Hi ha dates que l’oficialitat prefereix recordar només en grans aniversaris, amb discursos institucionals i interpretacions edulcorades. I n’hi ha altres que incomoden perquè no acaben d’encaixar en el relat homologat de la Transició, ja que parlen de sang, de lluita de classes i d’una policia que disparava per matar quan el dictador ja feia quatre mesos que estava mort.
El 3 de març de 1976 és una d’aquestes dates. Aquell dia, a Vitòria-Gasteiz, cinc treballadors van caure abatuts pels trets de la policia armada. Els seus noms, Pedro María Martínez Ocio (27 anys), Francisco Aznar Clemente (17 anys), Romualdo Barroso Chaparro (19 anys), José Castillo García (32 anys) i Bienvenido Pereda Moral (30 anys) (1), no apareixen als llibres de text escolars espanyols, però les seves morts, així com les ferides a més d’una centena de treballadors, són uns dels fonaments sobre els quals es va construir la democràcia que després han volgut explicar que va sorgir gràcies a quatre il·lustrats i el Rei.
Franco va morir al llit el 20 de novembre de 1975, però la dictadura no va desaparèixer amb ell. L’aparell repressiu continuava intacte, les lleis fonamentals continuaven vigents i els policies que havien assassinat, torturat i empresonat durant quaranta anys mantenien els seus llocs de feina. D’aquesta forma es mostra com la dictadura no va desaparèixer amb la mort del dictador, sinó que la seva fi es va iniciar a les fàbriques, a les universitats i als carrers, on la classe treballadora va plantar cara i va obligar a obrir escletxes en un mur que semblava de formigó.
El relat dominant de la Transició ens ha venut que hi va haver un camí traçat i preestablert, una reforma pactada des de dalt, una transició exemplar on les elits franquistes, il·luminades per una suposada voluntat democratitzadora, van decidir posar fi al règim de forma pacífica. Aquest relat, construït des del poder i repetit fins a l’obsessió, amaga una veritat incòmoda: la democràcia no va ser cap concessió, sinó una conquesta. I com a conquesta, va tenir màrtirs.
Els fets de Vitòria són potser un dels exemples més sagnants. En plena vaga general a la ciutat, convocada per exigir millores laborals i llibertats sindicals, la policia va carregar contra una assemblea de 4.000 treballadors a l’església de San Francisco de Asís. Els trets van sonar secs i van perforar els cossos dels obrers. Uns dies després, el 8 de març, la vaga es va estendre a tot Euskadi i la mobilització va sacsejar els fonaments del govern d’Arias Navarro que encara intentava gestionar l’herència franquista amb mà de ferro i alguna reforma cosmètica. El relleu que va impulsar Joan Carles I d’Arias Navarro a Adolfo Suárez, pot haver estat influenciat per l’impacte que va generar la matança.
Vitòria, però, no va ser un succés aïllat, sinó la punta de llança d’una conflictivitat laboral latent que esclatava cada dia. Mentre el govern parlava de l’esperit del 12 de febrer, una tímida obertura anunciada per Arias, la realitat als barris obrers, a les fàbriques tèxtils de Sabadell, a les mines d’Astúries, era la d’una lluita constant per la vida i per la dignitat. La vaga de metro de Madrid, les assemblees a Catalunya o les tancades a les esglésies dibuixaven un mapa de resistència que el poder volia esborrar, però que va ser imparable.
Cinquanta anys després, parlar de Vitòria és també parlar d’una altra efemèride molt recent al debat polític i és la recent desclassificació dels documents del cop d’estat del 23F. Si alguna cosa demostra aquesta decisió, presa mig segle després dels fets, és la por que encara tenen les estructures de l’estat a la veritat. Se’ns va vendre el 23F com un “tebeo”, una cosa gairebé esperpèntica, i durant dècades els arxius van romandre tancats. Ara comencen a sortir papers que confirmen el que molts ja sospitàvem: la trama civil va ser molt més profunda, la implicació dels sectors de l’exèrcit i dels serveis secrets va ser decisiva i la monarquia va jugar un paper, com a mínim, ambivalent.
El Consell de Ministres va autoritzar la desclassificació de 153 unitats documentals sobre l’intent de cop d’estat l’any 1981. Ara sabem, per exemple, que sis agents del CESID (l’antecedent del CNI) “participaren activament” en la trama i van intentar encobrir-la després. Els documents inclouen transcripcions de converses, informes policials i militars, així com papers del Ministeri d’Exteriors. Finalment, després de 45 anys, es pot començar a contrastar el relat oficial amb proves. Tot i això, la mesura també deixa al descobert el que encara continua sota llosa: Mertxe Aizpurua, portaveu de Bildu, ha recordat que si el govern ha pogut desclassificar els papers del 23F, per què no fa el mateix sobre els successos del 3 de març o amb les càrregues dels Sanfermines de 1978, la mort sota tortura de Mikel Zabalza l’any 1985 o la guerra bruta dels GAL i el Batallón Vasco Español?
Aquesta persistència del secret no és un accident, sinó la constatació que el relat de la Transició com a procés pacífic i exemplar només se sosté sobre la base de silenciar les seves víctimes. Aquest silenci és el que ha mutilat la democràcia espanyola des del seu naixement, ja que quan s’amaga la participació activa de policies en la repressió o la implicació de sectors de l’estat en la guerra bruta, el que es fa és deixar impunes les estructures que van perpetuar la violència feixista més enllà de la mort de Franco.
Aquí rau la importància també de la història comparada. Mentre a l’Estat espanyol es coïa un procés on la majoria dels criminals van quedar impunes i l’exèrcit es va autodepurar, a Portugal, amb la Revolució dels Clavells l’any 1974, s’havia obert una altra via. Allà, un moviment de capitans progressistes, amb el suport del poble i farts de la guerra colonial, va tombar la dictadura més longeva d’Europa i va obrir un procés revolucionari que, amb les seves contradiccions i el seu posterior desenllaç moderat, va permetre una ruptura real amb el passat dictatorial. Es van nacionalitzar bancs, es va iniciar una reforma agrària i els treballadors van prendre consciència del seu poder, impulsant tots aquests canvis durant el Periodo Revolucionário Em Curso.
El contrast és brutal: a Portugal van organitzar una revolució, mentre que a Espanya vam tenir reforma. Tot i això, aquest contrast no pot dur a pensar que aquí la gent no va lluitar per impulsar un procés revolucionari, ja que la lluita per aquest somni va deixar víctimes en mans de qui les van reprimir. Malauradament per la nostra classe, la correlació de forces, la por d’una nova guerra civil (un xantatge constant de la dreta i la socialdemocràcia) i l’hàbil estratègia de Suárez per canalitzar el descontentament dins dels límits de la legalitat franquista, van decantar la balança. El poder va saber llegir la situació, entenent que la repressió brutal com a Vitòria ja no era sostenible, però la revolució no anava a ser possible. Calia una sortida ordenada i, així, la classe treballadora que havia empès, es va trobar amb el desencant fruit de la sensació que la victòria li havia estat robada.
I aquí cal fer un pas més, ja que aquesta violència tampoc va acabar amb la Transició ni amb la consolidació de la democràcia parlamentària. Va mutar, es va reorganitzar i va continuar matant. Si consultem el projecte crimenesdeodio.info, hi trobarem una base de dades d’entre l’any 1990 i 2025 que ha documentat 82 casos de crims d’odi, amb 84 víctimes mortals, a l’Estat espanyol. Darrere aquestes xifres hi ha noms com en Guillem Agulló, la Lucrecia Pérez, la Sonia Rescalvo o en Carlos Palomino, assassinats per neonazis. Aquests fets no són aïllats, sinó exemplaritzen la continuïtat, en democràcia, d’una cultura política que va quedar impune i també són la prova de com el feixisme no va desaparèixer l’any 1975 (ni l’any 1978 o 1982), sinó que es va reagrupar, consolidant les seves xarxes i assassinant en democràcia mentre es mirava cap a una altra banda i es tolerava. La majoria d’aquests casos han quedat impunes o amb sentències que rebaixen la gravetat dels fets.
Per això, quan es parla del 23F o de la lluita a Vitòria, no parlem només del passat ni tampoc és només un exercici de memòria històrica. És un acte de justícia amb les morts de la Transició i de la democràcia, reivindicant la necessitat de recuperar la memòria de les víctimes oblidades, aquelles que no tenen carrers amb els seus noms, però que van construir la democràcia pagant amb les seves vides i la seva sang. És assenyalar que el fil que connecta els trets a l’església de San Francisco de Asís amb la punyalada a Guillem o la pallissa a la Sònia és el mateix: la permanència d’una cultura política feixista que mai no ha estat desactivada de debò, perquè mai no se li han exigit responsabilitats. Parlem també de sacsejar un relat nacional que va enterrar els conflictes sota la catifa del consens i que, encara avui, es nega a reconèixer que la Transició no va ser una lluna de mel, sinó un camp de batalla.
El 3 de març de 1976, a Vitòria, van intentar assassinar la lluita per una democràcia radical i per una ruptura autèntica amb el règim. No ho van aconseguir del tot, però van aconseguir que aquella lluita fos esborrada de la història oficial. Recordar Vitòria és també entendre que la democràcia no és defensa només amb institucions, sinó desactivant les arrels de l’odi. El nostre deure polític és recuperar la nostra història, ja que recordar aquell 3 de març i els morts de la Transició és recordar que la democràcia no va ser cap regal, sinó una ferida oberta a trets als carrers. I mentre aquestes ferides continuïn obertes, hi haurà la llavor d’una lluita per tancar definitivament el cicle i obrir-ne un de nou, on la classe treballadora, per fi, sigui la protagonista de la seva pròpia història.
Notes:
(1) Posteriorment, durant els actes de protesta, van morir dues persones més víctimes de la repressió contra les manifestacions solidàries: Juan Gabriel Rodrigo Knafo a Tarragona i Vicente Antón Ferrero a Basauri.
