En el cinquè aniversari de l’1-O, es fan evidents les mostres del tancament del cicle polític marcat per l’octubre de 2017. Es donen mostres preocupants de la degradació política que estan patint alguns sectors del moviment independentista, que s’allunyen de qualsevol lectura dialèctica de la realitat i es tanca un reducte perillosament essencialista i màgic. L’escridassada a Carme Forcadell el passat dia 1, les expressions d’hiperventilats a xarxes al voltant de figures com Laura Borràs o els fets ocorreguts en l’homenatge de les víctimes del 17-A no són elements aïllats, sinó exemples de com hi ha un sector en l’independentisme que ha perdut el rumb i la voluntat de construir majories populars.
La proposta de l’ANC que es “faci la independència” el 2023 o el discurs de Carles Puigdemont (qui va suspendre la Declaració d’Independència) en què pregovana que no calia un nou referèndum sinó aplicar el mandat de l’1-O, porten a pensar que s’està frivolitzant amb la suposada incapacitat dels “polítics” per fer la independència per la via unilateral, com si només fos una qüestió de voluntat. Tot plegat va molt lligat a la crisi de Junts, un espai molt convuls i en constant mutació en la darrera dècada.
Junts té dues pulsions contraposades, la de la vella Convergència que vol tornar a la gestió del poder dins de l’ordre establert, i la d’aquells i aquelles que s’han incorporat en els darrers anys, particularment a partir de l’1-O. Les contradiccions internes a Junts s’han anat aguditzant amb el temps, especialment des del canvi a la presidència de la Generalitat. Tal com hem comentat amb anterioritat, l’arribada de Pere Aragonès a la presidència (el primer president d’ERC en més de 80 anys) no representava un canvi de cicle polític ni l’arribada d’un govern d’esquerres, però si un canvi significatiu que canviaria la dinàmica de pugna per l’hegemonia dins l’independentisme. La crisi de govern que s’ha explicitat durant el debat de política general, és sobretot una crisi dins de Junts, que s’acosta a un punt de no retorn.
La Guerra d’Ucraïna, una guerra que escalarà
Cada vegada es fa més evident la crisi de l’ordre liberal internacional i es va obrint pas un “multilateralisme” amb un fort accent asiàtic. La guerra a Ucraïna està fent trontollar els equilibris i dinàmiques internacionals, i lluny d’albirar-se una solució al conflicte, aquest no para d’escalar. Mentre Rússia camina de manera lenta però decidida cap a la guerra total, Europa continua amb l’espiral belicista i de suport acrític al govern ucrainès, en una lògica maniquea que sembla haver convertit a l’OTAN en una organització defensiva i darrer baluard del pacifisme.
Cada vegada es fa més palès que és l’OTAN qui dirigeix la guerra pel costat Ucraïnès, fonamentalment els Estats Units d’Amèrica i el Regne Unit, i que no tenen cap interès a buscar una sortida negociada. Ja van ser aquestes potències les que van estar darrere el Maidan de 2014, i no podem oblidar que el govern ucraïnès sorgit d’aquell cop va iniciar una guerra contra la seva pròpia població al Donbass, que va deixar més de 8.000 morts civils després de 8 anys de bombardejos sobre Donetsk i altres ciutats. Cada vegada s’acumulen més indicis que l’objectiu darrere aquest conflicte seria debilitar a Rússia i al mateix temps sotmetre a la UE a la lògica anglosaxona i trencar la col·laboració entre l’eix franco-alemany i Rússia.
Pel que fa a Rússia, cada cop és més clar que la invasió d’Ucraïna és una guerra en tota la seva magnitud, que no s’aturaran al Donbass, i que plantegen el conflicte com una qüestió existencial per Rússia, atacada pel que anomenen l’occident global, i la sagrada missió de protegir a la població de parla russa, però al darrere hi ha les ambicions del nacionalisme gran-rus, la voluntat de recuperar la grandesa perduda de l’imperi rus i situar-se de nou com a potència de primer nivell.
Davant aquesta situació, cal reafirmar-se en l’aposta per la pau i l’antimilitarisme. Una pau entesa no tan sols com a absència de guerra, sinó com a respecte i solidaritat entre pobles, internacionalisme i cerca de justícia i desenvolupament per al conjunt de la humanitat. Per aquest motiu, la senadora comunista Adelina Escandell va votar en contra de l’ampliació de l’OTAN. L’OTAN representa exactament el contrari a tot això, doncs no és res més que una maquinària de guerra al servei de l’imperialisme occidental, particularment dels EUA, que no ha deixat de provocar mort, destrucció i patiment per assegurar el domini de l’ordre liberal internacional sobre la resta del món, exterminant tota oposició o dissidència i assegurant l’expoli de tots els recursos naturals i la riquesa de la resta de països.
En aquest sentit, és extraordinàriament preocupant la pèrdua de posicions en la batalla cultural pel que fa al moviment pacifista i antimilitarista, així com al rebuig a l’OTAN a Catalunya i la resta de l’Estat. Les comunistes hem de treballar en aquest camp de manera prioritària, i vincular-lo al col·lapse climàtic, doncs estan íntimament relacionats. La crisi energètica s’accelerarà i agreujarà aquesta tardor-hivern, la situació és greu, i l’imperialisme americà sembla que busca una escalada militar per mantenir els seus interessos, privilegis i domini mitjançant la guerra. De la mateixa manera, ens trobem a les portes d’una crisi econòmica que pot ser molt més profunda que la de 2008. Els preus de l’energia amenacen ja a la indústria europea, i l’escassetat de gas a l’hivern pot deixar-ne una part significativa paralitzada. Per aquest motiu és encara més preocupant constatar que els governs dels estats membre de la Unió Europea obeeixen els interessos de l’oligarquia financera i del capital transnacional, deixant de banda, fins i tot, els interessos de les faccions de la burgesia nacional, en un context en el qual s’apropa un greu col·lapse econòmic.
Conflictes creixents i inestabilitat
Estem veient la propagació del conflicte i la inestabilitat a diferents punts de tensió de les ex-repúbliques soviètiques i països veïns. S’ha tornat a revifar el conflicte entre Armènia i Azerbaijan, amb intervenció manifesta tant de Turquia com dels EUA. També creix la tensió entre el Tadjikistan i Kirguizistan, tot i que en aquest cas ambdós països són profundament inestables i xocs fronterers en tenen periòdicament des de fa molts anys. La situació es pot escalfar també a Geòrgia en qualsevol moment.
Així, s’obre una etapa d’inestabilitat creixent, en la que probablement sorgeixin més guerres per poders. Una d’aquestes guerres que fa temps que dura, la guerra a Síria, és possible que sigui escenari de respostes i escalades al que passa a Ucraïna. També plana des de fa temps l’amenaça de guerra entre Algèria i Marroc al Sahel. D’altra banda, bona part de l’Àfrica francòfona mostra cada vegada més rebuig a l’antiga metròpoli, i en aquesta clau s’ha de llegir també el nou cop d’Estat a Burkina Faso, on s’han atacat interessos francesos amb banderes russes entre els manifestants.
També cal analitzar de manera acurada la important revolta a l’Iran. Ens trobem davant una revolta protagonitzada per les dones, que ha catalitzat en molts altres sectors de la societat iraniana, castigada per un govern teocràtic i ultraconservador. Manifestem tot el nostre suport a la seva lluita i les seves reivindicacions, per més que les protestes i disturbis siguin alimentats per part de les potències occidentals per desestabilitzar un rival.
Itàlia i l’ascens de l’extrema dreta a Europa
El passat 25 de setembre foren les eleccions italianes. On per primer cop l’extrema dreta va ser la clara vencedora, arribant al poder. El fet que Fratelli d’Italia fos l’únic partit que no va participar de l’anterior govern de coalició els ha afavorit clarament. L’esquerra del Partito Democratico es va presentar en quatre candidatures diferents. L’Alleanza Verdi e Sinistra que té antics membres de Rifondazione, del Movimento 5 stelle, el PD i dels verds, no han tret uns mals resultats amb 11 diputats. L’aposta de Rifondazione Comunista, que s’han presentat coaligats amb Potere al Popolo i alguns ex 5 stelle sota el nom d’Unione Popolare, ha obtingut molt mals resultats, amb només un 1,43% dels vots. Els altres partits comunistes italians han tret encara pitjors resultats en les seves apostes. El Partito Comunista en la seva aposta per Italia Sovrana e Popolare, aliant-se amb el populisme d’esquerres, i fins i tot elements provinents de l’extrema dreta, ha tret un 1,23%. El PCI (l’antic PdCI) per altra banda, s’ha presentat en solitari per primer cop en la seva història i ha tret només el 0,09%. L’electorat més d’esquerres no ha vist en aquestes candidatures una alternativa realista i ha fugit cap a diversos llocs: a l’AVS; al PD com a vot útil contra l’extrema dreta; a l’abstenció; o al Movimento 5 Stelle que, especialment al sud del país, ha obtingut molts bons resultats i és percebut com a veritable partit antisistema.
Cal dir que no és que l’electorat italià hagi virat a la dreta, o que l’antic votant del PCI avui voti Fratelli d’Italia. Amb les dades a la mà la majoria de votants de Fratelli provenen de la Lega o de Forza Italia. És a dir, la gent de dretes italiana s’ha tornat d’extrema dreta, mentre la gent d’esquerres ha optat fonamentalment per l’abstenció, per la manca de projecte i alternativa política creïble.
L’esquerra europea no va saber llegir la derrota de Syriza el 2015. Un partit amb una proposta transformadora i un gran suport popular, connectat amb la societat i els moviments grecs, després d’una victòria electoral i amb un govern de prestigi, va lliurar una batalla amb la UE, va convocar un referèndum, el va guanyar de manera incontestable i tot i així va perdre. L’esquerra en millors condicions a Europa en moltíssims anys no va tenir prou força. I les lectures simplistes que atorguen tota la responsabilitat a Tsipras i Syriza en tant que traïdors, no ajuden a entendre el cicle polític, ni a construir en la direcció correcta. Si des de l’esquerra no es pot plantejar una alternativa creïble al sistema, l’espai que deixa l’ocupa l’extrema dreta, que s’erigeix com a proposta antisistema sense qüestionar, això sí, els interessos del capital. Com a claríssim exemple tornem a Itàlia: Mario Draghi, la mateixa persona que no va parar fins a enfonsar Grècia i Syriza, no ha trigat ni un dia a facilitar el govern de Meloni, que ja ha assegurat que no hi haurà cap canvi a Itàlia respecte l’OTAN i la subjugació als “buròcrates europeus” que deia combatre fins fa no gaire.
L’esperança d’Amèrica Llatina
El passat diumenge 26 els cubans i cubanes estaven cridats a votar el seu nou codi civil, dels més avançats de tot Amèrica Llatina i el món. Aquest codi reconeix el matrimoni homosexual, l’adopció per part de parelles homosexuals i la “gestació solidària”. Aquesta última només pot dur-se a terme sota criteris molt estrictes: queda prohibit l’intercanvi monetari, la gestant ha de mantenir vincles familiars o afectius de proximitat perdurables al llarg del temps i demostrables amb els futurs progenitors, només es podrà dur a terme quan s’hagin esgotat totes les altres vies, i en caldrà una autorització judicial. Finalment, ha estat aprovat per un 67% dels votants i el referèndum ha tingut una altíssima participació del 74%. També cal tenir en compte que el text ha estat modificat fins a 25 cops, al llarg d’un procés de mesos de diàleg entre els diferents estaments de la societat cubana.
Una mica més al Sud, el passat cap de setmana es va celebrar la primera volta de les eleccions presidencials al Brasil. Lula va obtenir un 48% dels vots front al 43% de Bolsonaro, que resisteix millor del que preveien les enquestes. El proper 10 d’octubre, les esquerres brasileres se la jugaran en una segona volta molt ajustada: si fem traspàs de vots de la tercera candidata (centredreta) a Bolsonaro i del quart candidat (centreesquerra) a Lula, guanyaria Lula per un marge estret però el comportament electoral és més complex que això i dependrà en bona part de com s’orienti la campanya. Esperem, doncs, que Lula s’acabi imposant i aquesta victòria reforci l’onada progressista d’Amèrica Llatina i els processos que ja hi ha oberts a Veneçuela, Colòmbia, Perú, Bolívia, Guyana i Argentina. També esperem que aquestes eleccions serveixin perquè el PCdoB, aliat del PT, augmenti la seva presència institucional.
La lluita de les treballadores i els treballadors
Mentre la calor extrema ens demostrava que el canvi climàtic és una realitat inqüestionable, les mobilitzacions de treballadores no s’han aturat durant els últims mesos. Per exemple, aquesta setmana hi ha hagut la concentració a Cobra a Cornellà, contra la repressió sindical o fa uns dies la concentració de treballadores i treballadors de seguretat privada davant de Foment per reclamar un conveni digne. Estem convençudes i convençuts que tindrem una tardor calenta -no només a nivell climatològicament, hi ha més de 180 convenis col·lectius bloquejats a Catalunya i, a més, els salaris han pujat un 2’5% de mitjana, mentre que l’IPC està per sobre del 10%. En resum, o salaris o conflicte.
És una bona notícia pels dels drets laborals de les persones treballadores de la llar la convalidació, fa uns dies, al Congrés dels Diputats del reial decret-llei que incorpora el que preveu el Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball, equiparant els drets de les treballadores de la llar amb els de la resta de treballadores en l’accés a la prestació d’atur, entre d’altres aspectes. També és destacable la sanció que el Ministeri de Treball ha imposat a Glovo, lluitant contra l’ús de falsos autònoms i recuperant terreny en l’ofensiva precaritzadora sobre la qual es desenvolupa l’economia de plataforma.
S’estan portant a terme diverses mesures en favor dels drets de la classe treballadora des del Ministeri de Treball, però, malgrat tot, hi ha elements centrals de la política del Gobierno que cal analitzar i confrontar. Com dèiem en l’última editorial, s’ha de fer front a la idea de pacte de rendes que sembla voler impulsar el Gobierno, ja que la contenció salarial no pot ser la resposta a la crisi econòmica que estem patint. Un plantejament com aquest per part del Gobierno seria clarament contrari als interessos dels treballadors, en el marc de l’imminent aprofundiment de la crisi econòmica en el marc de la crisi energètica i la guerra d’Ucraïna.
Seria bo que el Gobierno prengui nota del que ocòrrer a altres locs, com és el cas de Gran Bretanya, on la proposta del nou govern Truss-Kwarteng de retallada d’impostos per un valor de 50.000 milions d’euros, que tenien com a base l’emissió de deute, que gairebé fa col·lapsar les pensions privades. De la mateixa manera, cal destacar la mobilització convocada per una coalició dels sindicats més combatius i de l’esquerra del laborisme i partits a l’esquerra d’aquest, sota el paraigües de la campanya “Enough is Enough”, que va convocar manifestacions a més de 50 ciutats, i va aplegar més de 100.000 persones.
