No us explicaré res de nou si us dic que l’engranatge capitalista és perfecte. És perfecte, òbviament, per als que se n’aprofiten i en treuen rèdit. A nosaltres, mentrestant, ens obliguen a treballar per guanyar diners -sense les plusvàlues corresponents- i a gastar-los ràpidament i a tot arreu en una voràgine consumista i monetitzada on tot ha de tenir un valor econòmic. L’espiral capitalista de produir per guanyar, guanyar per consumir i consumir per haver de tornar a produir no s’atura.
La perfecció de l’engranatge té un dels seus màxims exponents en l’exigència reproductiva en la nostra societat, que és altíssima. La pressió per haver de tenir descendència arriba pertot arreu i no deixa espai a alternatives. Un únic model familiar és imperant en la majoria dels àmbits de la nostra vida: mitjans de comunicació, publicitat, polítiques públiques, empreses privades (generalment multinacionals)… Estem rodejats de missatges constants que ens empenyen a seguir aquest únic camí, molt arrelat a la tradició catòlica, segons el qual la família passa pel matrimoni -o parella de fet, una derivada anàloga- i per la reproducció.
És a dir: la nostra vida adulta exigeix treballar un mínim de 8 hores al dia (sense tenir en compte desplaçaments i àpats), 5 dels 7 dies que té la setmana i 11 dels 12 mesos de l’any fins, com a mínim, els 65 anys. I, en aquest model de servitud al sistema neoliberal, hem de tenir temps per educar criatures. Ho podem fer en aquestes condicions?
No. Rotundament no. Si més no, no com es mereixen. No com ens ho mereixem. Si les nostres ocupacions les agrupem en percentatges, l’àmbit laboral ocupa la segona major part del nostre temps (1) —només superat per dormir— deixant enrere la vida comunitària entesa en el sentit més ampli (família, amistats, oci cultural, implicació política i ciutadana, espais d’autoconeixement i escolta, esport, lectura…). L’autorealització necessita aquests espais i la criança, també; però la vida no està organitzada perquè puguem educar els infants de manera diversa, complexa i bidireccional. Tot plegat gira al voltant de la vida productiva i en deixa les engrunes a tota la resta. Realment volem passar per la vida sense poder dedicar-li el temps necessari a la infància? Reflexionem-hi, sobre això, no pas per deixar de tenir descendència (que és una opció molt vàlida), sinó per entendre cap a quin model social, familiar i, en definitiva, ciutadà i comunitari volem caminar i lluitar —políticament— per aconseguir-ho.
Aquesta lluita ha de ser incessant i contínua, però, dins de tota aquesta espiral consumista i esclavista, no hem d’oblidar que hi trobem algunes escletxes d’espais que han sigut construïts per les persones que ens precedeixen. Uns espais que ens demostren que els models alternatius són possibles, factibles i viables. Llocs que fugen de l’(in)dividualisme (2) al que els telèfons i les xarxes socials ens estan abocant sense aturador com a màxim exponent del model imperant al nostre planeta. Parlem de casals populars i ateneus; d’assemblees organitzades i autogestionades; de bona part del sector primari i “la vida de camp”; d’espais per a la gent gran; d’organitzacions polítiques, culturals o populars que busquen alternatives; d’oci a les places i als carrers… i de l’educació en el lleure. És molta la necessitat que tenim de relacionar-nos d’una manera o d’una altra, però ens centrarem en aquest darrer grup de persones que dediquen una temporada de la seva vida -de manera voluntària, altruista i vocacional-, a educar la infància i l’adolescència en uns valors que sovint neden a contracorrent.
Estem davant d’un grup de persones majoritàriament joves que entreguen bona part del seu temps a executar activitats per a infants i adolescents. I ho fan de manera voluntària i autogestionada, sense que ningú els hi hagi demanat. Són persones que decideixen que inculcar determinats valors i maneres de fer a les nostres criatures a través del joc i de la natura pot ser una bona manera d’intentar canviar aquesta societat. Són persones, a més, que estan lluitant contra models ultracapitalistes: campaments d’estiu de RAC1 o del programa de cuina MasterChef; les activitats d’estiu d’empreses que precaritzen, com ara Rosa dels Vents o alternatives esportives que prometen falses esperances i que construeixen en l’imaginari infantil un futur altament irrealitzable. Aquestes empreses no treballen per l’educació en el lleure; aquestes empreses simplement volen enriquir-se amb un model social que esprem les famílies a l’estiu pel simple fet que la conciliació laboral i familiar és una utopia.
Són caps, monitors i monitores que contradiuen moltes regles neoliberals:
- No guanyen diners amb la feina que duen a terme.
- Minimitzen els costos per tal que totes les famílies en puguin gaudir, sense deixar-ne cap d’exclosa.
- Sovint s’organitzen de manera horitzontal amb decisions preses per consensos o majories.
- Funcionen per comissions de treball.
- Es relacionen amb el seu entorn buscant aliances per a les activitats educatives.
- Tracten la infància i l’adolescència per igual, sense tenir en compte el context socioeconòmic, cultural i de gènere i tampoc jutgen per l’aspecte físic.
- Dissenyen les activitats amb objectius pedagògics individuals i de grup que pretenen construir persones del futur que lluitin per la fraternitat, l’amor, la pau, el feminisme, l’ecologisme, l’escolta activa, l’esperit crític…
- Construeixen espais segurs, de pausa i de reflexió.
- Fan ús de l’espai públic de manera comunitària, alternativa i responsable.
- Dissenyen activitats que, majoritàriament, no són monetitzades i les quals són dissenyades a través del treball en equip, la creativitat i la imaginació.
Quan arriba la temporada d’estiu, tota aquesta feina arriba al seu màxim exponent. És l’oportunitat perfecta per posar en pràctica tot allò que s’ha treballat durant tot el curs. Una o dues setmanes en les quals passen moltes coses entre les parets d’una casa de colònies, envoltats de tendes de campanya o caminant en rutes arreu del territori. És el moment ideal perquè infants i adolescents puguin viure en una realitat alternativa al que estan acostumats. Una realitat on no existeixen els diners ni el consumisme; en el que tothom para taula i ajuda a recollir-la; un espai en què la neteja dels espais es fa de manera comunitària perquè tot és de tothom i se n’ha de tenir cura. És una realitat en què s’aprèn a perdonar i a demanar perdó, a demanar i a compartir, a estimar-se molt o poc, però sempre des del respecte. És una realitat en el que les nostres criatures són escoltades, però no jutjades; on el ritme emocional és frenètic, però on el temps no té la pressa del nostre dia a dia. L’estiu és un moment excepcional on aprenen que l’important és la persona, tant el jo com qui s’asseu al nostre costat. Un espai revolucionari on t’embrutes la roba i no passa res, on t’asseus a terra i ningú et diu que allò no està bé, on potser menges uns macarrons freds, però entens que allò no és un problema real… És un espai de molts petits moments on aprens que la vida no és el que ens volen ensenyar, sinó allò que aprenem a viure envoltats de gent extraordinària.
Les diferents activitats d’estiu que duen a terme aquestes persones (colònies, campaments, casals, camps de treball i rutes) són espais comunitaris que, com dèiem, neden a contracorrent respecte dels valors imperants en el nostre quotidià. Hem de donar valor a aquestes persones que donen el seu temps per fer el que els agrada, que no és res més que dedicar una part de la seva vida a l’educació de les nostres criatures. Enmig de tota aquesta espiral de ritmes frenètics i consum i producció excessius, hi trobem un oasi de persones que estan disposades a donar el que, sovint, van rebre quan tenien la seva edat. Persones que, des de la senzillesa i l’adaptabilitat, construeixen mons alternatius anticapitalistes que, malgrat les adversitats (una administració pública que no sempre posa les coses fàcils ni reconeix socialment la seva feina com es mereix; unes noves generacions amb canvis de paradigmes als quals cal adaptar-se; una sobreprotecció familiar excessiva…) encara resisteixen.
Si teniu l’oportunitat, anoteu els vostres fills i filles, nebots i nebodes o qualsevol de les relacions que us hi uneixin a un cau o a un esplai per tenir garantit un espai setmanal educatiu que els hi pot canviar la vida. No els impediu viure unes colònies ambientades en un món màgic o que coneguin aquelles estranyes criatures que s’amaguen enmig del bosc. Deixeu que puguin conèixer aquella monitora gràcies a la qual tornarà a casa entenent que l’alimentació és important o que escoltar-se els uns als altres és tan essencial com necessari. No perdeu l’oportunitat de format part d’una comunitat que treballa durant tot el curs pel seu benestar i que posa tota l’energia perquè cada estiu sigui inoblidable. Aprofiteu per capgirar aquest sistema i donar més temps a la criança de les vostres criatures en un espai com el de l’educació en el lleure a través de la qual, infants, adolescents i joves poden ser escoltats i escoltades sense judici de valor. Potser si ens acostumem a donar-los més veu, el món deixarà de cridar tan fort.
Notes:
(1) Segons l’enquesta d’usos del temps (l’última de què es data a Catalunya és del 2011), els aspectes que més ocupen en un dia mitjà són: dormir (519 minuts), treball principal i secundari (146 minuts), àpats i begudes (125 minuts) i mirar la televisió (113 minuts). La dedicació als infants és de 26 minuts, per sota de cuinar, manteniment de la llar o altres cures personals, entre d’altres. Font: https://www.idescat.cat/pub/?id=eut&n=935 .
(2) Algunes tesis advoquen per parlar del “dividualisme”, això és la voluntat de dividir la societat a través d’ideologies d’extrema dreta, discursos d’odi, usos socials de les pantalles, etc. en comptes d’ “individualisme”, ja que, com a éssers socials, encara necessitem relacionar-nos amb la resta.