El segle americà: de com l’OTAN va esdevenir braç armat de l’imperialisme i del capital multinacional

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

En 1945 els EUA, amb la seva estructura productiva intacta i reforçada per la seva intervenció en la Segona Guerra Mundial, aspirava a liderar la reactivació del sistema econòmic mundial i amb això afirmar la seva supremacia política. Conscient que es partia d’un escenari que no oferia les mateixes oportunitats a tots, la seva supremacia s’aconseguiria mitjançant el manteniment d’aquesta desigualtat en el desenvolupament dels diversos països i en les relacions econòmiques i polítiques internacionals. La seva hegemonia mundial havia de descansar sobre la seva superioritat econòmica, cientificotècnica i militar, així com l’assumpció per la resta del planeta de la superioritat del “American Way of Life”. George  Kennan ho va expressar sense embuts en un text de 1948, escrit mentre era funcionari del departament d’Estat, on partia del fet que els Estats Units tenia,

 «… prop del 50% de la riquesa mundial, però només el 6,3% de la seva població. […] En aquesta situació, no podem deixar de ser objecte d’enveja i ressentiment. La nostra veritable tasca en el pròxim període és dissenyar un model de relacions que ens permeti mantenir aquesta posició de disparitat sense que això suposi un perjudici positiu per a la nostra seguretat nacional. Per a això, haurem de prescindir de tot sentimentalisme i de tot ensomni; i la nostra atenció haurà de concentrar-se a tot arreu en els nostres objectius nacionals immediats. No hem d’enganyar-nos pensant que avui podem permetre’ns el luxe de l’altruisme i la beneficència mundial.»”. [1] 

Més enllà de la cruesa i el cinisme de les seves declaracions, és evident que inclou, sense esmentar-la, la necessitat de mantenir la superioritat militar guanyada amb la seva victòria en la Segona Guerra Mundial, i, per tant, esbossa els fonaments teòrics sobre els quals un any més tard es constituirà l’OTAN. Una altra aportació cèlebre per a la senyalització de l’enemic a enfrontar, per la importància política del seu autor, serà el discurs de Winston Churchill en rebre, acompanyat pel president Truman, el  doctorat honoris causa el 5 de març de 1946, al Westminster College de Fulton, a Missouri, en afirmar que,

 “…Des de  Stettin, al Bàltic, a Trieste, en l’Adriàtic, ha caigut sobre el continent un teló d’acer. Després d’ell es troben totes les capitals dels antics Estats d’Europa central i oriental (…), totes aquestes famoses ciutats i les seves poblacions i els països entorn d’elles es troben en el que haig de dir l’esfera soviètica, i tots estan sotmesos, d’una manera o una altra, no sols a la influència soviètica, sinó a una altíssima i, en molts casos, creixent mesura de control per part de Moscou (…) No s’aconseguirà ni la prevenció de la guerra, ni el creixement sostingut de l’organització mundial sense el que jo he denominat l’associació fraterna dels pobles de parla anglesa, cosa que significa una relació especial entre la  Comonwalth britànica i els Estats Units”. [2] 

A més de l’enfrontament ideològic, polític i econòmic dels aliats occidentals amb l’URSS cal tenir en compte com a factor immediat en l’origen de l’OTAN, el dona’t sobre l’estatus que havia de posseir Alemanya en el nou marc de la postguerra. La part soviètica rebutjava en principi la divisió d’Alemanya i sostenia la proposta de constituir una Alemanya unida, amb capacitat defensiva, però neutral, fins al punt que el mateix Stalin estava disposat a admetre una Alemanya burgesa, sempre que es complís amb el compromís de la seva neutralitat [3]. A partir de 1945 aquesta serà una qüestió amb dues facetes interrelacionades. D’una banda, era essencial per als nord-americans reconstruir la potència industrial alemanya com a eix de la recuperació capitalista de l’Europa Occidental. 

Cal tenir en compte que el protagonisme de les organitzacions d’esquerres i especialment dels partits comunistes en la resistència antifeixista i els moviments d’alliberament contra l’ocupació nazi havia augmentat el caràcter de masses d’aquests i constituïen una alternativa a l’ordre prebèl·lic que es manifestava en els seus documents i en els projectes constitucionals aprovats després de l’Alliberament, com era el cas de la constitució italiana de 1948 o el del programa elaborat en 1944 pel Consell nacional de la Resistència francesa. En un document d’abril de 1948 titulat “La inauguració de la guerra política organitzada”, George Kennan advocava per accions encobertes per a neutralitzar al moviment comunista, tal com s’havien dut a terme en les recents eleccions italianes. [4] 

L’altre aspecte relatiu a la qüestió alemanya era la potencial recuperació en el futur del poder militar alemany, aquesta vegada sota el control dels aliats occidentals, per a això  EUA havia de vèncer el recel principalment de França que no volia saber res d’una Alemanya rearmada. Però com tots aquests projectes responien a la qüestió de fons, quina era la confrontació política, econòmica i potencialment militar entre el bloc liderat per EUA i l’URSS, una contesa entre dos models politico-econòmics i ideològics que constituiria l’eix conductor de la Guerra Freda, totes aquestes reticències van anar desapareixent. Com a conseqüència el 4 d’abril de 1949 es va signar a Brussel·les l’acord constitutiu de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). El seu primer secretari general,  Hastings  Ismay, la va definir com un pacte “per a tenir als americans dins, als soviètics fora i als alemanys sota”. [5] Una declaració amb la qual aquest definia les característiques nuclears de l’OTAN, i que, paradoxalment, encara que la seva explicació excedeixi l’àmbit d’aquest text, es reprodueix avui dia. 

Encara que l’OTAN es va definir des de la seva fundació com una aliança defensiva enfront de l’URSS i el bloc soviètic, la seva naturalesa de braç armat del gran capital americà i europeu i de l’imperialisme en general es va manifestar en la seva pulsió expansiva que es va accentuar a partir de la dissolució del bloc, per a la confrontació del qual teòricament havia estat constituït. En realitat aquesta expansió que ha portat en l’actualitat a la incorporació de gairebé tots els països que havia format part del bloc socialista demostra que la seva veritable vocació no estava tant a ser el suport militar d’un dels dos projectes ideològics i polítics alternatius enfrontats, sinó a constituir la garantia de l’expansió imperial dels EUA i dels seus socis europeus occidentals (els qui actualment es troben en una posició subalterna màxima respecte a la direcció política nord-americana en relació a anteriors situacions dins del bloc de la OTAN). En un llibre recent Thomas Friedman, periodista del New York Times i premi Pulitzer afirma, assenyalant com el predomini i la potència militar nord-americanes són essencials per al funcionament del capitalisme, escriu que: 

«La mà oculta del mercat no pot funcionar sense un puny ocult. McDonald’s no pot prosperar sense  McDonnell Douglas, el dissenyador del F-15. I el puny ocult que manté el món fora de perill perquè les tecnologies de  Silicon  Valley puguin florir es diu l’exèrcit, la força aèria, la marina i el cos d’infanteria de marina dels Estats Units». [6] 

Cap a aclarir que encara que l’OTAN és un aliança militar el nucli fonamental i dominant dins d’aquesta aliança és el Pentàgon i el conjunt de les forces armades nord-americanes, les que al seu torn formen amb la indústria armamentística del país aquesta característica tan especial del capitalisme nord-americà adquirida a partir de la seva intervenció en la Segona Guerra mundial: el complex militar-industrial. Una característica que funciona com un vector determinant de la seva política exterior però també interior. [7] 

En la seva carta fundacional, del 4 d’abril de 1949, els signants del Tractat de l’Atlàntic Nord es comprometien a “… salvaguardar la llibertat, herència i civilització comuna dels seus pobles, fundada en els principis de la democràcia, la llibertat individual i l’imperi de la llei“, la qual cosa no impedia que un dels membres participants en la fundació de l’OTAN fos Portugal, sotmès en aquest moment a la dictadura feixista de Salazar. [8] Per tant des de la seva fundació l’OTAN ha sostingut que la seva funció era “defensiva” i, tal com estipula el seu article 5, el seu àmbit d’acció es limitava al continent europeu i nord-americà, ja que el seu antagonista era l’URSS i la seva existència implicava la possibilitat d’un enfrontament bèl·lic a Europa o  EUA – el Canadà. Com a dada paradoxal cal assenyalar que el Pacte de Varsòvia, és a dir l’aliança militar entre els països que formaven el bloc socialista es verificarà el 14 de maig de 1955, és a dir set anys després de la constitució de l’organització preparada per a defensar-se d’aquesta amenaça, evidentment un curiós exemple de profecia auto-complerta. 

L’OTAN va ser l’expressió de la por de les classes dirigents d’Europa Occidental, els EUA i el Canadà, quan amb el final de la Segona Guerra Mundial es reforçava el prestigi de l’URSS i dels partits comunistes que havien estat al capdavant de la lluita antifeixista, i això afavorís la pressió popular a favor de canvis sistèmics almenys a Europa Occidental. Per això, de manera similar, més o menys sofisticada, els diferents “think tanks” de l’autodenominat “món lliure” van deformar i van transformar en caricatura sinistra les idees i objectius representats pel moviment comunista a nivell mundial, de la mateixa manera que s’havia fet amb la Revolució de 1917. L’URSS i el moviment obrer es van transformar en el mal absolut, que calia contenir, com plantejava George  Kennan, o destruir com opinava Winston Churchill i més tard els falcons que van envoltar les presidències de Truman fins a Ronald Reagan. [9] 

Però a més, l’OTAN era el mecanisme que sostenia els beneficis de la indústria armamentista nord-americana, justificava i retro alimentava el complex militar-industrial. L’eix del relat que es va repetir durant la Guerra Freda i que no va cedir ni tan sols en el període denominat de “coexistència pacífica” entre tots dos blocs, va ser el de l’amenaça apocalíptica, agreujada pels arsenals atòmics de totes dues superpotències, de la pulsió imperial de l’URSS que l’empenyia a conquistar Europa i la resta del món amb l’ajuda dels partits comunistes dels diversos països. Que l’URSS no tenia cap intenció expansionista i agressiva, com escrivia Josep Fontana, “… ho demostra que desmobilitzés l’exèrcit (que va passar de més d’onze milions d’homes a menys de tres de 1945 a 1947) i reduís el pressupost de defensa a menys de la meitat” [10], o que la crisi entre els EUA i la URSS per la instal·lació de míssils instal·lats a Cuba es va resoldre retirant Kruschev els míssils soviètic a canvi de la retirada dels míssils nord-americans que els EUA havia instal·lat anteriorment a Turquia amenaçant al territori de l’URSS.

De la mateixa manera es consolidava la ideologia de l’anticomunisme que condemnava a organitzacions o països que no es pleguessin als interessos imperials, encara que en molts casos es tractés de moviments nacionalistes que, encara que no estaven vinculats al moviment comunista, expressaven el rebuig del colonialisme i lluitaven per la independència. 

La història posterior a la desaparició de l’URSS i del bloc socialista revela definitivament el caràcter real de l’OTAN, com a braç armat de l’imperialisme encapçalat pels EUA La fi de la Guerra Freda i la desaparició d’un dels blocs contendents hauria d’haver tingut com a corol·lari la dissolució de l’OTAN com ho va fer el Pacte de Varsòvia. Tanmateix, això no va succeir i per contra a partir de 1997 l’OTAN no sols va aconseguir la seva màxima expansió cap a l’est d’Europa, sinó que a més va començar a actuar obertament en escenaris exteriors al continent europeu, entre ells Àfrica, encara que la intervenció en aquest continent es verifica abans de 1990. Respecte a la seva expansió a l’est, alguns estrategs geopolítics nord-americans, com  Zbigniew  Brzezinsky van arribar a proposar, poc abans de la primera expansió de l’OTAN cap a l’est amb la incorporació de la República Txeca, Polònia i Hongria (1999) la conveniència d’aconseguir una partició de Rússia (Il·lustració 1). Actualment el seu expansionisme no coneix límits ja que, en l’últim cim de l’organització, celebrada a Madrid del 29 al 30 de juny d’enguany, es va definir un canvi estratègic que fa del planeta l’àmbit d’acció de l’OTAN, i especialment el continent africà com un dels seus objectius immediats. [11] 

Ilustració 1. Divisió de Rússia en tres nacions confederades proposta per Zbigniew Brzezinsky

Fuente: Z. Brzezinsky, “A Geostrategy for Eurasia”, Foreign Affairs, Vol. 76, No. 5 (Sep. – Oct., 1997), p. 60.

Notes

[1] FOREIGN RELATIONS OF THE UNITED STATES, 1948, GENERAL; THE UNITED NATIONS, VOLUME I, PART 2, [Annex] Report by the Policy Planning Staff , TOP SECRET [WASHINGTON,] February 24, 1948

[2] Winston Churchill, “The Sinews of Peace (`Iron Curtain Speech)https://winstonchurchill.org/resources/speeches/1946-1963-elder-statesman/the-sinews-of-peace/

[3] Josep Fontana, Por el bien del imperio: una historia del mundo desde 1945 (Barcelona: Pasado & Presente, 2011), 83-84. Ver también, Giuliano Procacci, Historia General Del Siglo XX, Serie mayor / Crítica (Barcelona: Crítica, 2004), 325.

[4] “George F. Kennan, ‘The Inauguration of Organized Political Warfare’,” April 30, 1948, History and Public Policy Program Digital Archive, National Archives and Records Administration, Record Group 59, Entry A1 558-B, Policy Planning Staff/Council, Subject Files, 1947-1962, Box 28. Obtained by Brendan Chrzanowski. 

https://digitalarchive.wilsoncenter.org/document/208714. En este documento, señalado como “secreto de Estado”, Kennan abogaba por acciones encubiertas que evitaran la improvisación de las organizadas durante el proceso electoral italiano.

[5] Fontana, Por el bien del imperio, 82.

[6] Thomas L. Friedman, Lexus and the Olive Tree: Understanding Globalization (New York, 2012), 502.

[7] Aquest aclariment que faig amb la consciència que la majoria dels quals llegeixin aquest text ja coneixen aquests aspectes, serveix simplement als efectes expositius quan em refereixi intervenció de l’OTAN a Àfrica, ja que moltes vegades la intervenció de l’OTAN en aquest continent es verifica directament a través de les estructures militars nord-americanes.

[8] The North Atlantic Treaty (1949) https://www.nato.int/nato_static_fl2014/assets/pdf/stock_publications/20120822_nato_treaty_en_light_2009.pdf

[9] A més de les estructures militars «formals» representades per l’OTAN,  EE.  UU, amb l’acord de diversos governs europeus, va organitzar grup paramilitars clandestins, com la xarxa  Gladio a Itàlia, amb la finalitat d’impedir mitjançant tota mena de maniobra desestabilitzadora i la promoció de cops d’estat l’arribada dels comunistes al govern, forces denominades « stay  behind». Es calcula que hi havia forces d’aquest tipus en quinze països europeus, en vuit dels quals -Itàlia, Turquia, Alemanya, França, Espanya, Portugal, Bèlgica i Suècia- la seva activitat va estar vinculada a actes terroristes, veure Josep Fontana, El siglo de la revolución: Una historia del mundo desde 1914, 2017«La guerra fría (1947-1960)», versión electrónica.

[10] Fontana; veure també, Procacci, Historia General Del Siglo XX, 336.

[11] Aquest abast ecumènic es veu objectivat per la recent incorporació de Colòmbia com a “aliat principal” de l’OTAN des del 24/5/2022. Clar que aquesta incorporació formal pot quedar invalidada pel futur govern de Gustavo Petro qui assumirà la presidència de Colòmbia el 7/8/2022.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah