Parlem de renda bàsica amb Bru Laín, quan encara no sabíem que s’havien convocat eleccions al Parlament de Catalunya. Ell és professor de sociologia de la Universitat de Barcelona i membre de la Xarxa Renda Bàsica, a més de president del comitè científic del Pla Pilot de Renda Bàsica de la Generalitat de Catalunya.
Per a qui no tingui ni idea, en què consisteix això de la renda bàsica universal?
La renda bàsica universal (RBU) és una prestació econòmica pagada per l’Estat o l’organisme competent, de caràcter individual, universal i incondicional. És a dir, per a totes les persones residents de dret d’un país sense haver de demostrar cap condició particular ni complir cap requisit.
Es pot pagar? La RBU no generaria una inflació automàtica que la desvirtuaria?
Existeixen molts estudis que en demostren la viabilitat econòmica. La qüestió, però, és si es té la voluntat política de fer-ho. Hi ha qui la veu inassumible perquè es basen en un càlcul fal·laç: multiplicar els aproximadament 800 € mensuals de RBU per 8 milions d’habitants, és a dir, uns 65.000 milions (molt més que els 41.000 milions del pressupost de la Generalitat del 2023). Però per calcular-ne correctament el cost, cal tenir en compte l’estalvi que suposaria l’eliminació tant de les transferències i prestacions de menor import que quedarien subsumides en la nova RBU, com de les actuals despeses administratives i burocràtiques vinculades a aquestes prestacions (uns 14.500 milions), així com l’eliminació dels mínims personals i familiars i les deduccions i beneficis fiscals de l’IRPF (uns 30.600). D’aquí resulta que, per a una RBU d’uns 8.000 euros anuals per adult i uns 1.550 per menor, el cost net seria del voltant de 7.700 milions: un 3,5% del PIB català del 2010. Pel cas espanyol, amb una quantia lleugerament inferior (7.500 per adult i 1.500 per menor), el cost net seria del voltant dels 34.000 milions, un 3,4% del PIB espanyol del 2010.
Una altra qüestió és quines són les fonts de finançament. Aquests càlculs es basen en els estudis de 2017 de Jordi Arcarons, Lluís Torrens i Daniel Raventós que utilitzaven una mostra de 2 milions de declaracions de la renda del 2010. Per tant, el seu model es basa exclusivament en els ingressos laborals. Però, aquests autors i d’altres també han proposat fer servir noves figures impositives sobre els capitals, els rendiments empresarials, el patrimoni, o noves taxes verdes, per exemple. En funció de quina sigui la font de finançament, l’efecte redistributiu de la RBU serà més o menys progressiu.
El suposat efecte inflacionari utilitzat per criticar la RBU és molt qüestionable. Primer, no existeix evidència sòlida que suggereixi un efecte inflacionari substantiu sobre els preus, ja que l’augment de la demanda agregada generada per la RBU es veuria contrarestat pel probable augment d’oferta. Segon, la inflació acostuma a donar-se quan hi ha una injecció de nova massa monetària i aquest no és el cas, perquè la RBU només implica una redistribució (massiva) de la renda ja existent. Sí que poden existir sectors monopolistes o molt volàtils que segurament requerir polítiques correctives, com el mercat de l’habitatge. La qüestió, però, és que aquests sectors ja requereixen un control més exhaustiu que no s’està realitzant.
És millor que sigui universal una mesura o que només vagi enfocada a grups determinats?
És positiu i desitjable que sigui de caràcter universal. I ho és per tres motius. Primer, per una qüestió ètica o moral. La RBU ha d’entendre’s com un dret incondicional per a tothom: la garantia de l’existència material. Si acceptem i defensem la universalitat de drets com el sufragi, l’educació o la sanitat i critiquem quan d’altres no es garanteixen (com el de l’habitatge digne), no entenc per què no defensem la universalitat del dret a l’existència.
En segon lloc, per una raó empírica: els programes de rendes condicionades i focalitzades no funcionen. Quan al maig del 2020 es va posar en marxa el famós Ingreso Mínimo Vital, el govern espanyol afirmava que hi ha prop de 10 milions de persones en risc de pobresa i exclusió social. L’IMV estava dissenyat per a cobrir només 2,4 milions (unes 800.000 llars). És a dir, el govern decidia excloure unilateralment a prop de 7,5 milions de persones. A més, després de més de tres anys d’existència, l’IMV no arriba ni tan sols al 50% dels seus potencials beneficiaris. Es podria argumentar que, amb uns quants anys més, probablement arribarà al 100% dels seus potencials beneficiaris. Però si ens fixem en els països del nostre entorn, veiem que les prestacions mínimes als països de la UE sols cobreixen entre el 40 i el 45% de la població a les que van dirigides.
En tercer lloc, per una qüestió de tipus estratègic o pragmàtic. La història dels estats del benestar mostra que el suport a les polítiques de caràcter universal (educació o sanitat), així com als impostos necessaris per finançar-les, ha estat sempre ampli i generalitzat, ja que el gruix de la població entén que aquestes beneficien al conjunt de la societat tant directament com indirectament i, per tant, tenen incentius per secundar-les. No succeeix el mateix amb polítiques més focalitzades, com les rendes mínimes (RGC o IMV), on aquest suport es redueix dràsticament. Quins incentius té la població “no pobre” per defensar-les quan no se’n beneficien tot i haver-les de finançar via impostos? Veiem manifestacions i vagues en suport de l’educació o la sanitat. Algú ha vist mai una manifestació en suport de la RGC?
Existeix un quart argument que a mi em preocupa especialment. La idea de la universalitat és (i ha de continuar sent) patrimoni de les esquerres. Per contra, les dretes, l’església i la responsabilitat social corporativa sempre han optat per la caritat, l’assistencialisme i, en el millor dels casos, pel fals altruisme individualitzat. Si ajudem “només a qui està pitjor”, generem un sentiment d’avergonyiment al convertir-los en clients o demandants d’ajudes. Com a conseqüència, la resta de gent els assenyalem amb el dit, els estigmatitzem i els convertim en el blanc de les nostres burles. La focalització acaba propiciant així la “lluita del penúltim contra l’últim”. És a dir: acabem culpabilitzant a la població més pobra de no poder beneficiar-nos de determinades ajudes o prestacions. Quantes vegades hem sentit: “la població migrant o gitana tenen més fills perquè així reben més prestacions o beques menjador”? La universalitat ens fa avançar democràticament, ens cohesiona i permet obrir escenaris on poder forjar lluites compartides. La focalització, per contra, estigmatitza, clientelitza i a la llarga alimenta els discursos de l’extrema dreta que esgrimeix l’etiqueta de “la paguita” per esgarrapar vots entre les classes populars autòctones.
A la passada campanya electoral a les eleccions generals va aparèixer una mesura estrella, l’herència universal. Són o podrien ser mesures complementàries?
El revolucionari anglès Thomas Paine defensava al famós Justícia Agrària de 1797 que la terra és una “propietat comuna de la raça humana” i, per tant, la seva desigual distribució havia de mitigar-se mitjançant una prestació per als francesos majors de 21 anys i una pensió universal per als majors de 55, sufragades per una taxa del 10% sobre les herències i les successions. “No és caritat sinó un dret, no generositat, sinó justícia el que jo suplico”, sentenciava. No obstant, la proposta de Sumar em sembla molt insatisfactòria i allunyada d’aquest precedent històric.
Sumar proposava 20.000 euros en arribar a la majoria d’edat. Si es divideix pels 83,3 anys d’esperança de vida mitjana, surten uns irrisoris 20 euros mensuals. El major problema és el finançament, deficient i molt allunyat del que proposa Thomas Piketty (suposadament, l’autor amb qui s’inspira Sumar). La proposta de Piketty són 120.000 euros i un tipus impositiu màxim del 90%, mentre que l’Impost al Patrimoni i les Grans Fortunes de Sumar grava només el 2,5% i el 3,5%, respectivament. Sumar també defensa que aquesta prestació tingui un “ús finalista” i, per tant, condicionat a iniciar projectes d’inserció laboral, emprenedoria o formació personal que, a més, han d’anar acompanyaments pels serveis públics d’ocupació. Una altra vegada la condicionalitat i les traves administratives! Val la pena també assenyalar que la idea de Sumar té a veure amb la idea del basic capital, proposada per Bruce Ackerman i Anne Alstott al 1990, una prestació de 80.000 dòlars en fer 21 anys havent finalitzat els estudis secundaris. Però la quantia i sobretot el fet de ser un pagament únic, ens remet a una lògica excessivament individualista que ressona molt a la retòrica de l’emprenedoria tan de moda avui en dia: una prestació per a dirimir el nostre destí i la nostra existència amb una decisió (o inversió) única i puntual. I la gent que no disposa de la formació necessària per prendre aquesta decisió? I la gent que necessita cancel·lar una hipoteca davant una ordre de desnonament i que no podria utilitzar aquests 20.000 euros? I si el moment de rebre-la coincideix amb una crisi econòmica, un augment inflacionari o una alta taxa d’atur que fes desaparèixer aquesta herència universal?
Si alguna virtut té la proposta de Sumar és haver “obert el meló” de les polítiques fiscals sobre els grans patrimonis així com les qüestions relatives a la justícia intergeneracional. Però a la pràctica, em sembla un brindis al sol o un simple globus sonda per atraure vots a la desesperada. On ha quedat la proposta passades les eleccions generals?
De vegades també es parla de treball garantit com una mesura per assegurar la subsistència i la inclusió de tothom a la societat. Quines diferències destacaries amb la RBU? Són filosofies o paradigmes incompatibles?
En aquests moments, em sembla una entelèquia. Ho veig com una proposta captiva d’una lectura molt esbiaixada de les exigències històriques del moviment obrer, segons la qual el treball dignificaria la persona i ens alliberaria. Defenso que l’Estat generi ocupació pública, ja que, de fet, és una de les seves funcions per estimular indirectament la demanda agregada i el benestar general. Ara bé: qui paga un pla massiu com aquest per acabar amb l’atur? Quines ocupacions es crearien i en quins sectors? L’Estat ha d’obligar les persones desocupades a treballar en un sector que potser no volen? Quins salaris tindran aquests llocs de treball? No es convertiran aquestes feines en “treball només per a pobres”, és a dir, per qui no hagi pogut trobar una feina en el mercat de treball “convencional”? No crearia un mercat de treball dual (“treballadors bons” vs. “dolents”) que fragmentaria encara més la situació i les exigències del conjunt de la classe obrera?
Amb la renda bàsica, sembla que hi ha alguns avantatges que són clau per a la classe treballadora, com tenir una posició més forta de cara a negociar condicions laborals, o en un altre àmbit, gaudir de més temps per a la creativitat, l’oci, etc. Ara bé, pot haver-hi un cert risc de gent que es negui a treballar i crear una societat dual? O de tenir una vida “molt fàcil” que pot generar, paradoxalment, més buidor existencial?
Efectivament, la RBU garanteix l’existència material i, per tant, permetria incrementar el nostre poder de negociació per poder dir “no” a determinades feines o activitats degradants i a poder dir “sí” a d’altres. Això inclou, evidentment, la possibilitat que algú decideixi no treballar. Però, i què? Quin problema hi ha en el fet que certes tasques desapareguin perquè ningú estigui disposat a realitzar-les (per exemple, el treball sexual obligat o feines com censurar i filtrar els vídeos que publica TikTok o Facebook)? És també absurd creure que amb una RBU de 700 € o 800 € hi hauria un abandonament massiu del mercat laboral. Generalment, quan la gent augmenta la seva renda, ho aprofita per cancel·lar les seves hipoteques, els seus deutes o poder viure una mica… És absurd pensar que “desertarà” en massa i se n’anirà a viure al Carib a surfejar. Regna en el sentit comú de la nostra època una visió molt negativa sobre l’antropologia humana que assumeix que l’ésser humà és un gorrer i un aprofitat. Però en general, la gent vol fer coses amb la seva vida: convertir-se en un “ni-ni permanent” no acostuma a ser una opció racional i premeditada, sinó l’única situació a què es veuen abocades moltes víctimes de l’actual sistema: les que expulsem del circuit educatiu o les que condemnem a la precarietat laboral, per exemple. La societat dual (laboralment parlant) ja existeix i la “buidor existencial” ja ens la proporciona l’actual sistema de consum desmesurat, d’estrès i competitivitat laboral, de manca de futurs i d’opcions de vida digna, etc. No crec que 800 € mensuals contribueixin a això. Al contrari, permetria –a qui ho necessiti o vulgui– poder frenar de tant en tant, respirar, decidir per replantejar-nos què volem i què no… poder pensar –en definitiva– una mica més i poder així proposar(-nos), construir(-nos), contribuir i col·laborar en allò que individualment i col·lectivament estimem més oportú i valuós. Això és buidor existencial o més aviat un horitzó que cal perseguir des de l’esquerra?
En quin estat es troba l’ambiciós pla pilot per a la renda bàsica que teníem a punt d’executar a Catalunya? Creus que aconseguirem que tiri endavant?
El programa està totalment dissenyat i es podria haver iniciat fa mesos, però degut a les pressions del PSC al Parlament, es troba congelat. Si la correlació de forces no canvia, el projecte pilot no es realitzarà. És una llàstima, perquè era el pilot més ambiciós realitzat mai a Europa i bona part del món, del qual en podríem haver extret molts aprenentatges, tant de cara a una eventual RBU, com per la millora de les polítiques ja existents, com la mateixa RGC. En aquest cas parlem només d’un projecte experimental, però tot i així el PSC no en vol sentir ni a parlar. Fa vint anys, en la ratificació del Pacte del Tinell, el mateix PSC es va comprometre a “redefinir la Renda Mínima d’Inserció tendint a que esdevingui una renda bàsica de ciutadania tot estudiant les diferents propostes d’implantació progressiva”. És legítim (i obvi) que el PSC no defensi la RBU, però quina por tenen vint anys més tard a fer un simple experiment?
Estirant el fil del Pla pilot, César Rendueles comentava fa uns anys que sembla que l’esquerra necessita justificar-se constantment, fer proves, assajos, literalment “maquetes” abans d’atrevir-se a fer les seves polítiques, mentre que quan governa la dreta van amb tot a la primera, i potser l’esquerra també hauria de ser més agosarada en aquest sentit. Què n’opines, en especial pel que fa al tema de la RBU?
Té raó. La RBU es pot entendre com una política, susceptible de ser testejada abans d’implantar-se. Mitjançant un pilot es pot extreure evidència que ajudi a dissenyar-la adequadament. Però la RBU també es pot entendre (i defensar-se) com un dret i, amb els drets no s’experimenta, simplement s’apliquen o no. Jo opto per aquesta segona opció. Ara bé, un experiment o projecte pilot també té una forta càrrega i utilitat política. Entre d’altres potencialitats, contribueix a popularitzar i fer pedagogia sobre la mesura, a transformar la cultura organitzativa de l’administració pública, a teixir aliances sociopolítiques al seu voltant i, en general, a expandir i aprofundir el debat sobre la mateixa RBU i sobre qüestions afins com per exemple la política fiscal o la justícia distributiva. S’equivoca qui cregui que una mesura com la RBU s’aconseguirà implantar només gràcies a un simple experiment, però també s’equivoca qui pensi que un projecte pilot només té una utilitat científica o acadèmica. Sens dubte, ara estem més a prop d’una eventual RBU que fa cinc anys i el (fallit) projecte pilot de Catalunya alguna cosa hi té a veure.
Efectivament, cal que les esquerres siguin més agosarades, però algú creu que l’IMV és una política agosarada realment? És una política assistencial, molt limitada, deficitària en molts sentits i menys ambiciosa, per exemple, que la proposta de renda mínima que van formular CCOO i UGT fa quatre anys. És penós, però després de l’evidència disponible, l’IMV torna a repetir i arrossegar la majoria d’erros de les polítiques de rendes mínimes dels països del nostre entorn. Crec sincerament que les esquerres han de ser agosarades, però alhora també imaginatives i valentes, i ni el PSOE ni Unidas Podemos llavors, ni ara Sumar, ho van ser. Aviat tindrem el debat sobre la modificació de la Renda Garantida de Ciutadania al Parlament de Catalunya. M’espero a llavors per opinar, però existeixen raons de pes per no (poder) ser gaire optimistes sobre les esquerres i les valenties en aquest sentit.
