Si haguéssim de definir a l’autor de Los vengadores de la Patagonia Trágica diríem que va ser un representant conspicu del qual podem considerar com un intel·lectual compromès, entenent aquesta figura com el resultat de posar el seu pensament i tota la seva activitat intel·lectual al servei de les causes que tenen a veure amb l’emancipació humana, així com en la defensa dels valors que tenen un caràcter universal malgrat les diferents cultures i costums, com són: la llibertat, la fraternitat, la igualtat i en general la defensa incondicional dels drets humans. Una activitat intel·lectual que es va projectar en diversos camps de la cultura com a historiador, com a periodista (1) i també com a novel·lista, a més de col·laborar com a guionista quan el director Hèctor Olivera va portar al cinema els dos primers volums del seu llibre sobre els fets de la Patagònia, estrenada el 1974 amb el títol La Patagonia rebelde (2). Com a part de la seva activa militància política i sindical va ser membre del Sindicato de Prensa, del qual va ser secretari general entre 1959 i 1962, i va donar suport a les lluites obreres a empreses com Zanon i Madygraf, que van aconseguir transformar-se en cooperatives gràcies a la incessant lluita dels seus treballadors i treballadores.
Va culminar la seva dilatada dedicació a la lluita per la veritat i la memòria sumant-se a les reivindicacions dels drets dels pobles originaris així com a la denúncia i condemna dels responsables del genocidi i espoli d’aquests pobles, tant a finals del segle XIX com en l’actualitat, i a col·laborar estretament amb les Madres y Abuelas de Plaza de Mayo. En síntesi, va ser present en cada reclam obrer, pagès i de les comunitats originàries. La defensa de l’ètica i dels drets humans van ser el seu baluard. També va ser professor titular de la Càtedra Lliure de Drets Humans en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (UBA).
Per tant, va ser, en el millor sentit gramscià, un veritable intel·lectual orgànic de les classes subalternes, ja que va assumir la defensa de les seves reivindicacions i de les seves tradicions de lluita no solament des d’una perspectiva racional sinó també emocional, en el sentit de l’assumpció com a pròpies d’aquestes necessitats, objectius i valors de les classes subalternes (3). El llibre sobre les vagues dels treballadors patagònics en el 1921 va ser la seva obra major, no solament per l’extensió i profunditat de la seva recerca, si no també per la repercussió política que el llibre va tenir. Cal tenir en compte que aquesta protesta obrera que va acabar amb la massacre de la majoria dels seus participants, afusellats pels soldats de l’exèrcit argentí comandats pel tinent coronel Varela, va assenyalar amb un dit acusador el model d’acumulació del capitalisme agro-exportador que va ser la base fonamental de la inserció de l’Argentina en el mercat mundial. Un model dominat per una oligarquia terratinent que es va consolidar amb el genocidi dels pobles originaris i l’apropiació dels seus territoris en el “Far South Argentino” tal com va denominar Bayer un dels capítols del seu llibre. A això cal afegir que el responsable directe de la massacre dels obrers va ser l’exèrcit argentí i, per tant, del mateix Estat que ho va permetre i indirectament aquesta classe terratinent que no va dubtar a donar el seu suport incondicional a la repressió desfermada per Varela i els seus soldats. Això també assenyala una característica singular del desenvolupament de l’Argentina capitalista i, per tant, de la seva “modernització” i que és el paper de les forces armades en l’estructuració i domini d’una societat classista i racista, ja que aquest últim aspecte està inextricablement unit a l’estructuració del model agro-exportador (4). El racisme va ser el conductor del primer genocidi i espoli dels pobles originaris i més tard de la massacre dels obrers patagònics. Però no acaba aquesta història de brutal repressió i tortura amb els afusellaments de 1921, sinó que continuarà fins a la dictadura militar genocida instituïda pel cop d’estat de març de 1976, l’últim d’una sèrie d’atacs a la democràcia parlamentària protagonitzats per l’exèrcit argentí que es va iniciar amb el cop d’estat del general Uriburu de setembre de 1930.
És per tots aquests motius que l’última dictadura militar va obligar Bayer a marxar a l’exili a Alemanya i va prohibir la reedició del seu llibre (per això l’últim volum, el quart, va ser publicat a Alemanya) i destruir els exemplars existents a l’Argentina. El llibre va constituir una veritable acta d’acusació als objectius i mètodes amb els quals les classes dominants argentines havien impulsat el desenvolupament del país i va conservar tota la seva vigència fins a l’actualitat, ja que si bé és el resultat de la recerca d’un historiador sobre uns esdeveniments de 1921, també és un exemple concret d’una metodologia d’actuació de les elits dominants que és una constant en la història argentina, fins al punt de què la saviesa popular sempre afirmarà que l’exèrcit era i és el partit polític de la classe dominant. A més d’escriure un llibre tan transcendental, Bayer va ser l’autor de les altres obres significatives de la història del moviment obrer així com de la violència de classe constitutiva de l’Estat i la societat argentina: Severino Di Giovanni: El idealista de la violencia; Rebeldía y esperanza; Los anarquistas expropiadores; Historia de la crueldad argentina: Julio Argentino Roca y el genocidio de los pueblos originarios; El Terrorismo de estado en la Argentina, entre altres.
La seva dimensió com a intel·lectual compromès s’estén més enllà de la praxis teòrica que va desenvolupar com a historiador per a ser un activista incansable en la lluita per la memòria de les víctimes de la repressió i la vigència dels drets humans així com la denúncia dels crims de l’última dictadura militar. La seva activitat, el valor del treball com a historiador que també inspira la seva acció militant es una concreció d’aquella afirmació de Walter Benjamin que reivindica la redempció dels oprimits del passat, dels derrotats en la lluita de classes com a part del procés de creació d’una nova hegemonia i del procés revolucionari i del paper de l’historiador com a profeta tornat cap enrere, que a través de l’estudi dels moments de gran intensitat històrica contribueix a assenyalar les vies alternatives d’un present avenir (5). Per això la importància que Bayer dona a la lluita per la memòria, la recuperació de la qual equival a l’assoliment de la consciencia i que queda reflectida en aquest fragment d’un text de 1992, referint-se a las Madres de Plaza de Mayo:
“Tomar conciencia es, en primer término, conservar la memoria. Los argentinos tratamos de esconder la memoria con la trivialidad. Hace quince años tomamos conciencia de nuestro Auschwitz cuando un grupo de mujeres desesperadas comenzó a dar vueltas por la Plaza de Mayo. Los que quisieron ver, vieron. El resto, desde ese momento, cerró la puerta para no ver. Reprimieron la poesía por la trivialidad. Dejaron de escuchar, de ver y de hablar. La marcha infinita de los jueves de las Madres desesperadas se convirtió en la toma de conciencia del pecado original de los argentinos. Pero también de su autorrepresión […] Por eso mismo ellas son fuertes, siguen conformando la memoria de lo reprimido de nuestras conciencias, de las víctimas que no somos capaces de mirar a la cara y que caminan todos los días junto a nosotros. […] En 1966, Theodor W. Adorno se rectificó. Escribió: «El sufrimiento perenne tiene tanto derecho a expresarse como lo tiene a gritar quien es torturado. Por eso tal vez fue falso cuando escribí que después de Auschwitz no se podía escribir más poesía». Y es así. Porque desde hace quince años, las Madres de Plaza de Mayo escriben poesía contra nuestra trivialidad.” (6)
La tasca de l’historiador militant i de l’intel·lectual compromès, i aquí Bayer la compleix plenament, és la de recuperar la memòria d’una lluita i d’un patiment, en aquest cas de la classe obrera argentina, amb tots els detalls i totes les conclusions que la mostren, a la manera proposada per Walter Benjamin quan parla de la commemoració, com un esclat que és reprodueix a llarg de tota la història de la Argentina moderna del tal forma que és possible per a les generacions posteriors al anys vint del segle passat, no solament comprendre quines són les contradiccions i punts de ruptura d’aquesta societat, sinó també quins són els camins per a la redempció i emancipació de les classes subalternes. En la seva descripció i anàlisi dels fets de la Patagònia vincula economia i cultura (entesa per una part com valors i objectius que constitueixen la ideologia de la classe dominant i els seus recursos repressius, l’exèrcit i l’administració), i per altra part com els valors i objectius de les classes subalternes, en aquest cas els obrers mobilitzats i les seves reivindicacions com entitats que s’interrelacionen i interactuen en el curs d’una lluita de classes, constituint així els eixos fonamentals i persistents sobre els quals es va construir l’Argentina moderna i que es repetiran una i altra vegada fins als nostres dies. El llibre assenyala com es va construir el model d’acumulació del capitalisme agro-exportador, mitjançant el genocidi i apropiació dels territoris on vivien els pobles originaris, i els mecanismes de manteniment del model de reproducció capitalista mitjançant la repressió i destrucció de qualsevol moviment popular que posés en qüestió aquest model, amb la conseqüència d’una situació política i institucional en la que s’alternaven els governs dictatorials amb espais de vigència constitucional condicionats pels poders fàctics a nivell econòmic i militar. Metodologia que també va analitzar en altre dels seus llibres, com per exemple, Historia de la crueldad argentina.
D’aquí el caràcter, al mateix temps, retrospectiu i premonitori del treball de Bayer, ja que la barbàrie que havia presidit els fets patagònics es repetiria en els successius cops d’estat protagonitzats per l’exèrcit fins a culminar en la forma d’una gegantesca violència contra les classes subalternes, poc després de la publicació del seu llibre, a partir de març de 1976 amb una violència estatal impulsada i secundada pels mateixos interessos oligàrquics, per les mateixes classes dominants en la que hi hauria també afusellaments combinats aquesta vegada per una forma “original” de barbàrie i violència genocida: les desaparicions d’opositors i dissidents polítics a una dictadura que per les seves característiques avui dia es qualificada de dictadura cívica i militar, per la presència de figures destacades de la gran burgesia argentina i del gran capital agroindustrial en els òrgans de la dictadura al costat dels militars.
L’últim episodi d’aquesta violència originària de l’Argentina moderna (junt amb la repressió dels moviments populars per l’actual govern de Javier Milei) va ser el de la destrucció per part d’un organisme governamental d’un monument en homenatge a Osvaldo Bayer i en commemoració de les lluites obreres situat en l’accés a Río Gallegos, capital de la província de Santa Cruz el 25 de març d’aquest any (7). Un acte de barbàrie equivalent a la de la prohibició i la crema dels seus llibres durant la dictadura i un símbol d’un nou intent de les classes dominants, avui dia representades pel govern de Milei, de destruir la veritat i la memòria. És per això, com a repudi de la destrucció del monument del gran historiador i militant antifeixista Osvaldo Bayer, en homenatge a la seva figura, a la de tots qui han lluitat contra la ferotge dictadura militar argentina, i en solidaritat amb el poble argentí que lluita contra les polítiques criminals d’ajustament implementades per Milei, que des de l’Arxiu Josep Serradell hem considerat necessari incloure en la nostra biblioteca els seus llibres.
Els llibres d’Osvaldo Bayer inclosos en la biblioteca virtual són els següents:
Los vengadores de la Patagonia Trágica, Buenos Aires, Editorial Galerna, 1974 (5ª edición). Falta el quart volum publicat a Alemanya.
La Patagonia Rebelde, Talleres gráficos F.U.R.I.A., Coyhaique, Patagonia 2009 (és una versió resumida i validada per Bayer del seu llibre en quatre volums).
Severino Di Giovanni. El idealista de la violencia, ePub r1.2, 2018.
Historia de la crueldad argentina: Julio A. Roca y el genocidio de los pueblos originarios, Buenos Aires, RIGPI, 2010
Continuarem publicant en la nostra biblioteca virtual les obres d’Osvaldo Bayer.
Notes:
(1) Va treballar en el diari Noticias Gráficas i en 1958, va fundar a la ciutat d’Esquel, a la província patagònica de Chubut, La Chispa, un periòdic del qual Bayer declarava com el “primer periòdic independent de la Patagònia”, i el lema de la qual era: “Contra el latifundi, contra la injustícia i contra la fam”. Ciutat i periòdic que degué abandonar sota la pressió policial. Més tard va treballar com a secretari de redacció en el diari Clarín, on va realitzar la primera vaga en la història de la redacció del diari. L’últim mitjà en el qual va participar com a columnista permanent va ser Pàgina 12 en el qual va romandre 25 anys, des d’on va continuar defensant les lluites de la classe obrera i altres sectors populars, Pàgina 12, “Falleció Osvaldo Bayer”, 25 de diciembre de 2018, https://www.pagina12.com.ar/164308-fallecio-osvaldo-bayer
(2) També va intervenir com a guionista del documental Awka Liwen, estrenat en 2010, que tracta sobre les matances contra els pobles originaris a l’Argentina, amb la consegüent expulsió de les seves terres i l’actual discriminació contra ells i els seus descendents; així com los films Cuarentena (1983); Juan, como si nada hubiera sucedido (1987); Jaime de Nevares, último viaje (1995), Botín de guerra (2000) y Abuelas (2020); “A 94 años del nacimiento de Osvaldo Bayer”: https://www.cultura.gob.ar/18-de-febrero-de-1927-nace-osvaldo-bayer-10142/
(3) Justament Gramsci afirma, respecte a les característiques que ha d’observar un autèntic intel·lectual orgànic que “… no se hace historia política sin pasión, esto es, sin estar sentimentalmente unidos al pueblo, comprendiéndolo, o sea explicándolo [y justificándolo] en esa determinada situación histórica”, Antonio Gramsci, Cuadernos de la cárcel. T. 2 (México: Era, 1999), Q 4 <33> 164.
(4) Alejandro Andreassi Cieri, «Las raíces del genocidio: los antecedentes de la militarización de la política y de una ideología del exterminio en Argentina, 1880-1920», Boletín americanista, n.o 46 (1996): 19-54.
(5) WALTER BENJAMIN, La dialéctica en suspenso: fragmentos sobre la historia (Barcelona: Verso, 2025), 77-80 y 97.
(6) Osvaldo Bayer, Rebeldia Y Esperanza (Ciudad Autónoma de Buenos Aires: Planeta, 2016), 340-42.
(7) Facultad de Periodismo y Comunicación Social – Universidad Nacional de La Plata, “Osvaldo Bayer habita en el corazón de las causas nobles, donde no llegan las topadoras” https://perio.unlp.edu.ar/2025/03/31/osvaldo-bayer-habita-en-el-corazon-de-las-causas-nobles-donde-no-llegan-las-topadoras/ Asociación Gremial Docente de la Universidad de Buenos Aires “REPUDIAMOS LA DESTRUCCIÓN DEL MONUMENTO EN MEMORIA DE OSVALDO BAYER” https://agduba.org.ar/repudiamos-la-destruccion-del-monumento-en-memoria-de-osvaldo-bayer/
