Cal deixar enrere l’OEA

Del mateix autor

En el marc del bicentenari de les gestes de primera independència en La nostra Amèrica, el president mexicà Andrés Manuel López Obrador, AMLO, reprenent l’ideari bolivarià proposa donar-li sepultura a l’Organització d’Estats Americans, a la qual encertadament tatxa d’organisme lacai. Haig de dir que el discurs del passat 24 de juliol pronunciat des del Castell de Chapultepec en homenatge al 238 aniversari del natalici del Llibertador, no té desaprofitament, i és una peça obligada per al debat polític de la regió indefugible per qualsevol projecte alternatiu en el continent.

Quanta diferència va del sabotejat Congrés Anfictiónico de Panamà de 1826 i la Conferència Panamericana de Bogotà de 1948 que va donar origen a l’OEA? Molta distància en els seus objectius, però el monroísmo i el santanderismo presents com a constants. Santander va convidar al delegat nord-americà i per a això va excloure amb clar biaix racista i polític al representant d’Haití. De l’aspiració integradora de Bolívar poc es va poder concretar a Panamà, entre els recels de les elits criolles i la definició estatunidenca de comprendre el continent com el seu espai de natural expansió imperial, sota la premissa del president Monroede “Amèrica per als americans”, entesos aquests com els nord-americans anomenats WASP (White Anglo-Saxon and Protestant). Només 20 anys després del fracàs de la reunió de l’Istme, Mèxic era envaït pels EUA i perdia la meitat del seu territori, per la qual cosa no és fortuïta la preocupació del seu actual president a posar sobre la taula el reprendre el projecte llatinoamericà del Llibertador.

Després d’un segle de la primera urpada imperial sobre territori llatinoamericà, i ja erigit en potència mundial, es convoca una Conferència Panamericana, però des de l’interès de Washington d’enfortir el control polític sobre els governs del continent en el marc de la Guerra Freda. No bastava, la impostura del conveni militar del TIAR (Tractat Interamericà d’Assistència Recíproca) que clarament no aplica quan no és de l’apetència de la Casa Blanca –com en el cas de les Malvines-. Amb el Bogotazo de fons i una Colòmbia incendiada pel magnicidi de Gaitán -que ens va llegar aquesta guerra que fins i tot avui no culmina-, es fundava l’Organització d’Estats Americans, gairebé com a extensió virregnal del Departament d’Estat, i es nomenava el colombià Alberto Lleras Camargo –digne hereu de Santander- com a primer Secretari General de l’organisme. Ràpidament es despullaria més el caire neocolonial de l’OEA, que callava en el derrocament de Arbenz a Guatemala, però corria ràpidament a expulsar a Cuba revolucionària per ordre dels EUA. 

Després de més de 70 anys d’aquest espantall diplomàtic, que en aplicacions falsejades de la seva carta democràtica assetja governs adversaris de Washington, però va mantenir el reconeixement de totes les dictadures del continent -des dels Somoza fins a Jeanine Añez, passant per tots els cops d’estat de la doctrina de Seguretat Nacional amb Pinochet al capdavant- val la pena discutir la seva pertinència. En bona hora, AMLO posa el dit en la nafra, un nou moment polític a Amèrica Llatina requereix recuperar i potenciar una nova arquitectura institucional per a la regió, tasca ineluctable per als governs i projectes alternatius del continent, independent dels rèdits electorals o les pressions corporatives.

Encerta López Obrador en afirmar: “Ja és moment d’una nova convivència entre els països del continent, el model imposat fa més de dos segles està esgotat, no té futur ni sortida. Diguem adéu a les imposicions, les ingerències, les sancions, les exclusions i els bloquejos…És un assumpte complex que requereix una nova visió política i econòmica. La proposta és ni més ni menys que construir una cosa semblant a la Unió Europea, però apegat a la nostra història i a la nostra realitat, a les nostres identitats. En aquest esperit no ha de descartar-se la substitució de l’OEA per un organisme veritablement autònom, no lacai de ningú, sinó mediador a petició i acceptació de les parts en conflicte. És una gran tasca per a bons diplomàtics i polítics.

Durant l’ona d’impugnació al neoliberalisme en el present segle, van emergir noves propostes d’integració i articulació regional, que han rebut forts embats davant la contraofensiva conservadora en l’última dècada, però la vigència de la qual és part del debat actual. A més de múltiples acords bilaterals de cooperació i l’inici de convenis de divers ordre amb referents geopolítics i de cooperació diferents a Washington, durant la primera dècada del segle XXI van sorgir l’ALBA-TCP (2004), PetroCaribe (2005), UNASUR i el Consell de Defensa Sud-americà (2008), la CELAC (2011), així com la redinamització i ampliació de Mercosur. Totes aquestes instàncies van ser d’entrada noses a la lògica imperial nord-americana sobre la regió i claus eines diplomàtiques en la disputa continental, sense deixar de representar també en la majoria dels casos elements de consens amb alguns interessos hegemònics i quedar sotmeses a la fragilitat pròpia de la inestabilitat política a la regió. 

Quan AMLO suggereix construir un model similar a la Unió Europea, val també revalidar altres iniciatives essencials per a la sobirania regional que no van poder concretar-se com el Banc del Sud o el sistema monetari del SUCRE. La inherent interdependència econòmica entre els EUA i Mèxic especialment obliga a unes necessàries relacions d’integració, però sense decaïment de la sobirania. AMLO no proposa una ruptura amb els EUA com denuncien les dretes llatinoamericanes. Cooperació per al desenvolupament i benestar de tots els pobles d’Amèrica Llatina i el Carib, i un obert multilateralisme que servei a La nostra Amèrica de la subordinació estratègica de l’OEA.

El discurs de AMLO empata amb l’inici de gestió del president Castillo al Perú i el seu nou canceller, el veterà excombatent Héctor Béjar, que de facto ha deixat sense Lima, a l’autodenominat Grup de Lima. Des de Mèxic i des del Perú, es rebutja el bloqueig a Cuba, s’advoca per la reactivació de la institucionalitat regional diferent de la caduca OEA, es promou la sortida incruenta, sobirana i institucional a la crisi veneçolana i s’avança en el desconeixement del càrrec titella de Juan Guaidó, en la defensa tossuda del qual solo s’entossudeix la cancelleria colombiana, que segueix amb el passat de moda discurs del terrorisme internacional com si G.W. Bush fins i tot fos el president dels EUA. 

No obstant això, per a poder assumir l’aposta de AMLO de culminar la inconclusa gesta d’integració llatinoamericana, falta consolidar els processos democràtics existents en el continent i arrabassar-li a la dreta continental en 2022 els seus dos fortins en La nostra Amèrica: Colòmbia, els pactes militars del qual i exportació de mercenaris són amenaça per a la seguretat regional; i el Brasil, potència regional, sotmesa ara al feixisme de Bolsonaro. Només així, aquesta cosa tan lletja, que és l’OEA, com ho cantés Carlos Puebla, quedaría relegada al museu de la ignomínia. Ja el santanderismo colombià ha enviat la seva peça de col·lecció, símbol del manat a recollir que és l’OEA: el ultramontano ambaixador Alejandro Ordoñez Maldonado, a qui encara ho espero en les estrades judicials i en la Comissió de la Veritat.

Articles relacionats

Darrers articles