Ens trobem en un context d’auge de l’extrema dreta, l’autoritarisme i el discurs neoliberal. Un ascens que identifiquem principalment a partir de dos factors: la seva presència institucional, en molts casos des de governs, i la capacitat de marcar discurs en l’agenda mediàtica i política. Dos elements que li han permès esdevenir el centre del debat, ser motiu d’anàlisi i, en conseqüència, apartar aquelles temàtiques que menys els convenen.
Els vents de banda i banda són favorables a aquests postulats i cada cop hi ha més maneres de connectar els discursos arreu del món. Només cal preguntar a la gent jove quantes intervencions ha escoltat de Milei, Trump i Bukele i quantes ha escoltat de qualsevol líder d’esquerres. La combinació d’aquests discursos amb manuals d’economia neoliberal i youtubers que tot ho saben contribueix a crear una agenda que ha passat de mediàtica i política a cultural.
Amb diferents tempos, contextos, personatges i, fins i tot en alguns casos, matisos ideològics, l’extrema dreta ha anat guanyant terreny arreu del món i, de manera especialment sorprenent, als països occidentals. L’estat espanyol, com era previsible pel seu context històric de no-ruptura i no-condemna del règim franquista, n’ha estat un dels damnificats. Però també ho ha estat de manera específica els Països Catalans: amb el País Valencià i les Illes Balears de manera accentuada. Cap territori n’ha sortit il·lès, ni tan sols el País Basc i Catalunya, tot i que durant un temps ens havíem arribat a creure que n’érem l’excepció.
El passat històric explica en gran part l’auge de Vox, però no només. La no-condemna del règim franquista explica que avui dia encara puguem fer una relació directa entre les famílies espanyoles més riques i la seva posició favorable al franquisme; que hi hagi un vincle estret entre tots els cossos de seguretat i les idees d’extrema dreta; o que quan es denunciï líders de Vox per delicte d’odi, els jutges emparin la seva llibertat d’expressió. El passat explica el poder econòmic que fa possible que Vox s’estigui sostenint en el temps i que al capdavant de la seva organització hi hagi lideratges vinculats al conservadorisme més religiós de l’Opus Dei o a grupuscles d’ultradreta, però no ho explica tot.
Mirar enrere també ajuda a comprendre qui i què ha fet possible que els postulats de l’extrema dreta estiguin al centre de l’agenda política. Els discursos ultraliberals contra els impostos, la crítica desfermada contra uns suposats ‘excessos’ de l’administració pública o el rebuig frontal a la defensa dels drets de les dones o del col·lectiu LGTBI+ no són nous: simplement tenen nous mecanismes i nous lideratges. Els think tanks sempre han existit, encara que canviïn de nom; els lobbistes sempre han defensat el mateix; i sempre hi ha hagut un interès per part de qui controla el poder econòmic d’assegurar que el sistema no se li giri en contra. Dit d’una altra manera: que encara que es creï un sistema legal, les lleis els vagin a favor, o que encara que hi hagi un govern escollit de manera democràtica, ells controlin aquest executiu…
Tot això explica molt, però no ho explica tot. Vox neix a l’estat espanyol en un context de trencament amb el bipartidisme, com a escissió del Partit Popular, però és l’any 2019 que obté 54 escons al Congrés dels Diputats, esdevenint la tercera força parlamentària. Aquell any, hi havia dos grans temes a l’agenda política: el referèndum de l’1 d’octubre, que desferma l’anticatalanisme, i el cas de corrupció del Partit Popular, que dona joc a l’antipolítica. A Catalunya, no arriba al Parlament fins més tard, però això es deu principalment a un motiu: Ciutadans, que absorbeix el seu votant.
Sense el passat, no haurien disposat de la xarxa de contactes i de la capacitat econòmica per esdevenir una opció viable i estable al llarg del temps, així com tampoc haurien sabut entrar als mitjans de comunicació o les noves eines comunicatives. Ara bé, tant de bo tot es pogués simplificar així. Ells disposaven de les eines, però és el context favorable el que els fa guanyar terreny i sortir de l’entorn de l’Opus Dei per arribar a les taules de les nostres famílies i dels nostres grups d’amics.
Ara bé, contràriament al discurs simplista al qual van recórrer diversos tertulians espanyols, no va ser l’independentisme qui va provocar l’auge de l’extrema dreta ni tampoc el moviment feminista. Qui era anticatalanista o masclista ja votava opcions conservadores. El que ho fa créixer és la indecisió i les males praxis que, sumades a la combinació del passat històric que els dona un present favorable, provoquen una explosió.
Indecisos ho estàvem tots, i m’hi incloc. No sabíem com respondre-hi i crèiem que les receptes passades podrien ser útils. Vam dedicar molt temps a valorar si feia falta respondre’ls directament o si havíem de fer contramanifestacions -per posar alguns exemples- i a analitzar qui eren i què pensaven. Però, en canvi, vam dedicar poc temps a pensar per què la gent confiava en ells i a quins públics podrien acabar atraient.
Recordo perfectament el PSOE caient de quatre potes als seus discursos racistes, tot afirmant que calia diferenciar bé entre un migrant i un altre. Allò també suposava titubejar: davant la por que els feia l’auge de l’extrema dreta, van apostar per la pitjor de les receptes en política, que és imitar l’altre. El que no entenien és que no es tractava de comprar-los la meitat del relat per després capgirar-los-hi sinó aportar certeses i confiança respecte al futur. Com havia de confiar un jove en la democràcia si aquesta li deia que amb tota probabilitat d’aquí a uns anys es quedarà al carrer, perquè qui havia de governar no va pensar mai que amb tanta compravenda i tanta subordinació als fons voltor, els preus pujarien i no hi hauria qui ho pagui?
Per descomptat, les males praxis tampoc ajuden, i ara tornem a tenir-ne un exemple. El cas de corrupció del Partit Popular que va fer caure Rajoy va obrir les portes de bat a bat a Vox. De fet, fins i tot li va ser útil, ja que actuava de paracaigudes per no deixar perdre aquests vots de dretes. Les corrupteles del PSOE també els són favorables: aconsegueixen allò que sempre han buscat, que és que els contraris als postulats de Vox no votin i sentin un rebuig tal cap a la política que això els provoqui un distanciament absolut.
Com pot ser que les esquerres no suposem una alternativa a aquest sistema corrupte? Des de quan l’alternativa són els rics que controlen el poder?
No es tracta de tenir una recepta màgica, que malauradament ningú la té; es tracta d’identificar què és el que interpel·la a la classe treballadora del nostre país. Potser i només potser l’auge d’un determinat moviment acostuma a anar relacionat amb el sosteniment econòmic amb què compta, però també amb la capacitat de generar il·lusió o, en tot cas, sensació d’una nova oportunitat. Per què no posem el focus aquí?
No tot està absolutament perdut: hi ha marge per recórrer, si hi estem disposats. Partits com Vox o Aliança Catalana (de qui en aquest article no hem parlat, però mereix diversos articles més) tard o d’hora provocaran desil·lusió, i aquí és on ens hem d’agafar com un foc roent. Ja hem vist disputes internes de tota mena, amb líders que han acabat marxant de les seves files, tant en l’àmbit estatal com en àmbits com les Illes Balears. Com és que no hem estirat aquest fil?Qui ve a fer política, el primer que ha de fer és evitar caure en el politiqueig. Allà on la dreta arribi amb diners, l’esquerra -si no en disposem- hi hem d’arribar amb organització, pensament estratègic i il·lusió. Tot un repte que dona per uns quants articles, com els que podem trobar en aquesta revista. No hi ha una altra opció que afrontar-ho, i fer-ho amb intel·ligència: confrontant discurs i pràctica.
