Paradojas de la experimentación en animales: Ética, salud y crisis ecológica és el darrer llibre de Marta Tafalla (Barcelona, 1972), doctora en filosofia i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’acadèmica, que estudia les relacions dels humans amb la resta de les espècies des d’una perspectiva ètica i estètica, ha volgut centrar-se en aquest llibre, editat per Plaza y Valdés, en el tema de l’experimentació en animals. Aquesta és una realitat que acostuma a passar desapercebuda, i que surt només una mica a la llum quan els diaris ens prometen la cura de malalties perquè s’ha trobat tal o tal altre tractament en ratolins. El recent (i polèmic) cas del Dr. Barbacid, que ha trobat un tractament per al càncer de pàncrees en ratolins, és paradigmàtic [1].
Però anem a pams. Parlem del llibre. En ell, l’autora es proposa «examinar la irracionalitat que travessa de manera sistemàtica l’experimentació en animals», un objectiu que en la seva sola enunciació pot fer arrufar el nas als més ferms defensors de la ciència. Irracionalitat en una pràctica científica? Sembla contradictori, si bé una certa mirada antropològica a l’activitat científica i la seva història ens pot dur a relativitzar conceptes com ciència, religió, pseudociència, racional i supersticiós, etc. Però no ens trobem en aquestes coordenades. Marta Tafalla, essencialment, defensa la ciència. El que vol és incorporar-hi l’ètica. Perquè els metges nazis, com veiem al llibre, eren científics, però sobretot eren nazis. I una ciència al servei d’una ideologia criminal corre el risc de ser immoral i, a més, errònia.
En definitiva, deia el filòsof Fernández Liria que quan Kant és masclista, això no ens ha de fer llençar la Il·lustració per la finestra, sinó més aviat fer servir la Il·lustració contra Kant: ep, Kant, que no veus que et falta Il·lustració? Que no veus que de les teves idees es deriven conseqüències que no estàs seguint? El llibre de Marta Tafalla és un exercici similar: pretén no només fer la ciència més ètica, sinó també més científica. Fa servir la ciència contra una part dels científics als quals podríem dir que els falta ciència.
El llibre s’estructura en 4 capítols: el primer és el que dona el títol del llibre, i s’hi assenyalen 14 paradoxes o contradiccions de la nostra societat pel que fa a l’experimentació en animals. El segon capítol conté una breu història d’aquesta pràctica i una descripció de la seva situació actual. En el tercer, tenim una altra història, en aquest cas la del debat sobre l’experimentació, que no és pas recent. Finalment, el quart capítol adreça algunes qüestions del debat en l’actualitat.
L’experimentació en animals s’acostuma a justificar adduint que és necessària per guarir malalties humanes. En la primera part del llibre, s’assenyalen algunes contradiccions de les nostres societats respecte a la cura de la nostra salut: per què demanem als animals que sacrifiquin la vida per millorar la nostra salut, si després nosaltres no som capaços de no fumar o no beure alcohol? Marta Tafalla tracta de mostrar la irracionalitat de defensar fer mal a animals pel suposat bé superior de la salut humana quan semblaria que tenim mètodes més eficaços i ètics per promoure la salut i prevenir les malalties.
Tot i aixó, es podria objectar que aquesta mena de plantejaments cau en falsos dilemes: és clar, la salut és multifactorial i, per tant, podem analitzar-la des de diferents vessants. Vist així, recomanar no beure alcohol i no fumar, o acceptar que tenim un problema amb els aliments ultraprocessats, no seria gens incompatible amb promoure l’experimentació en animals.
Però una cosa que s’aprèn amb el llibre és que realment la humanitat ha experimentat amb els animals per demostrar qualsevol cosa. Sembla que literalment no hi ha límit a la curiositat. Per exemple, s’han investigat en animals qüestions de salut mental. I aquí comencem a veure una fractura que de fet ja es va donar en la història de la medicina: la diferència entre els metges experimentals (al laboratori) i els clínics (amb els pacients). Si abans dèiem que la prevenció de les malalties no és contradictòria amb la recerca de tractaments, la paradoxa és més cruel en el cas de la salut mental: el clínic ens diria que els anomenats «animals de companyia» són excel·lents aliats en la millora de determinats trastorns. El simple fet de contemplar la natura salvatge també pot ajudar. Però sembla que els experimentals no poden resistir la temptació de provocar estats depressius, ansiosos i estressants als animals per buscar com millorar la nostra salut.
És com si ens demanessin trobar un mètode per descarbonitzar l’atmosfera i en lloc de plantar arbres ens poséssim a talar-los. Perquè així els podem estudiar al laboratori i potser serem capaços de replicar un mecanisme artificial que capturi diòxid de carboni com una planta. Agafem el camí més difícil i més destructiu, perquè la lògica mecanicista que ens fa veure la natura com una gran màquina s’alia amb una curiositat intel·lectual, «científica», que no està acostumada als límits ètics, i amb un sistema capitalista que fa negoci amb tota la indústria al voltant de l’experimentació.
Estic d’acord amb l’autora quan diu que tenim una tendència a tractar els animals com si fossin mecanismes. Els animals deuen ser poc més que andròmines desendreçades, resulta si no incomprensible que es pugui jugar amb un animal i després matar-lo per estudiar el seu cervell. Aquest va ser el destí d’unes rates que van jugar a fet-i-amagar amb uns investigadors. Aquests van trobar el notable resultat que les rates jugaven pel plaer de jugar, no perquè hi hagués una recompensa posterior. Vet aquí una de les irracionalitats més flagrants de l’experimentació en animals: la comunitat científica no reflexiona sobre els resultats de la seva pròpia recerca des d’una perspectiva ètica. Els científics que demostren la sintència, les emocions, la intel·ligència, l’acció i l’autonomia de les rates, després les maten sense veure-hi cap problema.
Però el nivell de sadisme pot pujar encara molts ordres de magnitud. En els darrers anys, s’han dut a terme experiments en rates i ratolins per estudiar l’empatia en aquests animals. Se’ls causen diverses formes de patiment i, després de comprovar com són d’empàtics (ho acostumen a ser força), se’ls mata. Per si no n’hi hagués prou, cada article científic publicat sobre aquests temes insisteix en la necessitat de dur a terme més estudis per estudiar noves variants de situacions en què es posi a prova l’empatia i el patiment dels animals. Qualsevol diria que com més experiments es duen a terme, més incongruent resulta aquest camp de recerca, però sembla que aquest fet roman invisible als ulls dels experimentadors.
Segons Tafalla, aquests experiments només serveixen per permetre que se’n duguin a terme més. És un sistema que s’alimenta a si mateix i que no pot parar o autoqüestionar-se. Naturalment, és legítim estudiar l’empatia dels animals, però resulta molt més ètic fer-ho estudiant els animals salvatges en els seus hàbitats.
A més, l’autora també apunta que «els investigadors que realitzen aquests experiments reprimeixen en si mateixos aquella empatia que estan estudiant en els animals, de manera que en realitat s’impedeixen a ells mateixos comprendre en què consisteix l’empatia». Això s’entén millor amb l’exemple de Peggy Mason, que investiga els fonaments neurobiològics de l’empatia en els animals amb aquesta mena d’experiments. Doncs resulta que Mason ens diu sense immutar-se que els éssers humans actuem contra la nostra herència biològica quan actuem sense empatia. O l’empatia comença i acaba en els humans (però llavors no seria possible estudiar-la en els animals, oi?) o, senzillament, com deia Tafalla, estudien l’empatia, però no arriben a comprendre-la.
Seguint aquest fil, el llibre ens planteja que la nostra civilització, col·lectivament, també necessita exercicis de repressió de l’empatia. Les corregudes de bous en serien un ritual exemplar, en aquest sentit. L’experimentació en animals tindria la mateixa funció: recordar-nos com a societat que cal reprimir la nostra empatia cap als animals.
Un altre dels punts interessants del llibre és la connexió que l’autora estableix entre l’experimentació animal i la lògica sacrificial. Si en determinades cultures es feien sacrificis d’animals per demanar als déus que guarissin a un malalt, avui els fem sistemàticament per la promesa de millores en la salut humana. I tant el sacerdot com el científic et diran que no maten per gust, sinó perquè els déus, o la ciència, ho exigeixen [2]. En ambdós casos, l’únic segur és la mort de l’animal. En qualsevol cas, el negoci de l’experimentació animal mou tants diners en el present, que les promeses de salut en el futur només són necessàries com a propaganda, i no és massa rellevant que es compleixin.
Però, d’on ha sortit l’experimentació en animals? Val a dir que, contra l’argument que diu que experimentem en animals per evitar fer-ho en humans (argument que en el fons reconeix que aquestes pràctiques no són ètiques), sovint l’experimentació en animals ha anat de bracet de l’experimentació en humans. Condemnats a mort o presoners de guerra han estat històricament víctimes d’aquesta mena d’experiments.
A l’Edat Moderna, la por a les epidèmies i les malalties infeccioses va servir per justificar experiments amb humans i amb animals. Tanmateix, no deixa de resultar paradoxal que les vacunes ens protegeixen, en molts casos, de malalties d’origen animal que han passat als humans a través de la ramaderia (verola, xarampió, tuberculosi, grip…). La SIDA, el virus d’Ebola o la COVID-19 també són malalties d’origen zoonòtic. És a dir, es tracta de malalties originades, en bona mesura, a conseqüència del nostre maltractament cap als animals.
La derrota del nazisme i l’exposició de la barbàrie dels seus experiments en humans van suposar un punt d’inflexió a l’hora de regular aquesta pràctica. No obstant això, la protecció no va arribar als animals. Entre altres circumstàncies que ens ajuden a entendre-ho, i que es detallen al llibre, podem destacar-ne una a tall d’exemple: els animals són produïts industrialment, com eines de treball estandarditzades, i hi ha tota una sèrie d’expressions com «animal de laboratori» (però també animal «de granja» o «de companyia») que normalitzen el caràcter instrumental d’aquests animals. Són eines o mitjans per als nostres fins.
El llibre també fa un breu sumari dels molts tipus d’experimentació en animals existents, que reproduïm aquí per tenir una visió panoràmica de fins on arriba aquesta pràctica: experimentació biomèdica i farmacològica al servei dels humans, experimentació psicològica, experimentació en recerca bàsica (fisiologia, genètica…), experimentació per estudiar els mateixos animals, experimentació a la docència (per formar nous professionals), experimentació al servei de les indústries ramadera i piscícola, experimentació toxicològica (per posar a prova si una substància és tòxica), experimentació amb cosmètics, experimentació al servei del transhumanisme i experimentació militar.
Val a dir que la Unió Europea té la normativa més avançada pel que fa a drets dels animals. Es basa en el principi de les «3R», reemplaçament, reducció i refinament, que pretenen substituir els animals per altres sistemes sempre que sigui possible, reduir al mínim indispensable l’ús d’animals i millorar les condicions dels animals. A més, s’aplica a tots els animals vertebrats (rèptils, amfibis, peixos, aus i mamífers) i als cefalòpodes (nàutils, calamars, sípies i pops). Al text de la llei, s’hi afirma que «els animals tenen un valor intrínsec que s’ha de respectar». Tot i això, sembla que la llei ha implicat un augment de la burocràcia, però no de les garanties cap als animals: la legislació per si sola no evita casos de maltractament flagrant a animals en laboratoris d’experimentació, casos davant dels quals la comunitat científica ha romàs en silenci (podeu consultar a internet, per exemple, el cas de Vivotecnia).
On sí que s’ha posat les piles la llei ha estat en la repressió dels moviments animalista i ecologista, que han estat titllats d’ecoterroristes als EUA. Militants d’aquests moviments han hagut de suportar penes de presó per assenyalar les males pràctiques d’empreses involucrades en l’experimentació en animals.
Pel que fa a la història del debat sobre l’experimentació en animals, ha existit des que ha existit experimentació. L’autora reivindica en aquesta part del llibre que l’ètica filosòfica és una disciplina acadèmica com «les ciències i el dret», davant dels atacs que situen l’ètica com una qüestió emocional o subjectiva. L’ètica no proporciona descripcions objectives com la ciència, sinó normes morals: l’ètica jutja quines accions són moralment correctes o incorrectes, justes o injustes, bones o dolentes. Si la ciència és descriptiva, l’ètica és normativa, ja que no tracta del que és, sinó del que ha de ser (podem reconèixer aquí una visió molt il·lustrada de tot plegat).
Convé recordar que pretendre justificar accions humanes basant-se en el fet que altres animals fan coses similars (per exemple, menjar carn) seria caure en la fal·làcia naturalista. Una tempesta no té agència per escollir on ploure, i un lleó, encara que té més marge de llibertat que la tempesta, no té capacitat per renunciar a caçar. Les tempestes i els lleons no són agents morals, però nosaltres sí.
L’ètica animal sorgeix de la reflexió que els animals vertebrats, i molts invertebrats, són subjectes, són «jos» que senten dolor i plaer, tenen interessos, agència pròpia (no confondre amb agència moral), voluntat, intencionalitat, desitjos. Moltes espècies són intel·ligents, es comuniquen de maneres complexes, transmeten cultures, tenen relacions d’afecte, etc. Per tot això, diem que tenen estatus moral, és a dir, que mereixen consideració moral en el sentit que les nostres accions sobre ells poden ser jutjades en termes ètics.
A continuació entrem de ple en la història d’aquest debat, que em sembla fascinant. No podem entrar en detalls, però m’agradaria destacar dues pinzellades de l’època antiga. De Pitàgores, malauradament, avui només recordem el teorema. En el seu moment, defensava que els éssers vius tenien una ànima immortal, motiu pel qual propugnava la compassió i el vegetarianisme, i rebutjava les ofrenes d’animals als déus. Al segle XIX, encara s’anomenava «pitagòrics» als vegetarians.
Aristòtil, en canvi, pensava d’una altra manera. La polis grega estava formada per una minoria de ciutadans de ple dret, homes de classe alta com ell, i una majoria de persones excloses de la ciutadania (dones, esclaus, etc.). Aristòtil naturalitza aquesta jerarquia, i raona que com que els esclaus no tenen facultat deliberativa, necessiten un amo que els guiï. L’esclavitud és un win-win, beneficia l’amo i l’esclau. Amb aquesta jerarquia, els homes de classe alta tenen valor intrínsec, mentre que la resta tenen valor instrumental: el seu valor depèn de la seva utilitat als homes de classe alta.
Igual que l’ànima ha de governar el cos, l’home de classe alta pot posar la resta al seu servei. Els animals no raonen i la seva única funció és servir als humans. Totes les formes de dominació i explotació queden justificades (patriarcat, racisme, classisme, esclavisme i especisme). Vist això, no sorprèn que Aristòtil fos un dels primers vivisectors (disseccionadors d’animals vius) dels que tenim constància. El desig d’aprendre estava per sobre de l’empatia cap als animals, que, d’altra banda, estaven al servei de l’ésser humà.
Fixeu-vos que, fins i tot si aquesta diferència jeràrquica en graus de racionalitat fos certa, això no justifica l’opressió cap als éssers menys racionals (ja hem vist que no ser un agent moral no vol dir no tenir estatus moral). Perquè s’entengui millor: un nadó, o una persona amb una greu deficiència mental, no és un agent moral, però és obvi que les nostres accions cap a ells sí que poden ser jutjades èticament. De fet, precisament per ser persones més vulnerables, qualsevol mala acció contra elles la veuríem com un acte especialment reprovable.
El llibre ens porta per diferents arguments i contraarguments que aniran conformant les posicions de la societat cap als animals: Tomàs d’Aquino, Voltaire, Thoreau, Schopenhauer o Darwin són alguns pensadors que defensen, de diferents maneres, els animals. Schopenhauer arriba a dir que «el benefici més gran dels ferrocarrils és que han estalviat a milions de cavalls de tir la seva miserable existència».
És interessant la connexió patriarcat-especisme en la lluita de les sufragistes, que a més del dret de vot per a les dones, també reivindicaven drets de la infància i dels animals, entre d’altres. Un argument contra l’accés de les dones a la universitat era el seu dèficit de racionalitat i excés d’emocionalitat, que els impediria, precisament, realitzar viviseccions en animals. Però aquesta racionalitat freda només pot ser una raó instrumental, és a dir, que fabrica eines sense qüestionar els fins als quals serveixen. No només produeix instruments, sinó que torna tot el que toca en instrument, en mitjà per al fi. Aquesta és una racionalitat molt limitada, llunyana a la idea tradicional de cerca de coneixement, perquè treballa al servei d’uns ideals de domini i explotació. En qualsevol cas, una part del debat sobre l’experimentació queda lligat en aquesta època a la qüestió del gènere.
Finalment, no podem obviar la revolució que va suposar Jane Goodall en la nostra mirada cap als animals. Jane Goodall va ser prou humil i intel·ligent per assumir que els animals també poden ser intel·ligents, almenys en els seus contextos salvatges.
Hi ha una vinyeta, que sovint es fa servir per parlar del sistema educatiu, en la qual apareixen una sèrie d’animals escoltant un examinador assegut darrere del seu escriptori. El professor parla a aquest públic divers (un peix en una peixera, un elefant, un mico, una foca, etc.) dient-los el següent: «per ser justos, tothom ha de fer el mateix examen: si us plau, enfileu-vos per aquell arbre».
L’acudit i la crítica són fàcils d’entendre. Costa més d’entendre el nivell d’antropocentrisme imperant en l’estudi dels animals anterior a Jane Goodall, que queda perfectament retratat amb la vinyeta. Agafarem aquests animals i els farem fer coses que els humans sabem fer bé. Oh, resulta que no les fan tan bé com nosaltres. Doncs és que els animals són estúpids. L’arrogància humana mesura la intel·ligència en els seus propis termes, i a més extirpa els animals de les seves condicions naturals per fer-los fer proves absurdes per suposadament mesurar la seva intel·ligència. No cal ser un geni per veure que no tindran gaire bons resultats, però aquesta va ser la ciència hegemònica per molt de temps.
El llibre també té espai per fer un breu, però interessant recorregut per diverses obres literàries en què es manifesta un rebuig més o menys clar a la vivisecció.
Arribem a la darrera part del llibre, que tracta sobre el debat en l’actualitat. Si m’heu acompanyat fins aquí, vol dir que teniu moltes ganes d’aprendre sobre aquest tema, i esteu de sort: us recomano llegir aquesta crònica del debat sobre experimentació en animals que va tenir lloc, fa poc més d’un any, entre els investigadors Lluís Montoliu i Núria Almiron. Allà s’hi recullen els arguments que es fan servir habitualment, que també apareixen al llibre de Tafalla.
En resum, començàvem aquesta ressenya dient que als científics els faltava ciència. Vegem ara per què. Efectivament, el debat actual a la comunitat científica té a veure amb la falta d’eficàcia de l’experimentació en animals per trobar solucions en salut humana. Entre altres problemes metodològics, els animals són prou diferents dels humans per poder dir que els models animals no tenen poder predictiu per a l’ésser humà. El tractament que funciona (o que és tòxic) en un animal, no funcionarà (o serà tòxic) necessàriament en humans. Llavors, per què causem tot aquest patiment i a més perdem el temps?
La investigadora Pandora Pound denuncia, donant la volta al típic argument que defensa l’experimentació en animals pel bé de la salut humana, que, de fet, aquesta experimentació causa patiment als mateixos éssers humans, perquè la seva ineficàcia endarrereix el desenvolupament de fàrmacs útils. Tota la gent i els recursos que s’hi dediquen, podrien estar fent coses, no només més ètiques, sinó molt més útils.
En aquest sentit, el 2025, la Food and Drug Administration dels EUA va publicar un full de ruta per reduir de manera radical l’ús d’animals en el desenvolupament de fàrmacs. Queda per veure l’abast i l’execució real d’aquesta proposta.
El llibre també expressa una crítica a la deriva del sistema acadèmic de ciència, amb unes lògiques que incentiven l’excés de publicacions poc interessants, o els mètodes que generen moltes dades, no necessàriament gaire útils.
Per acabar, el llibre estableix un lligam entre els drets humans i els drets dels animals. Si els drets humans es basen en l’autonomia dels individus de la nostra espècie, en el fet que som fins i no mitjans de ningú altre, això mateix es pot traslladar al cas dels animals.
No és acceptable una proposta que consideri només augmentar el «benestar» dels animals. Dins d’un règim esclavista, els esclaus poden tenir diferents graus de benestar. Però continuaran sent esclaus. La ciència del benestar estudiarà si donar tasses amb missatges motivacionals pot millorar l’ànim dels esclaus, l’ètica demanarà l’abolició de l’esclavitud.
La mateixa lògica del benestar és la que impera en els anomenats «comitès d’ètica» (en els quals no acostuma a haver-hi cap expert en ètica), que avaluen en l’àmbit de la recerca les propostes d’experiments en animals. El llibre també parla sobre aquest tema i molts altres que, encara que sembli mentida, no he tingut temps de tractar en aquesta ressenya exasperantment extensa. Només em queda recomanar-vos la seva lectura i acabar, com l’autora, recordant que la llibertat dels animals és la nostra.
Notes
- https://www.eldiario.es/sociedad/preocupacion-expectativas-creadas-barbacid-cancer-pancreas-anuncio-salido-madre_1_12966595.html
- Aquí també hi ha una connexió interessant amb l’ascetisme. A vegades es presenta la gent vegana com ascetes que renuncien als plaers de la carn i viuen en una mena de penitència permanent [vegeu, per exemple, la interessant entrevista a Jordi Pàmias al diari Públic: https://www.diaripublic.cat/cultures/esquerra-benpensant-actual-abandonat-seves-lluites-historiques.html]. En canvi, resulta que és el científic que experimenta en animals qui renuncia a la seva empatia cap a ells i actua amb fredor (esquivant mirades i evitant mostres d’afecte) per poder fer la seva feina.
