Els Serveis d’Atenció Domiciliària (SAD) són uns recursos i unes accions que es dirigeixen a les persones que per diferents motius, siguin d’edat avançada, de nivell de dependència o de situació de discapacitat, tenen limitada l’autonomia personal per a realitzar les activitats bàsiques de la vida quotidiana o requereixen atenció permanent o a distància.
Els SAD són un servei de vital importància per a moltes persones perquè cobreixen àrees d’higiene i cura de les persones, com el bany, la higiene corporal o el canvi de roba, però també l’ajuda psicomotriu, per tal de llevar i enllitar, així com caminar. Inclouen, fins i tot, ajudes a l’alimentació, a través de la compra, la cuina o l’acció directa de menjar, la neteja a domicili i la bugaderia, o els acompanyaments fora de la llar a fer visites mèdiques, gestions bancàries, etc. És, per tant, un servei integral que contribueix al manteniment d’un alt grau d’autonomia en el dia a dia de les seves usuàries.
Aquest servei, doncs, ha de restar en mans públiques per tal de poder mantenir un estàndard de qualitat en la seva gestió i en la seva execució. De fet, la privatització repercuteix negativament en el pressupost municipal, i contribueix a la creació de precarietat en el col·lectiu de professionals que contribueixen a l’oferta del servei, tal com denuncia el Sindicat – S.A.D de Cuidadores Professionals Municipals.
És per aquest motiu que nosaltres, com a comunistes, no podem fer més que reiterar la nostra demanda per tal que es posi punt final a les externalitzacions, retornant als serveis públics la gestió directa. Les administracions competents, en aquest cas els ajuntaments, han de deixar d’optar per la via fàcil, la de la gestió indirecta, si el que volen és oferir un servei públic de qualitat que deixi d’enriquir les empreses privades. com l’ACS de Florentino Pérez, que es fan d’or a base de serveis nefastos i salaris pèssims.
Els anomenats ajuntaments del canvi, inicialment, portaven en els seus programes aquesta remunicipalització dels serveis públics externalitzats tant de manera total com només en l’àmbit de la gestió. La llei Montoro, però, que entre altres coses va néixer per dificultar l’impuls de qualsevol canvi d’arrel en la gestió dels ajuntaments, va posar les coses molt difícils, pràcticament impossibles, i aquests ajuntaments del canvi, gairebé 10 anys després, han perdut gran part d’aquesta força renovadora, subsumits en la gestió del dia a dia, sense capacitat per buscar els forats legals.
Davant d’aquestes declaracions de bones voluntats dels consistoris, però, nosaltres hem d’exigir, i la resposta és ben clara: si hi ha voluntat política, cal pressionar fins al final per tal de canviar la llei i remunicipalitzar un servei que és imprescindible per a persones molt vulnerables.
Per un SAD públic i de qualitat a tots els ajuntaments!
