Iniciem el mes d’abril en el mig d’una situació de reconfiguració de l’escenari internacional, que va molt més enllà de la guerra a Ucraïna o el conflicte al Sàhara, sinó que suposa un canvi de fons en les relacions internacionals, una pèrdua de pes del bloc occidental en un món multipolar i la constatació de la importància del mercat energètic en la configuració de tot plegat. Aquestes setmanes, també, estan marcades per l’augment continuat de la inflació, amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu per a la classe treballadora. Així com, trobem en primer terme la lluita per l’escola pública catalana davant de les contínues agressions que pateix, sigui pel model neoliberal d’escola o sigui per la resposta recentralitzadora del règim del 78 i la contraofensiva cultural que està portant la dreta espanyola.
En mig de tot això, des de la Realitat seguim treballant per generar espais de reflexió amb mirada llarga, fugint dels titulars i de la immediatesa. Aviat tindrem sorpreses per explicar-vos, com és el cas d’un monogràfic sobre seguretat que publicarem abans de les vacances de primavera. A més, en l’última editorial ja contàvem que enguany la Festa Realitat tindrà aires primaverals, estigueu atentes perquè dimecres que ve anunciarem el dia exacte!
Inici d’un canvi de paradigma en les relacions internacionals
Amb el que des del Kremlin es va denominar una “operació militar especial”, el passat 24 de febrer va començar una invasió a gran escala d’Ucraïna per part de les forces de la Federació Russa, que ha desembocat en una guerra que ja fa setmanes que dura i ha fet trontollar Europa des dels fonaments i tot l’ordre mundial.
La responsabilitat d’aquesta guerra és del govern rus i la seva lògica expansionista i d’esferes d’influència, també cal assenyalar de manera molt clara com l’OTAN, amb els EUA al seu capdavant, ha contribuït de manera decisiva a generar les condicions que han provocat aquest atac. Això no es pot entendre en cap cas com una justificació de les accions del govern rus, però, l’OTAN ha seguit una política continua d’expansió cap al que va ser el Pacte de Varsòvia, alimentant la confrontació amb Rússia. Les promeses fetes a Gorbatxov no tan sols de no expandir l’OTAN cap a l’est, sinó d’integrar a la nova elit russa al bloc de poder del capitalisme occidental, no s’han complert, ans al contrari, els Estats Units han mantingut una lògica de confrontació, entre altres coses per evitar una entesa UE-Rússia que li hagués tret control sobre els seus aliats (subalterns) a Europa.
En aquest terratrèmol geopolític, el govern d’Espanya ha afegit més llenya al foc, canviant radicalment la seva postura de neutralitat pel que fa al Sàhara Occidental i reconeixent-ne la sobirania al Marroc. Més enllà de la vil traïció al poble sahrauí que suposa aquesta postura, més si tenim en compte que Espanya és la potència encarregada de la seva descolonització, és una autèntica patinada des del punt de vista geopolític. Aquest canvi malmet les relacions amb Algèria, així com debilita Espanya enfront del regne del Marroc. També subordina encara més Espanya als EUA, depenent del seu gas molt més car que el d’Algèria.
Aquesta crisi diplomàtica, la situació d’escassetat de recursos, la guerra d’Ucraïna i l’encreuament de sancions estan generant una tempesta perfecta d’alça dels preus dels combustibles, i en conseqüència d’encariment dels aliments, i d’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora a tot Occident.
L’espiral inflacionista fa perdre poder adquisitiu, mentre els beneficis creixen
L’IPC interanual entre gener de 2021 i gener de 2022 s’ha disparat fins al 6,1%. Les causes s’han de buscar en els beneficis extraordinaris injustificats de les empreses energètiques, en el creixement dels costos del transport marítim i en l’alta incidència de les grans multinacionals sobre la fixació de preus. Els preus de l’electricitat, el gas i altres combustibles s’han incrementat en un 26,3%.
La pèrdua de poder adquisitiu dels salaris ha estat d’un 2,2% durant el 2021, això sense tenir present com ha evolucionat la dispersió retributiva, que durant els últims anys ha afavorit als ingressos més elevats. L’existència d’una important taxa d’atur i el poder de les empreses en les relacions laborals contribueixen a la debilitat endèmica de la classe treballadora.
Els costos laborals representen un 25% del total de la producció, segons dades d’Eurostat del 2019. Per tant, és completament absurda la idea de la patronal que demana una contenció encara més gran dels salaris. El problema de les empreses rau en els costos no laborals, i l’elevada inflació obeeix als grans marges de benefici empresarials.
Després d’uns anys en què, a Espanya, el Salari Mínim Interprofessional va experimentar un increment important en termes reals, en l’any 2022 es congela. Si repassem l’evolució anterior veiem que el 2017 va tenir un augment del 6,9%, el 2019 va haver-hi una pujada notable del 21,5%, que s’alenteix el 2020 amb un augment del 6%, disminueix el 2021 degut all gran increment de la inflació i es congela el 2022. El govern espanyol, a partir de l’acord amb els sindicats, ha aprovat la pujada en termes nominals de 965 € a 1.000 € per enguany, que en termes percentuals representa un 3,6%. Això, a la pràctica, suposa la congelació en termes reals, tenint en compte que la inflació prevista pel 2022 és d’aproximadament un 4%.
La Carta Social Europea aconsella que aquest salari mínim ha de representar el 60% del sou mitjà. Amb la inflació prevista el 2022, aquesta xifra hauria de situar-se ara mateix al voltant dels 1.160 €. Per tant, encara estem un 16% per sota d’aquest objectiu de referència. A Catalunya, els sous són un 5,2% superiors a la mitjana espanyola, per la qual cosa l’SMI hauria d’arribar pràcticament als 1.220 €.
La lluita per l’educació pública a Catalunya
En l’edició de la setmana passada i també en aquesta, la lluita per l’educació pública ocupa un paper central. Al llarg del mes de març s’han produït múltiples jornades de vaga de mestres i professores per combatre la implantació d’un model neoliberal d’educació, la no reversió de les retallades i la consolidació de la doble xarxa pública i concertada. D’ençà de les retallades en educació empreses a partir de l’any 2010, i afegida la pressió, conseqüència de la gestió directa dels efectes de la pandèmia durant els darrers dos cursos escolars, els nostres centres educatius continuen carregant més pes del que poden suportar. Tot i això, el Departament d’Educació ha decidit fer cas omís de la realitat i llançar-se al buit, i amb ell una comunitat educativa obviada, ensordida i menystinguda.
En paral·lel, continua l’ofensiva recentralitzadora per part del règim del 78, amb els seus diversos instruments. En aquest cas, la “justícia” sentencia la fi del model d’immersió lingüística, posant en risc la cohesió educativa i social de la classe treballadora i, en conseqüència, del país. En un context que el català està patint una regressió en les diverses facetes i en el seu ús social, defensar i consolidar el model d’immersió lingüística i l’educació plenament pública. És hora de desemmascarar aquells que vol rebentar el model cohesionador entorn del català com a llengua vehicular, però també a aquells que amaguen els seus interessos de classe potenciant la xarxa privada i concertada darrere d’una falsa defensa de l’educació en català o carregant sobre els equips docents la responsabilitat d’escollir el model lingüístic. Per fer-ho, cal una estratègia de defensa del català i en contra de la segregació, basada en consensos amplis, que incloguin el conjunt de la comunitat educativa, entorn d’un nou pacte nacional per a l’educació.
La contraofesiva de la dreta
Es multipliquen els exemples que evidencien una contraofensiva de la dreta a nivell cultural i polític, com sol succeir després de cada cicle de mobilitzacions i lluites per aconseguir transformacions en un sentit progressista. El cas de la Comunitat de Madrid n’és l’exemple paradigmàtic, però també ho són les mobilitzacions de l’àmbit rural de l’Espanya buidada o del sector del transport.
Amb diferents matisos, aquests dos últims exemples són àmbits abandonats per l’esquerra i on s’està deixant camp per córrer a la dreta extrema i a l’extrema dreta. En aquesta ofensiva actual qui marca el pas en la batalla cultural és l’extrema dreta. Aquesta dinàmica es dona també a escala europea i a la resta del món d’influència occidental. Ens cal aprofundir en l’anàlisi d’aquesta ofensiva i del mateix bloc conservador a l’estat espanyol.
La fi del cicle polític ha representat també, en l’àmbit del comportament electoral, una estabilització en dos blocs (progressista i conservador, per simplificar) amb molt poc traspàs de vots entre un i l’altre. Així, un element clau en les properes cites electorals serà la mobilització dels respectius electorats. Previsiblement, el Gobierno PSOE-UP esgotarà la legislatura. Malgrat que no està implementant polítiques suficientment efectives de protecció de la classe treballadora (com tampoc ho està fent el govern de Catalunya); i davant l’ofensiva conservadora i ultra, es fa servir cada vegada més la por a un govern PP-VOX per mobilitzar a l’electorat d’esquerres. Des de les candidatures del canvi, situar-se en aquesta lògica comporta el risc d’acabar defensant un front “antifeixista” que, en la lògica del mal menor, apuntali l’statu quo del règim de ‘78. Aquesta dinàmica podria arribar a ser suficient per mantenir el gobierno PSOE-UP després de les properes generals, però probablement farà que la victòria de la dreta sigui només qüestió de temps.
