Tal com ja hem anticipat en els articles anteriors, en aquesta sèrie analitzem els principals reptes de la universitat catalana, que, precisament, són temes que la LOSU no ha abordat (o no ha volgut abordar). Avui parlarem de la universalització de l’educació superior.
Un model d’èxit
Cal partir del fet que el sistema universitari català ha aconseguit transformar en poques dècades una institució elitista, autoritària i acientífica en una universitat de masses, democràtica, territorialitzada i equiparable al seu entorn europeu pel que fa a nivell acadèmic i mètodes de gestió. Ho corroboren els darrers informes sobre rendiment docent, ocupabilitat laboral i producció científica.
Cal afegir que aquesta extraordinària transformació s’ha fet amb pressupostos escassos. Les anàlisis comparatives entre les principals universitats europees mostren una clara correspondència entre dotacions i producció, però també que les universitats catalanes (no pas la resta d’estatals) se situen clarament per sobre de la línia de regressió, de manera que assoleixen resultats equiparables a universitats que més que dupliquen els seus recursos.
A aquesta singularitat respecte a la resta de l’estat cal afegir la planificació i coordinació interuniversitària, que fa que puguem parlar d’un sistema universitari català. De fet, inserit en un més ampli sistema científico-tècnic, si afegim els centres de recerca i de transferència.
El compromís social
La primera fase d’aquesta transformació va ser aconseguir una governança participativa, amb un sistema col·lectiu de presa de decisions i d’elecció de càrrecs unipersonals, conquesta que va caldre defensar front l’ofensiva internacional del Banc Mundial al tombant de segle (secundada aquí per Cercle d’Empresaris i altres) que pretenien una governança jeràrquica i externalitzada, al servei exclusiu de les exigències dels mercats.
Una segona fase va ser la solvència acadèmica, especialment centrada en la promoció de la recerca (amb èxit destacable, però també amb distorsions encara pendents de corregir), així com en l’eficiència de la gestió. En particular, el sistema universitari català va ser pioner en l’avaluació i acreditació de la qualitat.
Podem assenyalar una tercera fase en la qual la referida resistència contra la privatització de la governança va generalitzar-se a un moviment contra la mercantilització i finalment per la recuperació del compromís social que havia caracteritzat les lluites universitàries de finals del franquisme. És aquí on cal situar bona part dels reptes actuals de la universitat.
Universalitzar l’Educació Superior
El sistema universitari català, doncs, té la capacitat i el deure d’abordar nous reptes socials. D’una banda, els derivats de la societat del coneixement i de les innovacions tecnològiques, que obliguen a eixamplar la formació de la ciutadania. De fet, és donar continuïtat al procés iniciat fa un segle amb l’alfabetització universal i que progressivament ha fet arribar l’educació a àmbits i edats cada cop més amplis.
D’una altra, combatre les creixents desigualtats socials, recuperant el paper d’ascensor social que la universitat, i el sistema educatiu en general, han exercit en diverses èpoques i circumstàncies. En particular, el va exercir de forma notable a finals del franquisme i en la Transició, mentre que a hores d’ara ho neguen els indicadors de procedència de l’alumnat universitari.
En definitiva, el sistema universitari català ha d’abordar un nou canvi qualitatiu en la seva progressió per tal de generalitzar l’educació superior i en particular els graus universitaris, fins a arribar a la major part de la cohort juvenil i fins i tot als professionals en exercici que desitgin reciclar-se. Naturalment, això requereix accions externes, com ara recursos i legislacions, però també accions que depenen essencialment de les universitats mateixes.
Vincular FP i universitat
Cal, en primer lloc, una visió global de l’educació superior, que contempli l’FP i la universitat de forma coordinada i connectada, molt lluny de l’aïllament actual, tant polític com acadèmic. Un salt qualitatiu en el nombre d’estudiants de grau només serà possible si es facilita i organitza l’accés des de l’FP superior. El sistema actual de passarel·les i convalidacions té moltes limitacions i una casuística complicada, derivada de voler encaixar titulacions dissenyades separadament des de l’FP i des de la universitat.
Una possible solució seria la proposada el 2019 per l’associació Laude (que aplega la major part d’exrectors/es de les universitats catalanes), consistent en dissenyar conjuntament el que s’anomenaria “graus 2+2”: 2 anys en un institut d’FP que donaria una titulació d’FP superior; altres 2 anys a la universitat, obtenint un grau anàleg als ordinaris de 3 anys. La proposta va tenir una magnífica acollida per part de tots els actors implicats, fins a concretar-se una dotzena d’exemples per part de diverses universitats i instituts d’FP i crear-se grups de treball per detallar-los. Malauradament, la pandèmia va interrompre aquestes tasques i posteriorment el Ministeri va implantar fortes limitacions per als graus de 3 anys, que obliguen a reformular la proposta.
En qualsevol cas, una via d’aquest tipus és la que permetria augmentar notablement el nombre de graduats. Més encara, probablement resultaria atractiva per una part important de l’alumnat que actualment opta per la via directa a la universitat, corregint així el desequilibri actual entre FP i universitat. En efecte, d’una banda, milloraria la imatge social de l’FP en veure-la directament vinculada a prosseguir estudis universitaris. D’una altra, bona part de l’alumnat valoraria l’opció d’obtenir una primera titulació als 2 anys. De retruc, es reduiria el fracàs en els primers cursos universitaris i la frustració dels afectats, que veuen aleshores l’FP com una mena de repesca amb expectatives disminuïdes, de manera que l’aborden amb poca convicció.
Reestructurar la universitat
Tanmateix, les actuals estructures de la universitat no són adequades per acollir quantitats importants d’alumnat procedent d’FP ni tan sols si això suposés una disminució significativa dels que accedeixen per la via directa actual. No ens referim només als problemes logístics evidents, sinó sobretot als conceptuals: un perfil d’estudiants ben diferent de l’actual, tant per la formació prèvia, com pels seus objectius, probablement més pròxims a les aplicacions professionals que a la progressió acadèmica cap a màsters i doctorats. En particular, requereix un enfocament diferent dels plans d’estudi i dels mètodes docents.
Consegüentment, caldria un nou perfil de professorat, que conegués la formació prèvia de l’estudiant i s’adaptés a les seves aspiracions i possibilitats. En particular, amb requisits majors pel que fa a la dedicació docent i als coneixements professionals, i amb una recerca més enfocada al seguiment i difusió dels avanços científics i tecnològics.
La coexistència de perfils tan diferents obligarien a repensar l’estructura i el funcionament de la universitat: organització interna, formes de participació i de presa de decisions, mètodes de selecció…
Un doble model d’universitat
Probablement, la millor manera d’afrontar aquests canvis sigui implantar un doble model d’universitat, com a la major part de països europeus: una universitat “academicista”, similar a l’actual, fortament basada en la recerca i amb un pes molt important dels màsters i doctorats; una universitat “professionalista”, on només s’impartirien graus, amb especial atenció a la docència i les pràctiques i amb una intensa vinculació amb l’FP.
Als arguments qualitatius i estructurals abans referits, cal afegir que seria impossible finançar la generalització del graus universitaris dins un model únic com l’actual.
De fet, Laude també ha estudiat aquesta dualitat, que ha estat recollida pel Pacte Nacional per la Societat del Coneixement (PN@SC) com horitzó per al sistema universitari català, del tot assumit per la Generalitat. Per contra, en la tramitació parlamentària de la LOSU varen ser rebutjades les esmenes que apuntaven explícitament en aquesta direcció, però deixa encara espai per avançar-hi.
Campus universitaris territorials
Una possibilitat en aquest sentit seria la configuració de nous campus universitaris amb característiques similars a les universitats “professionalistes” referides, és a dir, dedicats a la impartició de graus (preferentment professionalistes) i connectats amb l’FP. Les activitats de graus vocacionals, màsters, doctorat i recerca puntera correspondrien a les universitats actuals. Igualment, podrien jugar un paper important en la transferència del coneixement, com nexe entre els agents locals que demanden innovació i els grups de recerca universitaris que poden atendre’ls.Una derivada addicional seria la de reequilibri territorial, ja que aquests nous campus podrien ubicar-se en moltes ciutats mitjanes del nostre país. De fet, l’actual campus de Mataró, i el futur de Martorell, en podrien ser experiències pilot. El debat, doncs, no se circumscriu a l’àmbit universitari, sinó que afecta també la política econòmica, municipal i de molts altres sectors.
