El passat dimarts 7 d’abril de 2026, Donald Trump va publicar en les seves xarxes socials que “una civilització sencera desapareixerà aquesta nit”, i va portar a l’especulació general que atacaria l’Iran. En l’últim moment va recular (durant dues setmanes, segons ell), però el món sencer s’agitava de nervis davant l’última sortida de to del tirà feixista estatunidenc. Mentrestant, ens meravellàvem amb les fotos de la Lluna i de la Terra sorgides de la missió espacial de la NASA Artemis II, composta per Reid Wiseman, Victor Glover, Christina Koch i Jeremy Hansen, que orbitava la Lluna a més de 406.000 quilòmetres de distància. La missió, que va enlairar-se l’1 d’abril, és històrica: és la primera vegada en més de 50 anys que els humans tornen a sortir de l’òrbita terrestre baixa. Aquests dies, doncs, han conviscut en els nostres algorismes tardocapitalistes, el pitjor que pot donar la humanitat i el millor.
Al mateix temps, en les taquilles de cinema ha arrasat Project Hail Mary (traduïda com a Projecte Salvació), estrenada el 27 de març i basada en la novel·la del mateix nom escrita per Andy Weir. Dirigida per Phil Lord i Christopher Miller, amb guió de Drew Goddard protagonitzada per Ryan Gosling, en aquesta història un astronauta, Ryland Grace (Gosling), es desperta en una nau interestel·lar sent l’únic supervivent d’una missió per salvar la Terra d’una amenaça còsmica. La pel·lícula no mostra un heroi indestructible, sinó un científic que resol problemes a base d’assaig i error, de pensar, de dubtar. Sense revelar grans detalls de la trama, Grace no treballa per salvar el món sol: ho fa amb la cooperació amb una forma de vida extraterrestre completament diferent, que també lluita per salvar el seu planeta.
En un món on l’extrema dreta ens vol fer creure que l’altre és sempre l’enemic, una pel·lícula d’èxit massiu que defensa que la clau de la supervivència és entendre’s amb qui és diferent no és un detall menor. La banda sonora reforça aquesta idea amb cançons com “Gracias a la vida”, de Violeta Parra, interpretada per Mercedes Sosa. Aquest internacionalisme cultural, aquesta mirada cap a fora, ens inculca la consciència que som part d’una totalitat.
Aquesta perspectiva també té nom i cognoms a dins de la càpsula d’Artemis II. Victor Glover s’ha convertit en el primer estatunidenc afrodescendent a orbitar la Lluna; Christina Koch, en la primera dona. I, juntament amb els seus companys Wiseman i Hansen, van protagonitzar un altre moment que ja forma part del record col·lectiu d’aquesta missió: durant la trucada telefònica amb Donald Trump, van deixar passar un minut sencer de silenci. Ningú de la tripulació va dir res, demostrant que hi ha converses que no valen la pena mantenir i interlocutors als quals no val la pena considerar com a legítims.
El nom de la missió no és casual. En la mitologia grega, Artemis és una de les principals deïtats olímpiques: la deessa de la caça, la natura salvatge, els animals i també la Lluna. Artemis és filla de Zeus i germana bessona d’Apol·lo, que va donar nom a les missions de la NASA que van arribar a la Lluna per primera vegada. Així que, d’alguna manera, Artemis II és el retorn de la bessona, mig segle després, per acabar la feina del seu germà. La missió ha aconseguit fites com la primera comunicació directa entre una càpsula lunar i l’Estació Espacial Internacional, i va tenir moments molt emotius, com quan la tripulació va batejar un cràter com a “Carroll” en honor a la dona del comandant Reid Wiseman, Carroll Taylor Wiseman, que va morir de càncer als 46 anys.
L’interès del públic per l’exploració espacial no és, evidentment, un fenomen recent ni aïllat: són innombrables les pel·lícules, llibres i altres obres que se centren en aquest tema, des de la ciència-ficció més pura fins a assajos o documentals. Però és curiós que en els últims temps sembla que n’hi ha hagut un repunt: sense anar més lluny, en els tres últims anys es van publicar les tres obres literàries que comentarem a continuació, que cartografien aquesta qüestió. Orbital (de setembre de 2023, que va guanyar el Booker Prize 2024), de Samantha Harvey, és una novel·la que narra un dia a l’Estació Espacial Internacional amb sis astronautes observant el nostre planeta com un objecte fràgil i preciós. Pel que fa a Órbitas: Apuntes de una vida en continua exploración (de gener de 2025), de Sara García Alonso, ja vam parlar d’ell a l’article “Marie Curie, l’11F i el problema de l’excepcionalitat” (https://www.realitat.cat/2025/02/marie-curie-l11f-i-el-problema-de-lexcepcionalitat/): és una col·lecció d’assajos en els quals l’autora reflexiona sobre diferents experiències vitals i com s’enquadren en el seu camí a haver-se convertit en la primera dona espanyola astronauta de l’ESA, European Space Agency.
Per part seva, Atmosphere (de juny de 2025), de Taylor Jenkins Reid, una altra novel·la, explica la història d’una professora d’Astrofísica que es forma com a astronauta als anys vuitanta i viu una sèrie d’experiències transformadores abans que una missió ho canviï tot.
En aquests temps d’auge del feixisme, incertesa pel futur i salvatges desigualtats socials causades pel capitalisme, és lògic que existeixi una tendència a la fascinació per aventures i relats que van més enllà de nosaltres mateixes. Però aquesta fascinació no ha de ser només escapisme. Pot ser també una finestra per entendre què som col·lectivament. Artemis II és el resultat de dècades de ciència col·lectiva, de treballadors i treballadores de la indústria aeroespacial. Tots els assoliments científics són un triomf col·lectiu de la humanitat: la cooperació és la base per a poder construir el món millor amb el qual somiem. Al cap i a la fi, l’esperança no és una acció individual: és una pràctica col·lectiva. I és ara més necessari que mai mirar les estrelles.
