La transició energètica és un fet inevitable. De fet, els sistemes energètics han canviat contínuament des de la revolució industrial, i una qüestió clau ha sigut el creixement exponencial del consum d’energia. Amb el sistema energètic actual basat en combustibles fòssils, estem sobrepassant els límits naturals tant en el sentit de l’escassetat dels recursos com en la generació d’impactes, el de més renom els gasos d’efecte hivernacle i el canvi climàtic. Per tant, se’ns obren dues vies: podem intentar fer una transició planificada i de substitució de combustibles fòssils per alternatives renovables, o podem esperar a veure què passa en un context d’escassetat de combustibles fòssils i de creixement de consum global (ja que l’extracció de combustibles fòssils està més o menys estancada i en el futur minvarà). Dins d’aquestes dues vies principals hi ha una gran diversitat de futurs possibles.
Donant per fet que el camí a prendre és el de les renovables, el debat públic de la transició energètica s’ha centrat molt en l’expansió de parcs eòlics i solars al territori. Mentrestant, un punt fonamental està escapant el debat: la quantitat d’energia que necessitem. Davant de qualsevol planificació del territori i del sistema energètic, el primer pas és el de generar escenaris de consum, que són intrínsecament difícils de predir. Des de la crisi energètica dels anys 70 i l’increment de capacitat computacional, hi ha hagut un boom de modelització d’escenaris de consum energètic. Des de fa anys, per tant, s’ha pogut analitzar com la majoria d’aquests models han fallat sistemàticament en les seves “prediccions” a mitjà i llarg termini, i si han encertat, no ho han fet per les causes que indicaven. Pensar en la transició energètica l’any 2050 és un exercici equivalent al que algú hagués pogut fer fa 25 anys respecte a l’actualitat. Hauria sigut difícil predir la profunda integració de les tecnologies digitals a la nostra vida, o la quotidianitat amb la qual molta gent al nostre país agafa avions des de fa una dècada llarga. Hi ha una gran incertesa inherent als sistemes socials complexos, que van des de l’evolució dels mercats internacionals fins a quins tipus de nuclis familiars i organització domèstica tindrem. A tot això, se li han de sumar els efectes del canvi climàtic i de la crisi de biodiversitat, com ja hem pogut veure amb fenòmens com la sequera que vivim a Catalunya o la DANA de l’any passat a València, que han tingut un gran impacte en la vida quotidiana i en la capacitat productiva del territori. Sabem que la tendència és que aquestes disrupcions succeeixin més sovint i més intensament, però tampoc les podem predir. Tota aquesta incertesa, paràmetres i dimensions dels sistemes humans fan que estimar una quantitat de demanda energètica del futur no sigui una predicció senzilla.
Aquestes exploracions de possibles futurs estan lluny de ser una ciència exacta tot i provenir de càlculs més o menys complexos. Darrere de números amb aparença científica s’amaguen qüestions altament polítiques. Per exemple, en molts casos dins del context del debat de la transició energètica a Catalunya, s’invoca a la Prospectiva Energètica de Catalunya (PROENCAT) com a full de ruta i gairebé com a un fet objectiu, però aquest només és un dels milions de possibles futurs. La PROENCAT determina els consums energètics esperats i com serà el mix elèctric a Catalunya l’any 2050. A la PROENCAT, els dos paràmetres principals que defineixen els consums energètics són un 1.5% anual de creixement del PIB i una reducció del 26.1% de la intensitat energètica. Aquestes són unes simplificacions com tantes es poden fer en els models, però donen la centralitat al PIB. A més, s’espera tenir algun tipus de poder d’estimació del seu valor del futur. Calcular el consum energètic a partir del nombre de dispositius, vehicles i maquinària i la seva intensitat d’ús és també poc precís per estimar el consum energètic del futur i requereix molta més informació i paràmetres, però almenys ens podria donar una fotografia més clara del dia a dia de l’economia i de com serà la vida quotidiana de les persones.
La nostra visió dels sistemes energètics depèn també d’una visió política, dels valors i coneixement que tenim respecte a la natura, si per nosaltres és un recurs a utilitzar o si hem de conservar-la el màxim possible pel seu valor intrínsec o per preservació de la biodiversitat com a requisit per la vida humana. Aquesta gran diversitat possible de visions es troba amagada per les projeccions oficials. Com en tants altres àmbits, els “futurs oficials” es prenen com a naturals i fins i tot com a científics en el sentit més estricte. Part de la inexistència del debat i de l’anàlisi venen d’aquesta naturalització de futurs continuistes de l’statu quo. Per això, el debat gira més entorn la necessitat d’una implementació ràpida de renovables, la necessitat del desbloqueig administratiu i de consideració d’impactes que sobre la quantitat d’energia que necessitem. En cap cas voldria demanar una altra moratòria a la implementació de renovables, que és urgent i encara tenim molt camí per fer per poder abastir suficient energia d’origen renovable sigui quin sigui el futur energètic al qual aspirem si volem assolir un cert nivell de benestar. Però ens estem deixant una part fonamental de la qüestió i del potencial de la transició ecològica per ser realment transformadora en un context en què hi ha cada cop més consens sobre la insuficiència dels canvis merament tecnològics per poder respectar els límits planetaris.
Però en lloc de definir el consum energètic d’acord amb unes extrapolacions de creixement econòmic disfressades de ciència exacta, hauríem de posar sobre la taula el debat polític que és quin tipus d’economia volem i alhora pot suportar-se a base de fluxos d’energia renovable. Aquestes gairebé meres extrapolacions de dinàmiques històriques de PIB no mostren si aquesta economia és la que necessitem. Quanta energia utilitzem requereix un debat fonamental de país sobre quin país volem ser i com es duen a terme les nostres necessitats: quant consumim a les llars, quina indústria hi ha, quanta mobilitat, etc. La qüestió de com utilitzem l’energia és vital i hauria d’estar també al centre del debat.
A més, la quantitat d’energia que s’espera consumir no només s’ha de definir a l’inici del procés de decisió i unidireccionalment segons les necessitats humanes (o segons l’evolució de l’economia, com es fa a la PROENCAT), sinó que s’ha d’adaptar a la quantitat de recursos naturals que tenim, i als impactes que estem disposats a fer al territori. Per tant, és més aviat un procés iteratiu d’ajust dels consums energètics amb les fonts d’energia primària, les localitzacions que estem disposats a utilitzar per instal·lar renovables, la quantitat i repartiment de recursos mundials de materials crítics, etc. I en aquest joc d’ajustos, potser veiem que el que s’ha de transformar són els somnis americans i altres expectatives culturals basades en altes quantitats d’energia. La transició energètica és una qüestió política limitada pel que és possible tècnicament i ambiental. Per tant, hauríem de posar més esforços en pensar i debatre com volem transformar l’economia per adaptar-nos als límits planetaris i alhora garantir una vida digna a tothom.
