El 2 de desembre es compliran dos-cents anys del discurs pronunciat pel president dels Estats Units d’Amèrica (els EUA) James Monroe, que posava les bases de la coneguda internacionalment com a doctrina Monroe. Doctrina unida a la frase “Amèrica per als americans”, una frase que pot portar a confusió de tenir en compte només la seva literalitat o el moment en el qual va ser pronunciat el discurs; qui així ho faci pensarà que el president dels EUA defensava en aquest discurs la fi del colonialisme europeu a Amèrica, per a implantar democràcies liberals, de les quals ells eren el primer exemple; i que aquesta defensa es feia sobre la base dels principis de no intervenció i neutralitat.
Però la realitat era molt diferent, en aquest llarg discurs del president Monroe, i en documents de la mateixa època entre els quals destaca una carta de l’anterior president Thomas Jefferson, quedava clar ja que els EUA consideraven el continent americà com un àmbit geogràfic en el qual només ells podien intervenir; entenent a més qualsevol mena d’ingerència una agressió, que posaria en perill la seva pau i felicitat; i afirmant també que la funció dels EUA era protegir aquest pati posterior, atès que en ell habitaven pobles inferiors que requerien la seva ajuda, perquè “ningú pot creure que els nostres germans del Sud, deixats solos, adoptessin per voluntat pròpia” altres sistemes polítics.
La doctrina Monroe, amb les seves diferents actualitzacions, continua sent la base per a definir la política exterior nord-americana; una política exterior que va rebre diferents noms en funció del moment històric, però que sempre va tenir i continuen tenint com a objectiu defensar exclusivament els interessos i l’hegemonia dels EUA en els diferents àmbits, econòmic, militar, energètic, geopolític…
Imperialisme
Hi ha un concepte per a definir perfectament aquesta política, és el concepte d’imperialisme, i que no fa referència únicament l’una etapa ja passada de la història contemporània, com des de determinats àmbits polítics i acadèmics se’ns vol fer veure.
“Que Israel i Ucraïna tinguin èxit és vital”, aquesta frase la va pronunciar divendres passat Joe Biden, en un discurs televisat al país des del despatx de la Casa Blanca. Un discurs solemne, en el qual va dedicar més temps a parlar de Rússia i de la guerra a Ucraïna que d’Israel i de Palestina. Discurs que semblava més la intervenció d’un tele-predicador que la del president d’un Estat modern. En ell va fer referència diverses vegades al fet que la seguretat i la llibertat dels EUA estan en joc, i al fet que estan cridats a dirigir el planeta, perquè “el lideratge estatunidenc és el que manté unit al món” i “hi ha persones innocents a tot el món que tenen esperança gràcies a nosaltres, que creïn en una vida millor gràcies a nosaltres, que estan desesperades per no ser oblidades per nosaltres i que ens estan esperant”.
Des de 1990 fins fa ben poc, vam estar vivint en un món caracteritzat per la globalització en l’àmbit econòmic i per la imposició, de manera unilateral, en l’àmbit de les relacions internacionals de l’anomenat ordre basat en regles. Globalització i unipolarisme conformaven la tesi defensada per Francis Fukuyama en la seva obra La fi de la Història i l’últim home; una tesi massivament divulgada en occident per a fer-nos creure que la humanitat ha arribat ja al seu estat superior, amb la desaparició de les guerres i dels enfrontaments ideològics; i en el qual l’hegemonia del model imposat pels EUA organitzava el món en funció exclusivament dels seus interessos.
Una etapa que es tanca en un món que es mou
Vivim temps convulsos propis d’un canvi d’època, i el discurs de Joe Biden mostra uns EUA preocupats i a la defensiva, perquè no donen entès que l’hegemonia es guanya i es perd, i continuen pensant que encendre focs, o tirar gasolina en comptes d’aigua i sorra en focs ja presos produeix rèdits eternament.
El conflicte a Ucraïna permet veure com molts dels més fidels aliats passen a ser díscols, i actuen de manera autònoma, sense deixar-se portar pel discurs triomfalista i fals que amb les sancions Rússia serà derrotada en breu. Només la Unió Europea segueix a pinyó fix les decisions dels EUA, i així ens va.
I a Orient Mitjà, el total suport a Israel en el seu objectiu de fer inviable l’Estat palestí perpetrant un genocidi a Gaza, pot assentar determinats moviments que es van donant produint a la regió en els últims mesos, i que van en línia contrària als interessos estatunidencs.
Les dades fan pensar que els EUA continuarà alimentant nous focus de tensió, però s’equivoca si es pensa que en l’actualitat les relacions internacionals venen marcades per blocs ideològics, com en la guerra freda.
Article publicat originalment a Galícia, a nosdiario.gal
