El 20 de juny és el Dia Mundial de les Persones Refugiades. Un d’aquells dies perfectes per penjar una bandera amb l’arc de Sant Martí al balcó institucional, fer un parell de piulades sobre pau i convivència i publicar una foto amb alguna entitat “de les que treballen amb migrants”. Missió complerta. Europa –una vegada més– es reconeix a si mateixa com a bressol dels drets humans. I mentrestant, a la frontera, la gent continua morint.
Però no ens enganyem: a Europa no tothom té dret a fugir. O millor dit: no tothom té dret a ser refugiat. L’exemple més descarat –i no per això menys obvi– és la diferència de tracte entre les persones que arriben d’Ucraïna i les que arriben del Sudan, Afganistan o Síria. Les primeres tenen permisos automàtics, pisos d’emergència, accés a la sanitat, targetes de transport, acompanyament… I sí, tot això s’ho mereixen. El problema és que a les segones, tot això se’ls nega. No perquè la seva guerra sigui menys terrible, sinó perquè la seva pell, la seva religió o el seu accent fan més por que pena.
I aquí entra en joc el famós PEMA, el Pacte Europeu per la Migració i l’Asil. Un pacte tan ple de bones paraules com de males intencions. Presentat com un gran acord humanitari per gestionar millor els fluxos migratoris, el que realment fa és blindar encara més l’Europa Fortalesa, multiplicar les devolucions, accelerar les expulsions i subcontractar la repressió a països tercers com el Marroc, Líbia o Turquia. Un “pacte per l’acollida” que comença dient: que no entrin.
No cal ser cap expert/a en geopolítica per veure-ho: Europa protegeix només qui li convé protegir. A les altres, els reserva l’oblit, els camps d’internament, el CIE o la fossa marítima. Tot això mentre ens venen la moto de la “gestió responsable de la migració”. I ho diuen amb cara seriosa, en rodes de premsa solemnes, mentre al mateix temps col·laboren amb règims que vulneren sistemàticament els drets humans per tal de frenar als qui fugen de la fam, la guerra o la persecució. Tot molt legal. I molt europeu.
Les conseqüències les veiem cada dia als nostres barris, on persones amb perfils de refugi claríssims viuen sense papers, sense sostre, sense dret a quasi res. I si se’ls acudeix protestar o demanar protecció internacional, la resposta sol ser la mateixa: “no compleixes els requisits”. Traducció: no ets prou blanc, ni prou útil, ni prou víctima.
Aquest 20 de juny no ens valdran els discursos ensucrats. El problema no és la “crisi migratòria” –una expressió que ja és racista per si sola– sinó la crisi de drets, d’empatia i de justícia que pateix Europa. El problema no és que hi arribin persones: el problema és com Europa decideix qui és persona i qui no.
Potser algun dia, quan es faci un Pacte Europeu per la Memòria i la Veritat, algú reconeixerà que la història del continent també es construeix sobre murs, morts i silencis. Fins llavors, ens tocarà seguir incomodant, assenyalant i organitzant. Perquè el dret d’asil no hauria de dependre del color de la pell. I perquè, si el refugi no és per a totes, no és refugi: és un aparador humanitari, només per a persones blanques que compleixen amb els estàndards europeus.
