Sovint es pensa que són els pobles o les nacions qui fan les revolucions. És aquesta una idea errònia molt estesa en la mentalitat xovinista eurocentrista d’alguna esquerra, segons la qual, la revolució és l’obra espontània d’una entitat abstracta, el poble o la nació, a partir del moment en què pren consciència.
En el cas de Catalunya, per exemple, s’ha repetit molt en els darrers temps que el poble, la nació catalana, està en una fase prèvia o imminentment revolucionària. Aquesta afirmació s’ha construït a partir d’un relat ple de tòpics i ha donat lloc a una estratègia política completament estèril. El relat diu que el poble de Catalunya ha pres consciència de ser i que, a mesura que aquesta consciència creix, el seu alliberament es torna inevitable. L’estratègia política ve a dir que allò que cal fer és “ampliar la base social” de l’independentisme fins a arribar a generar un salt qualitatiu a partir de l’acumulació de simples forces quantitatives.
Sens dubte, aquests postulats encaixen bé en l’onada ideològica identitària, idealista, mecanicista i, en definitiva, reaccionària que sacseja el món, però tenen un recorregut intel·lectual i pràctic absolutament nul. Les revolucions, enteses com a processos radicals de transformació política i social que es fonamenten en la ruptura completa amb el sistema anterior, mai no han estat obra dels pobles ni de les nacions.
La dura realitat és que no són ni els pobles ni les nacions qui fa les revolucions, al contrari, són les revolucions les que fan néixer els pobles i les nacions.
Si analitzem les revolucions que hi ha hagut a la història, comprovarem que mai han estat obra del poble en el seu conjunt, sortint a desfilar en una gran manifestació, sinó que bàsicament han estat moviments polítics sostinguts en el temps i meticulosament planificats, promoguts per unes forces d’avantguarda, minoritàries però molt vinculades al teixit social, que, oposant-se a la tirania del poder establert, han aconseguit debilitar-lo fins a fer-lo caure. El poble, la nació, que fins llavors era una idea, una possibilitat, ha nascut després, com un projecte col·lectiu aglutinador, fruit d’aquesta victòria, i ha emprès la tasca de construcció revolucionària que és una fase posterior a la ruptura.
Si centrem l’atenció en l’origen de les nacions que hi ha sobre la terra, comprovarem ràpidament com la gran majoria han nascut després d’importants processos de transformació social, revolucions, guerres d’alliberament i conflictes de tota mena. La França moderna va néixer de la Revolució Francesa. El Regne Unit va néixer de la Revolució Gloriosa. La major part de nacions actuals provenen de guerres d’independència. La Revolució Russa va portar el naixement a desenes de noves nacions i d’una nova gran potència mundial: la Unió Soviètica. Vietnam, la Xina o Cuba encara no eren nacions com són avui, abans de fer les seves revolucions, no eren més que colònies sense plena consciència de ser un sol poble. Van guanyar la consciència de poble i la condició de nació, quan la revolució triomfant va despertar en la majoria una nova realitat.
No estem jugant a donar-li la volta als conceptes, estem exposant una evidència difícilment qüestionable. La gran majoria de persones acceptem el marc econòmic, social, polític i cultural en què naixem, sense ni tan sols qüestionar-lo. És a força de veure frustrades les nostres aspiracions que comencem a mirar-lo críticament i a posar en dubte la seva legitimitat. El raonament també és aplicable a Catalunya: l’impuls del secessionisme al llarg de la història ha estat sempre una resposta als excessos de la tirania, des del temps de l’Imperi Romà fins als nostres dies. La idea de Catalunya, com la de qualsevol nació que existeix, ha nascut sempre per antagonisme, en oposició a les imposicions arbitràries de poders externs.
Se’ns dirà: molt bé, i tot això per a què? Doncs, tot això explica molt bé la situació que tenim a Catalunya i perquè no estem en una fase prèvia o imminentment revolucionària, sinó més aviat en una involució reaccionària. Això explica perquè una estratègia de Front Patriòtic, ara i aquí, pot conduir a un conflicte molt greu però mai a una ruptura revolucionària.
La nació catalana, com tota nació, una construcció col·lectiva, no ha aconseguit esdevenir, precisament, perquè encara no ha fet la seva revolució: encara no som un poble, no som un sol poble. No hem guanyat el nostre dret a ser reconeguts com a nació per la resta de nacions del món. Catalunya està dividida, fortament polaritzada. Però no entre identitats, no entre catalanitat i hispanitat, no entre xovinismes. Està dividida en antagònics interessos de classe: una minoria aliada de l’imperialisme financer i reaccionari, una majoria popular i progressista.
Catalunya és una empresa molt diferent per a uns i altres: no només és impossible que arribin a entendre’s entre els que es diuen independentistes, també serà estèril qualsevol intent de “fer créixer la base social” mentre aquest projecte segueixi capitanejat per la dreta més rància. El Front Patriòtic català apuntala i sosté el Front Patriòtic espanyol. Els pobles s’enfronten, la banca guanya. Ras i curt.
L’Estat espanyol travessa una profunda crisi, és cert, i les seves institucions són més dèbils que mai, també és cert. Tan cert com que, per dèbils que siguin, segueixen sent infinitament més poderoses que la voluntat de dos milions i mig de persones. Malauradament, ho vam poder comprovar l’1 d’octubre, aviat farà un any. Sí que existeix un horitzó de ruptura del règim del 78 però aquest s’allunya a mesura que es consoliden els fronts patriòtics i s’abandona la unitat popular i l’internacionalisme. Amb els xovinismes populistes i la ficció de l’unilateralisme es perpetua la il·lusió d’una tensió social aparent i es manté l’oportuna desunió de les classes populars que garanteix la pau social i convé als negocis. Per a fer una revolució i esdevenir una nació, no n’hi ha prou amb política de gestos, acumulacions quantitatives i veure passar el temps. És imprescindible el compromís diari amb la realitat, l’acumulació qualitativa d’intel·ligència i força productiva, una estratègia de classe.
Catalunya no serem nació sense fer la nostra revolució, no arribarem a ser-ho des de la confortabilitat de la protesta lúdica, aliats amb el liberalisme europeu i l’extrema dreta sionista i catòlica. No, no ho farem sense embrutar-nos les mans. No tindrem cap nació sense un sol poble unit i disposat a defensar-la, no per romanticisme, sinó per pur interès pràctic i consciència de classe. No tindrem cap nació sense enfrontar-nos a les corporacions globals, sense nacionalitzar els recursos naturals, els transports i les comunicacions, mantenint-nos aliats de l’Imperialisme que oprimeix els pobles del món. No tindrem cap nació ni tindrem cap sobirania, sense una classe treballadora unida per plantar cara a les pressions, els complots, els boicots, les maquinacions.
No. No tindrem cap nació sota la guia de Mas, Torra o Puigdemont. Amb ells arribarem al mateix lloc que amb Cambó o amb Pujol. De la seva mà, mai farem cap revolució, però, ben segur, seguirem privatitzant, espoliant, trencant i destruint tot allò que és necessari i valuós per a esdevenir un sol poble.
PA
