Des de Comunistes de Catalunya, la Fundació Neus Català i la Revista Realitat fem una crida a la participació activa, també en les tasques organitzatives, logístiques i comunicatives, del concert Antiracista – 15è Aniversari UCFR, que es realitza aquest dissabte 11 d’octubre, des de les 7 del vespre a l’Espai Jove Fontana (Gran de Gràcia 190, Barcelona). L’entrada és gratuïta, però la UCFR demana aportacions voluntàries
El Concert tindrà les actuacions de Rosa Sánchez, cantautora de Costa Rica, lluitadora social i filla adoptiva del Raval; Navil, cantautor palestino-català; MatriaLibre, ball del sud global; Revolusonats, joves rapers antiracistes marroquins; J Snake Blues Band, blues elèctric i mestís; i RumbaySon de Gràcia, Rumba catalana de km 0.
La Festa-Concert també té l’al·licient de ser un espai de trobada, lúdica i reivindicativa, de les persones i entitats que formen part de la UCFR i de les futures que s’incorporin. Celebrant el 15è Aniversari de l’entitat, cal recordar el motiu pel qual va néixer el 2010. Davant l’anunci del partit d’extrema dreta Plataforma per Catalunya (PxC) de tornar a concórrer a les eleccions municipals, des de la societat civil organitzada va sorgir la iniciativa de respondre de forma unitària i plural, tot generant un moviment-xarxa que confrontés i derrotés a l’extrema dreta institucional d’aquell moment. Avui, quinze anys després, Plataforma per Catalunya (PxC) no existeix, va ser derrotada. Però no les seves idees, ni el seu relat, ni la seva agenda identitària, racista, xenòfoba, aporofòbica i de fractura de les classes treballadores i populars.
Si fa quinze anys va ser una necessitat crear la UCFR, ara és un instrument imprescindible (tot i que millorable), juntament amb tots els moviments socials, per afrontar la situació present, en què l’extrema dreta està avançant de manera alarmant arreu del món. Governen potències i superpotències com Itàlia o els Estats Units, i poden ser primera força a Alemanya, Gran Bretanya i França; sense descartar, ni de bon tros, que això pugui produir-se a Espanya. A Catalunya, Aliança Catalana pot fer un salt institucional impressionant, que tindrà com a conseqüència un canvi brutal en el mapa polític. Ja ara, amb el gir de Junts cap al seguretarisme i la negació de drets, l’extrema dreta d’AC ha assolit condicionar l’agenda política. Però, com es diu en llenguatge esportiu, “encara hi ha partit”. L’avenç de l’extrema dreta no és un accident natural inevitable. És confrontable i derrotable. Ens ho hem de creure, ho hem d’interioritzar i actuar conseqüentment amb energia gegantina.
A la necessitat de grans dosis d’“optimisme de la voluntat” cal afegir la necessitat d’encertar en el diagnòstic i la lectura del present. Amb aquest propòsit volem compartir amb vosaltres aquests apunts i reflexions que segueixen.
Novetats a l’extrema dreta institucional: violència esquadrista i construcció de contramoviment veïnal reaccionari
A l’editorial de Realitat del 5 de setembre heu pogut llegir: “A Torre-Pacheco, Alcalá de Henares, Piera, Vallirana o Hortaleza, l’esquadrisme ultra, amb connexions amb l’extrema dreta institucional, ha planificat i executat accions gravíssimes de violència racista, alimentades i acompanyades de missatges d’odi i informació fake, tant de personatges anònims a xarxes socials com de representants institucionals de VOX. Expressem la nostra màxima condemna davant la campanya que ha tingut lloc. També, davant d’acords municipals racistes, xenòfobs i islamòfobs, promoguts per PP-VOX a diferents Ajuntaments, com Jumilla. I, també, davant l’amenaça directa, realitzada pel mateix Abascal, a ONG humanitàries de rescat marítim com Open Arms i davant la insurrecció institucional de governs del PP negant-se a acollir a infància i adolescència migrant. Aquestes pràctiques no només són una amenaça per a la convivència, sinó que evidencien l’estratègia de l’extrema dreta per guanyar espai a través del racisme, l’odi, la por i la mentida, per complir amb la seva funció de dividir la classe treballadora i els sectors populars. En moments com aquest, especialment, cal aixecar la veu i defensar la construcció col·lectiva d’una societat basada en la veritat, la justícia, l’equitat i la solidaritat dins la nostra classe, per sobre d’orígens geogràfics, colors de pell, creences religioses, identitat de gènere o opció afectivosexual.”
Fins ara, hem estat plenament conscients que les extremes dretes institucionals i mediàtic-empresarials utilitzaven el “dog-whistle”. El terme fa una al·lusió a la forma similar en què funcionen els xiulets ultrasònics per a gossos que s’usen en el pasturatge d’ovelles, el qual emet freqüències que no són dins de l’espectre d’audició humana, però que sí que són audibles per als gossos pastors. Seguint l’analogia, es produeix una emissió de discursos d’odi permanent, que actuen com a una xiulada als gossos (grupuscles neonazis i esquadristes) perquè ataquin.
En el cas de les “caceres humanes a migrants” a Torre Pacheco, l’extrema dreta institucional ha anat més enllà, passant del “dog-whistle” a la implicació directa i personal de càrrecs de VOX en la difusió de missatges d’odi. El mateix ha succeït amb l’agressió perpetrada per Pedro Bayona (excandidat de Vox a les eleccions municipals de Blanes), que va estar denunciat pel periodista Román Cuesta.
Cada cop és més urgent netejar de feixistes els aparells d’Estat. Quant a la resposta policial en el cas de Torre Pacheco, és una vergonya la comparació entre la contundència policial contra les treballadores en vaga i l’escassa contundència policial contra els esquadristes. En el cas de l’agressió al periodista Roman Cuesta, les informacions publicades es contradiuen i ni tan sols deixen clar que s’hagin produït detencions. Pel que fa a la Fiscalia, aquesta ha obert investigació sobre la implicació directa i personal de càrrecs de VOX en la difusió de missatges d’odi, directament incitadors de la violència esquadrista
La crida a la violència esquadrista, lluny de provocar una pèrdua de suport demoscòpic, en les enquestes realitzades entre juliol i setembre mostren un creixement electoral. I, alhora, incrementen el gir del discurs del PP cap a posicions de l’extrema dreta, ja massa vegades indestriables de les de VOX.
Mobilitzacions de resposta i reptes
La “cacera humana de migrants” a Torre Pacheco, protagonitzada per esquadristes vinguts d’arreu de l’Estat espanyol, i l’atac islamòfob contra la mesquita de Piera, van tenir respostes populars en format de manifestacions, també arreu de l’Estat. Cap agressió s’ha de quedar sense resposta, i hem de construir l’alternativa massiva, unitària i plural, cercant suports i trencant les fronteres de la localitat on s’han patit els atacs racistes i xenòfobs.
A tall d’exemple, el Manifest de la Plataforma veïnal #EscombremElRacisme, del Turó de la Peira i Can peguera, més enllà de la cinquantena d’entitats de Nou Barris, ha tingut el suport d’una quarantena d’organitzacions d’altres districtes barcelonins, de diverses ciutats i comarques catalanes i d’organitzacions d’àmbit nacional de Catalunya.
Un altre exemple és el de la Favb (Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona). En un comunicat, emès el passat 5 d’agost, expressa que: “algunes persones vinculades a l’extrema dreta estan difonent missatges que busquen provocar enfrontaments entre veïns i veïnes dels barris de la ciutat. En aquest sentit, destaquen les denúncies de Sant Antoni vol conviure i la Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris. Les associacions veïnals han detectat que aquests col·lectius d’extrema dreta utilitzen els conflictes que es pateixen en molts barris per llançar el seu discurs contra el més feble, evitant que la ciutadania identifiqui els veritables responsables. Alguns d’aquests conflictes, com l’ocupació i ús molest de l’espai lliure, el soroll excessiu, les baralles, la brutícia dels carrers, entre altres comportaments incívics, són utilitzats per culpabilitzar persones sense llar i col·lectius sencers de persones immigrades (…) Els grups d’extrema dreta es disfressen de moviment popular reivindicatiu, però es dediquen a fomentar la por i l’odi contra altres veïns i veïnes i amaguen el suport i finançament que tenen de grups i partits polítics.”
La Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris va redactar un altre comunicat el 26 de juny, després d’una “mobilització veïnal reaccionària / mobilització veïnal de malestars”, on diferents veïnes del barri de la Guineueta demanaven el tancament del CPA (Centre de Primera Acollida) de Nou Barris. Una mobilització que assenyala a població en situació de sensellarisme, per manca de suficients places públiques als equipaments/albergs socials de les administracions. En paral·lel, el mateix dia 26 de juny es va realitzar una concentració antifeixista simultània: “Davant la pobresa, volem més recursos i menys discursos d’odi”, van defensar els concentrats, que acusaven l’extrema dreta d’aprofitar-se de la situació.
Quant a les propostes de futur, volem afrontar aquest gran repte col·lectiu amb un seguit de propostes:
1. No hem de limitar-nos a demonitzar les mobilitzacions veïnals que recullen malestars diversos (inseguretat, brutícia, soroll…), tot i ser orquestrades per les extremes dretes. Hem d’informar bé el veïnat i dialogar, separant-los de l’extrema dreta. Cal pedagogia sociopolítica, desemmascarant els lideratges de les extremes dretes davant el “veïnat emprenyat” que es mobilitza. S’ha d’explicar que la immigració no és el problema ni la causant real dels seus malestars, sinó un fenomen històric fruit de les desigualtats territorials internes i de les desigualtats centre-perifèria del capitalisme. El malestar té com a causa de fons la inacció de les administracions públiques (segrestades pels poders econòmics), la manca d’un increment pressupostari proporcional a l’increment demogràfic, la segregació urbana planificada pel capitalisme, les desigualtats socials imposades i la manca de justícia social i de justícia fiscal (no paga qui més en té).
2. Cal un treball gegantí als barris. És fonamental constatar que l’extrema dreta obté pitjors resultats en els barris on està plenament actiu el teixit associatiu i no hi ha un buit de mediació amb els col·lectius vulnerables.
3. Hem d’avançar en l’educació democràtica, tasca que està fent amb molt d’esforç i resultats rellevants el “projecte Abril” de la Fundació Neus Català.
4. Treballar amb dades reals i verificables, encara que no sigui garantia absoluta de “dato mata relato”, donat el gran desequilibri en els poders mediàtics i digitals.
5. Repensar els moviments socials i el moviment-xarxa unitaris:
a) Les i els activistes no som incombustibles: patim desgast físic i psico-anímic. Calen cures mútues de debò, fet que implica l’exercici de la corresponsabilitat en totes les tasques (planificació, fases preparatòries i execució). No podem limitar-nos a difondre informacions i opinions al whatsapp i/o xarxes socials i a carregar tota la feina en un petit grup de companyes.
b) Els i les expertes a donar conferències han de contribuir a organitzar i a mobilitzar, i no han de substituir a qui té prou coneixement i experiències a difondre (teoria de la praxi).
c) S’han de respectar el conjunt de pluralitats dins els moviments. Qualsevulla pràctica de voler imposar l’hegemonia de part lesiona la unitat del tot.
d) Cal coherència, trencant la bretxa entre discurs públic i acció i aptituds reals.
e) Necessitem més democràcia, transparència i rendició de comptes, també en els col·lectius i moviments sense estatuts ni òrgans de direcció formals. Un moviment social no pot acollir comportaments monàrquics.
f) Les grans organitzacions han d’escoltar a les petites. Les activitats amb forta càrrega de feina han recaigut en les espatlles dels col·lectius de base, amb una insignificant aportació de les grans organitzacions catalanes que, formant part del moviment, tenen milers i milers de persones sòcies i desenes i/o centenars de persones tècniques contractades.
g) Hem de tenir més arrelament d’àmbit nacional català als barris i ciutats. Aquesta és una tasca molt complicada d’assolir sense que les grans organitzacions nacionals contribueixin aportant recursos i activistes de les seves estructures territorials.
Finalment, hem de trencar les zones de confort i bombolles autoreferencials, impulsant noves xarxes comunitàries als barris. En diferents indrets s’han conformat xarxes veïnals comunitàries i solidàries, per a confrontar la propagació de discursos d’odi i discriminatoris. De l’experiència que viuen, ens comuniquen unes consideracions que considerem molt útils:
1. Són un espai d’acollida veïnal, on comencen a participar persones (natives i migrants) sense gaire o amb gens d’experiència associativa prèvia.
2. Convé que les persones activistes, amb més experiència organitzativa i coneixements sociopolítics, adoptin un perfil baix. Altrament, si mantenen el perfil propi dels espais de llarga experiència de treball i lluites, el veïnat que enlaira la seva primera experiència quedarà callat i no participarà.
3. Les i els activistes de llarg recorregut sí que poden aportar el ser co-motor organitzatiu, per facilitar els primers passos i els avenços en l’assoliment d’objectius.
