Fa unes setmanes obríem l’edició del 27 de gener amb un text de Neus Català titulat “La dona i la pau”, que resulta imprescindible recuperar en ple context bèl·lic i a uns dies del dia de la dona treballadora. Quan el publicàrem sonaven tambors de guerra, fruit de l’expansionisme de l’OTAN i el paper dels EUA a l’Europa de l’Est; a hores d’ara, veiem com Rússia està portant a terme una operació militar a Ucraïna, tot fent evident el xoc dels interessos de les oligarquies de les diferents grans potències. La setmana passada vàrem publicar un extens comunicat, elaborat per l’Àrea d’Internacional de Comunistes de Catalunya que cal llegir amb cura. De totes maneres, en l’edició d’avui, la guerra a Ucraïna continua ocupant un lloc important.
Les urpes del capital no només s’expressen en la contraposició violenta d’interessos econòmics i geopolítics de les grans burgesies, sinó que dia rere dia es manifesten amb l’aliança entre patriarcat i capitalisme. Fa un any repassàvem diversos aspectes de la lluita contra el patriarcat, com és la situació de la dona en la militància, el paper del masclisme en l’entramat legal o la violència a la feina. En el context de pandèmia i de crisi econòmica, les expressions de la desigualtat són ben presents en múltiples àmbits.
Les conseqüències de la doble explotació, per dona i treballadora, salten a la vista en el context actual [1]. A Espanya, la diferència del salari mitjà de les dones respecte del salari mitjà dels homes expressada en forma de percentatge, el que es coneix com a bretxa salarial, és d’un 24%. Això s’atribueix, principalment, a tres motius, al pes del treball a jornada parcial entre les dones, als complements salarials masculinitzats i a què els sectors “de cures” estan fortament feminitzats i molt poc valorats, percebent, per tant, ingressos més baixos.
El treball a jornada parcial entre les dones representa al 75% de persones assalariades amb jornada parcial, fet que en la meitat dels casos no és per voluntat pròpia. El 49% de la dona empleada a temps parcial es troba en aquesta situació “perquè no ha trobat una feina a temps complet”; el 14% ho ha sol·licitat “voluntàriament per a cures” i un 8% “per a altres responsabilitats familiars”. També caldria valorar la mateixa ‘voluntarietat’, fins a quin punt la càrrega sobre les dones de les cures o de les responsabilitats familiars i la manca de serveis públics que cobreixin aquestes necessitats essencials, acaben forçant a les dones a caure en el treball a temps parcial o en molts casos a abandonar el mercat laboral.
En la mateixa línia, la taxa d’activitat que és la relació que existeix entre la població activa en edat legal de treballar i la població total en aquesta mateixa edat, en el cas de les dones està “al voltant del 70%” i el dels homes en el “80%”. Però la taxa d’activitat de dones sense fills s’eleva al 70% mentre que quan tenen tres fills o més, l’activitat cau fins al 57%. Les conseqüències d’aquest fenomen són perverses, negant l’autonomia econòmica de les dones es nega la seva capacitat de decidir per si mateixes.
Per aquest motiu cal reivindicar el treball de cures com a treball imprescindible per la societat (tema que ha quedat més que evident durant la pandèmia). És bàsic reclamar a les administracions ofertes públiques d’ocupació en aquest sector per tal que les cures no s’assumeixin només des de l’àmbit privat, creant així nous llocs de treball. Aquest element ha d’anar acompanyat, sense cap mena de dubte, de la continuació de la lluita contra els rols patriarcals en les relacions familiars i lluitant per un nou model laboral que resti hores a l’economia i guanyi hores per a la vida personal, el benestar propi i també per tenir temps pel treball reproductiu.
De la mateixa manera, continua la xacra de la violència contra les dones, amb agressions, assassinats i violacions, com l’ocorreguda a una menor a Igualada fa uns mesos. La tolerància cap a comportaments masclistes deixa arrelar les llavors d’aquesta violència estructural del patriarcat cap a les dones. Davant de tot plegat, la fase de creixement del moviment feminista i de conquesta de nous espais d’hegemonia iniciada fa uns anys permet plantar cara a aquesta situació i aconseguir algunes victòries. La conquesta del dret a l’avortament quirúrgic a les comarques de Lleida o al Bages, són fruit de la lluita organitzada del moviment feminista.
En l’àmbit institucional s’han assolit avenços, sent les polítiques públiques d’igualtat un àmbit que destaca positivament entre les polítiques del Gobierno. A hores d’ara, la Ministra Montero està presentant nous avenços referents al dret a l’avortament, però l’any passat també va encapçalar polítiques d’interès, com és el cas de la Llei Trans. Aquesta legislació ha generat molt debat, generant algunes reaccions poc comprensibles davant d’una llei que aporta més drets al col·lectiu LGTBI, i que no va en detriment de ningú, mostrant un tiny de conservadorisme moral difícil d’entendre.
Per acabar aquesta editorial, només us volem dir que enguany estem redissenyant la Festa Realitat i en les pròximes setmanes tindreu novetats. A hores d’ara només us donem una pista: tot plegat serà molt més primaveral. Estigueu atentes.
Notes
[1] Dades extretes de l’estudi realitzat per CCOO, a partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadístic.
