Quasi tothom té una amiga, veïna o familiar que ven o ha venut productes d’Herbalife. Herbalife juga amb les il·lusions de la classe obrera, especialment, les dones precàries, i ho fa d’una manera especialment eficaç perquè ha sabut adaptar-se a la lògica del capitalisme emocional contemporani (1).
Per qui no la coneix encara, Herbalife és una empresa global de nutrició que ven suplements dietètics, productes per al control del pes i la cura personal mitjançant un model de màrqueting multinivell, amb productes com batuts substitutius d’àpats i begudes energètiques. Però no ven únicament productes dietètics: ven promeses, pertinença, autoestima i l’expectativa d’una vida millor. Va ser fundada el 1980 per Mark Hughes i, per descomptat, la seva seu fiscal és a les Illes Caiman. Això ens parla d’un model empresarial internacional que maximitza beneficis i minimitza obligacions.
Avui, l’empresa compta amb milers de persones contractades directament, però el seu veritable múscul el formen els distribuïdors independents, que es compten per centenars de milers arreu del món. No són assalariats, no tenen contracte laboral i assumeixen individualment tots els riscos del negoci. Durant anys, la seva publicitat se centrava en l’aprimament ràpid i recentment s’ha reorientat cap a la idea d’“estar forta” i “tenir un aspecte saludable”. L’embolcall canvia, però el nucli es manté: la promesa de transformació personal.
Una estafa piramidal rosa
La Federal Trade Commission dels Estats Units ha identificat Herbalife com una estafa piramidal sofisticada, en què la major part dels beneficis no provenen de la venda real de productes al consumidor final, sinó de la incorporació constant de nous distribuïdors. No és estrany, per tant, que gairebé tothom hagi vist alguna dona propera a Instagram o Facebook venent Herbalife. L’expansió depèn d’aquesta xarxa propera, basada en la confiança personal i en els vincles afectius. I això és el que fa més mal.
Herbalife opera mitjançant venda directa: els seus productes no es compren a les botigues, sinó a través de distribuïdors independents. Aquestes persones compren el producte, el revenen i, com més en venen, més descompte obtenen en futures compres. Sobre el paper, això es tradueix en un marge de benefici més gran. A la pràctica, és molt difícil saber quant guanya realment una distribuïdora mitjana. No hi ha salari fix, ni protecció laboral, ni transparència clara. Cada persona funciona com un petit negoci individual, però sense les eines ni la seguretat d’una empresa real.
Aquest model enfocat a les dones no és exclusiu d’Herbalife. Empreses com Avon o Nu Skin operen sota lògiques similars, tot i que amb diferents graus d’agressivitat i control.
Dones, precarietat i falses oportunitats
El que resulta especialment problemàtic no és que Herbalife comercialitzi la felicitat —cosa habitual en el capitalisme del segle XXI—, sinó amb qui ho fa i en quin context. L’empresa apunta de manera preferent a dones de classe treballadora: mares que es queden a l’atur, dones que necessiten un ingrés extra o que busquen conciliar feina i cures. Se’ls promet diners fàcils, autonomia horària i la possibilitat de “ser la teva pròpia cap”. Moltes d’aquestes venedores acaben sent també víctimes del sistema. Inverteixen diners en productes, formació i esdeveniments, sense garanties reals de retorn econòmic. El risc és individual; el benefici, estructuralment desigual. El discurs de l’emprenedoria encobreix, en molts casos, una forma extrema de precarització.
I, així i tot, cal dir-ho amb claredat: el respecte cap a les persones que intenten guanyar-se la vida d’aquesta manera és absolut. No podem ni jutjar ni criticar a les persones que intenten sobreviure i arribar a final de mes com poden. La crítica no va dirigida a elles, sinó al model que les utilitza. La intenció és deixar clar l’engany i evitar que aquestes empreses s’aprofitin de nosaltres i les nostres necessitats materials.
Vendre comunitat en un món d’aïllament
Un dels aspectes més efectius —i més inquietants— d’Herbalife és que no només ven productes: ven comunitat. Grups de suport, trobades, acompanyament emocional. Per a persones amb problemes d’autoestima, aquesta escalfor humana és real i necessària.
El problema és que aquest suport no és incondicional. Està lligat al consum constant, a la fidelitat al grup i a la permanència dins del sistema. Quan deixes de comprar o de vendre, també deixes de formar part de la comunitat. Allò que podria ser xarxa i cures es transforma en dependència econòmica i emocional. La pertinença té un preu, i l’autoestima es converteix en una quota mensual.
El cos com a camp de batalla
Jo, com a dona grassa que no s’amaga a les xarxes socials, he estat contactada nombroses vegades per venedores d’Herbalife. El missatge mai no és explícitament ofensiu, però el subtext és clar: el teu cos està malament i necessita ser corregit. L’estratègia recorda altres dinàmiques conegudes: es llença l’ham de manera massiva i, si algú respon, s’activa el discurs personalitzat. No només és consum, sinó també patologització del cos i la reducció del benestar a una qüestió de pes.
No es tracta només de consum, sinó també de la patologització del cos i de la reducció del benestar a una qüestió de pes, disciplina i voluntat individual. Herbalife s’adreça —i té èxit— de manera sistemàtica a persones amb problemes d’autoestima relacionats amb la imatge corporal. Persones que, en molts casos, ho han provat tot per encaixar en uns estàndards impossibles i que estan disposades a pagar gairebé qualsevol preu per aconseguir-ho. El cos es converteix, de nou, en un altre espai de control, culpa i negoci.
Herbalife no és només una empresa de nutrició. És un exemple paradigmàtic de com el capitalisme emocional explota desitjos legítims —salut, estabilitat econòmica, pertinença— per transformar-los en mercaderia. I ho fa, de manera especialment intensa, sobre els cossos i les expectatives de les dones de classe treballadora.
Notes:
