Primer de tot, ens agradaria que et presentessis. Per qui no et conegui, en quins projectes i feines et podem trobar actualment i què has fet en el passat?
Jo soc l’Ana Polo, soc periodista i humorista. I actualment tinc un podcast a Radio PrimaveraSound amb la Maria Rovira (Oye Sherman) que es diu Oye Polo, faig monòlegs per tot Catalunya, allà on em truquen i també faig unes càpsules de feminisme a FibracatTV. I anteriorment he treballat a Catalunya Ràdio, a RAC1, a TVE, al lateshow No Te Metas En Política, etc. més o menys aquesta seria la meva trajectòria.
La següent és una pregunta molt suada, no serem massa originals, però creiem que és important repetir-ho una i una altra vegada. Gent de merda, Oye Polo, l’Apocalipsi… És veritat, tal com ha afirmat Florentino Fernández, però com han afirmat també tants abans que ell, que les dones no som gracioses? Per què tenim menys presència que els homes? Quin és el tracte que ens donen quan aconseguim fer-nos un foradet?
Primer, cal dir que és completament fals que les dones no siguem gracioses, o siguem menys gracioses. L’humor és una cosa subjectiva, per tant, insisteixo en el fet que no es pot dir mai que algú no és graciós, com a molt pots dir que a tu no et fa gràcia i això, evidentment, sempre és molt respectable. Però realment no existeix la gràcia absoluta, perquè és completament subjectiu. Per altra banda, que diguin que les dones no som gracioses és un símptoma clar de la seva pròpia ment obtusa, perquè afirmar que totes les dones no són gracioses és una absoluta bajanada. Realment, jo crec que les dones tenim molta menys presència als programes d’humor i als continguts humorístics perquè tradicionalment és un món que ha estat dominat pels homes i al final són els homes els que manen i, per tant, donen oportunitats i feina a aquells que consideren iguals i aquells que els hi fan gràcia, que acostumen a ser homes, perquè estan acostumats al fet que els fan gràcia són els seus col·legues. És un peix que es mossega la cua, en el qual tu només aconsegueixes entrar en un programa d’humor sempre que li caiguis en gràcia a un home.
Per això n’hi ha menys, perquè encara ara manen els homes majoritàriament i llavors es donen moltes menys oportunitats a les dones. Moltes vegades les oportunitats que es donen a les dones en els programes d’humor és per fer de la chica del programa, és per tenir un perfil de noia mona una mica seriosa fins i tot, que dóna el contrapunt informatiu i no tant per portar la càrrega de l’humor. Però això no és perquè les dones no tinguem la capacitat, és simplement perquè no se’ns ha donat l’oportunitat i perquè ni des dels nostres jefes i els nostres companys se’ns mira des de la igualtat d’oportunitats, ni tampoc el públic ens mira igual, perquè la manera de veure una dona performar actituds humorístiques no és la mateixa mirada amb la qual mirem els homes.
Per tant, si un home agafa alguns recursos com per exemple enfadar-se, o tenir molt de caràcter, o ser molt brut, això es premia i es considera molt graciós i molt atrevit, en canvi, si ho fa una dona, es considera que està sent una exagerada, o una histèrica, o que està mal follada, tot de coses que ens hem de sentir dir. Quan tu aconsegueixes fer-te un lloc en aquest món, perquè li has caigut en gràcia a un home, el que et trobes moltes vegades és amb la limitació d’haver de tenir un paper, d’encaixar en aquest paper que s’espera de tu i alhora, a mi almenys m’ha passat moltes vegades, sentir que se’m volia a mi però una miqueta domesticada. Se’m volia a mi perquè “ens agrada molt el teu to, ens agrada molt que ets molt fresca, bla bla bla, però rebaixa el to”. És una mica frustrant, perquè crec que a molts homes no se’ls demana això, precisament se’ls demana que vinga, a tope!, dóna el màxim de tu. I això és el que m’agradaria que se’ns demanés també a les dones, que se’ns agafés per qui som, per la nostra personalitat i a partir d’aquí se’ns donés ales per créixer al màxim.
Normalment, és al revés, se’ns vol com podar contínuament i domesticar, i és una mica cansat, tant això com el de ser sempre la noia del programa que és completament absurd, però sembla que estàs condemnada a això, perquè normalment són homes consolidats d’uns 40-50 anys que donen oportunitats a dones que comencem en el món de la comunicació amb vint-i-pico d’anys i una vegada arribes als 30 (que és una mica on estic jo) o acceptes ser la noia del programa o no tens programa [riu] o t’ho muntes tu sola. I és una mica cansat, perquè no volem ser una quota, volem els nostres espais.
Començarem fortes i anat a l’arrel, l’humor, a veure si el problema serem nosaltres: com definiries tu la comèdia? Quines creus que són les seves característiques o els seus valors?
Jo sempre dic que jo faig una mica humor d’allò que m’indigna. Com a dona lesbiana, en aquest món masclista, heteropatriarcal, heteronormatiu, hi ha moltes coses que m’indignen [riu], per tant, jo faig humor des d’aquí. Des de la meva experiència, intento fer reflexionar a través de l’humor, perquè penso que és una manera més fresca de fer reflexionar, perquè és com em surt a mi i és la manera més natural que tinc d’entregar el meu missatge, a través de la ironia i l’humor. Jo a vegades dic que faig humor pedagògic, que no sé si és una cosa que ja existia, és una etiqueta que se’m va acudir que estaria bé i potser ja estava feta, però jo no l’havia sentit abans. I crec que el que jo faig és una mica això: humor pedagògic. Perquè m’agrada molt fer pedagogia i explicar moltes coses i no m’importa sacrificar parts del meu discurs que no fan riure si he d’explicar una cosa important, que és alguna cosa que en teoria els còmics i les còmiques no fan. L’objectiu d’un còmic és fer riure, jo no sempre és fer riure, per mi l’objectiu és fer-te reflexionar, si pel camí de tant en tant vas rient, millor perquè així sé que el missatge et va entrant més fàcil, però hi ha moments que sacrificaré aquests riures i diré les coses tal com són perquè penso que és necessari.
Relacionat amb aquesta pregunta, trobem una crítica que has fet més d’una vegada a la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: més enllà de Chozitas del Loro i altres espais privats, s’està fent bé la promoció de la igualtat en l’àmbit de la cultura, i més concretament de la comèdia, en l’àmbit públic? Què en fem de la televisió, la ràdio i els programes de festes i activitats municipals?
Jo crec que des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’estan fent molt malament les coses perquè les productores i les redactores són majoritàriament dónes, però després, quan comença la temporada, la majoria de directors de programa i de conductors, i de, per tant, persones que tenen poder i porten el pes comunicatiu de Catalunya en l’àmbit públic són homes. Això és gravíssim perquè és un clar cas de discriminació. I a més veiem que hi ha homes joves, homes més consolidats i és igual, ells tenen més oportunitats. Els consolidats perquè ja han tingut altres oportunitats que no en paren de tenir. I els joves perquè són joves i prometen molt. En canvi, si mirem les dones, nosaltres no tenim tantes oportunitats. I és el que et deia, quedem relegades a noia del programa o a posicions que són més de segona línia, però no tenim accés al poder i a l’altaveu veritable. I, per tant, jo crec que això un servei públic com és la televisió i la ràdio públiques de Catalunya haurien d’estar garantint que un mínim, bueno la meitat de la societat ens veiéssim reflectits. Evidentment, en l’àmbit de diversitat d’altres tipus és també molt més clamorós, trobar persones racialitzades a TV3 és molt difícil, i identitats dissidents ja ni te cuento.
Això sobta molt, perquè realment durant l’any es veu que es fa poc realment per donar-li oportunitats a les dones, perquè hi hagi una igualtat real i perquè hi hagi una perspectiva de gènere en tota la Corporació. Tot això durant l’any, brilla bastant per la seva absència, pel meu gust. Però llavors veiem que el dia 8 de març, per exemple es fa un anunci que diu “Som dones”, que és un anunci que fa dos anys que surt (no un, no, dos) on home com [riu] Toni Soler, Roger de Gràcia… estan dient “som dones”, estan fent un anunci per la igualtat, quan en realitat no s’està treballant la igualtat des de la Corporació. És absurdíssim tot. Primer, és absurd un eslògan que diguin “som dones” perquè no tot són dones [riu] el Toni Soler no és una dona, em sap supergreu, però és que és així. Segon, no serveix de res fer aquest anunci si després realment és només una medalleta que et vols penjar, jo trobo que és molt trist en aquest sentit, que ens la intentin colar quan en realitat no cola, però vamos per res, no pot colar menys. A més, en aquest vídeo terrible hi ha una dona negra, que és una dona que ni treballa a TV3, és clarament una model que han contractat. Que dius a veure, en quin moment… Roger de Gràcia fent el símbol del triangle… Tot molt mal entès. Fins i tot surt Empar Moliner, que és una dona sí, però és una dona que no fa res en favor del moviment feminista, o sigui és una dona que no és feminista, és una dona que encarna tot el que està malament, diguem-ne. És terrible.
Per altra banda, en l’àmbit d’ajuntaments que preguntaves, per exemple jo fa 3 anys que faig monòlegs, doncs, els primers anys notava molt el boom del 8 de març i el 25 de novembre. Ara aquest any, com que ja fa 2 anys que em queixo, sembla que s’ha captat el missatge i per exemple aquest estiu tenim molts monòlegs. Sembla a ser que comença a entrar a les cocorotas de la gent que mana que per la igualtat s’ha de treballar tot l’any, que no només en un dia, en un mes assenyalat, sinó que programar activitats feministes, activitats inclusives i activitats diverses és una cosa que es pot fer tot l’any. Que s’ha de fer tot l’any. I que la lluita és igual d’important el 8 de març que el 14 de setembre. No té més efecte el 8 de març, no s’obre un portal interdimensional que fa que aquell dia sí que té incidència la lluita i la resta de l’any no.
Què podem fer les espectadores que volem veure altres presentadores i còmiques, més enllà de les grans patums (o senyoros) de l’humor en aquests espais públics?
Jo penso que com a consumidors sempre tenim cert poder, evidentment no és tot el poder, però sí que hi ha un poder. Per una banda, es pot exigir que hi hagi més diversitat, sobretot als mitjans públics perquè els paguem entre tots, és un servei públic. Les privades són una mica més complicat. I també penso que tenim el poder de triar què consumim, però això ja és molt personal. Jo per exemple m’he adonat que amb els anys cada vegada m’interessen menys els programes de senyoros i les sèries de senyoros. I és una cosa que no faig a propòsit, no és que digui: “ai, mira, en aquest programa surten homes, no ho miraré”, sinó que ja hi ha punt que no m’interpel·la, que no m’interessa, que em poso a veure una sèrie on tots son tios i dic: “quina mandra, ja n’he vist 87.000, vull veure una altra cosa, vull veure alguna cosa que ho hagin fet dones, vull veure altres punts de vista”.
Crec que tenim aquest tipus de poder com a consumidors. Jo fa uns 4 anys o 5 que vaig decidir que només llegiria dones, no perquè no hi hagi homes que no hagin de dir coses interessants, seguríssim que sí. Però és que ja he llegit tantes coses d’homes he de compensar per alguna banda i he de fer alguna acció per compensar. Per tant, decideixo fer aquesta acció. No m’ha costat gents, arriba un punt que ho faig de manera natural. És que hi ha tants llibres interessants escrits per dones que és que simplement me’ls vull llegir i me’ls llegeixo. Per tant, no em suposa un esforç. I llavors sí que crec que com a consumidors tenim aquest poder de triar el què consumim. També a l’hora de veure qui seguim a l’Instagram, tot això podem tirar-ho.
Sembla que no, perquè moltes vegades ens deixem perdre en la inèrcia i en els algoritmes i en el que volen de nosaltres, però en el fons podem triar. Jo crec que si des dels llocs que manen comencen veure que perden a part de l’audiència perquè no estan representant a tothom amb els seus continguts, doncs potser això pot accionar un canvi. Si a més això se suma amb directament reclamar i exigir més diversitat als mitjans públics, jo crec que això pot ser un bon combo. Evidentment estem en mans dels que manen i els que manen són uns senyoros, això és així. Però sí que penso que alguna cosa es pot fer, i si més no per enriquir-te tu i per dir: “bueno, què vull consumir jo?” i consumiré coses que siguin diferents.
Parlem de referents, de dones referents i de referents feministes i implicats en les lluites socials. Qui van ser les teves referents? Ja que nosaltres no vam tenir gaire fàcil per accedir a aquests referents, com ho poden fer les nenes d’avui dia per tenir-ne, donades les dificultats per tenir presència? Creus que la proliferació de plataformes i les possibilitats d’internet jugaran a favor nostre, o l’heteropatriarcat i el capitalisme ens continuaran posant les coses difícils?
Jo sempre m’he fixat en dones fortes, jo era una nena que veia molt la tele, moltíssim, sempre dinava mirant la tele, a la tarda mirava la tele, m’encantava mirar la tele, mirava la tele mentre feia els deures. I sí que és veritat que veia el Club Super 3, però també veia moltes altres coses. Jo sempre dic que el meu referent audiovisual és Maria Teresa Campos [riu], perquè l’és, perquè és una jabata televisiva, jo la veia fent tele, la vaig estar veient tota la meva infància fent tele, i al final suposo que algun impacte ha tingut. Recordo sempre fixar-me en dones fortes, dones amb caràcter.
Quan feien Operación Triunfo la meva preferida era la Chenoa, per què? Perquè tenia un caràcter i uns ovaris de titani que a ella no la tombava ningú. I m’adono que al llarg de la vida m’he anat emmirallant en aquestes dones, que eren fortes i que estaven una mica dient aquí estic jo. I suposo que jo m’hi volia veure reflectida allà i pensava: jo vull ser així. Referents a escala política no n’he tingut, jo vinc d’una família que no té consciència política, no li agrada ficar-se en aquests temes. Soc una mica un bolet. Moltes vegades em pregunto d’on he sortit, perquè realment a casa no ho he mamat gens, ha estat una cosa com que la vida m’hi ha portat. Més enllà d’això, referents que hagi vist jo en sèries i en programes de dones fortes no et sabria dir, perquè humorísticament no n’he tingut de referents quan era petita, perquè no hi havia gairebé dones fent humor.
Hi havia Lina Morgan, però no considero que sigui el meu referent, jo no faig el que feia Lina Morgan, m’agradava molt, però no era el meu referent. Per tant, de moment jo crec que serien [riu] Maria Teresa Campos i Chenoa, per dir-ne alguns, els que sempre em venen. Dones fortes, això sempre m’hi he fixat.
I com ho poden fer les nenes d’avui dia per tenir-ne?
Lligat amb el que em deies de les noves plataformes i les noves tecnologies, la situació ha canviat moltíssim, perquè amb internet i amb tota la diversitat que hi ha de contingut, jo crec que és fàcil que les nenes torbin nous referents i que no es trobin com jo, que no, no en tenen quasi. Si no que cada anem avançant i que cada vegada poden tenir més referents. També és cert que pot ser que no. Vull dir que també el que consumim a internet acaba sent tant una bombolla que pot ser que no tinguin accés a referents, però sí que penso que internet el que ha fet una mica és agilitzar i facilitar que apareguin altres punts de vista. I sobretot adonar-te que no estàs sola. Ens ha comunicat d’una manera que fa que puguem unir tots els punts. Jo crec que per això no és casual l’onada feminista que portem vivint els últims 5-6 anys, jo crec que ha sigut gràcies a internet perquè ens ha permes veure que el que ens estava passant no ens passava només a nosaltres. No em passa a mi perquè em dic Ana, no, no, és que ens està passant a totes perquè som dones, o perquè som lesbianes, o perquè som gais, etc.
Llavors, jo crec que sí, que ho tenen millor. També penso que com a pares o com a referents de criatures també està a les nostres mans acostar els referents que creiem que siguin millors per les criatures que venen. Jo als meus nebots, quan vegi que comencen a tenir accés a internet a Instagram i tal, els faré un bon adoctrinament i els hi diré [riu] “deixa’m un moment que et segueixo a unes quantes persones”. La turra que jo els fotré no serà poca. Llavors penso que aquesta incidència la podem tenir i l’hem de tenir, perquè no podem deixar que es quedi tot en mans de la cultura audiovisual en general i de les escoles, perquè és veritat que hi ha moltes escoles que fan molt bona feina, però també n’hi ha d’altres que no fan tan bona feina. I fins que no aconseguim incidir a tot arreu d’igual manera, com per homogeneïtzar una mica quatre coses bàsiques de drets humans i de llibertats, jo crec que hem d’estar molt atentes.
Has fet de les teves xarxes socials un espai on, més enllà de promocionar la teva feina, comentes alguns temes d’actualitat i fas gala del teu suport a alguns moviments socials com és la campanya de Top Manta o La Publica a Judici. Perquè creus que és important que el món de la cultura, i qualsevol persona pública, mostri i visibilitzi lluites socials?
Bé, perquè jo crec que quan tens un altaveu, tens una responsabilitat, t’agradi o no. Hi ha molta gent que diu que no, que sent una persona pública no tens responsabilitat, això és mentida. Aquesta gent el que vol és dormir tranquil·la i tenir la consciència neta. Però no funciona així. L’altaveu comporta responsabilitat, una coherència.
La meva existència és política, tot a la vida és polític. Per tant, mantenir-te al marge en depèn de quines situacions et posa en una posició de còmplice. I jo per coherència penso que no hi ha una altra manera de viure ni de fer la meva feina. En conseqüència, tot el que puc ajudar i sumar intento fer-ho. Evidentment, no puc estar pendent de totes les (perdó pel tecnicisme) merdes que passen. Normalment és que algú m’escriu. Per exemple amb lo de la Pública a Judici, em diu: “vols venir a fer un monòleg, gratis, per fer una mica de caliu, perquè necessitem recaptar diners, perquè estem a punt d’anar a judici…?” Home, doncs i tant que sí, amb quina cara els dic jo que no a unes persones que estan amenaçades d’entrar a presó per protestar per defensar que baixin les taxes universitàries?
Jo amb quina cara em dic després que soc feminista si no fes això? Per mi l’etiqueta de feminista comporta molta responsabilitat, per tant, intento portar-la amb la coherència més gran possible i això és el que faig. No em surt fer-ho d’una altra manera. Amb lo del Top Manta igual, si em venen i em diuen: “fes-te una foto amb unes vambes del Top Manta”, evidentment que me les faig. Em faig les fotos que calgui, faig el que calgui. Vull dir, jo per aquesta gent… que no estic fent res, no estic fent res en realitat. L’únic que estic fent és aquesta miqueta petita cosa que puc fer, doncs és clar que la faig. És que quin tipus de persona seria? Jo no podria dormir tranquil·la, ni podria anar pel món dient que soc feminista i soc d’esquerres. No, no, el meu objectiu quan jo em mori és deixar el món una miqueta millor de com me l’he trobat i intentaré fer el màxim que jo pugui per això. Tinc les meves contradiccions, no ho faig tot bé. Hi ha moltes coses que no faig bé [riu], però hi ha algunes que sí que les puc fer bé i que és molt fàcil fer-les bé.
Com ha sigut el teu procés de presa de consciència de les lluites socials? Com t’hem d’imaginar a l’institut i a la universitat? Recordes la primera manifestació en la qual vas participar?
Jo recordo molt que des de petita que moltes coses m’indignessin i jo posar-me com una loca a casa meva. Sobretot eren coses que em passaven a mi i que jo veia que m’estaven passant per ser dona. Això és el primer que em va encendre com la consciència política. Després amb els anys, he anat creixent, tot i que per exemple d’adolescent no em recordo molt polititzada. No era la típica que escoltés Obrint Pas. Escoltava Obrint Pas perquè les meves amigues escoltaven Obrint Pas.
A la mani del No a la guerra no hi vaig anar, perquè els meus pares no anaven i llavors no vaig considerar que hi hagués d’anar. Realment, ha sigut un despertar de consciència política molt tardio, era més pel meu entorn que m’anava portant a aquest terreny. Llavors, la vida m’hi ha anat portant i al final sí que jo mateixa he vist que l’únic que em surt és lluitar activament i políticament perquè algunes coses canviïn i perquè totes les persones tinguin vides dignes. Sí que jo des d’un principi no era una mini Che Guevara, així com moltes adolescents catalanes han estat. Jo no era així, estava més per altres coses. Quan vaig anar creixent, quan vaig entrar a la universitat, i sobretot quan vaig entrar al cau a fer de cap quan tenia 20 anys (jo no vaig anar mai de nena), però en entrar allà era un entorn molt polititzat i allà vaig començar com a anar veient moltes coses i aprenent molt. I des de llavors la vida, les amistats que he tingut i els meus cercles m’han portat això.
La primera mani que vaig anar? És que si no sé si va ser la del Pla Bolonya, jo devia tenir 19 anys o 18. I vaig anar perquè eren uns deures de la carrera de periodisme. No hi vaig anar perquè jo digués: “vaig a la mani”, hi vaig anar perquè eren uns deures. Vull dir que si crec que dins meu hi havia com alguna cosa d’indignació i de no suportar la injustícia, però no estava gens vehiculat pel meu entorn. I llavors al jo voler encaixar en els entorns que jo anava freqüentant, que cada vegada eren més polítics, jo me n’he anat polititzant, fins a arribar a la feminazi loca del coño que soc avui [riu]. Però ha estat un camí molt lent. Tot i que sí que recordo coses, recordo quan tenia 17 anys barallar-me amb tota la meva classe de batxillerat perquè em deien que ells contractarien abans un home que a una dona, perquè era molt més productiu, perquè no es quedava embarassat (evidentment, parlant d’homes cis, perquè estem parlant de l’any 2007). I jo recordo barallar-me amb tota la meva classe, era jo contra 30 persones dient: “esteu bojos, això no pot ser, el que esteu dient està malament” sense jo haver llegit res de feminisme, sense jo haver sabut res, però ja sentia dins meu que estava malament. Vaig voler fer el treball de recerca sobre violència de gènere perquè sentia que hi havia alguna cosa que no estava bé allà, que hi havia alguna cosa per investigar. Vaig aprendre moltíssim, però era més una intuïció, no era una cosa teòrica, política. No anava per aquí. Era una cosa intuïtiva, d’indignació interior.
Parlem de projectes concrets. Moltes persones et van començar a conèixer gràcies a l’etapa a la segona hora de RAC1, però un dels “booms” per molta gent va ser la teva aparició al programa No Te Metas en Política de la mà dels humoristes Facu Díaz i Miguel Maldonado. Com va arribar aquesta oportunitat? Què creus que et va aportar? Hi ha hagut una fidelització d’aquest públic, majoritàriament castellanoparlant, o ha existit una barrera idiomàtica?
Vaig entrevistar el Facu Díaz per la Segona hora i vam estar xerrant molt a gust, la veritat, com una hora i pico parlant, l’entrevista va anar superbé. I llavors just, ells estaven a Barcelona fent programes a la Sala Barts i just arribava el 8 de març i eren ells dos, dos homes, que entrevistaven a un altre home i no hi havia cap dona. I clar, ells van dir: som dos tios, d’esquerres, que anem de desconstructors i tal i de cop no tenim a cap dona, com potser això? Ells mateixos es van adonar que aquí hi havia alguna cosa que no d’allò. I llavors el Facu em va dir que si volia fer una secció. Va ser pim-pam, el vaig entrevistar un divendres i el dijous següent estava fent una secció. Va ser una locura total i va ser un dels millors moments de la meva vida, perquè allà vaig adonar-me’n (ja ho sospitava) que jo necessito que hi hagi una mica de lluita política en allò que faig, és important que els meus ideals estiguin quan jo treballo. I això a la Segona hora era una cosa que a mi no se’m deixava fer, tant com jo volía. Sempre que ho feia era perquè jo m’estava arriscant una miqueta a rebre algun tipus de comentari, perquè no es volia que hi hagués una línia tan política.
Llavors jo a la Segona hora em sentia més perduda, em sentia que no podia ser tant jo. En canvi, al No te metas era al revés, se’m volia per tal qual pel qui jo era, amb tota la meva indignació, tots els meus ideals, el meu discurs de loca del coño. I això, per mi va ser la vida. Veure que jo podia treballar des d’aquí i que no només podia treballar, sinó que els meus companys, els que m’havien contractat, m’acceptaven així i els agradava així, i el públic també responia. Per mi va ser un moment superbonic a la meva carrera, estaré sempre agraïda al Facu i al Miguel per haver-me donat aquesta oportunitat. Després vaig ser guionista del programa, més tard vaig ser col·laboradora tot l’any següent. Vaig aprendre molt amb ells i em va obrir un camí de valorar-me tal com jo era i de connectar amb la gent des d’un lloc que era purament jo, això per mi no té preu.
Barrera idiomática amb el públic castellanoparlant?
Més enllà que a vegades, com que ara el contingut que estic fent últimament és majoritàriament en català, moltes persones que ja em segueixen des del No te metas diuen: això no ho tens subtitulat en castellà? Més enllà d’això no he trobat més barrera que aquesta. Hi ha gent que m’escriu i em diu “Ana Polo, ella es Ana Polo, dice cosas feminazis” (que és una cançó que em va fer el Miguel) i m’ho escriuen en castellà i hi ha moltíssima gent catalanoparlant que em segueix. Vull dir que no ho he viscut mai com una barrera. Jo soc una persona hipermegabilingüe, els meus pares són andalusos, per mi el català i el castellà són les meves dues llengües per igual, el meu cervell, el meu cor estan dividits, sembla un anunci de Ciudadanos, no, no!
Però és així, a mi m’encanta comunicar en castellà, m’encanta comunicar en català i penso que he de poder fer les dues coses, evidentment penso que és important crear contingut en català, m’agrada molt crear contingut en català i ajudar doncs [riu] que no es mori, no? I a normalitzar que es pot fer humor en català. Però sí que és veritat que si he de ficar una frase en castellà perquè em surt més natural així i perquè és més fresc per mi i és més espontani, ho faig. No tinc cap mena problema i no crec que això sigui embrutar el català, al contrari, crec que és normalitzar-lo més. Intento comunicar-me de la manera que m’és més natural, això és el que faig. El 90% del meu contingut és en català, en realitat, i sí que hi ha algunes coses que dic en castellà, però no ho he sentit mai com una barrera. També depèn dels temes. Si faig un tuit, depèn del tema em surt en castellà, depèn del tema em surt en català. Per què? Màgia. No ho sabria explicar tampoc, és molt intuïtiu tot plegat. Tot el que faig jo és molt intuïtiu, pot semblar que hi hagi molt de… [riu] i no, no, és com allò que em surt.
Un altre dels projectes més aplaudits ha estat el de Feministic, que ens ha aportat dades i realitats molt rellevants sobre dona, ciència i tecnologia, esdevenint una veritable referència en rigor i pedagogia. Com va néixer aquest projecte? Quina continuïtat tindrà? Creus que aquesta iniciativa podria haver nascut i haver-se desenvolupat a la CCMA?
Aquesta iniciativa neix de Fibracat TV, que és un canal de televisió dirigit per Meritxell Bautista, que és la CEO de Fibracat, una empresa de fibra, que decideix crear una tele feminista i tecnològica. Ella em seguia de la ràdio i va contactar amb mi a través d’una productora per fer unes càpsules de dones i tecnologia. Llavors, aquest projecte neix perquè hi ha una dona manant que vol contingut feminista al seu canal de televisió. Punto. La qual cosa demostra que, efectivament, fins que no arribem al poder no se’ns donen oportunitats.
Aquest projecte, potser està malament que ho digui jo perquè l’he fet jo (en soc la guionista i en soc la presentadora), i estarà fatal que ho digui jo, però és un projecte ideal per la televisió pública. Aquest projecte hauria d’estar a la televisió pública d’aquest país, i no ho dic perquè ho faci jo, sinó perquè és un contingut fresc, dinàmic, pedagògic i bàsic. És així. I és un currazo fer-lo, i suo tinta per escriure-ho, i no soc l’única persona que ho faria bé: hi ha moltes altres dones validíssimes que ho farien bé, això. Vull dir, no és una cosa que digui per ego: ho dic perquè realment és així. Com a televisió pública crec que aquests són els tipus de contingut que s’haurien d’oferir, no altres coses que estem veient que s’ofereixen. No vull dir noms perquè no vull posar-me ningú en contra [riu]. Però fa una mica de vergonya, realment, que hagi de ser en l’àmbit privat i perquè són dones les que estan arribant a certs marges, perquè al final Fibracat és una tele que, tot i que porten un any i la veritat és que fan uns números molt bons, és un marge. Llavors és tristíssim que no s’aposti per aquest tipus de contingut des de la televisió pública. Tristíssim.
Relacionat amb la pregunta anterior, hi ha una mica de debat entre les còmiques sobre la relació entre feminisme i humor: consideres que fas humor feminista com un gènere concret, o més aviat el fet que siguis feminista impregna tots els àmbits de la teva vida?
Jo crec que sí que faig humor feminista, en concret jo a més, que només faig humor d’allò que m’indigna i amb perspectiva feminista. La Maria Rovira, l’Oye Sherman, per exemple no fa només humor feminista. Sempre té la perspectiva de gènere present, però ella, per exemple, sí que fa humor de moltes coses que no sempre són estrictament temàtica feminista. També fa humor feminista, però considero que té un ventall més ampli en aquest sentit. Sempre ho dic: només puc crear d’allò que m’indigna, llavors em limita una mica, però bé. A més, que jo faci humor feminista no vol dir que m’hagi d’encasellar en un raconet rosa, per a les nenes, vol dir simplement que el meu contingut és d’aquesta temàtica, però afecta a tothom, interpel·la a tothom i seria interessant que tothom tingués accés a l’humor feminista. No sóc l’única persona que fa humor feminista, evidentment, tothom pot fer humor feminista, en el fons, fins i tot els homes.
Sí que hi ha una cosa que s’acostuma a dir, o que jo de vegades he sentit, que si una dona fa humor, com que aquesta dona és feminista, ja tot el seu humor és feminista; això tampoc és així, penso, perquè per fer humor feminista cal una voluntat que hi hagi una perspectiva de gènere i, per tant, això no sempre és així. Jo, de vegades, tot i que intento fer humor feminista i humor que respecta tota diversitat, em puc equivocar. Sempre ho dic, i ho he dit abans, que fer humor feminista és una responsabilitat, i he d’estar oberta a qüestionar-me, a revisar-me, i a acceptar crítiques. I jo hi ha coses que he modificat del meu discurs perquè potser estava ferint altres sensibilitats que no són la meva, i que jo no m’estava adonant, i de cop adonar-me’n i dir “ostres, això ho he de canviar, perquè pot ser que algú m’estigui escoltant una persona x que se senti ofesa per això, i se sentirà ofesa amb raó”. I, per tant, com que jo no vull que ningú se senti malament, a part dels matxis-señoros, no vull que ningú se senti malament quan em ve a veure a un monòleg, intento fer-ho el més positiu i respectuós possible per totes les existències. Però sí que hi ha aquesta cosa del “com que jo soc feminista, els meus ideals són aquests, tot el que jo faci serà així”, i jo crec que és al revés; és a dir, sí, els meus ideals són així, però em costarà una estona arribar-hi, vull dir, és un camí, és un aprenentatge i és un treball arribar al fet que la meva manera de pensar sigui com jo vull, com els meus ideals, perquè per alguna cosa són ideals, estan allà posats com a horitzó. És una mica trampós, i ho he sentit diverses vegades, de dones que diuen “jo sóc feminista perquè tot el que jo faig és feminista”, automàticament, i no crec que funcioni així. Crec que hi ha d’haver un treball.
L’últim dels projectes que volem destacar a l’entrevista és el de l’Oye Polo (al Consell de Redacció ens teniu a totes enganxades). Com és treballar amb una altra còmica com la Maria Rovira (l’Oye Sherman), amb qui teniu tanta química, jugant sota les vostres pròpies regles?
És absolutament fantàstic treballar amb una altra dona creativament, en general, i amb la Maria Rovira en concret. És un somni fet realitat perquè, a més, la Maria és amiga meva, i treballar juntes ens fa molt felices. I sobretot crec que ens fa molt felices perquè venim de treballar a llocs on som l’única dona, amb la qual cosa no pots crear amb una dona d’igual a igual, sinó que sempre hi ha uns tios més consolidats i tu que estàs allà, que comences, que no sé què, que això no ho diguis, que vinga, que tal, abaixa el to… Tot això que ja hem parlat abans. Treballar amb algú que està al mateix nivell i que tot allò que podeu fer és créixer juntes, donar-vos força l’una a l’altra. La Maria em dóna ales i jo li dono ales. Les dues ens fem tanta gràcia l’una a l’altra que ens fem créixer moltíssim. I això no crec que pugui passar en un equip on ets l’única dona, on hi ha molts homes (homes més grans que tu), on treballes en una cadena que no els acabes d’agradar del tot (“sí, però no, però tal…”).
Treballem a Ràdio PrimaveraSound on tot el que se’ns diu és “feu el que vulgueu”, casualment també és una ràdio que està dirigida per una dona i on tots els programes estan conduïts per dones i tenen un èxit molt gran (li estan passant la mà per la cara en l’àmbit de podcasting a la Corporació i als serveis públics d’aquest país). No és casual que sigui una dona la que mana i la que encarrega programes a dones. És això, treballem a un lloc on se’ns diu “no, no, feu el que vulgueu, sigueu vosaltres. Us volem perquè sou vosaltres, l’Ana i la Maria”, i és el millor que ens pot passar. Jo estic molt i molt contenta de treballar en aquestes condicions perquè és diferent treballar d’igual a igual i tenint per objectiu potenciar l’altra persona, hi ha zero competència. L’únic que hi ha és ganes de créixer juntes.
Per acabar ens agrada mirar al futur i definir utopies. Quina és la teva feina o projecte somiat? Imagina que tinc una vareta màgica i molta pasta i et proposo de muntar alguna cosa, què t’agradaria fer?
A mi m’agradaria tenir un programa de ràdio diari, o un programa setmanal de tele, amb la Maria Rovira. Això seria el meu somni, sí. Tot i que t’he de dir que el meu somni ja el tinc una miqueta perquè treballem juntes i realment ara estic en un moment on, toco fusta, em van venint feinetes diferents, i amb això ja estic contenta. Vull dir, no em cal ni ser la més famosa ni ser la més rica: mentre em vagin arribant feines i vagi veient que el que faig arriba a la gent, poc més li puc demanar a la vida, de veritat. És una mica hippy, però és així.
Llavors, si em dius “què voldries”? Voldria això, un programa diari per tenir un bon sou i no anar picotejant de diferents llocs i anar veient a veure com t’ho fas. Però bueno, de moment no em falta la feina, encara que sigui a estones una mica precària i a estones sobretot irregular. Hi ha una inestabilitat que no pots acabar de preveure, però al final el món de la comunicació és molt inestable. Per tant, a nivell de somni ideal, un programa més fix, per tenir ingressos menys precaris i més fiables. Però, en el fons, estic ja una mica en un lloc bastant ideal, la veritat, sí.
Entrevista publicada originalment a la revista Maig (primera part i segona part)
