El 7 de gener de 2020 s’ha assolit una fita descrita com a insòlita: Espanya viu per primera vegada a la seva història democràtica recent un govern de coalició. Compleix ja sobre el paper, però, les expectatives generades? L’objectiu d’aquest article, en el marc del monogràfic sobre el programa de govern, és clar: fer una anàlisi rigorosa i sintètica de l’acord en relació amb la radicalitat democràtica, la transparència, la justícia i els drets civils.
Per començar aquesta anàlisi, però, és important atendre al context més que mai: en ple any 2020, existeixen a l’Estat espanyol presos polítics i exiliats polítics. Presidents i consellers i conselleres de la Generalitat, líders de moviments civils i de partits polítics i presidentes del Parlament, però també cantants i gent ‘anònima’, pateixen els efectes de la restricció de drets civils i polítics a través de lleis com la Llei Mordassa i, en general, d’un sistema judicial polititzat que no ha tallat els llaços amb el franquisme. La regeneració democràtica, quaranta anys després de la ‘fi’ del franquisme i amb nombrosos processos judicials oberts contra els partits polítics del bipartidisme, ha estat des de l’inici una de les banderes de Podemos: per tant, es pot esperar un programa ben pròxim ideològicament.
L’acord programàtic inclou tot allò relacionat amb la regeneració democràtica i la transparència, així com la justícia eficaç, dins l’apartat 2, referent als drets socials, la regeneració democràtica, la ciència i la innovació. 13 mesures, 9 sobre regeneració democràtica i transparència, i 4 sobre la justícia eficaç que analitzarem a continuació de forma breu.
Els punts més interessants són aquells relacionats amb la lluita contra la corrupció, tenint encara molt recent la sentència dels EREs a Andalusia contra un dels partits del pacte de coalició; les mesures presentades suposen un bon punt de partida, bastant ambicioses i, tal com esperàvem, algunes ja vistes al programa d’Unidas Podemos. En aquest aspecte, destaquen tant un Pla Nacional contra la Corrupció, que ambiciona amb una reforma del Codi Penal i un augment de les plantilles dels cossos de seguretat destinats a aquest àmbit, com una Llei integral contra la corrupció, en la qual destaca, sense cap mena de dubte, la figura de l’Estatut del Denunciant, quelcom molt treballat arrel de casos com el de Falciani. Clarament relacionat amb la lluita contra la corrupció, destaquen quatre mesures més, bastant urgents: la regulació dels lobbies, per avançar en la transparència de l’activitat dels grups de pressió dins l’activitat parlamentària (com el que ja es treballa en alguns parlaments, com el català), el control més gran sobre el règim d’incompatibilitats a l’activitat pública (buscant endurir-lo), la reforma constitucional pel que fa a la limitació dels aforaments a l’exercici concret com a càrrecs públics parlamentaris i la substitució de l’article 324 de la Llei d’Enjudiciament Criminal relatiu al termini màxim d’instrucció.
L’últim punt interessant, relatiu a l’eficàcia de la justícia en aquest cas, és la modificació de la Llei Orgànica 1/2014 sobre la justícia universal.
Malgrat que l’acord sigui molt ambiciós en la necessària regeneració democràtica, se segueix sense posar el focus en un apartat molt important: per tal que existeixi un corrupte, ha d’existir un corruptor. I no, la regulació dels lobbies per conèixer públicament les trobades o l’anunci d’un major esforç per lluitar contra els càrtels a la contractació pública no són suficient si després, com totes sabem, els grans negocis es tanquen a les llotges de grans estadis de futbol o s’imposen criteris de contractació pública on, malgrat saber que el preu establert no serà suficient, es concedeix el contracte i es permet un sobrecost que triplica la despesa establerta públicament.
Un altre dels punts febles, o insuficients, té relació amb la renovació de les membres d’òrgans constitucionals i organismes independents. Tal com plantejàvem a l’inici de l’article, una de les principals mancances democràtiques a l’Estat espanyol és la separació de poders; així, enunciar que es promouran “acords parlamentaris de consens” i que se seguiran “els principis de mèrit, capacitat, igualtat, paritat de gènere i prestigi professional” no és, en cap cas, garantia d’èxit, especialment si no avança cap a una major independència, capacitat i despolitització. Resulta bastant decebedor tot el que té relació amb la justícia eficaç. Tot i presentar mesures esperançadores pel que fa a la modernització de l’Administració de Justícia i del sistema d’accés a la carrera judicial, es troba a faltar, de nou, l’atac a l’arrel del problema: trobem una mancança clara pel que fa a la despolitització del sistema judicial així com es fa nul·la menció de l’Audiència Nacional, responsable directa d’alguna de les “controvèrsies” judicials dels darrers temps relatives sobretot a la llibertat d’expressió.
Si alguna cosa resulta clarament decebedora, però, és l’apartat destinat als drets i llibertats civils: en un context, tal com hem presentat, de màxima repressió a amplis sectors socials i professionals, en un context d’amenaça de la llibertat d’expressió, però també d’associació i de reunió (recordem les constants amenaces d’il·legalització de partits i associacions i entitats com la CUP o l’ANC), una coalició que s’autoanomena progressista no pot reservar només un apartat de 7 línies el resum del qual és que es derogarà la Llei Mordassa i serà substituïda per una nova llei “basada en una concepció progressista de la seguretat ciutadana”. Perquè la recuperació i consolidació de drets i llibertats civils és bàsica, central i, necessàriament, transversal. Tot i això, suposa un punt inicial indispensable.
Així doncs, la conclusió a la qual podem arribar és clara i concisa: aquest acord suposa un bon punt de partida en matèria de recuperació (i, encara més important, consolidació) de drets tant civils com polítics, quelcom sobre el qual s’ha posat el focus en els darrers anys, però segueix sense atacar-se l’arrel del problema: la xarxa repressiva de l’Estat espanyol té uns tentacles molt llargs, que es manifesten clarament no només en una llei com la Mordassa, sinó que van infinitament més enllà, a través d’elements i institucions com l’existència d’un tribunal de clara herència franquista com l’Audiència Nacional, així com les mancances amb relació a la separació de poders, clarament visibles en l’elecció política directa de la composició d’alguns òrgans judicials. El diagnòstic és compartit amb l’altra matèria analitzada, la de la regeneració democràtica: el pacte suposa un punt de partida esperançador pel que fa a la lluita contra la corrupció (insistim a destacar l’Estatut del denunciant), però tampoc ataca l’arrel del problema. Cal acabar amb el Règim del 78, i això no es farà a través de reformes estètiques i tèbies.
Cristina Bedmar Batalla
