El desplaçament del tauler
La política catalana fa temps que viu en un estat de reconfiguració permanent. Però els últims moviments no són només tàctics: són ideològics. El creixement d’Aliança Catalana i l’estancament —o retrocés— de Junts per Catalunya apunten a una mutació profunda dins l’espai independentista conservador. Segons l’últim baròmetre del CEO, amb dades difoses per RTVE, Aliança Catalana empataria amb Junts en estimació electoral. No és només una fotografia demoscòpica: és un canvi de correlació simbòlica. Fins a un 21% dels votants que havien donat suport a Junts optarien ara per la formació liderada per Sílvia Orriols. Això no és una anècdota. És un símptoma.
La pressió pel flanc dret
Junts va néixer amb la voluntat d’ocupar un espai ampli, hereu del món convergent però redefinit després del Procés. Durant un temps va intentar sostenir una ambigüitat calculada entre liberalisme econòmic, sobiranisme i transversalitat. Però la irrupció d’Aliança Catalana ha trencat l’equilibri.
Immigració, inseguretat, identitat cultural, “ordre” i “prioritat nacional” s’han convertit en eixos centrals del debat. I davant d’aquesta ofensiva, Junts no ha optat per confrontar el marc ideològic, sinó per desplaçar-se cap a ell. Com apuntava una anàlisi recent a Agenda Pública, Junts “es radicalitza per la pressió d’Aliança Catalana”. No es tracta només de competir pel mateix electorat: es tracta d’acceptar el terreny de joc discursiu que marca l’extrema dreta. I quan acceptes el marc de l’adversari, ja has començat a perdre.
De la competència a la mimetització
La història política europea ens mostra que quan un partit conservador assumeix part del relat de l’extrema dreta per frenar-la, sovint acaba legitimant-la. El resultat no és la neutralització, sinó la normalització.
Aliança Catalana no necessita governar per influir: li és suficient marcar agenda. I si Junts adopta un llenguatge més dur sobre immigració o seguretat per retenir votants, el que està fent és validar que aquest és el debat central. La pregunta, doncs, no és si hi haurà una coalició formal. La pregunta és més inquietant: ja hi ha una confluència cultural i discursiva?
La batalla pel sentit de l’independentisme
L’independentisme havia estat, durant dècades, un espai polític plural on convivien tradicions liberals, socialdemòcrates i anticapitalistes. La seva força provenia, en part, d’aquesta amplitud. El desplaçament cap a un nacionalisme identitari, excloent i amb tics obertament xenòfobs suposa una ruptura amb aquesta tradició. No és un simple gir retòric: és una redefinició del projecte.
Si l’eix central deixa de ser l’autodeterminació vinculada a drets socials i democràtics per convertir-se en una competició sobre qui és més dur amb la immigració, el sobiranisme deixa de ser emancipador per esdevenir reactiu. I això té conseqüències profundes.
Un temor justificat
Des d’una perspectiva d’esquerres, la deriva no pot analitzar-se només en termes d’estratègia electoral. Cal fer una crítica ideològica clara. El discurs que associa immigració amb inseguretat o que construeix la identitat nacional en termes excloents no és una simple “posició conservadora”: és una aposta política que erosiona la cohesió social i reforça dinàmiques de confrontació entre classes populars.
Quan la dreta sobiranista adopta marcs propis de l’extrema dreta europea, el que fa és desplaçar el conflicte social —entre capital i treball, entre desigualtat i redistribució— cap a un conflicte identitari entre “autòctons” i “nouvinguts”. És una operació clàssica: dividir per no redistribuir. Junts pot pensar que així frena la fuga de votants cap a Aliança Catalana. Però el risc és doble: perdre el centre i legitimar l’extrem.
Confluència inevitable?
No hi ha cap llei històrica que obligui Junts a confluir amb Aliança Catalana. Però sí que hi ha una dinàmica política que pot conduir-hi si no hi ha rectificació. La confluència pot no ser orgànica, però pot ser cultural. Pot no ser una coalició formal, però pot ser una homogeneïtzació del discurs. I si això passa, el mapa polític català no només es desplaçarà cap a la dreta: es desplaçarà cap a una dreta més dura, més identitària i menys democràticament exigent.
La qüestió no és només què farà Junts. La qüestió és quin espai quedarà per a un independentisme que vinculi sobirania amb justícia social, pluralisme i drets. Perquè si l’alternativa al projecte plurinacional de l’Estat acaba essent un nacionalisme excloent, la promesa d’emancipació es converteix en miratge.
