Tothom està d’acord que els primers anys de vida d’un infant són cabdals per al seu desenvolupament emocional i cognitiu. I la neurociència explica que unes connexions neuronals riques en estímuls i un entorn favorable són importants en la maduració del cervell i és la base per al posterior procés d’aprenentatge i pensament. A més a més, el primer cicle d’educació infantil, les escoles bressol, tenen un gran impacte en la prevenció de les desigualtats, la conciliació de la vida laboral i familiar, l’aprenentatge comunitari de les cures i en la cohesió social.
Llavors, i malgrat la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) reconeix la seva vàlua educativa i la necessitat d’avançar cap a la seva universalitat, per què el 0-3 és per les administracions públiques la ventafocs del sistema educatiu. I aquest dèficit de recursos econòmics i humans quina relació té amb el valor social d’una feina totalment feminitzada? I amb les dificultats de les educadores en el desenvolupament de la seva feina?
Anem a pams.
Finançament totalment insuficient i manca de places públiques
Per començar, la Generalitat s’ha posat històricament de perfil delegant la seva responsabilitat als Ajuntaments o a la iniciativa privada. Actualment, el Departament d’Educació de la Generalitat gestiona 42 llars d’infants a tot el país, després de 47 anys de restabliment del govern autonòmic. No és fins al 2004, després que la ciutadania recollís milers de signatures (ILP), que no es començà a elaborar un mapa amb les necessitats de places 0-3 públiques i a establir fórmules de cofinançament amb els municipis per crear 30.000 places. En el 2010 se signà un Acord Marc referent a finançament entre la Generalitat i els Ajuntaments establint una aportació del govern català de 1.800 euros per infant/curs. Es preveia un acord que fos sostenible amb la premissa que el cost de les escoles bressol públiques es financés a terços entre administració local, famílies i Generalitat. Cosa que la Generalitat no va complir (dos anys després va aportar 875 euros per infant/curs) sobrecarregant el cost a les famílies i als Ajuntaments (i posteriorment a les Diputacions). La creació de noves escoles es va aturar. Segons un informe de Save the Children (2019), l’educació 0-3 era cada cop més classista, ja que només el 38,4% dels infants catalans estaven escolaritzats.
En 2021 el govern de Pere Aragonès es compromet públicament a iniciar el procés de gratuïtat de les escoles bressol, començant per una aportació de 3.200 euros per plaça/curs només pels infants de 2 anys. El preu mitjà d’una plaça 0-3 és d’uns 6.800 euros, això evidencia un finançament insuficient, a la qual se suma una gran manca de places públiques per tothom. En el cas de Barcelona, de 8.845 places que disposa l’Ajuntament (105 escoles) només es cobreix el 54% de la demanda de les famílies.
Reconeixement social i feminització del sector
El fet que les escoles bressol sigui un sector en un 98% feminitzat en una societat patriarcal, que infravalora les professions que es dediquen a les cures o a l’educació de la petita infància, influeix en les prioritats de les administracions i impacta directament en les condicions laborals dels professionals per garantir unes escoles públiques de qualitat.
Unes condicions laborals moltes vegades precàries, amb serveis bàsics i treballadores sovint externalitzats, i una tasca diària de sobrecàrrega emocional i física que s’agreuja amb el temps i que impacta en la feina i vida de les treballadores que han d’afegir hores de gestió i formació després de la jornada laboral i que a més no tenen reconeguda cap malaltia professional. Tot i això, hi ha dos aspectes cabdals per entendre la relació directa entre condicions laborals i millora de la qualitat de l’educació i que afecten tant les condicions en què treballem com a una atenció més individualitzada i qualitativa a les necessitats de la petita infància:
Un, és unes ràtios abusives. La ràtio és la relació nombre d’infants/educadores/metres quadrats. La Comissió Europea recomana 4 infants de 0-1 any, 6 d’1-2 anys i 8 de 2-3 anys. A casa nostra, el decret (282/2006) estableix una ràtio de 8 infants de 0-1 anys, 13 d’1-2 i 20 de 2-3. És la més alta d’Europa amb diferència.
Dos, l’increment de més personal a les escoles bressol. Això possibilitaria desenvolupar projectes educatius inclusius i de qualitat, la formació continuada i la incorporació d’altres professionals per atendre la diversitat i la inclusió de la petita infància (educadors/es d’educació especial, educadors/es socials, fisioterapeutes, psicòlegs … ) i un treball en xarxa efectiu amb la resta d’agents de la comunitat. Actualment, els serveis externs o de la mateixa Administració que donen suport als infants amb dificultats o llurs famílies són minsos o moltes vegades estan col·lapsats per la demanda.
Per la dignificació de l’educació infantil
Les solucions a les mancances que pateix el primer cicle d’educació infantil impliquen creure de veritat en l’educació infantil, fer complir la LEC i el decret 21/2023, de 7 de febrer d’educació infantil i avançar de forma decidida cap al 6% del PIB per l’educació pública. D’altra banda, cal apostar decididament per la continuïtat curricular i administrativa de tota l’etapa infantil (0-6), que garanteixi un model universal, públic i gratuït a tota la petita infància.
I el primer pas a donar seria la creació d’una Taula de diàleg del 0-3 amb l’Administració i tots els agents socials, professionals de la comunitat educativa i les famílies, que permeti un treball conjunt per abordar totes les problemàtiques i les necessitats educatives del primer cicle d’infantil.
