El títol del llibre de Johan Chapoutot: Les Irresponsables, Gallimard 2025, és ja tota una denúncia. Els qui varen obrir la porta als nazis no van ser responsabilitzats davant la història. Hitler no va arribar al poder guanyant les eleccions tal com es repeteix com un mantra; l’extrem centre li va regalar per tal d’impedir l’arribada de l’esquerra. El març del 33 després de reunir-se Von Papen, Meisner, Schleicher, representants latifundistes i de grans empreses, alts funcionaris i una part de l’exèrcit, per mantenir-se en el poder, decideixen aliar-se amb els nazis malgrat que aquests hagin perdut dos milions de vots (o precisament per això, ja que pensen mantenir l’hegemonia) mentre l’esquerra, especialment el partit comunista no para de pujar. És un moment en què el partit nazi es desestructura, en perill d’esclatament, després de pèrdues significatives en nombroses eleccions locals, una dinàmica fràgil que Brecht ha retratat en: La resistible ascensió d’Artur UI”. Era possible aturar els nazis, però els irresponsables que la història ens ha presentat com grans homes, en realitat varen obrir la porta a tots els horrors.
La crisi data ja del març de 1930 amb el nomenament per decret de Heinrich Bruning a la Cancelleria. Economista expert en finances, governa per decret, per l’article 48-2, amb la signatura assegurada del president Hindenburg. Ha fet polítiques deflacionistes d’austeritat i ja parla de la gran marxa cap a l’est, de la colonització del lebensraum.
L’oligarquia pacta aleshores amb els nazis desubicats i Goebbels es planteja el suïcidi davant l’ensorrada. L’oligarquia tria, sospesa i manipula els nazis, imposa condicions que desemboquen en la nit dels llargs coltells, el juny del 34.
Els primers a fer-se nazis són els petits industrials, però tot seguit hi ha afiliacions espectaculars de les grans empreses que donen una gran credibilitat als nazis en el món de les finances. El 4 de gener de 1933 hi ha hagut una reunió secreta, però abans, el 27 de gener de 1932, en el Club Industrial de Düsseldorf, 1500 patrons aplaudeixen el pla de Hitler que lliga l’economia, la raça i la conquesta territorial. L’abril del 32 el partit nazi és amplament finançat per la banca i salvat dels seus problemes financers. El 20 de febrer del 33, Goering i Hitler reben milions de marcs per a campanyes electorals. La visió del món d’aquests és la mateixa que la de la patronal alemanya, és un projecte a llarg termini: polític, social, internacional, imperialista, colonialista, racista, eugenista, antisemita (identificant jueu amb bolxevic), social-darwinista i ultranacionalista. Són l’autoproclamada elit destinada pels déus a governar que cerca el consens espiritual dels membres de la raça superior.
Contràriament al que es considera com a projecte nazi: la defensa de l’estat totalitari, els nazis posen l’estat al servei d’interessos privats, tal com fa actualment Macron a França. Els nazis es proposen destruir l’estat i posen en el seu lloc agències amb uns objectius que caduquen i un pressupost determinat en el temps, i uns objectius concrets. S’obre la competitivitat entre agències, diversos poders arbitrats per la cancelleria qui aposta sempre per la proposta més radical i més ràpida, és l’estat privatitzat. Contràriament al que ens han fet creure, el nazisme no és un estat absolutista, és efectivament llibertari (Milei, Musk, Trump). Aquest sistema d’agències múltiples és molt ineficaç, crea feudalitats que es perllonguen en el temps més enllà del que havien estat pensades, és una cacofonia general, els quadres mitjans tenen autonomia per a triar mètodes i mitjans, emperò no pas els objectius superiors, si quelcom surt malament la responsabilitat recau en els quadres baixos de forma perversa i portar per exemple a suprimir llocs de treball. Aquesta forma de dirigir edulcorada es replica després de la guerra. Es parlarà de “recursos humans”. És el management com a forma d’organització del treball, tema que tracta Johan Chapoutot en un altre llibre: Lliures d’obeir. El general de les SS Reinhard Hönn forma 6.000 quadres a la seva escola de comerç després de la guerra. Aquest darrer desenvolupa el concepte de management. La teoria de l’organització del treball que els nazis desenvolupen: Fer més amb menys recursos humans és terminologia nazi. L’organització òptima de les unitats de treball implica insuflar en elles alè vital, això només és possible amb una direcció liberal; les empreses privades gaudeixen de grans incentius i beneficis per part dels SS. Motiven al material humà, és la força per l’alegria dels treballadors aris que no són al·lògens (terminologia ària per a designar els esclaus). Segons la literatura normativa nazi el Führer és qui millor ha entès l’ànima alemanya, segons la qual no hi ha contradicció entre patró i obrer, hi ha unitat de raça. Doncs així els treballadors per formants s’obeeixen a si mateixos. L’individu no té drets fora de la seva productivitat, d’això en diuen dirigir per la llibertat o règim participatiu a través de la compra de la voluntat del poble: confort material, política fiscal avantatjosa a partir de l’espoli dels esclaus i pobles al·lògens.
Acabada la guerra, Occident crea una fabula necessària per a no ensorrar-se moralment. No es podia amagar completament allò que va ser portat a la pràctica, però es va anar camuflant, això ha permès a Europa reconstruir-se però mantenint la matriu colonialista, darwinista social, racista, eugenista… Acabada la guerra a Europa es construeix un relat democràtic i no s’assumeix la matriu nazi d’occident, les característiques del qual no són invencions ni alemanyes ni nazis formen part d’un bany cultural occidental de l’imperialisme anglès, francès, belga, etc. I de l’esclavatge i segregació als EUA, Sud-àfrica… Com a exemple, Johan Chapoutot fa referència al llibre: L’Hecatombe des fous de Isabelle von Bueltzingsloewen, on es detalla com els polítics radical-socialistes francesos, el president del govern petainista era radical-socialista, defensaven, abans de la guerra, l’eugenisme als asils de bojos, en el més clar estil Ayuso.
Johan Chapoutot es recolza entre altres en Eugenie Merieau professora associada de dret públic a la Sorbona, la qual afirma que els estats occidentals han justificat sempre les seves aventures imperials amb termes com: guerra justa, mandats de civilització, mandats de democratitzar, començant per Espanya al s. XVI. És a dir, Europa ha creat una realitat alternativa a la realitat i dona llum a situacions delirants. Milei, Musk, Netanyahu, menteixen amb total impunitat, no cedeixen a la intel·ligència per entendre allò que ha passat. Els processos econòmics reals arriben al poder fent bestieses, és l’extrema mediocritat abonada pels fems de l’extrem centre: creixement il·limitat, nova economia basada en les tecnològiques… van prenent partit fiscal contra el treball, contra els serveis públics, contra la ciència, contra l’herència de les llums. Per emmascarar això cal crear una realitat alternativa que implica la reconstrucció del feixisme.
Només hi va haver una desnazificació superficial a Nuremberg, es varen jutjar jerarques no pas el fenomen nazi. Els partits liberals com l’FPD són màquines de reciclar nazis, a França La legió francesa recluta a milers de Waffen-SS per a la guerra del Vietnam. També el fenomen del Poujadisme, el cap del grup parlamentari del qual era Jean-Marie Le Pen, durant la 4a república. De Gaulle, admirador de Franco, crea la cinquena república seguint les teories de Henry Capitant, jurista francès qui s’inspira en el govern per decret presidencialista de l’època Hindenburg que ha portat a França a l’atzucac actual: arbitrarietat i negació del Parlament per part de Macron.
Un altre llibre que descriu l’acumulació brutal de plusvàlua per part del capitalisme salvatge sota la protecció nazi és el de David de Jong on s’explica la història oculta de les dinasties més riques d’Alemanya:
“En el moment de la seva mort, Friedrich Flick era l’home més ric d’Alemanya i es trobava entre els cinc més rics del món. Controlava el grup empresarial privat més gran d’Alemanya, amb participacions majoritàries en 103 casos i 227 participacions minoritàries significatives, uns beneficis anuals equivalents a 5.500 milions d’euros actuals i més de 216.000 treballadors, inclosos els que treballaven a Daimler-Benz. Flick sempre s’havia negat a pagar ni un sol cèntim a aquells que havien fet treballs forçats a les fàbriques o mines que controlava.”
Diners i poder en el Tercer Reich, pàg. 341
S’havia utilitzat una missió catòlica per blanquejar els diners donats per Flick, que després es retornaven al seu grup empresarial perquè es distribuïssin entre els seus destinataris: la CDU/CSU, la Unió Demòcrata Cristiana i la Unió Social Cristiana… El cas Flick, Der Spiegel el va titular “La República comprada”. En la investigació es van veure implicats centenars de membres del parlament, inclòs el canceller Helmut Kohl.
Flick utilitza presoners dels camps de concentració des del 1940. Diu Jong:
“Sauckel aumentó ràpidamente el número de personas a las que se reclutaba de manera forzosa, o simplemente se deportaba, para que trabajaran en las fàbricas alemanas. Se trajo a millones de personas de toda Europa, pero la gran mayoría apodada Ostarbeiet (trabajadores del este) provenía de la Unión soviètica y Polonia . Al menos doce millones de extrangeros fueron obligados a trabajar en Alemania durante la guerra: hombres, mujeres, niños y niñas. Dos millones y medio murieron tras haber sido sometidos a espantosas condiciones de vida.” (pag 208)
Alternativas económicas nº 110 de febrer de 2023
Aquesta informació contextualitza la història de manera que treu el monopoli als sionistes. No cal dir que una de les esclaves en aquestes corporacions, la Siemens, va ser la Neus Català.
Edwin Black i Jacques Pauwels. Són autors que remarquen aquest fet, denunciat per Jong, amb el greuge afegit que impliquen a les grans empreses nord-americanes: IBM i la seva sucursal Degoussa, General Motors i Opel, Ford, IBM, Standard Oil, etc.
David Hurtado diu el 5/04/2025 a la revista Periodismo alternativo sobre el llibre de Pauwels “El gran capital con Hitler: Lucro a través de la guerra y el genocidio”:
“Uno de los aspectos más impactantes del anàlisis de Pauwels es cómo el gran capital se lucró directamente de las políticas más atroces del régimen nazi, incluyendo la guerra de conquista y el holocausto. La maquinaria de guerra alemana alimentada por contratos masivos, convirtió a las grandes empresas en beneficiarias de un ciclo económico basado en la agresión imperialista. Los países ocupados fueron saqueados sin piedad, y sus recursos fueron canalizados hacia las arcas de las corporaciones alemanas. Además el uso de trabajadores forzados -hasta 12 millones en Alemania y 36 millones en el imperio nazi más amplio- permitió a estas empresas reducir costos y aumentar ganancias sin precedentes…mantuvieron operaciones lucrativas en Alemania a traves de sus filiales, suministrando vehículos, tecnología y combustible esenciales para la máquina de guerra nazi. Pauwels argumenta que esta colaboración no fue un accidente, sino una decisión calculada: el fascismo ofrecía un entorno favorable para los negocios, y las corporaciones estadounidenses estaban dispuestas a ignorar las atrocidades con tal de proteger sus intereses económicos, incluso algunas de estas empresas maniobraron para mantener sus vínculos con el régimen de Hitler, lo que retrasó la entrada de EEUU en el conflicto.
Pauwels no sólo ofrece un relato histórico, también lanza un crítica mordaz al revisionismo que ha buscado exculpar al gran capital de su papel en el nazismo. Obras populares como la Lista de Schindler han perpetrado mitos de industriales heroicos opuestos al fascismo cuando la realidad era radicalmente opuesta, asimismo el autor cuestiona interpretaciones como la de Daniel Glodhagen que atribuyen el ascenso de Hitler al supuesto antisemitismo del pueblo alemán desviando la atención de la responsabilidad de las élites económicas”.
El gran capital con Hitler de Jacques Pauwels és una obra imprescindible per als qui busquen comprendre les arrels econòmiques del feixisme i les dinàmiques de poder que el van sustentar.
Finalment, Unai Eguia en el seu llibre: Y los campos se quedaron sin flores parla de la seva investigació sobre els camps de Hradischko i Múlsen on fou deportat el figuerenc Enric Moner, la vida del qual també recollim en el llibre: Malvats i Guerrillers editat per la Fundació Neus Català.
“En esa fábrica, en esas largas jornadas de más de 12 horas, los deportados encerrados en hangares, sin ninguna protección, sufrían frecuentes accidentes. Muchos quedaban ciegos por las virutas de metal incrustadas en los ojos, después de pasar cientos de horas desbardando piezas de metal. Los cortes, amputaciones, eran fatales, e impedidos, se les ejecutaba inmediatamente. Los deportados, en su mayoría rusos, sin apenas beber ni comer, pernoctaban en condiciones atroces, hacinados y entre enfermos… Esta cadencia de trabajo y el ambiente de terror siguió hasta que, en la madrugada del primero de mayo, los prisioneros soviéticos, hartos de soportar esta situación, prendieron fuego a sus colchones de paja…”
En conclusió, el nazisme no és un parèntesi ans una matriu de la nostra cultura occidental basada en el racisme, imperialisme, malthusianisme (hi ha massa gent al món) i eugenisme (els inútils sobren), darwinisme social (només els millors sobreviuen) i explotació com a conseqüència, tot plegat restà somort durant la guerra freda mentre existien la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Avui podem afirmar que els crims contra la humanitat varen existir abans, durant i després dels judicis de Nuremberg i el llarg martiri de Palestina n’és només l’exemple més escandalós. El projecte sionista és la materialització específica amb arrels bíbliques, com a pretext transcendent, d’aquesta matriu, així com el racisme de l’evangeli està basat en la maledicció de Noè sobre el seu fill Cam:
“Quan Noè es despertà es va assabentar del que havia fet Cam, el seu fill petit, llavors el va maleir -Maleït siguis! Que siguis el més inferior dels servidors dels teus germans. Beneït sigui el Senyor! Déu de Sem (pare dels pobles semites) i sigui Canaan…”
La Bíblia, llibre del Gènesi 9 Versets del 18 al 28.
Tot plegat un pretext que amaga els interessos econòmics capitalistes com deia Marx quan tracta la qüestió jueva.
