L’OTAN i l’acaparament de recursos naturals

Del mateix autor

Pedro Sánchez va afirmar dies enrere en una entrevista a la Cadena Ser que “Espanya és avui el centre de la política internacional” [1]. Desafortunadament, la raó de tal afirmació no és la celebració de la Cimera pel Clima, un congrés de Nacions Unides, o la signatura d’un nou tractat internacional en defensa dels Drets Humans. Al que es referia el president era a la Cimera de l’OTAN a Madrid, que va tenir lloc els passats 29 i 30 de juny. Amb això, posava de manifest que l’actual govern espanyol es posiciona a favor d’una major militarització, del desenvolupament de la indústria armamentística i de l’alineació de les seves polítiques bèl·liques amb la resta de països de l’organització. En línia al fet que a aquesta cimera van acudir-hi els i les principals líders de l’organització -una immensa majoria de “els” i una petita minoria de “les”- amb la finalitat d’aprovar noves mesures com ara multiplicar les tropes en l’est d’Europa. 

Paral·lelament a la cimera, en diferents comunitats autònomes, tal com va succeir a Barcelona, es van celebrar contracimeres organitzades des de baix, deixant clara la posició de la societat civil sobre aquest tema. Entitats per la Pau, sindicats, grups ecologistes, grups feministes… Tota mena de plataformes ciutadanes i entitats del tercer sector es van articular ràpidament amb un mateix propòsit: dir no a la carrera armamentística, dir prou a un model de societat regit per la llei del més fort, per a contrarestar el creixent discurs bel·licista, i en definitiva per a dir NO a la guerra. El fet que aquesta oposició alternativa hagi esdevingut en diversos territoris simultàniament i amb una participació social tan plural, és significatiu i posa de manifest la necessitat de la transversalitat de les lluites i especialment d’aquelles que ens afecten a totes, com són la guerra o la crisi socioambiental.

L’OTAN és un instrument de control i amenaça manejat per occident, principalment pels EUA. Una eina de pressió que va contribuir notablement al desencadenament de la guerra a Ucraïna. Davant la recrudescència de les tensions amb Rússia, la solució que ens proposen els estats membres de l’OTAN és augmentar la nostra despesa en defensa fins al 2% del PIB, i convé recordar que només es contempla el pressupost militar directe, no el que queda ocult en altres ministeris diferents del de Defensa. Com a mínim, resulta sorprenent la comparació d’aquest percentatge amb el del pressupost destinat a polítiques de cooperació i drets humans tan sols arriba al 0,25% PIB [2]. I mentrestant, es treu del pressupost per als serveis socials imprescindibles.

En la cimera, els líders de l’OTAN també han abordat “la necessitat d’adaptar les seves capacitats al canvi climàtic de forma més rellevant en les seves adquisicions i en la seva associació amb la indústria”. Si bé és cert que han intentat fer una mena de greenwashing, també han donat rellevància al fet que el canvi climàtic pugui ocasionar migracions massives cap als països signants del Tractat de l’Atlàntic Nord. Ha estat precisament Espanya, el país que ha aconseguit que en aquesta cimera s’entengui la migració com a possible amenaça a través d’un paràgraf en el qual s’inclou un matís sobre la integritat territorial [3].

Hem de replantejar-nos des de quina òptica volem entendre la seguretat. Per això Ecologistes en Acció apostem per una que garanteixi la cobertura de les necessitats humanes autèntiques, i no per una seguretat enfocada des d’una posició bel·licista.

Segons l’Escola Cultura de Pau, durant el 2021 va haver-hi en el món 32 conflictes armats i per primera vegada en una dècada els conflictes d’alta intensitat van representar més de la meitat del total [4]. En les últimes dècades, hem pogut observar com els conflictes han deixat de ser entre bàndols de diferents països. Actualment la majoria de guerres es juguen dins d’un país, i habitualment -per no dir pràcticament sempre- a països del Sud global. Això suposa que qui sofreix els impactes de la violència és la població del propi país del Sud, ja que són els seus exèrcits i la seva població civil les que queden implicades, encara que evidentment els interessos dels països del Nord global així com el seu armament sempre estan involucrats. Llavors cal preguntar, de què se suposa que ens protegirà l’OTAN?

Si analitzem el context actual, veiem que no es tracta únicament d’un conflicte entre éssers humans, sinó també d’una guerra contra el planeta, i tot forma part del mateix sistema econòmic, polític i social. Parafrasejant a Jordi Calvo, del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, entenem que la indústria armamentística serveix com una mena de greixatge per als engranatges del capitalisme. Les armes són necessàries per a imposar i sustentar el model econòmic. Permet l’acumulació dels recursos extractius més preuats a un mòdic preu -com en el cas dels minerals estratègics-, soluciona possibles aixecaments per l’escassetat de recursos -com en el cas de Síria o la Franja de Gaza- i permet l’enriquiment de molts sectors ben assentats en la societat.

La relació entre l’acaparament de recursos naturals i els conflictes armats s’ha posat en relleu en nombroses ocasions. Es considera que entre 25% i 50% de les guerres interestatals que s’han desenvolupat des de 1973 estan relacionades amb el petroli. A més, s’ha demostrat com la militarització de les estratègies d’extracció de recursos naturals està darrere de la major part dels assassinats d’activistes mediambientals a tot el món. Només entre 2002 i 2020 han estat assassinats 2.161 activistes en la defensa del medi ambient.

Com més inestable és un país, més senzill és explotar-ne els seus recursos naturals de manera barata, els salaris i els drets de les treballadores són menors, les facilitats per a contaminar i destruir el territori són majors, i les desigualtats entre la població augmenten exponencialment. En aquestes condicions en les quals les reglamentacions són pràcticament inexistents i la impunitat corporativa també, la deslocalització es converteix en la millor opció per a les empreses privades.

Parlem d’aquestes inestabilitats com si es tractés d’un problema endogàmic de les societats del Sud, i com si únicament es deguessin a la seva cultura -vista com endarrerida- i les seves elits corruptes -com si aquí no en tinguéssim-. Una perspectiva clarament racista i aporofòbica, ja que les causes d’aquestes inestabilitats es deuen a les pràctiques colonials que encara es duen a terme pels països del centre, que armen a grups opositors al govern (com en el cas de l’Afganistan o de l’Iraq), que s’alien amb governs corruptes (cas paradigmàtic el d’Espanya amb Guinea Equatorial) o que simplement, després d’aprofitar-se dels cossos i territoris els abandonen a la seva sort enfront d’altres potències clarament hostils (exemple clar d’això, el d’Espanya amb el Sàhara Occidental).

Països en la perifèria del sistema, que han sofert i sofreixen l’espoli per part dels països del centre, que s’enriqueixen a la seva costa. En el nostre imaginari encara segueix molt present la idea moderna de desenvolupament, per això, es continua defensant l’existència de “països subdesenvolupats”, sense ni tan sols considerar o arribar a concebre que molts d’ells no comparteixen la nostra cosmologia occidental capitalista i imperialista. Països en una situació d’inestabilitat perpètua a causa de polítiques neocolonials, a mans de multinacionals -tantes vegades més poderoses que els propis Estats- i dels Estats del Nord, que els subordinen a relacions econòmiques i mercantils condicionades, injustes i de submissió. No podem deixar d’esmentar la reclamació de moltes veus, entre elles la d’Arcadi Oliveres, que van reivindicar i continuen reivindicant que es destini el 0,7% del PIB als països del Sud Global com a mesura de compensació del deute històric i ecològic que acumulem amb ells.

Ja comencem a veure els problemes que ocasionen les disfuncions en les cadenes de subministraments en un món globalitzat com el nostre. La guerra a Ucraïna ha suposat un augment generalitzat dels preus, i tot i que es vol penalitzar a Rússia, els Estats europeus són incapaços de desenganxar-se del seu gas. Les importacions a Espanya superen a les exportacions. Som dependents d’altres països. Però encara més, som ecodependents. La realitat és que la guerra d’Ucraïna ha revelat la fragilitat de la nostra indústria agroalimentàrial, dependent de les importacions: gas per a produir fertilitzants, petroli per a fer funcionar-los tractors, cereals i oleaginoses per a alimentar als animals; maquinisme agrícola, robots i programari. Una indústria agrícola que contribueix a l’escalfament global i la pèrdua de la biodiversitat.

La desmilitarització és urgent, per a aconseguir un món en pau i sostenible ecològicament. La indústria militar és una de les grans contribuents al canvi climàtic així com a l’emergència ecològica global. Consumeix recursos, contamina les nostres aigües i sòls, contribueix en gran manera a l’augment d’emissions de CO₂ i, per sobre de tot, mata. Ens aboca indefectiblement al col·lapse ecosocial, amb l’única fi de destruir a uns supòsits enemics, tot en pro d’un benefici privat de les grans transnacionals a les quals es traspassen sobiranies que abans tenien els Estats, mitjançant els Tractats de Comerç i Inversió i de la mateixa OTAN de la qual parlem.

No hem d’oblidar que sense la natura no podem viure, necessitem dels seus recursos per a cobrir les nostres necessitats bàsiques. La base de la nostra economia i de les nostres cadenes de subministrament és l’energia fòssil i sembla que obviem que aquests combustibles estan arribant a la seva fi. La vida no és possible sense l’aigua que es veu amenaçada per la sobreexplotació, la contaminació i la salinització per l’augment del nivell de la mar. La producció d’aliments es produeix a través dels nostres sòls, cada vegada més contaminats, més estèrils i més escassos.

El control pels recursos sempre ha resultat un dels principals motors de la guerra. Però en una conjuntura com l’actual d’esgotament del capital natural i d’emergència climàtica, els conflictes s’empitjoraran. A mesura que resulta més difícil cobrir aquestes necessitats bàsiques, es generen més tensions que desemboquen en conflictes armats. A mesura que s’amplia la crisi hídrica, la reducció de la biodiversitat i els territoris desertificados, cada vegada més llocs de la nostra terra es tornen inhabitables, expulsant a milers de persones a una migració per qüestions climàtiques.

La relació entre el medi ambient, els conflictes armats i el col·lapse -o no- de les societats és ben coneguda i queda ben descrita en el més que recomanable assaig de Jared Diamond ‘Col·lapse: Per què unes societats perduren i altres desapareixen’ (Debate, 2006). Citem aquí a les nostres companyes de Madrid: “Cap transició ecològica serà possible sense processos de desarmament i desmilitarització que incloguin la reducció de la despesa militar mundial, la reconversió de la indústria armamentística i el desmantellament de l’arsenal nuclear, un escenari en què una organització com l’OTAN no té cabuda” [5].

Des del Centre Delàs, reivindiquen el terme ‘pau mediambiental’, que fa referència a la necessitat de trobar un equilibri i reconciliar-nos amb el nostre planeta [6]. Si bé és cert que en l’escenari de crisi ecològica i social, albirem un futur col·lapse inexorable, també creiem que podem col·lapsar de diferents formes i defensem que, arribat a aquest punt, el decreixement ha d’anar inevitablement acompanyat de justícia social.

Malgrat la imperant necessitat de garantir la seguretat humana abordant aquests problemes, sembla que els països europeus prefereixen prendre una ruta militarista, blindar fronteres, aplicar polítiques de securitizació, i continuar contribuint a l’agreujament de l’emergència ecològica. Per sobre de la vida prefereixen implementar polítiques de mort.

Carolina Pérez, Didac Navarro Fernández i Fernando “Topo” Saz formen part de l’Àrea d’Antiglobalizació i Pau d’Ecologistes en Acció de Catalunya

Notes

[1]  https://elpais.com/espana/2022-06-29/sanchez-no-habia-visto-las-imagenes-cuando-dije-que-lo-de-melilla-estaba-bien-resuelto.html

[2] https://www.lafede.cat/ca/davant-escalada-bellicista-sempre-la-pau/ 

[3] https://www.publico.es/politica/espana-otan-consagre-inmigracion-irregular-amenaza.html?utm_source=telegram&utm_medium=social&utm_campaign=web

[4]  https://escolapau.uab.cat/ca/inicio/alerta-informe-sobre-conflictes-drets-humans-i-construccio-de-pau/

[5] https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/ecologistas-frente-otan_129_9101099.html?s=09

[6] http://centredelas.org/wp-content/uploads/2021/02/informe47_MilitarismoYCrisisAmbiental_CAST.pdf

Articles relacionats

Darrers articles