Vaig conèixer l’Adelina Ruiz fa anys. Me la van presentar l’Alba i el Pol, camarades de Badalona. Em va impactar el nom (coincidíem), però especialment que les seves filles haguessin nascut el 1980 perquè el meu fill gran també és del mateix any. I, és evident, que qualsevol persona pot empatitzar amb la seva història, però a mi em va impactar especialment, perquè ràpidament vaig entendre que només l’atzar va fer que no fos jo qui hagués viscut aquell calvari.
Però també em va posar davant els ulls que el robatori de bebès no era un fenomen de postguerra, de repressió cap a les dones republicanes, com havia pensat anteriorment, sinó que aquella pràctica que va començar al final de la guerra s’havia perllongat fins a les acaballes del segle XX, molt després de la mort del dictador. I que per més que associacions diverses i mares en particular portin molts anys intentant fer aflorar la trama i esbrinar la veritat se segueixen trobant amb un mur molt ben arrelat i estructurat.
I ens preguntem, com es pot construir un país democràtic quan aquestes pràctiques criminals resten a sota les catifes sense cap mena d’investigació ni reparació?
En aquell moment des de la Fundació Alternativa vam organitzar un acte a la UB per tal de fer ressò de la seva història. Des del Senat, amb el suport del grup d’ERC vam aconseguir que es creés una “Ponencia de estudio sobre el fenómeno de la sustracción de recién nacidos”, que va quedar tallada quan es va dissoldre la legislatura.
I ara, des de la Realitat, tornem a donar la veu a la presidenta de SOS Bebès Robats Catalunya Exigim “Veritat, Justícia i Reparació i Garanties de no repetició”
L’Adelina Ruiz encara avui busca respostes. Fa més de quaranta anys va donar llum a dues filles a la Maternitat de les Corts, a Barcelona. Segons li van dir, les nenes van morir al cap de poques hores. Però ni ella ni el seu marit les van poder veure, ni van rebre mai cap informe mèdic. “Jo les vaig veure néixer, però em vam adormir al moment. No me les van ensenyar, ni al meu marit tampoc. Ens van dir que s’havien mort, i ja està.”
Explica que al final l’embaràs es va complicar, quan se li va trencar la bossa de les aigües abans d’hora. Va estar ingressada gairebé quinze dies fins que li van provocar el part. El seu marit, tot i voler acompanyar-la, no va poder ser present. “Jo vaig estar tres dies de part, amb dolors, i no el deixaven entrar”, recorda.
Durant el part, la sala estava plena de gent. “No sabria dir qui eren: hi havia vuit o deu persones. Només reconeixia les llevadores. El metge anava i venia, però hi havia molta més gent allà dins.” Les dues nenes van néixer i van ser immediatament emportades. Poc després, la mare va ser sedada i, mentre estava inconscient, els metges van comunicar al seu marit que una de les nenes havia nascut morta i que l’altra estava greu. Finalment, li van dir que totes dues havien mort. Mai els van mostrar els cossos, ni van permetre l’enterrament.
Quan l’Adelina es va despertar, demanava constantment veure les seves filles. “Em van dir que s’havien mort, i et quedes ensorradíssima. A més, estava tan medicada que no entenia res, tenia el cap com en un núvol.” La situació es va agreujar quan la van voler allotjar en una sala compartida amb altres mares que tenien els seus nadons. “La meva mare i la meva sogra es van posar fetes una fúria. Em van acabar posant en una habitació petita, humida, sense ni una cadira.”
Recorda perfectament com el seu marit, desesperat, va intentar parlar amb el metge. “El va agafar per la pitrera i li va exigir explicacions. Van venir dos guàrdies de seguretat i el van fer fora de l’hospital.” Durant els dies següents, no va rebre cap explicació. “Ni medicació per la pujada de la llet, ni informació, ni consol. Va ser horrible. Tenia el cor trencat.”
A la visita de control, quaranta dies després, un altre metge diferent els va atendre i va accedir a llegir-los l’informe. Segons aquest document, les nenes havien nascut vives, havien viscut unes hores, però no les havien posat a la incubadora. “Ens van dir que els cossos s’havien enviat a Madrid i que rebríem un informe. Encara l’esperem.”
A partir d’aquell moment, van intentar per tots els mitjans aconseguir l’informe mèdic. “Cada vegada que hi anàvem, ens tractaven pitjor. Fins i tot des de la direcció de la Maternitat ens va dir que mai ens donarien l’informe, que ho hauria de demanar un col·legiat.” Van acudir a un metge privat perquè el sol·licités, però també li van negar l’accés (segons ens va dir ell mateix).
“Ens vam passar anys sense parlar-ne, perquè ens feia massa mal. Ens vam traslladar a Lleida per començar de zero, però aquest dolor no se’n va anar.” Temps després, van decidir tenir un altre fill, però es van negar a tornar a la sanitat pública. “No ens refiàvem. Vam anar a una clínica privada.
Fa 15 anys, després de veure un reportatge per televisió sobre el robatori de nadons, van posar-se en contacte amb una associació. “Quan vam començar a recollir papers, el Manel va dir: ‘Ens caldrà una carpeta gran’. Ara tenim una caixa plena de ‘no’, ‘no’, ‘no’.”
Recorda també detalls esgarrifosos del seu ingrés. “Hi havia el pavelló blau, de les mares casades, i el pavelló rosa, on hi havia noies joves que s’hi quedaven fins al part. Moltes d’elles eren filles de famílies que les amagaven. Després les criatures desapareixien. Et deien que anaven a estudiar fora.” Les infermeres, en veu baixa, ja deixaven entreveure que allà hi havia “adopcions teòricament legals”.
Quan ara explica la seva història, la gent queda glaçada. “Molta gent pensa que aquestes coses només passaven a la guerra. Però això va durar fins molt entrat els anys 90. Jo conec un cas documentat del 2000.” Tot i el temps passat, no es cansa de parlar-ne. “M’ajuda a treure-ho fora. No parlar-ne fa més mal. Parlar, en canvi, em fa sentir viva. No s’ha d’oblidar mai que les mares som les víctimes primàries”.
Després de diversos intents de buscar documentació, van aconseguir obtenir un paper que confirmava l’existència d’una nena enterrada a Montjuïc. El document indicava que la nena, procedent de la Maternitat, va ser enterrada durant dos anys, fins que ningú no la va reclamar. Van presentar una denúncia a la Fiscalia per irregularitats en la gestió de les maternitats. Però dos anys després, la resposta va ser que s’arxivava el cas perquè el metge responsable havia mort. En aquell moment, la mare, conscient que aquest cas era un entre molts, va continuar lluitant.
Després d’aquell primer rebuig, va aconseguir obtenir més documents i va tornar a intentar accedir a un registre, amb l’esperança de trobar més informació sobre les seves filles. Va ser citada a l’Arxiu Històric, on se li va dir que no podia accedir al llibre de registres perquè estava a l’Hospital Clínic. La seva frustració creixia perquè sabia que altres informes eren accessibles, però no el seu. Finalment, va denunciar novament a la fiscalia, però el cas va ser arxivat una altra vegada.
“Des de fa 9 anys soc presidenta de l’associació Sos Bebés Robados Catalunya i som delegació també a Catalunya de la Plataforma Internacional Te Estamos Buscando (TEB) fundada per Maria Bueno en 2017. De la seva mà hem portat denúncies a la Fiscalia General de l’Estat, Nacions Unides i Defensor del Pueblo, junt amb altres casis similars.
Fins ara no ha prosperat cap demanda important. La seva lluita, igual que la d’altres mares que passaven per la mateixa situació, estava centrada a conèixer la veritat. Segons ella, l’objectiu principal no era només que els seus fills trobessin les seves arrels, sinó també revelar la veritat: “Nosaltres no els vam abandonar, ens els van robar”.
De fet, la història d’una noia que va començar a sospitar que podria ser adoptada va confirmar les seves sospites. La noia, després de descobrir que el seu grup sanguini no coincidia amb el dels seus pares, va començar a buscar informació i va arribar a descobrir que havia estat adoptada. Així va ser com van poder connectar els casos. A través d’aquests esforços, va dir, el que es volia era, finalment, saber la veritat, per donar als fills les explicacions que necessitaven.
Aquesta situació es repeteix amb altres famílies que han viscut la mateixa injustícia: la sospita que les seves filles o fills van ser robats a l’hospital, o bé que mai van ser informats que eren adoptats. Des de la creació de la Plataforma TEB l’associació continua lluitant per obtenir resposta a un dels casos més emblemàtics, els mals anomenats “robatoris de nadons” en el país, que en realitat SÓN desaparicions.
L’Adelina parla sobre les campanyes que han realitzat per visibilitzar les desaparicions forçades de menors. Comenta que, amb la col·laboració de la psicòloga social doctora Carolina Escudero, van organitzar tallers que els van ajudar a empoderar-se i a expressar-se millor com a grup. L’objectiu de la seva feina era fer més visible la seva causa.
La campanya que van iniciar va tenir una gran repercussió internacional, sortint més enllà de les fronteres d’Europa. Com recorda, “va sortir fora del país, d’Europa, de Rússia, inclòs a la Xina.” Aquesta iniciativa va continuar creixent, amb més casos d’altres països com Irlanda, el Regne Unit i Alemanya. La col·laboració amb la doctora Escudero continua amb tallers i xerrades a universitats.
Tot i aquests avenços, l’Adelina expressa la seva frustració amb els processos legals. A Catalunya es va aprovar la Llei 16/20202 de Desaparicions Forçades de Menors el 2020, però considera que no ha tingut un impacte real. “Aquesta llei es va burxar per aprovar-la”, explica, però afegeix que “la van aprovar amb calçador perquè s’acabava la legislatura.” Els canvis en el govern i la falta de consistència en la implementació de la llei han fet que la situació no hagi millorat substancialment.
Finalment, l’entrevistada parla de la falta de suport i de la indiferència per part de molts polítics: “Ens van explicar que no calia ni que ho intentéssim, que ens conforméssim amb el grup o amb això, la ponència d’estudis, perquè al Congrés els socialistes no ho deixarien passar.” Així, malgrat els seus esforços, el dolor de les víctimes continua sent ignorat per moltes institucions.
L’Adelina diu que van començar a parlar sobre la situació amb altres grups implicats, però sembla que les coses no van avançar tan ràpidament com s’esperava. Va explicar que, malgrat els esforços per organitzar reunions, la situació seguia sense canvis significatius: “Estan mirant a veure què faran, a veure què no sé què, i ja us direm alguna cosa”. Aquesta sensació de paràlisi i de poc avenç es va mantenir fins a l’última reunió, que va tenir lloc l’octubre passat. “Nosaltres seguim aquí, picant pedra”, va afirmar, destacant la feina diària i continuada que no es veu, però que és fonamental per aconseguir canvis. No es tracta de cridar als carrers, sinó de treballar constantment darrere de l’escena.
La dificultat de comunicar-se amb els polítics també es va posar de manifest. L’Adelina va comentar que hi havia una manca d’empatia per part d’alguns dels representants. Va relatar una trobada amb un polític que no va mostrar gens d’interès, dient: “Aquest fill de sa mare que hi ha, amb aquest és evident que no ens entendrem mai.” Això va provocar una sensació de desil·lusió, ja que, tot i els esforços, molts no entenien el problema profundament, com va indicar: “Hem de continuar fent difusió, que la gent gran i la gent més jove sàpiguen, la història negra del que ha passat en aquest país de pandereta”.
L’Adelina destaca les dificultats d’interactuar amb l’administració i relata una experiència recent en què va intentar presentar una demanda per registrar els noms de les seves filles. El sistema no sempre facilitava les coses, explicant que, en alguns casos, la burocràcia era un obstacle addicional. “Tot és complicat, la relació amb l’administració és terrorífica”, diu, expressant el frustrant que resultava trobar-se amb un sistema que sovint no donava respostes clares.
En aquest context, menciona que, a pesar de les dificultats, les Víctimes continuen lluitant per les seves demandes. “Ens ajuda aquesta unió”, va dir amb convicció, destacant la importància de reunir-se amb altres persones en situacions similars per intercanviar experiències i suport mutu. Descriu un esdeveniment recent en què una part del grup va assistir a la projecció d’una pel·lícula sobre el tema, i subratlla la força que dona veure que altres persones també lluiten per causes semblants. “El nostre grup tenim una frase que ens defineix: SOC PERQUÈ SOM”.
Finalment, parla sobre les dificultats per avançar en la seva lluita. Insisteix a dir que el seu cas era part d’un problema molt més gran, amb milers de persones afectades, com es va veure reflectit en les seves paraules: “Som milers”. Tot i les dificultats, afirma que continuaran treballant fins que alguna cosa canviï, reconeixent que, per a tots els membres del seu grup, el procés és un camí llarg i ple de desafiaments. “ESPEREM VERITAT, JUSTÍCIA, REPARACIÓ I GARANTIES DE NO REPETICIÓ”.
