Imatge de la Família Querol. A l’esquerra, Natàlia Querol, a la dreta, Redención Brota, mare de Natàlia i Redención. Baix, Rose Marie Font-Querol y Miguel (Eduardo), fill de Redención Querol i Miguel Muntané. Font: Fons Familiar Font-Querol

L’Operació Bolero-Paprika, executada entre el 7 de setembre de 1950 i novembre de 1954, va suposar l’arrest, assignació a residència o deportació d’espanyols i altres estrangers residents a França, relacionats amb les organitzacions polítiques, socials o empresarials de caràcter comunista. Encara que inicialment se’ls va donar a triar entre l’expulsió del país a la República Democràtica Alemanya (RDA) o la seua assignació a residència fora del territori metropolità, a Còrsega, Algèria o Marroc, la majoria van optar per romandre en sòl gal, per motius familiars. Degut a les pèssimes condicions de vida, especialment a Còrsega, poc després van triar la seua pròpia expulsió cap a Bulgària, Hongria i Polònia, on van trobar asil polític com a herois antifeixistes. Entre ells es trobaven 282 exiliats espanyols, nacionalitat més afectada, entre els 366 del total. 

El 1950, la policia francesa necessitava motius. Motius que permeteren justificar davant de les altes autoritats i de l’opinió pública, que en la colònia espanyola —per les seues dimensions i pel seu grau de consciència i mobilització política— es trobaven delinqüents i criminals que representaven una amenaça real per a la seguretat nacional. Motius per poder llençar d’una vegada per totes, l’Operació Bolero-Paprika. De no haver-los-hi, calia inventar-los, o com a mínim disfressar-los perquè ho semblaren. 

Així va ser amb l’afany obsessiu de recercar dipòsits d’armaments soterrats des de la Segona Guerra Mundial per la resistència francesa, i presentar-los a l’opinió pública com a propietat dels estrangers comunistes, per fer-ne ús en una acció a gran escala contra el govern. Els informes d’intel·ligència demostren que la policia, les autoritats i la societat inclosa, coneixia d’aquests dipòsits que havien permès recentment, articular una xarxa d’accions guerrilleres i lluitar contra els nazis gairebé a cel-obert. Informes que, entre 1946 i 1948, no els donaven gaire importància. A partir de 1948, però, nous informes demostren un canvi diametral de la concepció dels espanyols vinculats al frontpopulisme i paral·lelament, en la construcció d’aquesta imatge amenaçadora dels dipòsits d’armes. Les trobades dels dipòsits de material radiofònic de Carbonne i el d’armament de Barbazan, tots dos amb material “inservible” i “podrit”, segons la descripció dels gendarmes, en són la prova. Utilitzades com a pretext, van justificar el llançament d’una operació prèvia de detenció i assignació a residència de nombrosos exiliats espanyols ex-guerrillers. Exiliats que es trobaven en aquests i d’altres indrets amb gran nombre de població espanyola exiliada entre els seus residents, com és el cas de la família Pinós [1].  

No obstant això, la raó que va tenir un pes estratègic en la confirmació de la imatge amenaçadora dels exiliats —sobretot, espanyols— vinculats al frontpopulisme —especialment, al comunisme— va ser la trobada del cos sense vida de Redención Querol Broto.

Filla d’Isidro Querol, metge de l’exèrcit de la República, el 1939, va marxar amb el seu marit Miguel Muntané, del PSUC, els seus pares i la seua germana Natàlia cap a l’exili des de Barcelona. Separats a la frontera, les dones van ser allotjades a una presó en desús, mentre que els homes van ser internats al camp d’Argelers, on l’Isidro desenvoluparà una tasca assistencial essencial. Serà durant la Segona Guerra Mundial, des de Perpinyà, que l’acció solidària d’Isidro adquirirà una importància clau amb la resistència, acompanyat de Natàlia i Redención, per les quals serà gairebé la seua formació universitària i política. Una formació que la Natàlia havia començat a l’escola industrial de Barcelona, però que va haver d’aturar per la guerra. Tots seran reconeguts per França com a Antics Combatents de la Resistència.

Ambdues noies ja havien integrat les JSU a l’exili, on la Natàlia va conèixer qui seria el seu company de vida, en Jose Font, jove aranès del POUM, biberó voluntari, membre del PCE a l’exili. Allà, el 1945, va néixer la seua filla, Rose Marie, amb 1,5 quilos de pes a causa de la fam que van patir durant la guerra. De no ser per l’Isidro, ella no hauria sobreviscut. Rere una primera etapa treballant al Chantier forestal del Partit Comunista Francès, tota la família va marxar a Toulouse, on continuaren des de l’exili la seua militància i compromís amb el partit i amb la guerrilla interna, com a enllaços permanents. 

A partir del 1946, la família sospita que tant Isidro com sobretot Redención, haurien pogut treballar temporalment a l’hospital de Varsòvia. L’Hospital havia estat cedit per la ciutat de Toulouse als guerrillers espanyols (AGE) l’octubre del 1944. L’objectiu era assistir els ferits de la fallida operació reconquista d’Espanya a la Vall d’Aran, en agraïment del seu rol clau en l’alliberament del Sud-oest. Aquest hospital, dirigit per metges exiliats vinculats al PCE o al PSUC fins al 1950, va esdevenir un centre de referència clau per a tota la població exiliada de la regió. Hi van tenir un recurs mèdic de forma solidària i gratuïta, gràcies també al finançament de les americanes Unitarian Service Comitee i la Joint Anti-fascist Relief Association. El 7 de setembre de 1950, aquests sanitaris pioners en medicina social, van ser també objecte de detenció de l’operació bolero-paprika, acusats d’utilitzar l’hospital com a centre de col·laboració i d’espionatge del Komintern. [2]   

Entre el 1947 i 1953, les purgues internes al comunisme espanyol continuen, dirigides des de Moscou. D’igual forma que el 1937 el POUM va ser delmat en una guerra bruta que va tenir la desaparició d’Andreu Nin com a màxim referent, en ple reajustament de l’ordre mundial bipolar, l’esquizofrènia estalinista va capgirar-se cap al PSUC i a l’interior del PCE. Segons Rose Font, neboda de Redención i Miguel, últim testimoni directe viu de la família, rodaven rumors sobre les delacions que alguns membres del PCE estaven fent contra membres del PSUC a la policia espanyola i francesa, i del perill afegit a les incursions que s’estaven fent a Espanya. Redención ho sabia i va prevenir a en Miguel abans que partira a la seua pròxima i última acció. “Miguel va explicar a la família que en tornar de la seua missió s’anava a reunir amb Carrillo per denunciar que darrerament hi havia molts militants compromesos que hi anaven i no tornaven”. De fet, sospitava que Carrillo poguera estar al darrere”. [3] Així i tot, va continuar amb la missió consistent en travessar la frontera per acompanyar a altres agents que havien d’integrar la resistència interior, intercanviar armes i informació amb un enllaç que els hi esperaria. Allà mateix, el 7 abril, van ser interceptats, afusellats per la guàrdia civil i soterrats a correcuita en una fossa comuna. [4] No serà fins als anys 1990 que la família podrà recuperar el seu cos i soterrar-lo amb dignitat.

Redención es va cansar d’esperar al seu marit i va començar a moure’s, preguntar als coneguts, als companys del partit. El cap del comerç familiar on ella treballava, “en Miguel Calvo, del PCE” la va ajudar també i sembla que “va anar al consolat soviètic per demanar explicacions” [5]. Tanmateix, de vegades, voler saber massa no és convenient, fins i tot, per qui no vol que les respostes isquen a la llum. 

El 10 d’abril de 1950 la policia francesa la va trobar al llac du Gironnis, a prop del camp de refugiats de Portet-Sur-Garonne, dit “Villa Don Quijote” per la quantitat de població espanyola que hi residia de forma continuada desde 1939. Redención havia estat assassinada, esquarterada, introduïdes les seues parts en una maleta i llançada a l’aigua, amb la intenció de fer-la desaparèixer. “Ma mare em va explicar que la van estrangular.” [6] Però tot i la voluntat dels botxins, les mentides, sobretot les més fosques, tenen les potes molt curtes. La premsa francesa se’n va fer càrrec i despectivament, el va batejar a ulls de tots i per a horror de la seua família, com “el cas de la maleta sagnant”. [7] 

Si més no, tot i l’omissió de la policia francesa en el seu deure de socors als familiars, tot i que aquest episodi haja romàs negligentment impune a ulls de la justícia universal i relegat als marges d’allò considerat d’interès públic i objecte d’estudi històric, els seus descendents mai no obliden. Reivindiquem aquí fer un essencial exercici de memòria, fosca, ominosa, però també, històrica, democràtica i necessària, que s’amaga rere dels racons d’alguns partits.

En el cinquantè aniversari de les seues morts, encara no hi ha una versió definitiva sobre les causes ni del seu ordre. “Les seues morts van ser tot un misteri.” [8]

En els informes d’intel·ligència enviats al prefecte i IGAME [9], Emile Pelletier, elaborats en col·laboració amb la policia franquista, s’informa del cas a les autoritats i es vincula suposadament a espies i agents russos del KGB [10] l’assassinat de Miguel i de Redención. L’informe manté ambigüitat sobre la nacionalitat d’aquests agents, deixant caure, però, que els assassins podrien trobar-se inclús entre la comunitat espanyola [11]. Es veu que Diaz del Valle era el cap dels espies i que la venjança el va pagar anys després amb la seua vida.

Tot i assumit pel Tribunal militar de Bordeus, tampoc es marca l’inici de cap voluntat real per determinar l’autoria, suggerint que Redención “va immiscir-se en algun assumpte obscur del seu marit”. Aquí, a més, s’esbrina de nou el paternalisme sexista que obvia qualsevol agència política directa de les dones. Altra versió policial suscita que bé “Redención tenia constància d’una informació que no es volia que isquera a la llum, i per això, la van fer callar per sempre” o bé “va ser el resultat d’una revenja dins del PCE.” [12] S’esbrina, però, la voluntat conscient de traduir aquest cas com una manifestació palmària de la perillositat dels comunistes espanyols, del qual es desprèn la urgència d’encetar l’operació contra ells i les seues organitzacions.

Enfocar l’estudi d’aquest episodi des de la perspectiva interseccional de gènere és vital per donar llum a nous aspectes, integrar nous subjectes que havien quedat als marges de l’estudi i oferir noves problemàtiques i interpretacions. En aquest cas, ni les forces de l’ordre, ni les autoritats ni tan sols els historiadors, semblen no haver-se mai preguntat: quins van ser els efectes humans col·laterals d’aquests assassinats? En altres paraules, la família Muntané-Querol tenien criatures? Què va passar amb elles i amb la resta de la família que els va sobreviure? Com van poder sostenir aquestes morts tan sobtades i terribles i protegir-se del perill que col·lateralment, representava per la seua pròpia supervivència?

El matrimoni va deixar un fill de 2 anys, Eduardo, que en el moment de la desaparició de Redención es trobava amb la seua germana Natàlia, com acostumava a passar degut a l’activitat política dels seus pares. “Si no, possiblement l’hagueren mort també” [13] Eduardo va ser criat amb la seua filla Rose, tres anys major, com si fora fill seu. Als informes policials no consta cap acció de restauració ni cap ajuda o prestació social que s’haguera pogut atribuït a la principal víctima o a la família Querol per compensar aquests fets. Tenint en compte que les famílies Muntané-Querol i Font-Querol vivien en el barri popular de La Farouette, de majoria espanyola, a la perifèria de Toulouse, vinculat a les xarxes de resistència comunista, aquestes morts traumàtiques van afegir un greuge suplementari a la precarietat, xenofòbia i dramatisme que des del 1939 havia acompanyat la vida a l’exili. Morts que només representaven la precuela del que tindria lloc per a l’oposició antifranquista exterior a partir del setembre.

Pel que fa a l’acció policial, segons Guixé [14], “en Miguel Calvo, va haver de fugir i amagar-se constantment”, buscat per la intel·ligència francesa “com a principal implicat” fins que es va entregar, va ser detingut i “empresonat durant dos anys” a Fresnes, abans de ser “ell també deportat a Còrcega, el 1952”, en l’última espenta de l’operació Bolero”. Natalia Querol va ser detinguda i interrogada durant 24 hores a comissaria. “Convocaren a la meua mare a la tour d’Ivoire (…) No sabíem el que li anava a passar (…) Ma mare també era militant del PCE.” [15]

Què representen 24 hores d’interrogatoris per a una dona que acaba d’aprendre que el seu cunyat ha estat assassinat a la frontera i la seua germana assassinada, esquarterada i llançada a un llac en una maleta? Com ho viurien els seus pares, que ja han perdut una filla en condicions infames? En quines condicions de vulnerabilitat màxima es trobaria aquesta dona com per passar 24 hores d’interrogatoris sota la sospita de tenir informació al respecte? En quines condicions tindria lloc aquest interrogatori? Diferents són els testimonis i estudis que denuncien l’ús de tortura, violència sexual i repressió sexuada per la gendarmeria francesa com a mecanisme de control, abús o sanció de les dones espanyoles exiliades [16]. Podria ser aquest un nou cas? “Ella només va dir que va patir molta por. Mai no va donar detalls” [17]. 

Natalia Querol va posar en pràctica el seu propi discerniment i agència per salvaguardar la seua vida i la de la seua família. Va canviar el nom d’Eduardo per Miguel, en record al seu pare, i va mantenir-li la nacionalitat espanyola. Davant la por de noves represàlies contra a ella o el seu marit, va fer de la seua filla “pupil·la de nació”, per protegir-la i que es poguera fer càrrec de Miguel. Segurament, o bé així passaria desapercebut com a fill seu o bé es convertiria en una prova massa vergonyosa pels botxins dels seus pares, perquè mai no pogueren passar pàgina. Seguidament, van marxar a viure a un HLM a prop dels abattoires, a Toulouse, on treballava amb sa mare cosint a màquina a domicili, després d’haver après l’ofici de forma autodidacta, aportant el gruix de la renda familiar. A més a més, va començar a estudiar llengua francesa per a estrangers, mantenint també la seua militància en actiu. Però des del 1950, la vida a l’exili tolosà havia esdevingut difícil i perillosa per als Querol, tot i les xarxes de solidaritat entre veïns o el sentiment de pertinença fomentat des del casal català, al qual pertanyien tots. A la imposada clandestinitat s’afegia, però, la precarietat, la incertesa i desconfiança dins del partit. L’operació bolero els quedava molt a prop: el seu veí i amic, pare de família, va ser deportat al Marroc, deixant la família en condicions de vulnerabilitat màxima. 

El 1959, Natàlia va agafar els seus joves de 14 i 11 anys i va marxar clandestinament i sense el seu company a Espanya, en tren, “en els vagons de fusta, ja que no teníem diners”, per Latour-de-Carol, ja que de nou, l’exili s’havia convertit en un carreró sense eixida. A la seua arribada a Barcelona, “es va haver de presentar a la comissaria de Via Laietana on la Brigada Político-Social la va molestar.” [18] Es van instal·lar clandestinament a Barcelona, al carrer, on van rebre l’ajuda d’un tiet que tot i ser falangista i de bona posició, va comprar un local perquè Natàlia hi treballara com a mestra d’infantil al matí i com a professora de francès a la tarda. El pare, vinculat a la CGT i molt actiu al Maig del 68, va haver d’esperar el 1969 a tenir feina per poder retrobar-los. A Barcelona, van continuar compromesos amb l’oposició interior, dins del PCE, i especialment, al moviment veïnal de Torre Baró.

Si més no, l’insili forçat al qual va veure’s obligada Natàlia no va esborrar els efectes que de forma continuada i transgeneracional, va tenir l’impacte de la mort de la seua germana. Fins i tot, per ella, la sensació d’impunitat dels crims, de traïció i de desemparament a la qual es va trobar a França, va transformar el seu caràcter. “Ma mare era una persona era molt coratjosa, resistent, lluitadora i resilient. Els cops rebuts l’havien fet així. Ara bé, també era molt callada, introspectiva, no va parlar mai de la guerra, de l’exili i molt menys de la seua germana” [19]. Aquesta llosa s’aguditzaria amb la clandestinitat imposada a una Espanya repressiva. 

Els episodis de tan gran repercussió emocional tot i no oralitzats, tot i inhibits, acaben per expressar-se a través del cos, somatitzant-se. Natalia Querol tenia una malaltia cardíaca crònica, de la qual va morir, el 1985. Son pare va morir de càncer de pròstata el 1994. A més, les ferides emocionals poden no només generar trastorns d’estrès posttraumàtic, sinó que les seues manifestacions es traslladen per aprenentatge o herència epigenètica en forma de ferides emocionals a les generacions següents [20]: 

El meu germà va ser sempre un xiquet acaronat, sobreprotegit, perquè no sentirà cap diferència amb la seua germana. Jo l’estimava molt i també el protegia sempre. Fumava molt. El seu caràcter sempre va ser retret, malhumorat, reservat. Va estudiar enginyeria i arquitectura a París, on va conèixer  la seua dona, arquitecta jueva-sionista. Això va trencar la família. No em van avisar que havia traspassat per una malaltia del pulmó [21]. El meu germà va morir sense saber ben bé què els hi havia succeït als seus pares. [22]

Després dels estudis de magisteri a Toulouse, Rose Font va marxar a Argel, on es trobava el seu germà de vacances, com a mestra de francès. Allà va compaginar la seua feina a una empresa comercial cubana amb la llicenciatura d’espanyol. Va consolidar la seua consciència política gràcies també a qui serà el seu marit, Tomàs Medeiros, metge format a l’URSS, membre de la guerrilla, poeta i líder del moviment comunista d’alliberament d’Angola, per la qual cosa van viure sempre sota vigilància. A cavall entre Angola, Portugal, París i Espanya, van militar sempre per la defensa dels drets humans.

Ni la justícia francesa, ni la Historia oficial, ni el comunisme espanyol o català, no han fet res encara per restaurar la seua memòria. Potser ja és l’hora.

Notes

[1] Entrevistes a Lolita Pinós, 2023-2025. Complementades amb Pinòs, Daniel. Ni L’arbre ni la Pierre. Lyon: Atelib, 2001

[2] Martinez, Alvar. Exili, medicina i filantropia. L’Hospital Varsòvia de Tolosa. Bcn: Afers. 2010.

[3] Testimoni de Rose Font Querol, Sant Cugat del Vallès, abril 2025.

[4] Guixé, Jordi. L’Europa de Franco. Bcn: Abadia de Montserrat. 2002

[5] Ibid.

[6] Testimoni de Rose Font Querol.

[7] Pigenet, Phryné. “La protection des étrangers à l’épreuve de la « guerre froide » : l’opération « Boléro-Paprika », Revue d’Histoire Moderne & Contemporaine ,1999, 46-2, pp. 296-310

[8] Testimoni de Rose Font Querol.

[9] Inspector General de l’administració en missió especial

[10] Guixé, J. p 152.

[11] Ibid. 152.

[12] ADHG, W5601.

[13] Testimoni de Rose Font Querol.

[14] Guixé. Europa contra Franco.2002,p152.

[15] Testimoni de Rose Font Querol.

[16] Veure les obres de Pàmies, Teresa,1974 ; Català, Neus, 1985, Douzou et Yusta, 2019, Oliva, Remei, 2005.

[17]  Testimoni de Rose Font Querol

[18]  Ibid

[19] Ibid

[20] Riera, Ramón. Heridas emocionales. Bcn: Planeta. 2019.

[21] El tabaquisme és una manifestació directa o indirecta del TEPT, molt present en la generació de la guerra i els seus descendents. Miñarro i Morandi. Trauma y Transmisión. Efectos de la guerra del 36, la posguerra, la dictadura y la transición en la subjetividad de los ciudadanos. Madrid: Traficantes de sueños. 2023

[22] Testimoni de Rose Font