Els reptes de la comunitat trans

Del mateix autor

Muriel Aurora Ranchal, activista pels drets LGTB

Des de fa uns anys, la comunitat trans. ha anat aconseguint més visibilitat, i això ha acabat resultant en els actuals debats, propostes i esborranys de proposta d’una llei trans. estatal que el col·lectiu fa temps que demana. Hi ha, però, molta confusió i informacions contradictòries sobre aquest tema i sobre el propi concepte trans.

El primer que cal, doncs, és explicar què és una persona trans. Si bé no hi ha un consens sobre la definició exacta, una definició prou precisa i generalment acceptada és que les persones trans. són aquelles que tenen una identitat de gènere diferent del que se’ls assigna en néixer. En general, es considera que també inclou a les persones agènere, que són aquelles sense identitat de gènere, mentre que les persones cis (el prefix oposat a trans.) són, per tant, aquelles que tenen una identitat de gènere que es correspon amb el que se’ls va assignar, és a dir, la majoria. La identitat no implica adoptar o acceptar els rols i estereotips de gènere patriarcals, els mecanismes que conformen la identitat són molt complexes: els homes i dones trans. poden trencar els rols i estereotips tant com qualsevol altre home o dona, i és que les persones no-binàries tampoc són necessàriament andrògines o una barreja de rols i estereotips pel mateix motiu.

Cal aclarir també els conceptes de transgènere, transsexual i trans*. Transgènere se sol usar exactament la mateixa manera que trans, mentre que transsexual es refereix només a aquelles persones que alteren els seus trets sexuals mitjançant hormones o operacions. En general, la major part de persones trans i transsexuals preferim no usar la paraula transsexual, perquè ve d’un enfocament molt medicalitzat i estableix una distinció que, fora de l’àmbit mèdic, és innecessària, i dins d’aquest és incompleta perquè no especifica quins canvis s’han fet. Trans*, amb l’asterisc, es fa servir per incloure no només a les persones trans., sinó també a la resta de persones que pateixen opressió transfòbica, com transvestits, crossdressers, drag kings i queens, entre altres.

La nostra necessitat més evident és l’acceptació social: no hi pot haver igualtat mentre per a rebre un tracte tan digne com les persones cis hàgim d’amagar que som trans. No hi pot haver igualtat mentre es consideri un favor respectar la nostra identitat; no hi pot haver igualtat mentre segueixi sent comú que se’ns agredeixi, degradi, violi i mati.

Un dels temes més polèmics és l’autodeterminació de gènere, que és també una de les necessitats més bàsiques pel col·lectiu. L’autodeterminació de gènere simplement és que se’ns reconegui legalment la identitat de gènere sense sotmetre’ns a una tutela externa. És un dret del qual gaudiu les persones cis, a qui no us fan passar per comprovacions de cap mena per acceptar que sou homes o dones. A part de ser necessari per a la igualtat, les tuteles que se’ns imposen són sempre patologitzants, masclistes i/o homòfobes. En aquests moments, a l’estat espanyol, per a corregir el DNI calen dues coses: la primera és que presentis un informe que diu que tens una malaltia mental i que es diagnostica segons quins rols i estereotips de gènere assumeixes i segons la teva sexualitat. Aquest requisit és inacceptable no només per la comunitat trans, sinó també pel feminisme i per la resta de la comunitat LGBT+: no existeix cap test psicològic o psiquiàtric que pugui esbrinar si una persona és o no trans perquè no existeix cap test psicològic o psiquiàtric que pugui esbrinar si ets home o dona. La segona és un informe del fet que portes dos anys en tractament hormonal, si bé hi ha excepcions. Aquest requisit estableix una pressió per hormonar-se que trenca el dret a l’autonomia corporal, a més que hi ha persones trans. que no poden per temes socials o personals o, simplement, no volen. Ens perjudica també a les que sí que ho fem, perquè aquests dos anys són un període en que la no-correspondència entre la nostra identitat legal i la social ens fa més vulnerables a agressions. A més, és absurd considerar que són les hormones les que determinen si ets home o dona.

També hi ha polèmica sobre el tema mèdic, malgrat que l’esborrany d’Igualtat, la proposta més comentada, ja s’implementa a moltes comunitats autònomes. Un dels passos importants és que no es permet l’exigència del diagnòstic comentat en el paràgraf anterior. També és important la prohibició de les teràpies de conversió, que a més de partir de la idea ofensiva que ser trans és dolent, són un perill per la salut mental i mai un benefici. També s’estableix el model respecte dels tractaments mèdics relatius al trànsit (teràpia hormonal, operacions i psicoteràpia), conseqüent amb l’evidència científica, que consistentment corrobora que l’accés facilitat als tractaments millora el benestar i la salut mental de les persones trans. sense que s’incrementi la taxa de penediment i destransisions, com temen algunes persones.

No és tan polèmic, en canvi, l’intent de millora de la nostra inserció laboral. Algunes xifres sobre l’atur real de les persones trans el situen sobre el 35%. Atur real es refereix que no compta com a aturades les qui treballen en negre. La precarietat laboral en el col·lectiu també és molt preocupant: cal destacar que vora el 50% de les dones trans. exerceixen o han exercit la prostitució, majoritàriament obligades per la desesperació. Les mesures per a la inserció laboral, de tota manera, segurament resultin insuficients.
El fet que tantes de nosaltres ens veiem forçades a prostituir-nos és només una de les maneres en que les dones trans som de les més vulnerables a la violència patriarcal, per això també necessitem més avenços en matèria de feminisme. Si no aconseguim que cap dona pateixi violència de gènere ni es vegi obligada a prostituir-se, tampoc aconseguirem que no ens passi a les dones trans. A més, encara que fos possible, aconseguir lliurar-nos-en sense que ens en lliurem totes les dones seria una victòria molt buida. Passen coses semblants amb la resta d’interseccions amb altres opressions, però tots aquests problemes caldrà resoldre’ls amb altres lleis i accions.

Els avenços en drets humans sempre reben oposició, reticències i desconfiança, presentant per a defensar la seva postura informacions falses i tergiversades, però quan realment s’aconsegueixen, mai es tornen reals les pors que els objectors plantejaven. A més del precedent històric amb fets semblants, ja hi ha països amb lleis que permeten l’autodeterminació de gènere i en cap cas ha estat un problema. La por és l’eina tradicional del feixisme per a atacar els drets dels col·lectius discriminats.

En els darrers anys, l’acceptació de la realitat trans ha fet grans passos i possiblement d’aquí a uns anys la situació estigui encara molt millor, però això només passarà si lluitem pels nostres drets i combatem el feixisme que pretén ressorgir i que està prenent força cada dia alimentant-se de l’odi cap als qui som diferents. No podem fer cap pas enrere en la lluita contra el racisme, el masclisme, la LGBTI-fòbia i altres opressions.

Author

Articles relacionats

Darrers articles