la doctrina Monroe, obviant qualsevol classe de respecte per la legalitat internacional. El seu xantatge i intervenció en les eleccions argentines van servir per salvar el projecte de Milei, ja en franca decadència. També ha emès un missatge en termes similars a les eleccions hondurenyes, que en el moment de redacció d’aquesta editorial encara es troben sense saber els resultats i amb fortes sospites de frau per part dels poders fàctics. A la vegada, ha excarcerat a l’expresident d’aquest país, condemnat per narcotràfic pels mateixos EUA, demostrant clarament que les preocupacions de Trump no giren en cap cas al voltant de la lluita contra la droga, sinó en exercir un control despòtic en el “seu” hemisferi.
Sens dubte la pitjor part la trobem amb Veneçuela, la qual ha denunciat i condemnat l’amenaça colonialista que representa la declaració del president dels Estats Units de tancar completament l’espai aeri sobre el país. Aquesta acció pretén aplicar extraterritorialment una jurisdicció aliena, en un acte hostil, unilateral i arbitrari que atempta contra la sobirania nacional veneçolana. Donem suport a les declaracions del govern de Maduro, en les quals s’afirma que el país no acceptarà “ordres, amenaces ni ingerències provinents de cap poder estranger”. També volem denunciar el paper que està jugant la premsa occidental de guerra psicològica, afirmant que Nicolás Maduro hauria negociat la seva sortida individual del país, sense citar absolutament cap font. També el silenci còmplice de la Unió Europea, enfront d’una clara violació del Dret Internacional, i de l’anunci de què seria una de les pitjors agressions imperialistes cap a un poble de la història recent.
Sobre el tema habitatge, acaba de publicar-se un estudi molt interessant dut a terme pel Centre de Política de Sòl i Valoracions de la UPC. L’anàlisi sosté que la crisi d’habitatge a Espanya no es deu a un dèficit real de pisos (ja que el parc residencial ha crescut per sobre de les llars i hi ha milions d’habitatges buits), sinó a la manca crònica d’habitatge protegit i a un mercat fortament desregulat i marcat per dinàmiques especulatives. El fracàs de les polítiques públiques a l’hora de crear i mantenir un parc assequible explica la dificultat d’accés a un habitatge digne molt més que no pas la quantitat total d’habitatges existents. Per això defensa que la solució no implica construir indiscriminadament, sinó reforçar la intervenció pública, mobilitzar el parc buit i ampliar de manera sostinguda l’habitatge protegit, perquè sense aquest pilar és impossible garantir una política d’habitatge efectiva.
