Començarem aquest article amb una constatació que massa sovint oblidem: el món de l’esport no és neutral políticament, i encara ho és menys si l’observem des d’una perspectiva internacional. Per molt que alguns i algunes ho repeteixin fins a l’avorriment, res és innocent en un àmbit de la cultura que, molt sovint, marca les nostres societats i, fins i tot, les arriba a definir pràcticament a la perfecció. Si aquesta puntualització ja és ben certa en la realitat, per exemple, d’un club de barri, la realitat és encara més tossuda si observem les organitzacions esportives, que constantment actuen en funció d’interessos geopolítics, econòmics i, també, ideològics.
Un dels episodis més paradigmàtics és la coneguda com a “diplomàcia del ping-pong”, quan a començaments dels anys setanta els partits amistosos entre jugadors de tenis taula dels Estats Units i de la Xina van permetre obrir un camí de diàleg entre Pequín i Washington després de dècades d’aïllament diplomàtic. Aquell episodi va demostrar que una pilota i una taula podien esdevenir eines d’impacte profund en la política internacional.
En l’actualitat, però, el paper de les grans institucions esportives és un altre: el d’aval del genocidi d’Israel contra el poble palestí. Malgrat poder usar el seu poder per a denunciar i aïllar règims com l’israelià, sembla que la comunitat internacional —i, en particular, el món de l’esport a Europa— prefereix optar per la permissivitat. Mentre les imatges de destrucció i mort arriben constantment, les institucions que governen el futbol, el bàsquet o el ciclisme, entre d’altres, continuen obrint portes i competicions a l’Estat israelià amb una normalitat que, per a moltes de nosaltres, resulta ja insultant.
Israel, un cas d’excepcionalitat dins la UEFA i altres organismes esportius internacionals
Que Israel participi en competicions europees (no només esportives, sonat és també el cas d’Eurovisió) és quelcom que crida l’atenció de qualsevol persona que sàpiga una mica de geografia té un problema per entendre. Aquest estat, que forma part del continent asiàtic, no pot competir amb els seus veïns a causa dels conflictes diplomàtics i bèl·lics que insisteix a esperonar.
Van ser expulsats de la Confederació Asiàtica de Futbol, per exemple, l’any 1974, i no va ser fins al 1992, després d’anys d’incertesa i proves en altres continents, que la UEFA el va acceptar primer com a membre associat inicialment, i com a membre de ple dret després (1994). La decisió es va justificar com a mesura “pragmàtica”, per garantir la participació en l’àmbit internacional, però en realitat va consolidar una excepció que s’ha perpetuat fins avui, amb una constant violació de normes bàsiques dels organismes de què formen part.
Normativa vulnerada, silenci institucional
Si continuem amb l’exemple del futbol, la presència d’Israel a la UEFA contrasta clarament, com dèiem, amb la normativa que teòricament la regeix. Prohibides explícitament tant la discriminació com la violència, hom podria pensar que les massacres contra la població palestina, el bombardeig constant d’infraestructures —incloses escoles i hospitals— i la vulneració sistemàtica dels drets humans haurien de ser motius suficients per a una sanció o suspensió immediata. Oblidem, però, que la comunitat internacional, o més aviat Occident, està disposat a deixar jugar a Israel amb unes altres normes.
Tant és així que en els darrers dies el president de la UEFA, Aleksander Čeferin, ha reiterat que la participació israeliana no corre cap perill, afirmant que “no podem castigar els atletes; què hi poden fer? (…) expulsar Rússia no va aturar la guerra” (1). Podem comprovar, doncs, que un estat que practica un genocidi retransmès en directe compta amb l’aval de la màxima autoritat del món del futbol a Europa.
El contrast amb Rússia
Tal com deia el mateix Čeferin, el cas israelià contrasta amb el d’un altre estat europeu: Rússia. La doble vara de mesurar es fa més que evident quan, després de la invasió d’Ucraïna el 2022, les sancions esportives contra Moscou van ser immediates i contundents. Des de l’expulsió de les seleccions i clubs de totes les competicions europees fins a la prohibició de disputar partits internacionals, també els atletes van patir conseqüències individuals, obligats a competir sota bandera “neutral”.
La comunitat internacional va actuar amb una celeritat sorprenent en aquest cas, mentre davant d’Israel ha optat per un silenci còmplice.
Mobilització popular i resistència des de les grades
Davant la indiferència institucional, les aficions i els moviments socials han alçat la veu. L’esport és també un espai de protesta i resistència, i en les darreres setmanes hem vist exemples que trenquen la narrativa oficial.
A les graderies del bàsquet, aficions com la del Joventut de Badalona han desplegat pancartes i han corejat consignes per denunciar la presència d’equips israelians a les competicions europees, en sintonia amb iniciatives com “Show Israel the Red Card” que s’han estès per Europa.
Encara més significativa ha estat la incidència a La Vuelta ciclista. La presència de l’equip Israel–Premier Tech va provocar protestes persistents i accions de bloqueig. El cas més sonat es va produir a Bilbao, durant l’etapa 11: manifestants van interrompre la cursa a pocs quilòmetres de la meta, fet que va obligar a neutralitzar-la sense guanyador i a prendre temps de seguretat en aquell punt.
La Unió Ciclista Internacional (UCI) va reafirmar la seva “neutralitat política”, però va condemnar els fets únicament pel risc que suposaven per als corredors, deixant de banda el fons polític de les protestes. Tot plegat, sempre, molta casualitat.
L’esport com a camp de batalla simbòlic
El cas israelià demostra fins a quin punt l’esport és un espai central de legitimació política. Participar en lligues i tornejos internacionals no és només un afer esportiu: és també un reconeixement implícit, una carta de normalitat que serveix per rentar la imatge d’un Estat davant del món. En aquest sentit, la permissivitat de la UEFA i d’altres organismes és un suport actiu a l’apartheid i al genocidi.
Per això la mobilització popular és tan important. Quan les institucions callen o miren cap a una altra banda, la pressió de la societat civil és l’única que pot trencar el relat dominant. Les pancartes, els boicots i les protestes no són gestos anecdòtics: són eines de denúncia que posen en evidència la hipocresia de l’esport internacional i l’excepcionalitat de tractar Israel com un membre més de la comunitat esportiva europea.
Conclusions
La permissivitat amb Israel és un escàndol que transcendeix l’àmbit esportiu. És el reflex d’un doble estàndard que condemna uns i absol altres, que aplica normes estrictes quan convé i les ignora quan es tracta d’un aliat estratègic.
L’excepcionalitat de la participació israeliana a la UEFA, la contradicció flagrant amb les pròpies normatives, el contrast amb l’expulsió de Rússia i les mobilitzacions populars que trenquen el silenci institucional són elements que mostren com l’esport no és mai neutral.
El que passa als estadis i a les carreteres és inseparable del que passa a Gaza i Cisjordània. I mentre la comunitat internacional mantingui aquesta permissivitat, l’esport continuarà sent un camp de batalla simbòlic on es juga també la dignitat dels pobles oprimits.
Notes:
