Amb freqüència es cataloga Rússia com un imperialisme en reconstitució. Algunes mirades utilitzen aquest concepte per subratllar el caràcter incomplet i embrionari del seu despuntar imperial (Testa, 2020). Però d’altres recorren al mateix enunciat, per destacar comportaments expansius des de temps remots. Aquestes visions postulen analogies amb el declivi tsarista, semblances amb l’URSS i primacies de la dinàmica colonial interna. Aquestes interpretacions plantegen intensos debats.
Contrastos i semblances amb el passat
Els enfocaments que registren continuïtats de llarga data, observen Putin com un hereu de les velles captures territorials. Remarquen tres estadis històrics d’una mateixa seqüència imperial amb basaments feudals, burocràtics o capitalistes, però invariablement fonamentats en l’ampliació fronterera (Kowaleski, 2014a).
Aquests parentius deuen ser precisats amb cautela. És cert que el passat de Rússia està signat per quatre segles d’expansió tsarista. Tots els monarques ampliaren el radi del país, per incrementar el cobrament d’impostos i reforçar la servitud en un immens territori. Les regions conquerides tributaven a Moscou i quedaven entrellaçades al centre, mitjançant la instal·lació de migrants russos.
Aquesta modalitat colonial interna diferia del típic esquema britànic, francès o espanyol de captura de regions exteriors. El nombre de zones apropiades era gegantesc i conformava una zona geogràfica única, contínua i molt divergent dels imperis marítims d’Europa Occidental. Rússia era una potència terrestre amb reduïda gravitació als mars. Articulava un model que compensava la fragilitat econòmica amb la coerció militar, a través d’un monumental imperi de la perifèria.
Lenin caracteritzava aquesta estructura com un imperialisme militar, feudal, que empresonava incomptables pobles. Ressaltava el caràcter precapitalista d’una configuració basada en l’explotació dels serfs. Les analogies que es puguin establir amb aquest passat han de tenir present les diferències qualitatives amb aquest règim social.
No existeix cap continuïtat entre les estructures feudals que gestionava Ivan el terrible o Pere el Gran i el dispositiu capitalista que comanda Putin. Aquest senyalament és important davant tantes mirades essencialistes, que denuncien la natura imperial intrínseca del gegant eurasiàtic. Amb aquest prejudici l’establishment occidental construí totes les seves llegendes de la guerra freda (Lipatti, 2017).
Les comparacions que eviten aquesta simplificació, permeten notar la distància que sempre va separar Rússia del capitalisme central. Aquesta bretxa persistí als cicles de modernització que va introduir el tsarisme amb reforços militars, més gran espoli dels camperols i diferents variants de servitud. L’asfixiant tributació d’aquest règim alimentava un malbaratament de les elits consumistes, que contrastava amb les normes de competència i acumulació imperants en el capitalisme avançat (Williams, 2014). Aquesta fractura es va recrear posteriorment i té tendència a reaparèixer amb modalitats molt diferents en l’actualitat.
Una altra esfera d’afinitats es verifica en la inserció internacional del país com una semiperifèria. Aquesta situació arrossega una llarga història, en una potència que no aconseguí el cim dels imperis dominants, però va aconseguir deslliurar-se de la subordinació colonial. Un estudiós d’aquesta categoria remunta l’estatus intermedi, a la marginació de Rússia dels imperis anteriors a l’era moderna (Bizanci, Pèrsia, Xina). Aquest divorci va continuar durant la conformació del sistema econòmic mundial. Aquest entramat s’estructurà al voltant d’un eix geogràfic de l’Atlàntic, amb modalitats de treball distanciades del servilisme imperant a l’univers dels tsars (Wallerstein; Derluguian, 2014).
Rússia s’expandí internament, donant l’esquena a aquest entrellaçat i forjà el seu imperi amb el sotmetiment intern (i reclutament forçós) dels camperols. Al mantenir-se en aquesta arena exterior, evità la fragilitat dels seus veïns i la regressió que patiren les potències declinants (com Espanya). Però no participà en l’ascendent procés que protagonitzaren els Països Baixos i Anglaterra. Protegí el seu entorn, actuant fora de les principals disputes per la dominació mundial (Wallerstein, 1979: 426-502).
La dinastia tsarista mai aconseguí gestar la burocràcia eficient i l’agricultura moderna que motoritzà la industrialització en altres economies. Aquesta obstrucció bloquejà el salt econòmic que assoliren Alemanya i Estats Units (Kagarlitsky, 2017: 11-14). La dinàmica imperial de Rússia sempre mantenir una sostinguda bretxa amb les economies avançades, que despunta novament al segle XXI.
Contrastos amb 1914-18
Alguns teòrics de l’imperialisme en reconstitució situen les semblances amb l’últim tsarisme, en la participació que tingué Rússia durant la Primera Guerra Mundial (Pröbsting, 2012). Remarquen paral·lels entre els declinants actors del passat (Gran Bretanya i França) i els seus exponents actuals (Estats Units) i entre les potències desafiants d’aquesta època (Alemanya i el Japó) i els seus èmuls contemporanis (Rússia i la Xina) (Proyect, 2019).
Rússia intervingué en la gran conflagració de 1914 com una potència ja capitalista. La servitud havia estat abolida, la gran indústria despuntava en les fàbriques modernes i el proletariat era molt gravitant. Però Moscou actuà en aquesta contesa com un rival molt peculiar. No es va alinear amb Estats Unit, Alemanya o el Japó entre els imperis emergents i tampoc es va situar amb Anglaterra i França entre els dominadors en retrocés.
El tsarisme continuava basat en l’expansió territorial fronterera i fou empès al camp de batalla pels compromisos financers, que mantenia amb un dels bàndols en disputa, Fou també a la guerra per preservar el seu dret a saquejar l’entorn proper, però afrontà una dramàtica derrota, que accentuà el revés previ davant el nou vingut imperi japonès.
El tsarisme havia aconseguit una supervivència que no aconseguiren els seus homòlegs del subcontinent indi o del proper o llunyà Orient. Va obtenir mantenir l’autonomia i la gravitació del seu imperi durant diverses centúries, així i tot no va passar la prova de la guerra moderna. Fou doblegat per Gran Bretanya i França a Crimea, pel Japó a Manxúria i per Alemanya a les trinxeres d’Europa.
Molts analistes occidentals suggereixen semblances d’aquest fracàs amb la incursió actual a Ucraïna. Però encara no hi ha dades d’aquesta eventualitat i són prematures les avaluacions de la contesa en curs. A més a més, els paral·lels haurien de prendre en compte la diferència radical que separa l’imperialisme contemporani del seu precedent.
En la guerra de 1914-18 una pluralitat de potències xocaven amb forces comparables, en un escenari molt distant de l’estratificada supremacia actual que exerceix el Pentàgon. L’imperialisme contemporani opera al voltant d’una estructura encapçalada pels Estats Units i sostinguda pels socis alter imperials i coimperials d’Europa, Àsia i Oceania. L’OTAN articula aquest conglomerat sota les ordres de Washington, en els grans conflictes amb els rivals no hegemònics de Moscou i Beijing. Cap d’aquestes dues potències es posa en el mateix pla que l’imperialisme dominant. Les diferències amb l’escenari d’inici del segle XX són majúscules.
Al darrer regnat dels tsars, Rússia mantenia una contradictòria relació de participació i subordinació amb els protagonistes de les conteses bèl·liques internacionals. Al contrari, en l’actualitat és durament hostilitzada per aquestes forces. Rússia no compleix el paper de Bèlgica o Espanya com soci menor de l’OTAN. Comparteix amb la Xina el setial oposat de blanc principal del Pentàgon. Després d’un segle es verifica una dràstica modificació del context geopolític.
Tampoc reapareix en l’actualitat la vella competència de 1914 per l’apropiació del botí colonial. Moscou i Washington no competeixen junt amb París, Londres, Berlín o Tòquio pel domini dels països dependents. Aquesta diferència és omesa per les mirades (Rocca, 2020), que postulen l’equivalència de Rússia amb els seus parells d’Occident, en la rivalitat pels recursos de la perifèria.
Aquest desencert s’estén a la presentació de la guerra d’Ucraïna com un xoc econòmic per l’us-de-fruit dels recursos del país. S’afirma que dues potències del mateix signe (Vernyk, 2022) aspiren a repartir-se un territori amb grans reserves de mineral de ferro, gas i blat. Aquesta rivalitat enfrontaria als Estats Units i Rússia, en un xoc semblant als vells enfrontaments interimperialistes.
Aquest enfocament oblida que el conflicte d’Ucraïna no tingué aquest origen econòmic. Fou provocat pels Estats Units, que es va assignar el dret a envoltar a Rússia amb míssils, mentre gestionava l’ingrés de Kíev a l’OTAN. Moscou busca neutralitzar aquest assetjament i Washington desconegué els reclams de legítima seguretat que plantejà el seu contrincant.
Les asimetries entre ambdós bàndols salten a la vista. L’OTAN avançà contra Rússia, Malgrat la fulminant extinció del Vell Pacte de Varsòvia. Ucraïna fou aproximada a l’Aliança Atlàntica, sense que cap país d’Europa Occidental negociés associacions d’aquest tipus amb Rússia.
El Kremlin tampoc imaginà instal·lar al Canadà o Mèxic algun sistema de bombes sincronitzades contra les ciutats usamericanes. No contrapesà la troca de bases militars que el seu adversari ha instal·lat en totes les fronteres eurasiàtiques de Rússia. Aquesta asimetria ha estat tan naturalitzada, que s’oblida qui és el principal responsable de les incursions imperials.
Ja hem exposat endemés les contundents evidències que il·lustren, com Rússia incompleix el patró econòmic imperial en les seves relacions amb la perifèria. No té sentit situar-la en un mateix pla de rivalitat amb la primera potència del planeta. Una semiperifèria autàrquica i amb reduïda integració a la globalització, no disputa mercats amb les gegantines empreses del capitalisme occidental.
Les lectures en clau econòmica de l’actual intervenció russa a Ucraïna dilueixen el que és central. Aquesta incursió té propòsits defensius davant l’OTAN, objectius geopolítics de control de l’espai postsoviètic i motivacions polítiques internes de Putin. El cap del Kremlin pretén desviar l’atenció dels creixents problemes socioeconòmics, contrarestar el seu declivi electoral i assegurar la prolongació del seu mandat (Kagarlitsky, 2022). Aquestes metes són tan distants de 1914-18 com de l’escenari imperial contemporani.
Diferències amb el subimperialisme
Les semblances amb el darrer imperi dels tsars són a vegades conceptualitzades amb la noció de subimperialisme. Aquest terme és utilitzat per descriure la variant feble o menor de la condició imperial, que el govern rus compartiria actualmente amb els seus antecessors de principi del segle XX. S’estima que Moscou reuneix els trets d’una gran potència, però actua en la lliga inferior dels dominadors (Presumey, 2015).
Amb la mateixa noció es ressalten semblances amb imperialismes secundaris del passat com el Japó i s’estén aquesta similitud al lideratge de Putin amb Tojo (ministre de l’emperador nipó) (Proyect, 2014). Rússia és situada a la mateixa casella dels imperis secundaris, que en el passat emparentaven al tsarisme amb els mandants otomans o amb la reialesa austrohongaresa.
És cert que el país acumula una història imperial densa i perllongada. Però aquest element heretat només té significació actual, quan les velles tendències reapareixen als nous contextos. L’agregat “sub” no aclareix aquest escenari.
L’imperialisme contemporani va perdre afinitats amb el seu antecessor del segle dinou i aquestes diferències es verifiquen en tots els casos. Turquia no reconstrueix l’entramat otomà, Àustria no guarda regustos dels Habsburg i Moscou no ressuscita la política dels Romànov. Els tres països es situen, a més a més, en llocs molt diferents en l’ordre global contemporani.
En totes les accepcions mencionades, el subimperi és vist com una variant inferior de l’imperialisme dominant. Pot abandonar o servir a aquesta força principal, però és definit pel seu paper subordinat. Tanmateix, aquesta mirada desconeix que Rússia no participa en l’actualitat del dispositiu imperial dominant que comanda Estats Units. Es destaca que actua com una potència relegada, menor o complementària, però sense especificar en quin àmbit desenvolupa aquesta acció.
Aquesta omissió impedeix notar les diferències amb el passat. Moscou no participa com un imperi secundari dins de l’OTAN, sinó que xoca amb l’organisme que encarna l’imperialisme del segle XXI.
Rússia és també situada com un subimperi pels autors (Ishchenko; Yurchenko, 2019) que remeten aquest concepte a la seva formació inicial. Aquesta accepció fou desplegada pels teòrics marxistes llatinoamericans de la dependència. Però en aquesta tradició, el subimperialisme no és una modalitat menor d’un prototip major.
Marini utilitzà el concepte als anys seixanta per il·lustrar l’estatus de Brasil i no per clarificar el paper d’Espanya, Holanda o Bèlgica. Buscava remarcar la contradictòria relació d’associació i subordinació del primer país amb el dominador usamericà.
El pensador brasiler destacava que la dictadura de Brasília estava alineada amb l’estratègia del Pentàgon, però actuava amb una gran autonomia regional i concebía aventures sense el permís de Washington. Una política semblant desplega en l’actualitat Erdogan a Turquia (Katz, 2021).
Aquesta aplicació dependentista del subimperi no té validesa actual per Rússia, que és permanentment hostilitzada pels Estats Units. Moscou no comparteix les ambigüitats de la relació que fa diverses dècades mantenien Brasília o Pretòria amb Washington. Tampoc exhibeix les mitges tintes d’aquesta connexió actual amb Ankara. Rússia és estratègicament assetjada pel Pentàgon i aquesta absència d’elements d’associació amb Estats Units, l’exclouen de l’escamot subimperial.
No va haver-hi imperialisme soviètic
Una altra comparació amb el segle XX presenta Putin com un reconstructor de l’imperialisme soviètic. Aquest terme propi de la guerra freda és més aviat suggerit que utilitzat en les anàlisis afins al marxisme. En aquests casos es dona per assentat l’opressió externa exercida per l’URSS. Alguns autors destaquen que aquest sistema participava del repartiment del món, mitjançant incursions externes de territoris (Batou, 2015).
Però aquesta mirada avalua malament una trajectòria sorgida de la revolució socialista, que introduí un principi d’extirpació del capitalisme, rebuig de la guerra interimperialista i expropiació dels grans propietaris. Aquesta dinàmica anticapitalista restà dràsticament afectada per la llarga nit de l’estalinisme, que introduí formes despietades de repressió i escapçament del lideratge bolxevic. Aquest règim consolidà el poder d’una burocràcia, que gestionà amb mecanismes oposats als ideals del socialisme.
L’estalinisme consumà un gran Termidor en un país devastat per la guerra, amb el proletariat delmat, les fàbriques enderrocades i el món rural estancat. En aquest escenari restà frenat l’avenç cap a una societat igualitària. Però aquest retrocés no desembocà en la restauració del capitalisme. A l’URSS no var irrompre una classe propietària assentada en l’acumulació de la plusvàlua i subjecta a les regles de la competitivitat mercantil. Va prevaldre un model de planificació compulsiva, amb normes de gestió de l’excedent i del plusvalor emmotllades als privilegis de la burocràcia (Katz, 2004: 59-67).
Aquesta inexistència de fonaments capitalistes impedí el sorgiment d’un imperialisme soviètic comparable al dels seus parells d’Occident. La nova elit opressiva mai comptà amb els suports que proporciona el capitalisme a les classes dominants. Va haver de gestionar una formació social híbrida que industrialitzà el país, uniformà sa cultura i mantenir durant dècades una gran tensió amb l’imperialisme col·lectiu d’Occident.
L’errònia tesi de l’imperialisme soviètic està emparentada amb la caracterització de l’URSS com un règim de capitalisme d’estat (Weiniger, 2015), en conflicte amb Estats Units pel despullament de la perifèria. Aquesta equiparació registra les desigualtats socials i l’opressió política vigents a l’URSS, però omet l’absència de propietat de les empreses i del consegüent dret a explotar el treball assalariat, amb les normes típiques de l’acumulació.
El desconeixement d’aquests fonaments alimenta les errònies comparacions de l’era Putin amb Stalin, Brexhnev o Kruschev. No registren la perllongada interrupció que tingué el capitalisme a Rússia. Més aviat suposen que a l’URSS persistí alguna varietat d’aquest sistema i per això destaquen la presència d’una seqüència cultural interrompuda.
Obliden que la política externa de l’URSS no reproduí les conductes usuals d’aquesta dominació. Després d’abandonar els principis de l’internacionalisme, el Kremlin evità l’expansionisme i només bregava per assolir algun statu quo amb Estats Units.
Aquesta diplomàcia expressava una tònica opressiva però no imperialista. La capa dominant de l’URSS exercia una nítida supremacia sobre els seus socis, a través de dispositius militars (Pacte de Varsòvia) i econòmics (COMECON). Negociava amb Washington normes de coexistència i exigia subordinació de tots els integrants del denominat bloc socialista.
Aquest padrinatge forçós determina impactants trencaments amb els governs que resistiren el sotmetiment (Iugoslàvia amb Tito i la Xina amb Mao). En cap d’aquests dos casos, el Kremlin aconseguí alterar el rumb autònom dels règims que assajaven camins diferenciats del germà gran.
Una resposta més brutal adoptà Moscou davant la rebel·lió intentada a Txecoslovàquia, per posar en pràctica un model de renovació socialista. En aquest cas, Rússia envià tancs i gendarmes per esclafar la protesta.
L’ocorregut amb Iugoslàvia, Xina i Txecoslovàquia confirma que la burocràcia moscovita feia valer les seves exigències de potència. Però aquesta acció no s’inscrivia en les regles de l’imperialisme, que recentment afloren després de trenta anys de vigència del capitalisme. A Rússia comença a despuntar un imperi no hegemònic, que no continua el fantasmal imperi soviètic.
Les avaluacions del colonialisme intern
Alguns autors subratllen la incidència del colonialisme intern en la dinàmica imperial de Rússia (Kowalewski, 2014b). Recorden que el col·lapse de l’URSS conduí a la separació de 14 repúbliques, junt amb el manteniment d’altres 21 conglomerats no russos en l’òrbita de Moscou.
Aquestes minories ocupen el 30% del territori i acullen una cinquena part de la població, en condicions econòmic-socials adverses. Aquests desavantatges es verifiquen en l’explotació dels recursos naturals que el Kremlin administra a favor seu. L’administració central captura, per exemple, gran part dels ingressos petroliers de Sibèria Occidental i del Llunyà Orient.
Les noves entitats supranacionals de les darreres dècades convalidaren aquesta desigualtat entre regions. Per aquesta raó han estat tan conflictives les relacions de la Comunitat Econòmica d’Euràsia (2000) i la Unió Duanera (2007), amb els socis de Bielorússia, Kazakhstan, Armènia, Geòrgia, Kirguizistan i Tadjikistan.
Aquestes asimetries presenten, a la vegada, una doble cara de presència colonitzadora russa a les zones confins i emigració de la perifèria cap als centres, per a nodrir la mà d’obra barata demandada a les grans urbs. Aquesta dinàmica opressiva és un altre efecte de la restauració capitalista.
Però alguns autors relativitzen aquest procés, recordant que l’herència de l’URSS no és sinònim de mer domini de la majoria russa. Destaquen que l’idioma prevalent operà com una llengua franca, que no va obstruir l’aflorament d’altres cultures. Consideren que aquest diversificat localisme permeté la gestació d’un cos autònom d’administradors, que a les darreres dècades es divorcià amb gran facilitat de Moscou (Anderson, 2015).
La colonització interna ha coexistit, a més a més, com una composició multiètnica que limita la identitat nacional russa. Aquest país emergí més com un imperi integrat per diversos pobles que com una nació definida per la ciutadania comuna.
És cert que durant l’estalinisme va haver-hi nítids privilegis en favor dels russos. La meitat de la població patí les devastadores conseqüències de la col·lectivització forçosa i els trasllats compulsius. Es consumà una brutal remodelació territorial, amb càstigs massius als acranians, tàrtars, txetxens o alemanys del Volga, que foren desplaçats cap a zones allunyades de la seva terra.
Els russos ocuparen novament els millors llocs de l’administració i els mites d’aquest nacionalisme foren transformats en un ideal patriòtic de l’URSS. Però aquests avantatges foren també neutralitzats per les barreges dels emigrats i l’assimilació dels desplaçats, que acompanyà l’inèdit creixement de postguerra.
Aquesta absorció no esborrà les atrocitats prèvies, tanmateix modificà ses conseqüències. A la prosperitat que prevaler fins als anys seixanta, la convivència de nacions atenuà la supremacia gran russa. A l’URSS no es verificà el colonialisme tardà que imperà a Sud-àfrica i persisteix a Palestina. Els privilegis dels russos ètnics no implicaren racisme o apartheid.
Això no obstant qualsevol sigui l’avaluació del colonialisme intern, correspon puntualitzar que aquesta dimensió no és determinant de l’eventual paper de Rússia com una potència imperialista. Aquest estatus és determinat per l’acció externa d’un estat. Les dinàmiques opressives internes només complementen un paper definit en el concert global.
El sotmetiment de minories nacionals està present en incomptables països de comportament mitjà, que ningú situaria en el selecte club dels imperis. En Orient Mitjà, Europa Oriental, Àfrica i Àsia hi ha nombrosos exemples de patiments soferts per les minories marginades del poder. El maltractament dels kurds no converteix, per exemple, a Síria o Iraq en països imperialistes. Aquesta condició es defineix en l’àmbit de la política exterior.
Complexitat de les tensions nacionals
Els enfocaments que ressalten la gravitació opressiva de la russificació, ponderen també la resistència a aquesta dominació. Per un costat, denuncien l’exportació programada del principal grup ètnic per assegurar els privilegis que gestiona el Kremlin. D’altra banda, remarquen la progressivitat dels moviments nacionals que confronten amb la tirania de Moscou (Kowalewski, 2014c).
Però en aquests conflictes no es verifica només la pretensió russa de preservar supremacia en àrees d’influència. També es juga el propòsit usamericà de soscavar la integritat territorial del seu rival i l’interès de les elits locals, que pugnen per una llesca dels recursos en disputa (Stern, 2016).
La majoria de les repúbliques escindides de la tutela moscovita ha seguit seqüències semblants d’oficialització del llenguatge local en decaïment dels russo-parlants. Aquest renaixement idiomàtic apuntala la construcció pràctica i simbòlica de les noves nacions, en l’àmbit militar, escolar i ciutadà.
Occident té el costum de propiciar les fractures que Moscou intenta contrarestar. Aquesta tensió aprofundeix el xoc entre minories, que amb freqüència cohabiten en localitats molt properes. En molt poques ocasions la població és consultada sobre el seu propi destí. El fanatitzat nacionalisme que auspicien les elits locals obstrueix aquesta resposta democràtica.
Estat Units incentiva totes les tensions. Primer apuntalà la desintegració de Iugoslàvia i aixecà una base militar a Kosovo per monitorar el radi. També fomentà la independència de Letònia, una curta guerra a Moldàvia per incentivar la secessió i una fracassada escomesa del seu president georgià contra Moscou (Hutin, 2021).
Els grups dominants nadius (que propicien la creació de nous estats) solen revitalitzar velles tradicions o construeixen aquestes identitats des de zero. Als cinc països de l’Àsia Central, el jihadisme ha jugat un paper important en aquestes estratègies.
El cas recent de Kazakhstan és molt il·lustratiu dels conflictes actuals. Una oligarquia d’exjerarques de l’URSS s’apropià allà dels recursos energètics, per compartir lucres amb les petrolieres d’Occident. Instrumentà un desenfrenat neoliberalisme, suprimí drets laborals i forjà un nou estat repatriant els kazakhs ètnics. D’aquesta manera potencià l’idioma local i la religió islàmica, per aïllar la minoria russo-parlant. Havia aconseguit consumar aquest operatiu fins a la recent crisi, que desembocà en l’enviament de tropes i la consegüent restauració del padrinatge de Moscou (Karpatsky, 2022),
Nagorno Karabakh ofereix un altre exemple de la mateixa exacerbació del nacionalisme per afiançar el poder de les elits. En un enclavament de pobladors armenis que convivien durant segles amb els seus veïns del territori àzeri, dos grups dominants han disputat la pertinença del mateix territori. Els armenis obtingueren victòries militars (en 1991 i 1994), que foren recentment revertides pels triomfs àzeris, per assegurar sa custòdia de la zona (i dissuadir la creixent presència d’Estats Units, França i Turquia), Rússia auspicia sortides concertades del conflicte (Jofré Leal. 2020).
Atribuir l’enorme diversitat de tensions nacionals a la mera acció dominant de Rússia és tan unilateral, com assignar un perfil invariablement progressista als protagonistes d’aquests xocs. En molts casos hi ha legítims reclams, instrumentats en forma regressiva per les elits locals en sintonia amb el Pentàgon. La simplificada impugnació de l’imperialisme rus impedeix registrar aquestes circumstàncies i complexitats.
Un estatus irresolt
Molts teòrics de l’imperialisme en reconstitució, perden de vista que Rússia manca actualment del nivell cohesió política requerit per aquesta remodelació. La caiguda de l’URSS no genera un programa unificat de la nova oligarquia o de la burocràcia que manega l’estat. El trauma suscitat per aquesta implosió deixà una gran seqüència de baralles.
El projecte imperialista és efectivament promogut per sectors dretans, que motoritzen aventures externes per lucrar amb el redituable negoci bèl·lic. Aquesta fracció reviscola les velles creences del nacionalisme gran rus i substitueix el tradicional antisemitisme per campanyes islamòfobes. Conflueix amb la dreta europea en l’onada marró, emet demagògiques diatribes contra Brussel·les i Washington i focalitza els seus dards contra els immigrants.
Però aquest segment imbuït d’enyorances imperials confronta amb la internacionalitzada elit liberal, que propicia una fanàtica integració a Occident. Aquest grup propaga els valors anglo-usamericans i aspira a aconseguir un lloc pel país en l’aliança transatlàntica.
Els milionaris que integren aquest darrer bàndol resguarden els seus diners en els paradisos fiscals, administren els seus comptes des de Londres, eduquen els seus fills a Harvard i acumulen propietats a Suïssa. L’experiència patida amb Ieltsin il·lustra quan demolidores són les conseqüències de qualsevol gestió estatal d’aquests personatges, que tenen vergonya de sa pròpia condició nacional (Kagarlitsky, 2015)
Navalni és el principal exponent d’aquesta minoria divinitzada per mitjans de comunicació usamericans. Desafia Putin amb el descarat suport del Departament d’Estat, però afronta les mateixes adversitats dels seus antecessors, El suport extern de Biden i el suport intern d’un sector de la nova classe mitja, no borra el record de la demolició perpetrada per Ieltsin.
La disputa d’aquest sector enlluernat amb Occident, amb els seus rivals nacionalistes es desenvolupa en un ample camp de l’economia, la cultura i la història. Les grans figures del passat han ressorgit com estàndards d’ambdós grups. Ivan el Terrible, Pere el Gran i Alexandre II són avaluats per la seva aportació a la convergència de Rússia amb la civilització europea o per la seva contribució a l’esperit nacional. L’elit liberal que menysprea el seu país xoca amb la contra-elit que enyora el tsarisme. Totes dues corrents afronten seriosos límits per consolidar sa estratègia.
Els liberals quedaren desacreditats pel caos que introduí Ieltsin. Putin basa la seva perllongada gestió en el contrast amb aquesta demolició. El seu lideratge inclou certa recomposició de tradicions nacionalistes amalgamades amb el ressorgiment de l’Església ortodoxa. Aquesta institució recuperà propietats i opulència amb l’auxili oficial a les cerimònies i el culte.
Cap d’aquests pilars aportava fins ara el sustentament necessari per apuntalar accions externes més agressives. La invasió d’Ucraïna és el gran test d’aquests fonaments. Contra aquestes aventures conspira la conformació multiètnica del país i l’absència d’un Estat-nació convencional.
El mateix Putin sol declamar la seva admiració per la vella “grandària de Rússia”, però fins a la incursió a Kíev manegava amb cautela la política exterior, combinant actes de força amb sostingudes negociacions. Buscà el reconeixement del país com un jugador internacional, sense avalar la reconstrucció imperial propiciada pels nacionalistes. La continuïtat d’aquest equilibri es juga en la batalla d’Ucraïna.
Les mirades que donen per consumada la reconstitució d’un imperi rus presten poca atenció als fràgils pilars d’aquesta estructura de dominació. Perden de vista que Putin no hereta sis segles de feudalisme, sinó tres dècades de convulsiu capitalisme.
L’acotada escala d’un curs potencial dominant de Rússia és registrada amb més gran encert, pels autors que exploren diferents denominacions (imperialisme en desenvolupament, imperialisme perifèric), per al·ludir a un estatus embrionari.
La cerca d’un concepte singular diferenciat de l’imperialisme dominant és el propòsit de la nostra indagació. La categoria d’imperi no hegemònic en formació proposa una aproximació a aquesta definició. Però la clarificació del tema exigeix seguir amb la revisió d’altres enfocaments, que avaluarem al nostre proper text.
30-4-2022
Resum
Moltes diferències separen l’escenari actual de l’antecedent tsarista. La confluència de Rússia amb les potències d’Occident ha restat substituïda per seriosos xocs. Aquesta confrontació determina tendències expansives d’altre tipus. Les comparacions amb l’URSS ometem l’absència de capitalisme sota aquest sistema. Va haver-hi mecanismes d’opressió externa, però no un imperialisme soviètic.
El lloc secundari de Rússia en la jerarquia imperialista no és sinònim de subimperialisme. Tampoc preval una relació ambigua amb els dominadors del món. El colonialisme intern ha ressorgit; tanmateix, no defineix la condició imperial, ni determina el signe dels moviments nacionals en l’espai postsoviètic.
Referències
Anderson, Perry (2015). Rusia inconmensurable, New Left Review 94, septiembre-octubre 2015.
Batou, Jean (2015). Impérialismes d’hier et d’aujourd’hui: Poutine, la guerre en Ukraine et l’extrême droite, 14-4-2015. https://www.pressegauche.org/Imperialismes-d-hier-et-d-aujourd-hui-Poutine-la-guerre-en-Ukraine-et-l-extreme
Hutin, Ignacio (2021). Qué fue de cada una de las 15 repúblicas soviéticas a 30 años del fin de la URSS https://www.infobae.com/america/mundo/2021/12/12/que-fue-de-cada-una-de-las-15-republicas-sovieticas-a-30-anos-del-fin-de-la-urss/ 12 de diciembre de 2021
Ishchenko, Volodymyr; Yurchenko, Yuliya (2019). Ukrainian Capitalism and Inter-Imperialist Rivalry, Technical University Dresden, Dresden, Germany University of Greenwich, London, UK
Jofré Leal, Pablo (2020). Guerra en el Cáucaso sur https://www.resumenlatinoamericano.org/2020/10/02/guerra-en-el-caucaso-azerbaiyan-y-armenia/
Kagarlitsky, Boris (2015). On Ukraine interviewed by Antoine Dolcerocca & Gokhan Terzioglu http://democracyandclasstruggle.blogspot.com/2015/05/boris-kagarlitsky-on-ukraine.html May 24, 2015.
Kagarlitsky, Boris (2017). Empire of the Periphery: Russia and the World System, Pluto Press
Kagarlitsky, Boris (2022). Detrás del desastre ruso en Ucrania. Entrevista, 16/04/ https://sinpermiso.info/textos/detras-del-desastre-ruso-en-ucrania-entrevista
Karpatsky, Kolya (2022) Los disturbios de Kazajstán, 23-1-2022 https://www.sinpermiso.info/autores/kolya-karpatsky
Katz, Claudio (2004). El porvenir del socialismo, Herramienta e Imago Mundi, Buenos Aires, 2004
Katz Claudio (2021). O subimperialismo no Oriente Medio, Reoriente, vol 1, n 2, 2021 Universidade Federal do Rio de Janeiro
Kowalewski, Zbigniew Marcin (2014a). Impérialisme russe, Inprecor n 609-610, octubre-décembre 2014, Paris.
Kowalewski, Zbigniew (2014b). Tres formas históricas del imperialismo ruso 10-12- 2014| https://vientosur.info/tres-formas-historicas-del-imperialismo-ruso/
Kowalewski, Zbigniew (2014c) Ucrania, La primavera de los pueblos ha llegado y a Europa, 13 mars 2014 cadtm.org
Lipatti, Ava (2017). Russophobia and the logic of imperialism, June 8, 2017
https://www.hamptonthink.org/read/russophobia-and-the-logic-of-imperialism
Presumey Vincent, (2015). Les impérialismes au miroir de la crise ukrainienne, Inprecor n 611, janiver 2015, Paris.
Pröbsting, Michael (2012). Rusia y China como Grandes Potencias Imperialistas, 15-1-2012
Rusia y China como Grandes Potencias Imperialistas
Proyect, Louis (2014). Is Russia imperialist: a reply to Roger Annis and Sam Williams, http://louisproyect.org/2014/06/22/is-russia-imperialist-a-reply-to-roger-annis-and-sam-williams/, 22 June 2014.
Proyect, Louis (2019). Anti-Imperialism in the Age of Great Power Rivalry, april 22, 2019 https://louisproyect.org/2019/04/22/anti-imperialism-in-the-age-of-great-power-rivalry/
Rocca, Saúl (2020). La crisis capitalista y el debate sobre el rol de China. 5-8-2020, izquierdasocialista.org.ar/2020/index.php/blog/elsocialista/item/17896-la-crisis-capitalista-y-el-debate-sobre-el-rol-de-china
Stern, Johaness (2016) L’«impérialisme» de la Russie et de la Chine, 30 avril 2016 https://www.wsws.org/fr/articles/2016/04/ruch-a30.html
Testa, Claudio (2020). Un sistema mundial de Estados “multipolar” con tendencias crecientes a la inestabilidad, 25 ene 2020 //izquierdaweb.com/geopolitica-mundial-en-tiempos-de-trump-un-sistema-mundial-de-estados-multipolar/
Vernyk, Oleg (2022). Los trabajadores rusos son nuestros hermanos en la lucha anticapitalista, 10-2-2022, https://mst.org.ar/2022/02/10/desde-ucrania-oleg-vernyk-los-trabajadores-rusos-son-nuestros-hermanos-en-la-lucha-anticapitalista
Wallerstein Immanuel, (1979). El moderno sistema mundial, tomo I, Siglo XXI, México, 1979.
Wallerstein, Immanuel; Derluguian, Georgi (2014). De Iván el Terrible a Vladímir Putin: Rusia en la perspectiva del sistema-mundo, Nueva Sociedad, n 253, 9-10-2014, https://nuso.org/articulo/de-ivan-el-terrible-a-vladimir-putin-rusia-en-la-perspectiva-del-sistema-mundo/
Weiniger, Patrick (2015). Understanding imperialism: a reply to Sam King, Marxist Left Review n 9, 2015, Marxist Left Review | Understanding imperialism: a reply to Sam King
Williams, Sam (2014). Is Russia Imperialist? jun. 2014 https://critiqueofcrisistheory.wordpress.com/is-russia-imperialist/
Bibliografia
Buster, Gustavo (2022). La guerra imperialista en Ucrania y la lucha por la paz, 27-2-2022 https://sinpermiso.info/textos/la-guerra-imperialista-en-ucrania-y-la-lucha-por-la-paz
Carccione, Carlos La vocación imperialista del capitalismo chino https://lis-isl.org/2020/05/15/
Vasco, Pablo. Algunos debates https://mst.org.ar/2022/02/10/desde-ucrania-oleg-vernyk-los-trabajadores-rusos-son-nuestros-hermanos-en-la-lucha-anticapitalista/
King. Sam. Lenin’s theory of imperialism: a defence of its relevance in the 21st century, Marxist Left Review n 8, 2014, Marxist Left Review | Lenin’s theory of imperialism
Nováez Guerrero, José Ernesto A 30 años del derrumbe soviético. Balances y reflexiones https://medium.com/la-tiza/a-30-a%C3%B1os-del-derrumbe-sovi%C3%A9tico-balances-y-reflexiones-4f3aca491b58
Escobar, Pepe La estepa en llamas: revolución de colores de Kazajistán 08/01/2022, https://www.pressenza.com/es/2022/01/la-estepa-en-llamas-revolucion-de-colores-de-kazajistan/
Matveev, Ilya. Les bellicistes, Inprecor 607-608, août-septembre 2014
García, Sergio (2022). Sobre Putin y el imperialismo ruso. Algunos debates http://as.mst.org.ar/2022/03/09/sobre-putin-y-el-imperialismo-ruso-algunos-debates/
Asiner, Julian (2022). El cambalache, 17-3-2022 https://politicaobrera.com/6637-el-cambalache-del-pts-ante-la-guerra-de-la-otan-y-putin
Ellner, Steve (2022). La polémica en la izquierda sobre Ucrania, 23/03/2022 https://rebelion.org/la-polemica-en-la-izquierda-sobre-ucrania/
Claudio Katz. Economista, investigador del CONICET, profesor de la UBA, miembro del EDI. Su página web es: www.lahaine.org/katz
