El 16 de novembre Pedro Sánchez va ser investit per tercera vegada president del govern espanyol, repetint un govern de coalició -aquesta vegada amb Sumar, deixant de banda a Podem-. El procés de negociació perquè les diferents forces sobiranistes donessin suport a Sánchez ha sigut llarg, però ha portat a acords importants com la llei d’amnistia, el traspàs de Rodalies o la condonació d’un 20% del deute de la Generalitat amb l’Estat, que afectaran directament la vida de les catalanes i catalans. La majoria parlamentària que ha donat suport a Sánchez és molt àmplia i diversa, fins i tot contradictòria en alguns aspectes, fet que ha portat a Sánchez a una estratègia de confrontació directa amb el bloc conservador de PP i VOX per tal de trencar possibles ponts de diàleg entre els membres de la majoria actual amb els dos partits de la dreta espanyola.
El PSOE, liderat per Pedro Sánchez, va iniciar un viratge, ja durant la campanya electoral, però especialment després del 23J, de confrontació dura amb VOX però també amb el PP. Un canvi que contrasta amb allò que des del PSOE (però també des de Sumar) tant s’havia criticat a Podemos o a les forces sobiranistes, és a dir, que la confrontació no feia més que crispar i alimentar a la dreta extrema i l’extrema dreta. Al seu discurs d’investidura, Pedro Sánchez va situar de manera meridianament clara el marc que vol per a la legislatura entrant: dos caps polítics irreconciliables, el conservador i el progressista, que representen dues idees d’Espanya diferents. Per un costat, el camp conservador, amb un PP ostatge de VOX, representant a l’Espanya més fosca i antidemocràtica. I enfront, el camp progressista, que representa l’Espanya democràtica, oberta i plural, liderat de manera inqüestionable per Pedro Sánchez i el seu PSOE.
El nou president del govern d’Espanya aconsegueix un cop més fer de necessitat virtut, i adoptar un canvi forçat per les circumstàncies i amb l’objectiu fonamental de mantenir-se en el poder, i sortir-ne reforçat. No tan sols davant el camp conservador, sinó també dins el camp progressista, on subordina encara més a Sumar i aconsegueix limitar-ne la capacitat de maniobra i l’espai d’actuació. A més, aquest plantejament agressiu que trenca qualsevol via d’acord amb el PP, dificulta enormement que PNB o Junts tinguin vies de diàleg amb la dreta espanyola (no podem obviar que l’acord per l’amnistia situa de nou a Junts en el marc de la governabilitat d’Espanya i el paper que està jugant la patronal catalana de Foment perquè així sigui).
Més enllà de la retòrica i les aliances obligades del PSOE, no oblidem que és el partit que més funcional ha estat al règim del 78, el pilar fonamental de la seva branca política, i el que més vegades ha traït acords i expectatives d’una superació en un sentit progressista d’aquest règim del 78. El PSOE no fa polítiques d’esquerres si no se l’obliga, de la mateixa manera que no avançarà en un reconeixement efectiu de la realitat plurinacional de l’Estat (no diguem ja el dret a l’autodeterminació dels pobles) si no és obligat.
La dreta extrema i l’extrema dreta defensen ja sense complexos una involució recentralitzadora i antidemocràtica, de negació de tot allò que no sigui el projecte i la identitat nacional que ells representen. El règim del 78 continua sense poder tancar l’anomenada crisi territorial, i alguns dels seus consensos es van esmicolant i, a més, no és possible un govern progressista a l’Estat sense el concurs de l’esquerra sobiranista. Les diferents forces d’esquerres de l’estat, així com el mateix PSOE, han de tenir clar que, o bé, s’avança de manera decidida cap a una transformació profunda del que ha estat l’estat espanyol en els darrers 200 anys, en un procés constituent republicà que doni lloc a un nou començament, que es construeix sobre el reconeixement real de la plurinacionalitat i el dret a l’autodeterminació, o s’acabarà imposant la dreta i el seu projecte d’involució i recentralització.
Tots els canvis que necessita la classe treballadora i els sectors populars requereixen una forta mobilització, ja que no només el PSOE fa polítiques progressistes quan se l’obliga sinó que cal vèncer a totes les resistències davant de l’avenç de drets. La setmana passada vàrem viure una gran manifestació el 25 de novembre, per combatre la violència contra les dones, posant sobre la taula que enguany ja portem 53 dones assassinades per violència de gènere i que no es poden acceptar retrocessos en polítiques d’igualtat i feminisme. La mobilització i la lluita també se situa en l’àmbit laboral, ja que només des de la lluita de les treballadores i dels treballadors en el sindicalisme de classe portarà la força necessària per a la millora dels salaris i de les condicions de treball i per a la reducció de la jornada laboral sense reducció salarial. Els últims dies veiem com el sindicalisme de classe és més necessari de mai, l’escàndol sobre explotació laboral en les obres del Camp Nou o la vaga convocada per CCOO a Amazon en són una bona mostra. Un altre exemple molt rellevant de la importància de la mobilització és el moviment de solidaritat amb Palestina.
Israel està cometent un genocidi en tota regla contra el poble palestí, amb la complicitat dels Estats Units i en bona part de la Unió Europea. El potent aparell de comunicació d’Israel ha intentat situar l’atac de Hamàs i del conjunt de la resistència palestina com un moment aïllat i d’una brutalitat incomparable per justificar tot el que ha vingut després (i oblidar tot el que ha passat abans). No es pot descontextualitzar de la història d’ocupació i apartheid que ha viscut el poble palestí els darrers 75 anys. L’actual atac està sent la massacre més gran contra Palestina, amb 14.000 morts palestins (més de 5.300 nens i nenes), però malauradament la xifra no para d’augmentar. I no estem parlant només d’una massacre de civils, Israel persegueix expulsar als palestins com a mínim del nord de Gaza, en una clara neteja ètnica, i a tal efecte estan destruint tota la infraestructura civil del nord de Gaza: hospitals, escoles, centrals, barris residencials. De la mateixa manera, no volen testimonis del genocidi, i ja es compten per desenes els periodistes internacionals i treballadors de Nacions Unides assassinats.
A més es corre el risc que la guerra escali regionalment, ja sigui estenent-se a Cisjordània (on la violència dels colons contra la població palestina no para d’augmentar), al Líban amb l’entrada de Hezbollah a la guerra, a l’Iraq, Síria o Iemen. O fins i tot que escali a un conflicte global amb els EUA i l’Iran implicats. Davant aquesta situació, és més important que mai brandar la bandera de la pau que històricament hem defensat els i les comunistes, per convenciment i perquè és l’única sortida possible, i seguir centrant esforços a impulsar el moviment amb solidaritat amb Palestina per posar fi al genocidi, trencar relacions amb Israel i aconseguir la llibertat del poble palestí.
En l’àmbit internacional, les eleccions presidencials a Argentina proclamaven la victòria de Milei, de la Libertad Avanza. Milei és un personatge ultraliberal dogmàtic d’extrema dreta i completament histriònic. Fins fa aproximadament un any era una figura eminentment mediàtica per les audiències que donava, a l’estil com era Bolsonaro abans de ser president. Les seves diferents promeses són privatitzar absolutament tot el que és privatitzable, dolaritzar l’economia, reduir l’estat pràcticament només en la seva faceta repressiva, legalitzar la venda d’òrgans, trencar relacions diplomàtiques amb tothom i només mantenir-ne amb els EUA i Israel, etc.
Si bé en la primera volta de les eleccions semblava que el peronisme podia resistir l’embat, tota la dreta moderada i el “macrisme” ha fet pinya amb Milei. De nou, l’esquerra s’ha desmobilitzat i la dreta s’ha tornat ultra. Cal tenir present, també, les particularitats del peronisme, i l’ambigüitat amb la qual sempre s’ha mogut en l’eix ideològic, fet que ha tingut una gran incidència en què a Argentina la majoria de gent es consideri “ni de dretes ni d’esquerres” (un 58,1% segons la darrera enquesta de CELAG). Massa, el candidat del peronisme, fou l’anterior ministre d’economia, responsable de la inflació galopant que va viure el país, i en afegit un dels candidats més de dretes que ha presentat el peronisme. Per tant, un candidat molt dolent per representar els anhels de canvi que volia la societat argentina. El vot de Milei és un vot de càstig i d’esmena contra tot el sistema, un vot nihilista, contra tot i tothom i a la desesperada, en clar esperit dels anys 30 europeus.
A escala europea, s’han produït dos elements preocupants, són els casos dels Països Baixos i de Portugal. El dimecres de la setmana passada ens vam despertar amb el malson que als Països Baixos s’havia produït una clara victòria de l’extrema dreta neerlandesa del Partit de la Llibertat de Geert Wilders. Per què s’ha produït aquesta victòria? Podem trobar diversos elements que ens poden ajudar a entendre-ho. Des de l’entrada al segle XXI s’ha produït una progressiva dretanització de la societat neerlandesa, abandonant a poc a poc la tradició tolerant i oberta que havia caracteritzat el país durant el darrer terç del segle XX. El fet d’una progressiva pèrdua de poder adquisitiu de la classe obrera neerlandesa, així com una política migratòria que ha afavorit la guetització del país, han sigut el caldo de cultiu perfecte per un creixement sostingut de l’extrema dreta. Així, en el parlament hi ha fins a tres forces diferents d’extrema dreta.
L’amenaça d’un govern de l’extrema dreta no era nova als Països Baixos, la pressió de Geert Wilders es manté com a constant des dels darrers vint anys. Tant és així, que per tal d’atreure aquest votant ultra, el govern de Mark Rutte va prendre moltes mesures que es podrien considerar d’extrema dreta, com el fet de negar-se a donar ajuda a Espanya i Itàlia en els moments més durs de la covid, o més recentment amb la proposta de denegar la reagrupació familiar als refugiats, cosa que va suposar la caiguda del seu govern de coalició. Com sempre sol passar, la gent prefereix la marca original a la còpia. Cal afegir que Wilders ha portat per bandera la crítica al cost de la vida i contra la inflació, i contra l’enviament d’armes i el manteniment de la Guerra a Ucraïna, que està suposant un alt cost per a la població neerlandesa. Quan l’esquerra abandona la crítica a la UE i a l’atlantisme, és l’extrema dreta qui se n’apropia. El Partit de la Llibertat porta al seu programa la demolició de les mesquites, la prohibició de l’Alcorà i la sortida de la UE. Tot de promeses que probablement no durà a terme, si vol arribar a governar, ja que li cal el suport de la dreta tradicional per fer-ho. Una dreta tradicional que fins ara no s’ha mostrat partidària de crear un cordó sanitari a l’extrema dreta com passa a altres països europeus. Com passa en la majoria de processos, més que un traspàs de vots de l’esquerra cap a l’extrema dreta, és una major radicalització del votant de dretes.
Pel que fa a Portugal, el passat 7 de novembre dimitia Antonio Costa, primer ministre del país, en saber que es trobava sota investigació per un suposat cas de corrupció. Costa era primer ministre des de 2015, el que el convertia en un dels caps de govern socialdemòcrates que més temps duia al càrrec, i Portugal en un dels països d’Europa que millor ha resistit l’onada d’extrema dreta. El suposat cas de corrupció del president del govern portuguès Antonio Costa ha acabat sent un cas de Lawfare, amb uns successius “errors” judicials que han propiciat la caiguda d’aquest govern i la convocatòria d’eleccions el mes de març vinent. Ens trobem davant un nou intent d’alterar les normes de joc de la ja de per si limitada democràcia liberal, una dinàmica que ben segur s’aprofundirà també a Catalunya i Espanya.
