Miquel Àngel Soria
Malson
Per John Baca,
veterà americà de la guerra de Viet Nam
El seu gos llepa i llepa el seu pit.
La seva llengua és una flama diminuta
Donant calor, com vapor d’una estufa.
La tendresa del gos el fa plorar.
Al començament del seu somni una arma dispara;
Al final del seu somni hi és el riu Mekong
On els pescadors enrotllen tela
Al voltant dels seus caps i llencen les rets.
L’ocàs abaixa les seves ales grogues sobre el riu.
Les bales són calbes rates de claveguera
Apressades entre barraques amb sostre de palma,
Rossegant els nius secs al llarg de la riba.
John Baca esclata en rialles
I aixafa les rates de dents grocs.
Calbes, polides, rellisquen
Entre els seus dits tremolosos.
John Baca deixa de riure’s.
John Baca va prémer el gallet
De la seva pistola fa vint anys
Però les bales encara volen.
El seu gos llepa i llepa
I llepa i llepa.
Nguyen Quang Thieu
Tot és un somni, encara que la memòria es negui a reconèixer-ho. Viet Nam està alliberada com havia previst Ho Chi Minh, malgrat ell no ho pugui veure/viure. El poble vietnamita és viu en el record de l’”oncle Ho” i així ho viu el cubà Lisandro Otero en la seva visita l’any 1970.
Luu Quy-ky, secretari general de la Unió de Periodistes Vietnamites li explica: “Marx va dir: proletaris del món, uniu-vos. Lenin va dir: proletaris i pobles oprimits del món, uniu-vos. Però s’havia de realitzar aquesta segona part. Com unir els pobles oprimits? Ho Chi Minh va ser el primer en veure el nexe existent entre els moviments d’emancipació nacional i la revolució socialista. Va dir algun cop que el colonialisme és una sangonella de dues ventoses: amb una xucla a l’obrer metropolità i amb l’altra al servent colonitzat .[…] A partir d’aquí el camí era evident: independència nacional més socialisme”.
Cantata de petits crescuts a l’esquena de ses mares
Dorm Tai, dorm, sobre la meva esquena, dorm, el meu petitet,
Dorm tranquil petit, sobre la meva esquena.
Dorm bé, que estic desgranant arròs per a la nostra tropa
El ritme del piló s’inclina cap el teu son, fillet meu.
La meva suor cau sobre les teves galtes i les escalfa,
La meva prima espatlla et serveix de coixí, videta meva,
La meva esquena et bressa i del meu cor surt una cançó de bressol: dorm, dorm angelet meu i el meu cel
T’estimo, fillet, i estimo també els combatents
Somia amb l’arròs blanc
I ho aconseguiràs, petit cel meu, quan creixis…
Dorm Tai, dorm, sobre la meva esquena, dorm, el meu petitet,
Tranquil·let, dorm petit meu sobre l’esquena meva.
A la muntanya, Ka Lui vaig pel panís en panotxa
Que gran és la muntanya, i la meva esquena, petita!
Dorm, dorm tranquil·let, no em facis cansar,
El sol que il·lumina el panís és al cel
I el meu petit sol, sobre la meva esquena.
Dorm, dorm angelet meu, el meu cel,
T’estimo, fillet, i estimo el camperols
Que somiïs amb una bona collita de panís
I quan creixis, la multiplicaràs per deu muntanyes de Ka Lui…
Dorm Tai, dorm, sobre la meva esquena, dorm, el meu petitet,
Tranquil, dorm el meu nen sobre la meva esquena.
Anem evacuant cap a la selva ben endins
Perquè el ianqui ens treu fins i tot el rierol;
Mentrestant, els teus germans empunyen armes al front,
Et porto a l’esquena cap el darrer combat
I directament al camp de batalla surts de la meva esquena
I de la gana te’n vas al front de la Serralada Llarga.
Dorm, dorm angelet, el meu petit cel
T’estimo i també estimo al país
Que somiïs amb que pugui veure l’Oncle Ho
Per a que siguis home lliure, quan gran…
Nguyen Khoa Diem
Viet Nam és ara una realitat. Abans del que era previsible, no només per l’invasor ianqui sinó també pels mateixos vietnamites. Quan s’escriu la història d’aquest resultat, és impossible no aturar-se en un moment clau dels enfrontaments: el que s’ha anomenat abreujat com “Têt de 1968” (“Les ofensives i sublevacions generals del “Têt de 1968”).
Hô Khang, historiador, escriu: “El “Têt de 1968” fins el 31 de març de 1968*, va demostrar la voluntat i el caràcter indomable de l’HOME VIETNAMITA, de la nació vietnamita; va demostrar la capacitat creadora i la perspicàcia en l’art de dirigir la guerra per part del PTV (Partit Comunista de Viet Nam); això no és res més que l’art d’apoderar-se del moment oportú per a donar activament el cop decisiu que va fer canviar l’estat de la guerra; va ser l’art d’atac mitjançant una nova forma de combats estratègics, conquerir la sorpresa, portant la guerra a les urbs; va ser l’art d’organitzar, distribuir i utilitzar les forces per enfrontar-se al nombrós, usar la perspicàcia de l’home vietnamita per guanyar les armes i la intel·ligència de l’aparell executiu de la guerra entre Estats Units i Viet Nam (1954-1975), el “Têt de 1968” va ser l’herència i el desenvolupament a un nou esglaó de les tradicions combatives i l’art militar de l’home vietnamita, i de la nació vietnamita”.
Jean Chesneaux, considerat un dels més destacats experts en la història i els problemes del sud-est asiàtic, es pregunta l’any 1968 ─que com es veu, és clau─ si haurien de reembarcar els usamericans.
Ja l’any 1966, en una entrevista per a “Le Monde”, el general en cap de l’exèrcit nord-vietnamita Vo Nguyen Giap responia: “Si resulten comprensibles les raons que expliquen perquè els americans no han vençut encara, es comprèn també perquè vencerem nosaltres. Amb la lògica formal de l’agressor americà ─que res té de realista─, amb aquesta lògica els Estats Units haurien d’haver vençut ja la nostra resistència. Per què motiu aquesta potència no els hi ha permès assolir el fi proposat? Doncs perquè el poble vietnamita té la seva potència i els americans, a la vegada, les seves debilitats.”
I basa les seves especulacions en dades objectives entre les quals destaca l’augment de les forces utilitzades: dels vint-i-tres mil soldats que hi havia al començament de l’escalada ja han passat al mig milió i la reclamació de dues-centes mil més per la primavera de 1967 que fa el general Westmoreland al ministre McNamara.
El bombardejos massius contra el Nord mostren ser ineficaços ja que no aturen la vida del Nord, ni el seu dinamisme polític i econòmic.
La xarxa de galeries ha estat mínimament danyada. Els que han volgut explorar-les han constatat la impossibilitat de la seva destrucció. Els que les hem visitades hem pogut comprovar la seva afirmació.
Cal afegir-hi el fracàs polític: “les autoritats de Saigon no existeixen sinó en funció del suport americà i no s’han anotat cap èxit polític de pes”; el cost econòmic ─dos mil dòlars per minut el valor de la munició emprada als bombardejos al Nord, per donar una xifra─ i el rebuig social, cada cop més important, als Estats Units, destacant el paper dels negres: “Cap vietnamita ens ha dit mai porcs negres”.
No podem deixar passar el canvi d’actitud de l’URSS, proporcionant una ajuda al Nord que es valora en uns mil cinc-cents milions de dòlars ─aviació de combat, equip antiaeri, carburants, subministres industrials,..─ sobretot l’any 1966.
Això dóna resposta a la pregunta inicial de Chesneaux.
Poema per a un guerrer desanimat
que s’ha caigut del cavall
Vine, estimat, posat dempeus i vine a mi!
Terminada la batalla
El cavall que et va acompanyar
Marxà sense deixar petja
Vine, estimat, posat dempeus i vine a mi!
Tu, valent genet,
Vine, si us plau, vine a mi!
Escolta la cançó
Canto el copejar dels teus cascos,
Una cançó per guiar el teu taló d’Aquil·les
Que ja no troba el camí de retorn.
Vine, estimat, posat dempeus i torna a mi!
La teva imatge, gallard genet, segueix en la meva vista.
Pel que fa a mi, jo sé que tornaràs un dia
Amb el teu ferit taló d’Aquil·les
Encara que el teu vell cavall de batalla hagi marxat lluny, molt lluny…
Pham Ho Thu (2000)
El dramaturg Peter Weiss escriu en aquells anys 60 després de denunciar l’ús i abús del napalm: “Les crides d’estudiants, científics artistes i escriptors han tingut fins ara un efecte limitat. Però si milions d’obrers prengueren finalment la paraula, i amb tot el poder de que disposen, exigiren l’acabament immediat dels actes bèl·lics d’Estats Units, a Johson i el seu govern els hi resultaria difícil cometre més assassinats”.
Al poble vietnamita li van caldre uns deu anys més per vèncer definitivament el gegant de peus de fang.
Notes
* No podem oblidar que el 31 de març, el president Johnson es veu obligat a “desescalar unilateralment la guerra terrestre en Vietnam i anul·lar el seu compromís d’enviar les seves tropes expedicionàries a participar en la guerra terrestre…”
