Micromasclismes i organitzacions comunistes

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

La violència masclista, en la seva expressió més extrema, ha suposat que, al llarg d’aquest any i fins al 31 d’octubre, hagin estat assassinades quinze dones a Catalunya. Des del 2010, quan es comencen a documentar els feminicidis a l’Estat Espanyol, s’han assassinat 1.246 dones pel sol fet de ser-ho.

En bona part de la societat hi ha una preocupació real. Molta gent no entén les violacions grupals, els assassinats de tantes dones i de les seves criatures. Manifesten el seu rebuig i el seu horror. Algunes es pensen que abans no passava, que és un fenomen nou, però cal tenir present que anys enrere no es parlava d’aquest tema i, si es parlava era per dir allò de “el meu marit em pega el normal”. Però si bé el conjunt de la societat avança en aquest coneixement, també és cert que en els darrers temps, hi ha un sector important de la societat, alimentat per la força feixista, que nega que aquesta violència existeixi.

És important fer referència als fets per combatre aquestes idees errònies. El dossier estadístic del 2020 de l’Observatori de la Igualtat de Gènere (ICD) sintetitza molt bé què és la violència masclista i explica, de forma acurada, què ha passat en els darrers dos anys quant a l’agreujament que hem vist en aquest àmbit: “La violència masclista és la violència que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho i és l’expressió més greu de la cultura patriarcal que, en alguns casos, posa fi a la vida de les dones i que, en d’altres, no permet el ple desenvolupament dels drets, la igualtat d’oportunitats i les llibertats de les dones. La violència masclista es dona en un marc de relacions desiguals i es concreta en una diversitat d’abusos que pateixen les dones, que poden adoptar formes diferents –física, psicològica, sexual i econòmica–, i que tenen lloc en àmbits concrets, en el marc d’unes relacions afectives i sexuals, en els àmbits de la parella, familiar, laboral i sociocomunitari.

La pandèmia i les circumstàncies excepcionals que ens ha tocat viure, han posat de manifest la importància cabdal de les cures i ha donat l’oportunitat per posar la vida en el centre, però també la situació de confinament ha agreujat més la vulnerabilitat de les dones en situació de violència masclista i dels seus fills i filles, i les ha exposat a un major risc de patir-la, a causa de l’aïllament social i la convivència contínua amb l’agressor. En termes globals, durant el temps de pandèmia de la COVID-19 s’està observant un increment de les violències masclistes i gran part dels feminicidis s’estan cometent per persones properes i conegudes de les dones en els espais més íntims”.

Aquesta violència no cau del cel. Té causes i conseqüències i és arreu. Hi ha molts àmbits de la societat que cal repensar per tal d’erradicar la violència cap a les dones: els mitjans de comunicació, l’educació, la sanitat, l’espai públic, la utilització dels temps… A mesura que en parlem, ens adonem que situacions que abans consideràvem normals, ara les interpretem com clarament discriminatòries. Algunes actuacions en aquests camps són ben clares, però altres comportaments i actituds passen més desapercebuts. Un exemple d’aquests són el que s’anomenen micromasclismes. Avui, precisament, ens centrarem en un àmbit que coneixem molt bé, el de les violències en el marc d’una organització política. I posarem el focus en aquestes violències que semblen “petites”, però que afecten les dones i els van minvant les ganes de participar en l’organització.

Cal reconèixer que un partit polític és una organització molt piramidal, malgrat que les decisions es prenguin de manera democràtica. I una organització piramidal és patriarcal. Militar requereix temps i dedicació. Les dones, massa sovint encara ara, com que són les responsables dels treballs de cures, poc temps els ha quedat per la militància. De dones que s’han reivindicat com feministes, n’hem tingut sempre; sovint, només el fet de militar en el partit comunista, ja era una manera de desafiar el mandat de gènere. I per la força i l’exemple d’aquestes dones i moltes d’altres que van seguir-les, i també per alguns homes, que han vist que la situació no era l’adequada, l’organització s’ha anat feminitzant i replantejant des d’un punt de vista feminista. Encara ara militen més homes que dones, però en els òrgans de direcció i diverses representacions, s’intenta que siguin paritaris. Per a Comunistes de Catalunya, un punt d’inflexió va ser la Conferència de Feminismes, del febrer de 2019, on vam reflexionar, entre d’altres temes, sobre els treballs i els usos dels temps, però també sobre  les violències.

La gent comunista tenim clar que la violència contra les dones, pel sol fet de ser-ho, és una realitat que no podem acceptar i que hem de realitzar tots els esforços perquè deixi d’existir. Les dones comunistes formem part de moltes organitzacions feministes que posen el seu gra de sorra per teixir un món just per a tothom i per una societat que posi la vida en el centre. Però també hi som en totes les concentracions per manifestar el rebuig contra els diversos tipus de violències. I, a més, fruit de la conferència, el juliol de 2019, vam aprovar “El Protocol per a la prevenció i l’abordatge de les violències masclistes”.

Ja dono per suposat que en el marc de l’organització no es donen agressions que comportin danys físics importants. Però en el dia a dia, malgrat bones voluntats i esforços, es donen, com passa en el conjunt de la societat, diverses situacions que comporten “petites violències”, però que es troben en la base de la violència estructural. Així, per exemple, cal entendre com a violència cap a les dones,  que en el marc d’una reunió, es talli la intervenció d’una camarada: fent comentaris, dirigir-se a un altre company mentre ella intervé, aixecar-se en aquell moment, ignorant el que ha dit o proposat quan es fa el resum. I, en la vida general de l’organització, n’hi ha d’altres  que també podem assenyalar:

  • Utilitzar expressions ofensives o insults quan ens dirigim de manera directa o indirecta a una camarada. Això serveix en situacions presencials o en comunicacions a les xarxes.
  • Referir-se a dones o a persones LGTBI amb menyspreu o expressions ofensives.
  • No desqualificar-les per les seves actuacions o opinions, sinó pel fet de ser dones, emparant termes com boges, histèriques… 
  • Difondre acudits o imatges que siguin ofensius cap a les dones.
  • No tenir en compte les necessitats de cura de les dones de l’organització perquè, encara ara, la majoria de treball de cures o reproductiu, és responsabilitat de les dones. Alhora, que els homes comunistes no s’impliquin en els treballs de cura familiars.
  • No recollir i posar ordre a les sales quan s’acaba una reunió; la cura dels espais són responsabilitat col.lectiva.

Dones i homes, amb independència de si militem o no, vivim immerses en una societat patriarcal que es filtra en els nostres pensaments i actituds. Considerar que les dones són ciutadanes de segona, què és una de les idees que moltes persones tenen implementades inconscientment, és quelcom que hem adquirit en el nostre procés de socialització i, per tant, ho podem canviar. Podem trencar amb aquesta cadena i en tenim la voluntat. El treball col·lectiu i la formació són imprescindibles en aquest procés.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah