Edward Palmer Thompson mai va ser un historiador acadèmic, però, tanmateix, va esdevenir un dels historiadors més coneguts d’Anglaterra durant el passat segle. Com molts joves de la seva generació, va haver d’afrontar la guerra contra el feixisme. Essent ja un militant comunista, va lluitar a la II Guerra Mundial, on va conèixer de primera mà la realitat dels partisans italians. Desgraciadament, el seu germà gran, Frank Thompson, moriria en el camp de batalla a Bulgària.
Partint d’aquesta experiència vital, E.P. Thompson acabaria essent una combinació de professor d’història per a adults i joves, autor de llibres sobre poetes com William Morris i un influent militant antimilitarista. L’anomenat Grup d’Historiadors del Partit Comunista Britànic desenvoluparia la noció d’història des de baix en contraposició al positivisme histogràfic que deixava sense veu als col·lectius oprimits. D’entrada, ens podria semblar una tasca més aviat teòrica i poc perillosa per les oligarquies britàniques, però Thompson i el seu entorn van ser espiats durant anys pels serveis secrets britànics. Els arxius desclassificats l’any 2016 mostren com l’MI5 va vigilar-lo durant dècades, inclòs l’espionatge de cartes i trucades telefòniques.
Si bé l’obra més cèlebre de l’autor és la coneguda La Formació de la classe treballadora a Anglaterra, un grapat de membres de diferents formacions polítiques, moviments socials i estudiants predoctorals ens reunirem el passat hivern a la llibreria La Memòria per a constituir un grup de lectura de Costums en Comú. En aquell espai del barri de Gràcia ens van endinsar en les més de 680 pàgines d’una obra publicada originalment l’any 1992 (el mateix any que Francis Fukuyama anunciava la fi de la història) com un recull de textos sobre les arrels profundes dels costums populars anteriors al capitalisme industrial en el context britànic.
L’autor comença per definir la seva visió de les classes socials en el món preindustrial, on la dinàmica d’enfrontament entre aristòcrates i plebeus provocava sovint canvis polítics i socials. Per a Thompson, la classe social no és pas una estructura, sinó una relació social, que només podem entendre en l’antagonisme i el conflicte entre grups oposats. La cultura popular (llavors poc estudiada) era una forma de resistència i tenia sentit econòmic i polític. Aleshores, els motins del pa o food riots no serien només simples esclafits de ràbia i fam, sinó que formarien part d’un ventall de formes d’organització comunitària.
Per això, amb l’objectiu d’enfortir la propietat privada, les oligarquies angleses tractaran de desfer els costums populars i el que l’autor anomena “economia moral de la multitud”, és a dir, les normes i valors comunitaris que permetien entre d’altres regular els preus de productes bàsics com la farina (si era menester inclús amb cops de porra als mercats), evitar els abusos d’intermediaris com els moliners o evitar la misèria dels pobres a través de les “lleis de pobres” que permetien que els més necessitats poguessin accedir a menjar, sostre i subsidis monetaris a les seves corresponents parròquies. La reforma el 1834 de les Poor Laws van portar als pobres directament a les Workhouses, on els ara proletaris treballaven en condicions inhumanes.
Com a exemple del rebuig a la nova situació, al País de Gal·les els camperols i camperoles pobres van protestar contra l’empitjorament de les seves condicions declarant-se “fills de Rebecca” i atacant als militars anglesos en disturbis on els homes anaven vestits com a dones. Fets com aquests poden ajudar a fer-nos preguntes sobre la història de les interseccions entre les lluites materials, la qüestió nacional i inclús la dissidència del gènere i l’heteropatriarcat.
Sembla difícil no coincidir amb E.P. Thompson que les classes populars angleses estaven més organitzades i tenien millors condicions de vida abans de l’arribada del capitalisme. Nogensmenys, la mateixa dieta de les classes populars va canviar: amb el capitalisme els treballadors anglesos canvien el blat per la patata, més barata. No era casual, es tractava d’una estratègia per a reduir els salaris ideats per uns capitalistes capaços de fer càlculs per saber quin era el mínim de calories que un treballador devia ingerir per continuar viu l’endemà. Si als mediterranis la gastronomia britànica ens sembla terrible no és per la seva suposada manca de talent culinari, sinó perquè el poble britànic va experimentar la destrucció de la seva rica vida popular, substituïda pel món de fums i explotació que tan bé va descriure Charles Dickens.
També té un gran interès el capítol dedicat a l’establiment del temps i de la disciplina industrial. La introducció dels temps mesurat per rellotges va canviar la visió del món de les classes populars, acostumades al temps viscut a partir de les estacions o d’elements naturals. Invents recents com el despertador són la mostra de com el temps mesurat va anar lligat amb el canvi de la quotidianitat del nou proletariat industrial, que treballava moltes més hores que els seus antecessors. De fet, per a l’artesanat el diumenge era el dia de la família i el dilluns (sant dilluns!) era el dia de l’amistat i tampoc es treballava.
Finalment, cal recalcar com la cultura plebea era també pressent en els anomenats béns comuns o comunals. Boscos, terres comunals, llacs, síquies o rius que no eren de cap senyor feudal sinó que eren d’ús comú, sota normes i valors que els mateixos usuaris establien. Amb aquests recursos comunals i l’assistència social de les parròquies, els camperols complementaven la seva dieta i es garantien certa autonomia. Thompson contraposa el dret comunal generat pels costums locals amb la famosa Tragèdia dels Comuns de Garret Hardin, tan citada sempre pels economistes neoliberals.
No és casual que un d’aquests béns comuns, un bosc, es converteixi en un símbol de la resistència contra el capitalisme. El bosc de Sherwood, popularitzat per la llegenda de Robin Hood i els seus arquers, va ser un refugi per persones excloses, que trobaven un lloc on habitar i recursos naturals dels quals alimentar-se. Com el jove Marx indicava ja als seus primers escrits, la legislació contra els anomenats robatoris de llenys van ser sanguinaris. Quan segles després els luddites enviaven cartes amenaçadores contra els propietaris de les infernals fàbriques tèxtils on el proletariat acabaria explotat, el record encara era viu. De fet, era Sherwood des d’on el Rei Ludd signava les seves enceses missives.
En definitiva, E.P. Thompson no pretenia en aquesta obra mitificar un passat precapitalista o fer una mena d’al·legat tradicionalista, sinó estirar el fil roig que connectava amb les lluites i les resistències heretades de les classes populars angleses durant el segle XVIII. No és el mateix la nostàlgia reaccionària que tornar a Sherwood.
