27 novembre 2025

Reivindicant la feina de les persones cuidadores: entrevista a Elisa Obispo

Autor

Del mateix autor

Durant el mes de novembre s’ha celebrat el Dia Internacional de les Persones Cuidadores. Es tracta d’una tasca d’un enorme valor social i, des de Realitat, volem reivindicar-la i denunciar les injustícies existents en el sector. Per fer-ho, conversem amb Elisa Obispo, treballadora en una residència d’atenció sociosanitària.

P – Ens pots explicar en què consisteix la teva feina en el dia a dia?

R – La feina diària en una residència consisteix a ajudar els usuaris en totes les activitats bàsiques de la vida diària. Cal supervisar-los des que s’aixequen: l’esmorzar, la presa de medicació, les dutxes, la vestimenta…

En el cas de les persones totalment dependents, tot es complica. Són persones amb moltes limitacions, tant físiques com cognitives, i la feina també requereix una part psicològica: sobretot intentar entendre’ls, perquè molts ja no es poden comunicar ni expressar. En aquests casos, la higiene, l’alimentació i la medicació han de ser més curoses i personalitzades.

P – Volem posar en valor una feina essencial. Per què és tan important?

R – En primer lloc, cal tenir molta passió i una enorme vocació de servei, sabent en tot moment que en la nostra feina cal fer un gran esforç físic i mental.

A més, s’ha de tenir en compte que no només ajudes una persona gran, sinó que també dones suport a la família. L’ingrés en una residència afecta els familiars, que sovint senten culpa per no poder fer-se’n càrrec. Sembla que “guanyen temps”, però emocionalment solen patir la pèrdua del contacte quotidià.

P – Les persones cuidadores sou professionals amb formació específica. Quina és aquesta formació?

R – Per treballar en una residència s’exigeix un certificat oficial avalat per la Generalitat. És la formació sociosanitària, impartida per empreses privades, el SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya) o algunes fundacions. És important que aquesta preparació sigui adequada per a les persones que volem treballar en aquest àmbit.

P – Parlem de les condicions laborals. Falta personal i els salaris són molt baixos per a l’esforç que feu. Com viviu aquesta situació?

R – Les persones de suport sociosanitari cobrem un salari molt baix. Segons conveni, guanyem uns 1.250 euros al mes. És injust, sobretot tenint en compte la importància de la feina i l’enorme desgast físic i mental que suposa.

A més, falta personal. Hi ha llistes d’espera d’usuaris i necessitem més mans. Però molta gent no vol treballar en això: saben que és una feina dura en tots els sentits, i el salari no compensa.

P – La teva feina està exercida majoritàriament per dones estrangeres?

R – Sí. La majoria som dones estrangeres, sobretot llatinoamericanes. També hi ha algun cas aïllat d’altres països. A la meva residència, si som vint-i-cinc persones, un 90% som estrangeres.

Homes n’hi ha pocs, sobretot fisioterapeutes, personal d’animació i alguns auxiliars. Al meu entendre, hi hauria d’haver més homes, perquè amb usuaris molt dependents es necessita força física, tot i que disposem d’eines com grues o tècniques de mobilització.

P – UGT i CC.OO han signat el conveni sectorial de Catalunya, però continua sent un sector precaritzat i amb baixa afiliació sindical. A què es deu?

R – Tenim moltes disconformitats, però molta gent el que vol és treballar i cobrir les despeses de cada mes. A vegades deixem de banda les reivindicacions laborals. En empreses privades tampoc no interessa que “s’alteri el galliner”.

Però no és només por: falta unió, consciència col·lectiva i donar-nos suport entre nosaltres. També influeix el desconeixement dels nostres drets. Venim d’altres cultures laborals i no sempre coneixem bé com funciona aquí.

Tenim poca informació i els problemes laborals es resolen directament amb l’empresa. Hi ha poca presència sindical, tot i que alguns centres sí que tenen comitè d’empresa A la nostra empresa, l’única informació que rebem és la que ens proporcionen els cursos sobre salut laboral o prevenció de riscos, però res més.

P – Parlem dels torns que feu a la feina. Com afecten la conciliació?

R – Cada residència té els seus horaris. En el meu cas faig setmana curta i setmana llarga, amb jornades de 12 hores. Tenim una hora per dinar, 20 minuts per esmorzar i uns 20 minuts per a berenar, tot i que moltes vegades ni tan sols podem fer aquestes pauses per la càrrega de feina.

Assumim aquesta situació per responsabilitat: no treballem en producció, sinó en atenció directa a persones. I tot i que la idea de la formació és oferir una atenció personalitzada, això és molt difícil sense prou personal. Les persones grans necessiten més que higiene, menjar o medicació: necessiten atenció humana, fins i tot quan semblen absents per Parkinson o demència.

P – La càrrega de feina us afecta emocionalment?

R – Molt. Sobretot el cansament físic. És una feina desgastant. Moltes companyes tenen problemes de columna o d’ossos. La majoria no dura més d’un any. És estrany trobar algú que hi porti molts anys. Jo mateixa tinc tendinitis a la mà esquerra, i alguna companya s’ha lesionat intentant evitar que un usuari caigués.

P – Què caldria fer per millorar la situació del sector i reivindicar-lo com una tasca essencial?

R – El primer: més personal i millors salaris. Això és clau.

La formació també és important: et dona pautes per treballar bé i influeix en la qualitat del servei. De vegades falten continguts essencials, com el tracte psicològic als usuaris, i és fonamental saber treballar en equip.

Ara mateix sembla que l’important és “treure el títol” perquè falta molta gent. Els centres formatius reben finançament del SOC i els interessa tenir molts alumnes. En algunes fundacions la formació és millor i en certs casos representen un bon lloc per obtenir el certificat.

P – Coneixes algun país amb un model d’èxit en aquest terreny?

R – Als països nòrdics hi ha molta inversió. Al curs ens van explicar que el model a imitar és el seu. Allà no es treballa només amb grans residències: existeixen apartaments compartits per grups de cinc persones, amb un cuidador per a cada unitat petita. I el sector públic juga un paper fonamental.

A Catalunya, en canvi, hi ha poques places públiques. La majoria de residències són privades, i això repercuteix en els usuaris. Qui té diners s’ho pot permetre; en altres països és un servei gratuït. A la meva residència, almenys, les instal·lacions estan molt ben cuidades.

Articles relacionats

Darrers articles