Fortuna (Edicions del Periscopi, 2023, traducció de Josefina Caball) és un magnífic trencaclosques sobre el poder i els diners. Existeix la veritat? I qui l’escriu, quina versió en dona? Res no és el que sembla, o potser sí, i l’autor, Hernán Díaz, escriptor argentí resident als Estats Units, juga constantment amb les diferents veus que ens expliquen una mateixa història perquè sigui el lector qui tregui les seves pròpies conclusions, no sempre clares. La seva és una escriptura precisa, asèptica a voltes, de to periodístic, que acompanya molt bé el que vol explicar, i que ha estat reconeguda amb el premi Pulitzer. És un llibre que no llegeixes, te l’empasses.
Som als anys vint, als teòrics feliços vint d’entreguerres a Nova York, i tenim una parella de milionaris que fa fortuna, inicialment amb el tabac i després amb un inextricable entramat d’arquitectura financera, a la borsa, que se’ns mira d’explicar en passatges grisos i encara més embolicats del llibre. L’autor ho fa expressament, per deixar-nos clar que no hi entenem un borrall de finances, que això és cosa «dels que en saben». Sense revelar part de la trama, perquè com deia abans el joc literari plantejat per Díaz és la gràcia de la novel·la, llegirem quatre versions de la vida d’aquest matrimoni tauró, des de dins i des de fora, des de narradors en primera persona i d’altres que s’ho miren i ens ho expliquen. Aquestes versions s’alimentaran les unes de les altres, es contradiran, es complementaran, fins a configurar un puzle sense gaires respostes i moltes preguntes.
Qui diu la veritat? Qui menteix? Qui edulcora la realitat? Qui ens la mostra tal com és? El llibre planteja una reflexió interessant sobre com els diners (un munt de diners, piles de diners) poden arribar a construir la realitat. La manera com es va revelant la història del matrimoni Bevel, i sobretot el que té a veure amb l’enigmàtica Mildred, la dona, és un joc d’angles morts i desmantellament de les certeses que formalment és molt interessant i que atrapa el lector: l’artefacte funciona de perles i la novel·la es devora amb avidesa, tot i les més de 460 pàgines.
A Fortuna se’ns mostra el funcionament ombrívol de les elits econòmiques i el capitalisme dur, salvatge, previ a un crack del 29 on els protagonistes, els Bevel, sembla que també han jugat un paper decisiu i, fins i tot, preeminent. I dic sembla perquè aquest és un altre dels aspectes que queda subjecte a interpretació segons quina mirada s’apliqui a la història: un altre cop l’autor murri i juganer que és Díaz.
L’obra també enceta molts melons, molts fils a estirar: la cobdícia sense límit, la salut mental i els primers tractaments psiquiàtrics, la pregunta de si hi pot haver traces d’humanitat en el capitalisme financer, o si la ficció i l’escriptura poden arribar a treure l’entrellat del funcionament del món i explicar-lo amb sinceritat.
Es pot biografiar algú sense fer trampes?
Es fa molt interessant aquesta part de la narrativa sobre la narrativa, la cuina de l’escriptura, i com la persona que s’ho mira de fora, Ida Partenza, explica la construcció de la biografia dels Bevel (inacabada, amb anotacions), i la seva pròpia relació amb els diners venint d’una família pobra. El pare d’Ida, vell anarquista italià, amb una relació amb la seva filla que també anirà fluctuant com el mercat borsari, se’ns presenta com el contrapunt innocent, idealista, gairebé fora d’època, d’un món caníbal dominat per les finances i el poder sense escrúpols representat pels Bevel, i que fins i tot temptarà l’Ida. A partir de la seva història ens preguntarem si és possible biografiar algú sense fer trampes, sense rendir-se als cants de sirena de l’amo, del pagador.
Així doncs, la novel·la obre capes i més capes i se’ns presenta com una matrioixca, una capsa de nines russa, que també reflexiona sobre el paper de la dona: ¿És la Mildred un dimoni, una desferra malalta, una dona valenta i intel·ligent o una manipuladora? ¿O és tot això alhora? ¿És l’Ida una venuda o busca sincerament esmenar el pecat de joventut? ¿Són les dues dones víctimes d’una mena de naturalesa patriarcal del poder financer, que és cosa d’homes? ¿O en són còmplices necessàries?
La veritat és que no hi ha un pam de net en els personatges de la novel·la i Fortuna, situada al segle XX, també es pot llegir com una gran metàfora dels temps actuals, on res no és el que sembla i la construcció de la realitat queda en mans del poder i, com sempre, dels qui tenen una pila de diners. Ho explicava el mateix autor en una entrevista: «El que defineix el poder és la seva habilitat de presentar el seu relat com l’únic possible». I com també rebla un dels personatges de la novel·la, la Mildred, des del seu misteriós diari: «Allà on hi ha un ventríloc hi ha un ninot; i una cosa no és millor que l’altra». Doncs això, tots ventrílocs, tots ninots, a mercè de qui remena els quartos de debò.
