En els últims anys de la seva vida, ja al segle XXI, Ana María i María Teresa Alvajar López van escriure les seves memòries. Les dues germanes lamentaven que, després del cop militar de 1936, la família no es tornés a reunir mai més i insistien en la necessitat de recuperar la memòria de la seva mare, Amparo López Jean, una dona avançada al seu temps i militant galleguista que va morir a l’exili amb la tristesa de no poder tornar a Galícia.
Quan el 12 de gener de 2006 les restes d’Amparo López Jean i del seu marit, el periodista i polític republicà César Alvajar, van ser dipositades al cementiri de San Amaro, a A Coruña, després d’haver romàs quaranta anys al de Père-Lachaise, a París, ja només la filla petita, María Teresa Alvajar, va poder presenciar l’acte. La solemnitat del moment va passar gairebé desapercebuda després que el silenci imposat per la llarga dictadura hagués fet oblidar aquella família de la burgesia corunyesa, de fermes conviccions democràtiques i republicanes, que va veure com la seva felicitat es trencava per sempre, obligada a viure fragmentada per l’exili, com deien els últims supervivents, sense poder tornar mai a estar junts.
A María Teresa Alvajar, després d’aquell temps, la vida encara li permetria participar en la recuperació de la memòria familiar, ja que, unes setmanes més tard, va ser una de les guardonades en l’acte de reconeixement a les dones víctimes de la repressió, organitzat per la Xunta de Galícia a través de la Conselleria de Cultura, dirigida pel BNG, en què l’any 2006 va ser declarat Any de la Memòria. En aquell acte celebrat a Santiago de Compostel·la, María Teresa Alvajar, que aleshores vivia a Madrid, va pujar primera a l’escenari gràcies a l’ordre alfabètic i va commoure tot el públic amb un «Viva Galicia Ceibe», amb el qual, d’una manera especial, recordava la seva mare, la galleguista Amparo López Jean, de qui gairebé ningú havia sentit a parlar fins aleshores.
«Gallega de naixement i de cor, orgullosa i profundament amant de la seva terra, amb la qual sempre va somiar i en la qual sempre va viure amb el pensament, amb tot el seu ésser, no va poder resistir l’exili, conseqüència de la terrible guerra civil. Va morir de saudade; soc conscient d’haver viscut amb ella aquell dolor, aquella ferida profunda, aquella incomoditat», explicaria més tard María Teresa Alvajar a les seves memòries (2012: p. 141).
De la mateixa manera, la seva germana Ana María Alvajar es refereix a la tristesa de l’exili i a la separació familiar com a causes de la mort de la seva mare, esdevinguda a Montauban, a l’exili, l’any 1942. «Quin patiment devia haver experimentat en veure la seva casa destruïda i nosaltres en una situació tan trista, mancats de tantes coses i tan diferent de la que podríem haver tingut si no hagués esclatat la nostra guerra», escriu Ana María (2002: p. 230).
Dur final per a una dona que havia començat la seva vida a Vilaboa, parròquia de Culleredo —a la comarca de l’A Coruña—, l’any 1885, i que ben aviat destacaria tant pel seu compromís militant amb el galleguisme com per la seva independència i llibertat vitals. Amparo López Jean va ser una de les primeres dones a estudiar batxillerat a A Coruña i també va obtenir el títol de Magisteri. Es va formar en piano amb el mestre Baldomir i en pintura amb l’artista Máximo Ramos.
En la seva vida personal va defensar les seves pròpies decisions, de vegades contràries a les normes imposades i fins i tot a la voluntat de la seva pròpia mare, Adela, fet que li va provocar en alguna ocasió un notable distanciament. Així va passar, per exemple, quan l’any 1916 va decidir viure en parella sense casar-se amb el periodista César Alvajar, que a més era més de sis anys més jove que ella. De fet, quan van decidir formalitzar la seva relació l’any 1920 ja tenien tres fills en comú i van aprofitar l’acte del casament per batejar Javier i Ana María, nascuts poc temps abans.
La família es completaria amb Amparo, la gran, i María Teresa, la més petita: quatre supervivents dels set naixements que va tenir la mare, dels quals tres van morir de nadons, un al cap de vuit mesos i un altre tres dies després, a més d’una nena que va néixer morta.
Però si l’educació i la vida personal ja van fer d’Amparo López Jean una dona avantguardista i pionera, la seva militància política li atorga una singularitat especial, entre altres motius perquè va participar en organitzacions diferents de les del seu marit, fet molt poc habitual al seu temps. Amparo va pertànyer a les Irmandades da Fala, organització nacionalista creada l’any 1916 amb l’objectiu principal de defensar la llengua i la cultura gallegues; a l’Agrupación Republicana Femenina (ARF), i al Partit Galleguista, del qual va formar part del comitè local de A Coruña.
En aquella època de compromís galleguista a A Coruña, Amparo López Jean es va relacionar en diverses ocasions amb Castelao. Les filles recordaven que, quan es trobaven, utilitzaven una fórmula habitual entre la militància nacionalista, “Saúde, irmán” (“Salut, germà”), que evidenciava el reconeixement mutu. Amb el temps, Castelao i Amparo també coincidirien en el complex trajecte cap a l’exili iniciat després del cop militar, retrobant-se a Madrid, València i Barcelona.
De l’activisme d’Amparo López Jean a A Coruña durant els anys trenta destaca, sens dubte, la seva participació en l’Agrupación Republicana Femenina, fundada el 13 d’abril de 1933. En els seus tres anys d’existència, l’ARF va desenvolupar una activitat política i cultural singular orientada a la defensa dels drets de les dones, la promoció de la cultura, la contribució a la pau, la justícia i la fraternitat, i el suport a la República. En els primers mesos, Amparo López en va ser secretària i, el novembre de 1933, en va assumir la presidència, en un moment d’intensa activitat que va impulsar iniciatives com la creació d’una biblioteca o l’organització de concerts, excursions, conferències i programes de formació per a dones, amb classes gratuïtes de solfeig i piano, guarderia o educació general.
La llista de ponents incloïa alguns dels principals noms del galleguisme, però donava prioritat a la participació femenina, amb dones com María Barbeito, Joaquina Conde o María Vázquez, així com Victoria Kent, que va protagonitzar una intervenció sobre dones i política. Com a presidenta de l’ARF, el nom d’Amparo López Jean apareix també entre els signants d’un telegrama adreçat al president del Consell de Ministres, Portela Valladares, en protesta per l’«actitud passiva» del govern davant l’organització d’una concentració monàrquica amb delictes contra la bandera republicana i atacs a la República.
La seva militància al Partit Galleguista, fundat per Daniel Castelao i Alexandre Bóveda, va començar el 6 de maig de 1935, convertint-se en la primera dona a incorporar-se a l’organització a A Coruña. Un any més tard ja formava part del seu executiu, en una direcció integrada també per Plácido Castro, Antón Vilar Ponte, Luís Seoane o Pedro Calvet, entre d’altres.
Malgrat la seva intensa activitat política, Amparo López Jean va decidir reunir-se amb el seu marit, César Alvajar, nomenat governador civil de Sòria, i va marxar d’A Coruña acompanyada de la seva filla petita, María Teresa, el 10 de juliol de 1936. El comiat a l’estació va ser multitudinari, protagonitzat principalment per companyes de l’ARF que, malgrat l’entusiasme del moment, no podien imaginar que Amparo iniciava aleshores un llarg viatge que la separaria per sempre de la ciutat a la qual les seves restes només tornarien més de seixanta anys després de la seva mort.
La família no va tenir temps d’establir-se a Sòria, ja que pocs dies després d’arribar-hi es va produir el cop militar. Obligats a fugir, van iniciar el camí cap a l’exili amb parades a Madrid, València i Barcelona. «Els feixistes ens trepitjaven els talons; quan marxàvem d’aquells pobles petits, entraven i mataven la gent que ens havia donat menjar i refugi», recordaria María Teresa, testimoni directa d’aquella fugida. Madrid va ser la primera escala, des del juliol de 1936 fins a l’estiu de 1937, abans de traslladar-se a València, on ja s’havia instal·lat la filla gran, Amparo Alvajar, després d’haver treballat a Madrid al Ministeri de l’Interior, dirigit per Casares Quiroga.
Durant l’estada a València, Amparo López Jean va impartir classes en una escola de Manises i va aconseguir escapar-se només un dia abans que es tallés la carretera cap a Barcelona. A la capital catalana va continuar el seu activisme, acollint a casa seva les persones que ho necessitaven, col·laborant amb diversos comitès i ajudant presos gallecs. Entre altres iniciatives, va dirigir un taller de costura per confeccionar roba per als combatents de Solidaridade Galega Antifeixista. El galleguista Elixio Rodríguez recordaria aquest taller com un dels grans èxits de la festa, amb deu màquines funcionant sota la direcció d’Amparo, confeccionant roba d’abrigar per a l’exèrcit de Líster.
A Barcelona va continuar sent membre del Partit Galleguista, amb seu al carrer Fontanella, com a integrant del comitè executiu presidit per Suárez Picallo i com a secretària del grup de dones. Però l’entrada de les tropes feixistes va obligar a accelerar la fugida cap a França, on van arribar el febrer de 1939. Amparo, separada del seu marit a la frontera, va passar pel camp de concentració d’Argelers-sur-Mer i posteriorment es va instal·lar al refugi maçònic de Litry, al Calvados, abans de traslladar-se a Vimoutiers, a Normandia, on treballaria en una fàbrica de tovalloles.
Les cartes escrites per Amparo López Jean a l’inici del seu exili a França, adreçades a la seva filla Ana María —encara retinguda a A Coruña—, descriuen les greus dificultats econòmiques, l’escassetat d’aliments i roba i la frustració de no poder marxar cap a Amèrica. «Sigues pacient. Intentarem arreglar la nostra vida tan aviat com sigui possible i finalment serem molt feliços, perquè així ha de ser, ja que mai no hem fet mal a ningú», escriu en una carta enviada des de Normandia els dies 17 i 18 de març de 1939.
El 14 d’abril de 1940, les filles Ana María i María Teresa, que havien estat empresonades a la seva ciutat amb prou feines amb setze anys, van poder reunir-se amb els seus pares. Amb l’arribada de l’ocupació nazi, la família va iniciar una nova fugida, aquesta vegada cap a Vichy, on van romandre poc temps abans de rebre la notícia de la mort de Manuel Azaña, que seria enterrat a Montauban, ciutat escollida com a nova destinació.
Les dues filles no dubten a afirmar que la seva mare va morir el 12 d’octubre de 1942 a causa de la saudade. «Va morir de morriña; me’n consta perquè vaig viure amb ella aquell dolor, aquella ferida profunda, aquell desconsol», escriu María Teresa Alvajar, mentre Ana relata l’agonia dels últims anys, la desolació per no veure la família unida, el trist final.
Són aquestes dues dones, amb biografies travessades pels temps difícils que els va tocar viure, les que van insistir de manera especial a recuperar la figura de la seva mare, un objectiu en el qual cal destacar el treball de l’investigador Carlos Pereira Martínez. «Les tres tenim molt de la nostra mare. Li dec molt, i per això reivindico tant la seva memòria. Em fa ràbia que no se’n parli i que només es destaqui el paper del meu pare» (2008: p. 15), es lamentava Teresa Alvajar en els seus últims anys, amb una crida d’atenció sobre un deute que ens convida a recuperar la memòria d’Amparo López Jean per a la nostra història i, amb ella, la de les seves filles Amparo, Ana María i Teresa, dones lliures i d’avantguarda, injustament oblidades.
