“A l’Espanyol hi ha un corrent antifeixista important” – Entrevista a Roger Quer

Del mateix autor

Un cop acabades la lligues de futbol professional, hem volgut aprofitar l’inici de l’estiu per parlar amb en Roger Quer. Ell és seguidor de l’Espanyol de tota la vida i ha sigut un plaer parlar amb ell sobre els tòpics que envolten a aquest club, política i esport, futbol base, etc. Tot plegat, des d’una perspectiva d’esquerres i antifeixista. Esperem que us resulti interessant. 

Ara et faré una pregunta com si fossis un “bitxo raro”, d’on et ve l’afició per l’Espanyol? A casa éreu pericos?

A casa érem pericos. L’avi ens portava a Sarrià a mi i a mon germà. És una afició que ve de pares a fills.

Si no recordo malament, a l’escola eres l’únic perico de classe. Com ho recordes? Per les nenes i nens és difícil ser de l’Espanyol? 

En el meu cas em queda una mica lluny els anys escolars, tot i que per sort no recordo cap conflicte important relacionat amb la meva afició a l’Espanyol i els companys de classe. Tampoc recordo que jo en fes ostentació, és a dir, en ser un xicot reservat, doncs els meus colors també els duia en la intimitat. Penso que aquesta intimitat podria ser una mena d’autodefensa en el sentit de “si no em veuen portar uns colors diferents dels seus, no em diran res”.

Sempre ha estat difícil ser un nen o nena de l’Espanyol, ja que justament és ser el contrari que la majoria i remar a contracorrent requereix un esforç més gran. 

Per què costa tant tenir referents que se signifiquin com a pericos? 

No entenc massa a què et refereixes. Però si em preguntes per referents pericos, nosaltres tenim els nostres òbviament. Però en clau interna perquè els mitjans no els fabriquen aquests referents com en altres clubs. És a dir, la majoria de mitjans idolatren referents del Barça el Madrid i altres clubs grans, en fan portades, programes de televisió de ràdio… mentre que els referents de l’Espanyol passen desapercebuts per la societat, però no per nosaltres, els seguidors.

L’Espanyol no cau simpàtic perquè no és prou petit i vol disputar l’hegemonia al club gran? Molts clubs es conformen en ser el segon equip de la culerada de la zona. 

L’Espanyol no cau simpàtic per diversos factors. Primer perquè tradicionalment se l’ha volgut vincular políticament a una opció no catalanista. Segon perquè el nom que porta també facilita que es vinculi a tot allò no catalanista. Tercer perquè a Catalunya des de tots els àmbits s’empeny perquè a qui li agradi el futbol sigui fan del Barça. Quart perquè com a club de futbol tota institució té un topall de massa social, és a dir, els clubs tenen els socis que tenen any rere any i costa molt que un club com el nostre creixi potencialment degut també a altres factors com la crisi econòmica, ja que molta gent de classe treballadora no pot assumir el cost que comporta tenir carnet (aquí entraríem en el debat de model de club i model econòmic), etc., etc.

El futbol masculí de primera línia eclipsa la resta de categories. Quin valor té que el primer equip masculí de l’Espanyol hagi guanyat la lliga de segona divisió?

El futbol professional és molt i molt competitiu, any rere any s’incrementa la pressió perquè equips històrics de Primera puguin mantenir la categoria. L’Espanyol penso que és el 5è o 6è equip en importància en la història de la lliga espanyola. En 120 anys d’història com a institució, 5 vegades a segona divisió i en totes elles s’ha recuperat la categoria de seguida. Llavors quedar campió de Segona té molt de mèrit, ja que és una lliga molt llarga i molt disputada. Diguem que el lloc natural de l’Espanyol és a Primera, com a membre fundador de la Lliga que va ser al seu moment. Quedar campió a Segona i pujar a falta de 4 jornades ha sigut tot un èxit, però no deixa de correspondre a allò que li pertocava fer.

Ara, amb el boom del futbol femení, es repeteixen rivalitats insanes. L’Espanyol ha hagut d’aguantar mofes amb el descens de categoria del primer equip femení. L’Espanyol no és un nouvingut en el món del futbol femení, oi? 

L’Espanyol femení té un llarg recorregut. Enguany ha celebrat el 50è aniversari. Anys enrere, quan el mercat i els sectors econòmics no els interessava encara explotar el futbol femení, l’Espanyol ja comptava amb títols de lliga i copes de la Reina. Però mediàticament no interessava fer-ne un interès general i aquests èxits de les blanc i blaves van passar sense pena ni glòria. Quan els mercats van veure que explotar el negoci del futbol femení els donaria rendibilitat, han començat a aparèixer als mitjans de comunicació, a les tertúlies, als diaris, etc. I justament aquest nou negoci ha anat acompanyat dels èxits del Barça femení i el boom mediàtic que se’ls ha donat. 

Tot sovint hi ha polèmica perquè entre els clubs es prenen jugadors del futbol base. Creus que és equiparable en tots els casos o que segons quins clubs n’abusen?

Jo en tinc la meva opinió d’això. És cert que si prenem el futbol base i els clubs de Catalunya com una piràmide social, a baix de tot trobarem els equips amateurs de les viles i pobles. Més amunt trobarem que els equips de les ciutats importants es nodreixen de jugadors de les mateixes comarques on juguen. Més a dalt ja trobem el futbol base dels grans equips a Catalunya com la Damm, l’Espanyol, el Barça, etc. i aquests es nodreixen del millor planter català. En aquest sentit qui està més amunt de la piràmide té més capacitat econòmica d’aglutinar i captar jugadors destacats dels equips per sota. 

Un altre tema és entre els dos grans a Catalunya en temes de futbol base i s’observa el mateix patró, és a dir, el poder econòmic del Barça és tan gran que sempre “pesca” jugadors del planter perico, i molt i molt poc a l’inrevés. Això és així perquè el Barça els pot oferir allotjament pagat, estudis pagats, taxis i beques, tot un seguit de condicionants econòmics que fa molt difícil que la canalla digui que no. Molts d’aquests condicionants l’Espanyol no els pot oferir perquè senzillament no té el potencial econòmic del Barça. Això ens condueix a un desajustament nacional esportiu molt fort. Qui té calés ho compra tot. I la majoria lluita per sobreviure. El cas de jugadors que el Barça s’emporta de l’Espanyol sempre porta molta crítica perquè sembla que utilitzin la canalla com una mercaderia. 

En l’imaginari col·lectiu ser de l’Espanyol està associat a ser de dretes i espanyolista quan, de fet, les directives del Barça, durant dècades, han estat vinculades a la dreta i fins i tot a l’entorn del PP. Què me’n dius? Sou de dretes i espanyolistes? 

L’Espanyol com el Barça com totes les institucions esportives durant la dictadura van estar en mans de sectors franquistes òbviament. Durant els anys 80 i 90 l’Espanyol va dur com a lema “L’Espanyol, un club català de futbol”. Que cadascú tregui les seves conclusions, però és cert que es va catalanitzar l’himne i el català va passar a ser l’idioma del club, juntament amb el castellà. Es podien fer moltes altres coses, sí, però no ho jutjaré ara. Actualment puc dir que som un club molt plural, amb més de 25.000 socis si no m’erro i està clar que també som un club plural políticament. El club sempre s’ha declarat apolític, amb els més o menys errors que això comporta, però és evident que al club hi trobem sectors espanyolistes i conservadors que duen la bandera d’Espanya al camp (afortunadament pocs) i altres sectors que duen senyeres i banderes estelades (també pocs), predominant l’ús de banderes del club. Personalment m’identifico amb els sectors catalanistes i d’esquerres, i últimament he detectat que també hi ha un corrent antifeixista important al club, cosa que aplaudeixo.

Però sí que és cert que davant del fet del sobiranisme català, l’Espanyol ha esquivat el procés i ha passat de puntetes per la repressió, no?

Amb el tema del procés jo com a perico hi tinc una opinió pensada i personal. Aquells dies el club va decidir que no faria comunicats polítics. Sí que és cert que moltes institucions esportives van fer el contrari i van difondre comunicats denunciant la repressió i el tracte que rebia la ciutadania i els polítics catalans. L’Espanyol per mi es va equivocar. Únicament va declarar que calia respectar la llei i a la vegada lamentava el que va succeir aquells dies, però es va quedar massa curt i tou. Penso que s’estava atacant les màximes institucions de Catalunya i l’Espanyol com a membre esportiu també de Catalunya havia de fer un comunicat més contundent. A vegades voler semblar apolític t’acaba convertint en aliat d’aquell que comet un abús, ja que qui veu una agressió i no fa res n’és en bona part còmplice. L’Espanyol va voler jugar a restar al marge i a fer bandera del “només futbol”, i a molts pericos ens va decebre.

Es dona molt pes al fet que entre l’afició de l’Espanyol hi ha ultres d’extrema-dreta, però també n’hi ha entre l’afició del Barça o del mateix Girona. Com creus que s’ha d’afrontar aquest fenomen des dels clubs?

A l’Espanyol hi ha gent d’extrema dreta i feixista, com en altres clubs sí. Tinc la sensació a més a més que els clubs saben quins són els integrants d’aquestes bandes. En tenim un trist record, ja que hem hagut de patir les Brigadas Blanquiazules, un grup d’ideologia ultra i d’extrema dreta. Per sort des que som a Cornellà no poden ser-hi com a col·lectiu. Però a nivell individual corren escampats per les grades, sobretot a la grada jove. Els clubs haurien de ser valents, declarar-se clubs antifeixistes com el Sankt Pauli a Alemanya, erradicar aquests individus i no tolerar ni un minut més actituds racistes masclistes i feixistes. Els clubs poden disposar de mecanismes per afrontar aquest problema, només cal voluntat de veritat. Tot i que des de les altes esferes del futbol estatal observem com personatges com Tebas justament estan vinculats a grups polítics d’ideologia ultradretana. Així que hi ha molta feina per fer encara. Per sort al camp, davant alguns càntics aparentment racistes o homòfobs que temps enrere es toleraven, ara ja s’observa molt rebuig social xiulant i criticant aquest fet des del mateix públic en general.

Creus que les xarxes socials magnifiquen les veus dels feixistes dins de la comunitat perica o que permeten que els antifeixistes estigueu més connectats? Són més un problema o una oportunitat?

Les xarxes socials magnifiquen molt les coses, penso. No és la realitat, però sí un possible termòmetre per saber què es cou a l’entorn social perico. Sí que observem molts conflictes polítics entre perfils de gent més espanyola i perfils de gent perica més catalanista. A les xarxes es fa evident la pluralitat que comentava abans. I és cert com apuntes que el sol fet de presentar-se aquest conflicte polític entre sensibilitats oposades, fa que aparegui tot un seguit de gent antifeixista i perica que s’aglutina, es crea un vincle per afinitat i t’adones que altres pericos i periques com tu comparteixen uns mateixos objectius. Això és positiu perquè pot derivar en coses més boniques com la creació de penyes, col·lectius, etc.. De fet ja hi ha un col·lectiu, el Blanc-i-blau Roger de Llúria, que aglutina un sector important de gent amb sensibilitat catalanista i antifeixista i que tenen sector propi al camp.

Que l’esquerra hagi abandonat l’esport com a terreny per la lluita política i cultural, deixa el terreny lliure a l’extrema dreta? 

Aquest és un tema a pensar-hi i reflexionar-hi molt. El futbol ha perdut el fet popular i de barri que l’havia caracteritzat per convertir-se en una peça més del mercat on el capitalisme genera molts beneficis per uns pocs. Segurament les classes populars en general no se’l fan seu el futbol en veure’l com un esport-negoci, entrades i carnets cars, sous de futbolistes desorbitats, empreses que fan i desfan, és a dir, el futbol modern s’allunya de les decisions de la gent per apropar-se als interessos de les grans marques comercials. Exemples com el Rayo Vallecano, el Livorno, el Sankt Pauli, o altres clubs que fomenten un model on els socis en són els propietaris ens poden fer somiar en un futbol de veritat. L’esquerra i l’obrerisme han de ser presents als camps de futbol per potenciar-ne els valors democràtics i antifeixistes.

Per acabar una pregunta enverinada, què és millor: un club suposadament en mans dels socis o un club en mans d’un empresari, però que consulta algunes decisions al Partit Comunista del seu país?

Hahaha, bona pregunta!! Jo voldria treure el títol de Reial al meu Espanyol, perquè em considero antimonàrquic. Voldria que el club es declarés antifeixista, antiracista i feminista. Voldria que en tot cas fos un club en mans dels socis on tot el poder fos pels socis. Voldria inclús un club lliure de patrocinis, un club fet i pensat per les classes populars, un club català que defensa els interessos de la classe treballadora del seu país. Però com que tot això està molt lluny de ser veritat, voldria que si hi ha d’haver president, sigui en tot cas una persona que sigui perica de sempre, que senti els colors, que s’emocioni amb l’Espanyol. Un Joan Collet em semblaria perfecte.

L’actual president no em genera cap simpatia, però tampoc cap antipatia.

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro