A partir de la LEC i, en concret, del “Decret d’Autonomia”, el concepte canvia radicalment i sota el nom d’autonomia s’amaga el que realment es pretenia implementar: la jerarquització de les relacions dins del centre i la potenciació de la figura del director/a com a cap de personal. Per a poder garantir aquest tipus d’Autonomia de Centre, feia falta canviar el tipus de gestió. Així, el tipus d’organització que va proposar la llei és còpia de la gestió en un centre privat: poder de les direccions per a decidir el Projecte del centre, per a seleccionar el professorat, per autofinançar-se, etc. Es tracta, bàsicament, d’augmentar el poder de les direccions com si es tractés d’una empresa privada.
Tot això s’ha anat implementant a partir del Decret de Direccions i, últimament, amb el Decret de Plantilles. I hem arribat a que en el curs escolar 2022-23, segons els sindicats, més del 80% de nomenaments s’han fet «a dit» per les direccions, després d’entrevistes personals (1).
El Departament d’Educació permet que els centres puguin triar fins a un 50% de les seves plantilles amb l’objectiu de trobar “perfils professionals” que s’adeqüin al projecte educatiu de cada escola o institut, així com amb “propostes de no continuïtat” dels interins, sobretot aquells/es que han estat crítiques amb la direcció.
Aquesta política, a més d’obviar que es tracta de centres i llocs de treball públics que haurien de ser proveïts d’acord amb els principis d’objectivitat i transparència, desemboca en una “competició” entre escoles públiques “per captar els alumnes amb més recursos econòmics i més bagatge cultural”, creant “una xarxa d’escoles que es consideren més innovadores”, però que acaben fomentant la “segregació” de l’alumnat segons els recursos econòmics de les famílies.
Quan es parla que els directors o directores puguin escollir el professorat en funció del Projecte de Centre, es dona per suposat que tots els centres tenen un projecte únic i singular que necessita un “perfil” de professorat determinat. Però la realitat no és així. Els projectes es van adaptant en el dia a dia, en funció de les necessitats de l’alumnat i en funció de les lleis i normatives del moment. Els projectes educatius, en democràcia, s’haurien d’anar construint conjuntament amb el professorat del centre, a partir de les necessitats de l’alumnat i les famílies.
Si el lloc de treball depèn de la direcció, és evident que això estimula la submissió i l’acceptació d’allò que la direcció decideix. I així estem veient com els claustres són cada vegada menys participatius i amb menys debat. I, per tant, amb menys democràcia també. I, com volem educar per a la democràcia si no eduquem en democràcia?
Una de les majors riqueses de l’educació pública és, a més, la seva diversitat: diversitat d’alumnat, de famílies, de creences, d’orígens culturals, d’ideologies i també diversitat de professorat, tant pel que fa a les seves idees com a la seva metodologia. Això és justament el que assegura una educació plural i no adoctrinadora, i una gran riquesa pedagògica i ideològica. Escapçar aquesta diversitat, ajuntant l’alumnat que prové d’un tipus determinat de família, amb un tipus determinat d’ideologia, i a més, seleccionar el professorat en funció de les seves idees pedagògiques (o altres) és empobrir i perdre el més fonamental de la xarxa d’educació pública: la possibilitat d’educar en llibertat en la diversitat, i en igualtat d’oportunitats.
L’elecció del professorat a dit no solament obre la porta a pràctiques no desitjables, sinó que deixa el professorat sense capacitat d’iniciativa i participació i, sobretot, està creant un gran i negatiu malestar entre el professorat. Si tothom s’ha de plegar a les idees del director o directora de torn i ha de fer les coses tal com aquest ha dissenyat, on queda l’adaptació a l’alumnat, la innovació a l’aula de tots i cadascun dels docents o la confrontació d’idees i resultats? L’educació és una tasca col·lectiva i la participació de tot el professorat és fonamental.
S’ha d’explicar que el sector privat es regeixen per una gestió jeràrquica/empresarial, amb professorat triat pels titulars dels centres. I, tanmateix, es constata que això no millora pas els resultats educatius ni la qualitat de l’ensenyament.
Cal recordar, també, que l’època en què més s’havia avançat i innovat a l’escola pública catalana va ser justament en aquella que les direccions eren escollides pel claustre (i ratificades pel Consell Escolar) i tot el professorat accedia a partir de les llistes, amb criteris transparents i iguals per a tothom. No és veritat que l’educació funciona millor pel fet que les direccions les esculli l’Administració i el professorat l’esculli la direcció. Ans al contrari.
La principal conseqüència d’aquestes pràctiques és la fi de la democràcia en l’organització dels centres públics; l’educació pública no pot esdevenir un mercat educatiu. Per a educar per a la democràcia, fa falta poder exercir-la per part de tota la comunitat educativa: pretendre millorar el treball docent a base d’organitzacions jeràrquiques o a base d’incentius individuals és un greu error i un esforç inútil.
Per a tot això, cal:
- Vetllar perquè els centres públics no s’acabin convertint en una sèrie de franquícies del Departament d’Ensenyament, gestionades per les direccions, competint entre elles pels millors alumnes i els millors professionals.
- Fomentar la innovació a partir de l’experiència a les aules i els intercanvis entre el professorat. Cal una innovació no imposada des de dalt i des de fora. S’ha d’innovar amb la participació de tothom i sense imposicions.
- Si calen nous perfils, cal formar el professorat i que aquests perfils entrin en els concursos ordinaris com qualsevol altra especialitat.
- Evitar la seva selecció per part de les direccions, i retornar a l’adjudicació del lloc de treball amb criteris objectius i de transparència (oposicions, plaça definitiva, concurs de trasllat…) que elimina la discrecionalitat i pot assegurar l’estabilitat dels equips; la seva tasca (docent i de direcció del centre) ha de ser realitzada conjuntament i cooperativament entre docents i professionals, amb espais i temps per a la planificació, l’execució, la revisió i la modificació d’aquesta, evitant qualsevol competència perniciosa.
Si volem millorar l’educació, cal escoltar els docents, tenir clar cap a quina societat volem avançar, millorar la formació i l’intercanvi d’experiències, millorar les condicions laborals, disminuir l’elecció de centre, fomentar el debat ideològic i metodològic, retornar la democràcia als centres i posar els mitjans perquè el professorat torni a treballar amb ganes i entusiasme.
I per tot això és imprescindible ELIMINAR EL DECRET D’AUTONOMIA, EL DECRET DE DIRECCIONS I EL DECRET DE PLANTILLES tal com estan redactats.
Notes
