Una política per l’autonomia i la unitat de la classe treballadora

Del mateix autor

(Resposta a “Cal renunciar a lluitar per donar una altra direcció al catalanisme popular?” de Joan Tafalla).

“De acuerdo con su tarea fundamental de luchar contra la democracia burguesa y de desenmascarar la falsedad y la hipocresía de la misma, los partidos comunistas, intérpretes conscientes de la lucha del proletariado por el derrocamiento del yugo de la burguesía, deben, en lo referente al problema nacional, centrar también su atención, no en los principios abstractos o formales, sino

1) en apreciar con toda exactitud la situación histórica concreta y, ante todo, la situación económica;

2) diferenciar con toda nitidez los intereses de las clases oprimidas, de los trabajadores, de los explotados y el concepto general de los intereses de toda la nación en su conjunto, que no es más que la expresión de los intereses de la clase dominante;

3) asimismo dividir netamente las naciones en: naciones oprimidas, dependientes, sin igualdad de derechos, y naciones opresoras, explotadoras, soberanas, por oposición a la mentira democrático-burguesa, la cual encubre la esclavización colonial y financiera — cosa inherente a la época del capital financiero y del imperialismo — de la enorme mayoría de la población de la tierra por una insignificante minoría de países capitalistas riquísimos y avanzados.”

V.I. Lenin Primer Esbozo De Las Tesis Sobre Los Problemas Nacional Y Colonial
(PARA El I I Congreso De La Internacional Comunista)

El company Joan Tafalla publica al seu blog una entrada per donar resposta a un fil meu a Twitter. D’entrada, cal dir que el company em va avisar facilitant-me l’enllaç quan el va publicar, un parell de dies abans que el compte de la realitat, òrgan de Comunistes de Catalunya, en fés difusió, cosa que li agraeixo personalment.

Dit això, sona força estrany que algú que, a dia d’avui (i esperem que per poc temps) no té compte a Twitter, contesti un fil amb un extens article d’opinió, però encara és més estrany que, d’un fil de 7 tuits, el company respongui a 4 d’ells convenientment retallats. Estic ben segur que no és cosa d’en Joan, un company d’una honestedat intel·lectual comprovada, sinó de la persona que li ha fet arribar el fil.

Comença especulant amb la motivació del fil: “Imagino, encara que no ho sé del cert, que es tracta d’una resposta a La hora de la izquierda soberanista publicat el dia anterior a La Vanguardia. O potser es refereix a l’entrevista que li va fer la revista El Temps publicada el dia 7 de setembre. Si estic equivocat demano disculpes de bell antuvi, al company Rivera.”

Amb el primer tuit del fil (que segur que en Joan no ha vist) s’entén millor:

No es tractava d’una resposta a les publicacions d’en Joan Josep Nuet que esmenta el company Tafalla, sinó d’una reflexió en referència a les declaracions i tuit d’en Jaume Asens del dia anterior, quan demanava la “unitat dels sobiranistes” criticant les crides de Gabriel Rufian a l’entesa entre PSOE i Unidas Podemos. Disculpes acceptades.

En quant als tuits que sí ha llegit, en el primer comet un error fatal, perquè en transcriure’l, canvia la persona del verb i, en comptes de “proposem”, ho transcriu com “proposen”.

I aquí s’inicia un relat especulatiu sobre allò que diu i no diu un tuit, que evidentment, i com tothom sap, té una limitació d’espai i no permet els matisos d’un article com el seu i com aquest. Malgrat l’esmentat error, en Joan diu algunes coses molt interessants.

Per exemple, al meu segon tuit no hi ha la referència a la Unió Europea, és cert, perquè desenvolupa una part del primer tuit, en el qual sí em referia a la Troika (BCE, FMI i Comissió Europea). La Unió Europea, malgrat ser el club neoliberal que ens manlleva la sobirania econòmica i financera, no deixa de ser un vassall, important això sí, de l’Imperi que ho subordina tot amb el poder militar de l’OTAN. Després, quan entra en la nòmina dels troskotanistes i prusesionistes (catalanistes i espanyolistes), cau en l’error de pensar que aquí no hi havia, ni el PSC, ni el PSOE, ni Catalunya en Comú Podem o la CUP. Per aclarir: les esquerres transformadores són la CUP i Catalunya en Comú Podem, i els pretesos socialdemòcrates (en realitat socioliberals tirant a neoliberals) són PSC i ERC.

Pel que fa a les qüestions internes sobre organitzacions en què milito, com Esquerra Unida i Alternativa i Comunistes de Catalunya, les meves opinions les expresso en els àmbits en què participo. Discutir en els òrgans sobre fets concrets serà un plaer.

El tercer (segon per a en Joan) i el quart tuit deien:


Del primer, en Joan interpreta el següent: “El company Rivera (…) sembla pensar que en el catalanisme no hi hagi cap contingut democràtic. Potser no ho pensa i si no és així, de nou li demano disculpes.”

Hi ha un aforisme llatí que diu “in claris non fit interpretatio”, però sembla que el meu tuit no és tan clar com pensava. Des que el debat polític a Catalunya, i a Espanya, s’ha desplaçat exclusivament al debat identitari, s’ha produït una deriva a la dreta de totes les forces parlamentàries, fins i tot aquelles que es reclamen d’esquerres. Competir electoralment en l’eix nacional és l’excusa perfecta per no parlar de retallades i de l’espoli del factor capital al factor treball que s’ha aguditzat en els últims 10 anys. La competència electoral ja no es basa en les diferents respostes a aquesta opressió, sinó en qüestions identitàries, entre elles la identitat nacional, de manera que no apareix amb claredat cap alternativa al neoliberalisme. Si això no és dretanització… I en el cas concret d’ERC, com també del PSOE o el PSC, les seves polítiques concretes no es poden qualificar de socio-liberals, perquè han passat (el PSOE des de fa més anys) a ser neoliberals, sense cap matís social com no sigui el nom que porten a les sigles.

Arribat a aquest punt, és un bon moment per llegir els dos darrers tuits del fil, omesos en l’article del company Tafalla, que segur que ajuden a entendre millor la resta d’aquesta resposta.


El catalanisme, o nacionalisme catalanista, no té res d’especial que el faci més o menys democràtic o més bo o dolent que altres nacionalismes. Catalanistes i espanyolistes demòcrates i d’esquerres n’hi ha hagut i n’hi haurà, i com a comunistes hem de treballar amb aquestes persones per objectius comuns, que són la millora de les condicions de vida de la majoria treballadora, i l’establiment d’una democràcia no només formal en tots els àmbits: laboral, familiar, educació, salut… una democràcia en sentit material, en què els recursos i les decisions estiguin al servei de la majoria, la classe treballadora.

El que no comparteixo és que el processisme sigui un moviment emancipador ni antirepressiu. No és emancipador perquè els límits que proposa són els de la democràcia burgesa, però adobats d’essencialisme identitari i fins i tot religiós, amb referents com l’Estat terrorista d’Israel o Letònia. Pel que fa al caràcter antirepressiu, només cal recordar que la “doctrina Marchena” de la violència ambiental sorgeix d’un recurs del govern de la Generalitat contra els manifestants d’”Aturem el Parlament” que havien estat absolts per l’Audiència Nacional.

El dret d’autodeterminació sempre s’exerceix davant la potència colonial i imperialista, no té un altre sentit, i com a comunistes això va lligat a la sobirania popular que expulsa de les decisions d’un poble o nació, o una federació, a la potència colonial i imperialista. Aquest sí seria un projecte emancipador, i el sentiment nacional de cadascú no ens hauria de frenar per sumar forces en la conquesta d’un poder estatal que, en el món d’avui dominat per les grans corporacions, assoleixi aquesta sobirania. Tenim exemples com Cuba, Bolívia o Veneçuela, que són realment països sobirans, amb les conseqüències que coneixem en forma de represàlies per part de l’Imperi, del qual el poble espanyol i el català, per via dels nostres representants parlamentaris, en som còmplices, fins i tot els i les que som internacionalistes i defensem la seva sobirania.

El processisme és un moviment que ha col·locat la independència com a pastanaga per a la mobilització popular, basant-se en l’argument de les balances fiscals i l’”Espanya ens roba”, que a banda de ser fal·laç és molt de dretes. És fal·laç perquè la recaptació fiscal agregada per territoris no és un indicador de les desigualtats que hi ha en aquests territoris, només d’on tenen el domicili els majors acumuladors de riquesa. És molt de dretes perquè dibuixa una frontera entre “els d’aquí” i “els de fora”, que apel·la als pitjors sentiments i a una cohesió a través de l’enemic extern. En realitat, el processisme no ha apostat mai per la independència, sinó que ha fet servir l’amenaça de la independència per aconseguir una millor posició negociadora dins del “Règim del 78”, i mentrestant, que la crisi-estafa no s’emportés per davant el control del govern (i la menjadora) per part de la màfia convergent.

Pel que fa a la caracterització d’ERC, no és que no hi hagin persones socialdemòcrates i valuoses amb qui treballar, com de segur n’hi ha altres forces socio-liberals, el problema és que el projecte d’ERC és el d’un “catch-all-party” a l’estil de la convergència dels primers 80, que vol aplegar des dels “socialdemòcrates” a la dreta més nacionalcatòlica sota un mateix paraigües. Aquest partit-moviment interclassista, com molt bé el defineix en Joan, tendeix a ocupar tot l’espai catalanista a esquerres i dretes, com va fer Pujol al seu moment, per fer polítiques de dretes.

Sobre les decisions que pren el partit on milito, com ja he dit, em remeto a les discussions en els òrgans, en què participo regularment i aporto les meves opinions i les que col·lectivament elaborem a la meva cèl·lula.

En relació amb els mitjans de comunicació, és cert que la premsa reflecteix la ideologia burgesa, i que tots (fins i tot els públics i concertats del govern) són antisobiranistes i antiindependentistes, però no ho és que els mitjans “espanyolistes” siguin anti processistes, són “processistes espanyolistes”. El marc “Procés” és un prisma en el qual s’han de mesurar totes les forces polítiques, a favor o en contra de la (fictícia) independència que planteja la majoria del Parlament de Catalunya. I d’aquest marc mental en treuen profit les forces més reaccionàries, que no només creixen electoralment, sinó que envaeixen i saturen el debat polític, expulsant les qüestions socials de l’opinió publicada. I pel que fa a la relació amb els mitjans de comunicació, com a comunistes hem d’intentar aprofitar les eventuals escletxes per col·locar el nostre missatge, d’acord, però si no entenem que el nostre missatge no és el de la plataforma electoral en la qual ens presentem en cada moment, sinó la política elaborada pel Partit, malament.

Acaba l’article del company Tafalla amb una post-data amb tres punts. En el primer, i molt encertadament, parla de la importància de debatre políticament. No és Twitter (ni tampoc un article) l’eina més adient per debatre políticament, però benvinguda sigui la invitació del company al debat, de la qual n’haurien de prendre nota moltes camarades. Pel que fa als punts segon i tercer, cal aturar-se a fer algun matís. D’una banda, parla de majories i minories al Partit, fet que només s’hauria de produir als Congressos, perquè un cop aprovats els documents, la missió dels òrgans del Partit és aplicar aquests acords a la realitat concreta. El parlamentarisme i l’assemblearisme són fenòmens que deriven de la manca de debat polític, i en els òrgans d’un partit comunista són un símptoma de problemes polítics greus. D’altra banda, insinua que hi ha una escissió en marxa al Partit, i atenent a les referències a “saber estar en minoria”, aquesta s’està produint perquè qui està en minoria no està respectant les normes democràtiques del Partit. Espero que aquestes insinuacions siguin només fruit de l’especulació del company Tafalla, i no una opinió compartida, que seria prou greu.

Fins aquí l’explicació respecte a la resposta que fa el company Tafalla a la part no omesa del meu fil de Twitter. Crec que és desproporcionat posar la lupa en uns tuits per desenvolupar un fil argumentatiu que de vegades té poc a veure amb el que diuen les piulades, i molt amb unes opinions que cal contrastar amb el debat corresponent als espais adients. Tot i així, el debat polític, ni que sigui mitjançant la correspondència creuada via blogs, sempre que es mantingui en els marges del respecte i la camaraderia, pot ajudar a avançar.

Pel que fa a la publicació de l’article del company Tafalla en l’òrgan del Partit, crec que abans de donar-hi llum verda, estaria bé contrastar si hi ha, com és el cas, una omissió d’informació (el fil està retallat) en la fonamentació de l’article, i més tractant-se de membres del Partit. Sobre la conveniència de publicar-lo, la meva opinió és que no hauria de fer-se, perquè contestar amb articles d’opinió a fils de Twitter en un blog és desproporcionat però legítim, però fer-ho en l’òrgan del Partit és un mal precedent.

Per concloure, tres reflexions sobre el títol de l’article, sobre la situació política i sobre el què fer:

“Cal renunciar a lluitar per donar una altra direcció al catalanisme popular?”. Amb la retallada dels dos últims tuits del fil, en què apunto molt esquemàticament quina és la direcció per sortir del parany del processisme, l’objecte de la crítica del company Tafalla queda desdibuixat, i això serveix per titular contra el pessimisme paralitzant en l’eix nacional. El “catalanisme popular” és una etiqueta similar a “classes populars”, però en realitat és “catalanisme il·lustrat”, front al catalanisme troglodita i nacionalcatòlic, i actualment, fóra bo catalogar-lo com a catalanisme democràtic. Que l’hegemonia d’aquest catalanisme nacionalcatòlic convergent és un problema, és compartit, i que cal treballar amb el catalanisme democràtic, és més que evident. Però això no significa que com a comunistes haguem d’alinear-nos en el “catalanisme popular”. Si fem un petit joc i canviem “catalanisme” per “espanyolisme” i diem que cal canviar la correlació de forces en l’espanyolisme popular, segur que el rebuig és immediat. Es pot ajudar a canviar la correlació de forces en favor dels nacionalismes democràtics sense ser-ne part.

La situació política de bloqueig institucional i processisme als governs de la Generalitat i l’Estat, de pressupostos prorrogats que es tradueixen en noves retallades socials mentre es mantenen els privilegis de la sanitat i educació concertades o la criminal despesa militar, requereix d’intentar arribar a compromisos amb les forces menys neoliberals sobre la base d’un programa mínim de contenció de les retallades i recuperació de drets. L’èxit d’aquests acords, tenint en compte les directrius retalladores i privatitzadores que es rebran des de Brussel·les, serà molt escàs, però el fet de posar les condicions de vida de la classe treballadora i la democratització de les institucions de l’Estat en el centre del debat pot ajudar a obrir una escletxa en el marc identitari. Això només es pot fer des d’un debat polític, en el Partit i en les plataformes electorals en què participem, que prioritzi els drets socials, que enterri el triomfalisme electoralista i que no oblidi que a més de fer política per a la classe treballadora, cal organitzar-la.

Què fer? Si volem un debat polític realment profitós i sortir-ne amb una política per l’autonomia i unitat de la classe treballadora, Comunistes de Catalunya ha de fer un Congrés Extraordinari tan aviat com sigui possible. No cal que sigui en dues setmanes com va fer el Partit Comunista Portugués quan es va plantejar recolzar o no Mario Soares en les eleccions presidencials de l’any 1986, però quan es qüestionen el acords del I Congrés, no hi han dreceres ni jugades mestres, cal convocar un Congrés perquè el conjunt del Partit discuteixi quina és la política a aplicar, i qui l’ha d’aplicar.

La limitació de temps, entre altres limitacions, fan que aquest post sigui massa llarg, però espero que aquest debat sigui d’interès pel conjunt de la militància de Comunistes, i per les persones que tot i ser comunistes, encara no militen. Salut.

José Luis Rivera

Publicat originalment al bloc: Històries en construcció

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles