El passat 5 de novembre ens va deixar el camarada Ignacio Flórez Barrón. Un militant exemplar, compromès amb l’emancipació de la classe treballadora i un referent en la lluita per la defensa i protecció del medi ambient de Cornellà de Llobregat.
Fill d’un mestre d’escola i alcalde republicà d’El Arahal executat pel feixisme, va arribar a Cornellà de Llobregat l’any 1956. Va treballar fins a la jubilació a la fàbrica Siemens i en paral·lel a la seva activitat professional s’integrà en la cèl·lula clandestina del PSUC l’any 1961. Amb el trencament del PSUC del 1981, es va integrar al Partit Comunista de Catalunya (PCC) i el 1998 s’incorpora a EUiA i el 2014 a Comunistes de Catalunya.
La seva adolescència va estar extremadament marcada per la repressió franquista: els feixistes es van endur el seu pare quan ell i els seus germans encara eren infants i no el van tornar a veure mai més. Però tot i les grans dificultats que va patir a la seva infantesa, el camarada Ignacio no es va deixar vèncer per les pors ni les dificultats materials.
Als 24 anys, i fent de peó a la Siemens, va estudiar el batxillerat elemental i posteriorment peritatge industrial i va continuar formant-se durant el llarg de tota la seva vida. Es va casar amb l’Ana, companya de vida incansable i digna d’honors com ell. Com a bon militant comunista es va implicar com a activista a tots els àmbits en els quals es va anar trobant al llarg de la seva vida, assumint responsabilitats com la de president de l’APA de l’Escola Pública Sant Ildefons de Cornellà, ingressant a CCOO amb qui va ser delegat sindical a la fàbrica Siemens i sent coordinador local d’EUiA a Cornellà de Llobregat.
L’any 1979, amb les primeres eleccions democràtiques fou elegit regidor a les llistes del PSUC que van guanyar l’alcaldia i va assumir la regidoria d’esports. El seu llarg i compromès llegat polític no va deixar ningú indiferent. Va ser pioner en la defensa del medi ambient quan encara no estava a l’ordre del dia a la majoria d’agendes polítiques i l’any 2014 va ser nomenat regidor honorari de la ciutat.
El camarada Ignacio era tot això, però sobretot, pels qui vam tenir la sort de militar amb ell, era una persona amable i conciliadora, però de fermes conviccions i capaç de posar límits quan veia injustícies o batalles que s’havien de lliurar. Era un gran conversador i podia parlar durant hores de temàtiques diverses, des de la importància de fer esport per preservar la salut com de la importància del reciclatge o com cuidar el llimoner del local de Comunistes de Cornellà, que encara cuidem com ens va explicar.
Recuperem una frase seva que va dir a una entrevista per a la publicació a Memòria antifranquista i que resumeix perfectament com era: “he puesto lo mejor de mi vida en la defensa de los más necesitados, de la clase obrera y de un mundo mejor y más justo, solidario y sostenible, a veces renunciando a posibles beneficios, de lo que no me arrepiento lo más mínimo”.
Honor i glòria, camarada!
