El passat 1 d’octubre, el govern espanyol va aprovar el Decret Llei 2/2023, que ha culminat la reforma del sistema de pensions. Segons la nova legislació, el treball a temps parcial s’equipara al treball a temps complet pel que fa al còmput de les pensions de jubilació, incapacitat permanent, mort i supervivència, incapacitat temporal, naixement i cura d’un menor.
Abans d’aquesta reforma, si una persona treballava 10 anys a mitja jornada, realment en cotitzava cinc a efecte de còmput de les pensions. Ara, en canvi, es comptabilitzaran tots 10 anys, per la qual cosa els contractes a temps parcial deixen de penalitzar en una matèrtia tan sensible com aquesta. A més, les persones que no treballen a temps complet podran ampliar el seu període de cotització, amb tots els beneficis que això comporta.
Segons dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, aquesta mesura afectarà positivament a més de dos milions de treballadors i treballadores que ara mateix tenen signat un contracte a temps parcial. Les principals beneficiàries seran les dones, ja que l’any 2022 un total del 67,38% de les mateixes es regulaven per aquesta figura contractual. El col·lectiu més afectat positivament és el del Sistema Especial de Treballadores de la Llar, que està conformat per dones en més d’un 95%.
Aquesta mesura ha de contribuir a corregir la bretxa de gènere que existeix a Espanya en matèria de pensions. Segons les últimes dades del Ministeri per a l’any 2022, la pensió mitjana dels homes és de 1.443,95 euros, mentre que en el cas de les dones és de 972,92 euros. Una diferència de més del 32%, que resulta abismal i obertament discriminatòria cap a les dones.
Aquest és un pas molt positiu en el camí cap a la igualtat de gènere i cap al reconeixement del dret al cobrament de les pensions per part de tothom. De tota manera, no hem de pensar que amb aquesta mesura es corregirà tota l’escletxa de gènere a la jubilació, ja que aquesta depèn també d’altres factors com la incorporació a les relacions laborals o el salari efectiu que es cobra. Per tant, si es volen eliminar totes les diferències existents en matèria del pagament de pensions, la taxa d’activitat i d’ocupació de les dones han d’equiparar-se a la dels homes, i el sou ha de ser evidentment el mateix.
Així mateix, les desigualtats de gènere també van més enllà del tema de les pensions, com acabem de veure amb el fet que la mitjana de salaris que obtenen les dones segueix sent inferior a la dels homes. No és l’objectiu d’aquest article descriure totes les discriminacions que pateixen les dones a nivell tant econòmic com social, però queda clar que són necessaris molts més passos en la direcció de la igualtat efectiva.
La mesura que acabem de descriure també és interessant perquè va a contracorrent del pensament neoliberal sobre el futur de les pensions, perquè efectivament es produeix un lleuger increment d’aquestes. En aquest sentit, hem de recordar que el discurs hegemònic actual se sustenta sobre la fal·làcia que al llarg del temps només evoluciona la variable estrictament demogràfica, amb el progressiu envelliment de la població. Això suposa un oblit d’una variable econòmica fonamental com l’increment de la productivitat, que permet un marge de millora fonamental a l’hora d’avançar (i no endarrerir) l’edat de jubilació i de permetre una major inversió en el sistema públic de pensions. La qüestió clau, com hem denunciat sempre, és com es reparteixen les millores constants de la productivitat que es deriven dels constants avenços tecnològics i científics.
A més, l’actual situació dels contractes a temps parcial ens obliga a fer una reflexió addicional amb relació a la situació específica de les dones. No es tracta només d’emprendre la mesura que acabem de veure, sinó que l’objectiu ha de ser el d’eliminar la major proporció de dones que no treballen a jornada completa, i aquesta finalitat ens ha de portar al qüestionament de les actuals mancances que existeixen en el terreny de la conciliació entre la vida familiar i laboral. No hi ha dubte que el pes de les cures continua centrant-se majoritàriament en les dones, fet que en realitat comporta que la seva jornada acabi sent completa (i amb hores addicionals incorporades), però amb una part de la mateixa situada en el territori de l’esfera reproductiva no remunerada. El progrés que representa l’actual Real Decret no pot ser utilitzat com a excusa per oblidar que encara són necessàries moltes més mesures complementàries.
Finalment, hem de completar aquesta visió crítica amb la nostra proposta sobre les jornades laborals. Pensem que el nombre d’hores setmanals a l’esfera productiva s’ha d’anar reduint progressivament fins a les 30 sense reducció salarial, alliberant així hores per a la classe treballadora i recuperant una part del pastís de l’excedent que s’ha emportat el capital durant les darreres dècades. Com ja hem esmentat, la feina a l’esfera reproductiva ha de ser reconeguda com a fonamental i ha d’equiparar-se per gèneres.
Pel que es refereix al contracte a temps parcial, considerem que és un dret que ha de poder ser exercit per qualsevol treballador o treballadora al llarg de la seva vida laboral, i no un fet imposat com sol passar al moment actual. Les persones han de poder conciliar, i haurien de poder reduir la jornada de manera temporal per qualsevol motiu de caràcter personal, vital o professional. Ara mateix cal un acord amb l’empresa tant per a reduir la jornada com per a recuperar el temps complet. En un escenari de més llibertat per a la classe treballadora, les iniciatives de reducció o ampliació posterior haurien de quedar en les seves mans.
La durada de la jornada vigent de 40 hores, l’excessiva pausa pel dinar, els horaris comercials i escolars o les diferències de gènere, són elements que dificulten la conciliació i que no possibiliten una gestió del temps pròpia d’una societat avançada. Per tant, més enllà del pas endavant que hem donat amb el reconeixement de la jornada parcial a efectes de les pensions, encara queda molt camí a realitzar per tal d’aconseguir per part de les persones treballadores una major emancipació i capacitat de decisió sobre la pròpia vida.
