Fa uns mesos la revista Jacobin va publicar un article signat per George Hoare i Nathan Sperber amb un títol prou significatiu: Com la dreta es va apropiar Antonio Gramsci. Al citat text s’analitza el procés d’absorció de les teories gramscianes sobre l’hegemonia cultural per part dels ideòlegs de la dreta. Va ser el cas del filòsof francès Alain de Benoist, fundador de la Nouvelle Droite als anys 60, qui va ser un dels pioners del gramscisme de dretes en una interpretació parcial del teòric sard. Benoist es va emmirallar en Gramsci però extraient de la seva obra, òbviament, el component de classe i d’anàlisi marxista de la realitat. El que interessava a Benoist de Gramsci era la dimensió cultural i la batalla per fer hegemònica una ideologia política. En aquest sentit, bona part de la intel·lectualitat reaccionària francesa va entendre que la conquesta del poder passava per aprofitar tots els ressorts mediàtics i de la cultura de masses per tal d’arribar al conjunt de la població. És a dir, per introduir de manera sibil·lina els debats de l’extrema dreta fins a arrelar com un discurs plenament normalitzat tant a l’opinió publica com al si de la societat.
La creació de GRECE (Grup d’investigació i estudis per a la civilització europea) l’any 1968 va representar un gran impuls per la difusió de les idees de la nova dreta francesa inspirada en els conceptes gramcians del poder cultural. Aquest think tank d’extrema dreta liderat per Benoist va arribar a organitzar unes jornades el novembre de 1981 amb una capçalera gens dissimulada: Per un gramscisme de dreta. En paral·lel, l’any 1972 s’havia fundat el partit Front Nacional amb el lideratge de Jean-Marie Lepen, formació que seguint les premisses tàctiques de la Nouvelle Droite va anar agafant pes a la societat francesa a cop d’expandir el seu ideari, que molt sovint es limitava a missatges breus però contundents. Al llarg dels anys, l’abordatge de l’extrema dreta es va produir en tots els àmbits de construcció d’hegemonia i un dels subjectes polítics on el Front Nacional va posar especial èmfasi va ser la classe treballadora. La liberalització de les plataformes televisives i l’arribada d’internet van catapultar a l’extrema dreta i van fer que les seves idees guanyessin influència real, no només a França sinó a tota Europa.
Una de les característiques de l’Estat Espanyol és que històricament els processos polítics que es donen a la resta d’Europa generalment arriben més tard. És el cas de l’extrema dreta europea que va sorgir a la segona meitat del segle XX i que amb el temps va acabar assolint representació parlamentària. El context propi de l’Estat Espanyol, amb una dictadura que es va allargar quaranta anys, i uns processos econòmics tardans van fer que l’aparició d’una extrema dreta de tall nou s’endarrerís algunes dècades. Hem de també tenir present que, a diferència de països com França o Alemanya, la immigració extracomunitària no es va assentar a l’Estat Espanyol fins ben entrada la primera dècada del 2000. Malgrat la influència de l’extrema dreta europea, l’espanyola ni és tan nova en el sentit de trencar amb el passat i encara menys ha llegit Gramsci. No deixa de ser un projecte polític hereu del franquisme i del nacionalcatolicisme que no pas la translació a l’Estat Espanyol dels moviments d’extrema dreta del continent.
Ara bé, l’extrema dreta espanyola sí que ha sabut traure profit de les noves eines comunicatives que els ha brindat el món de les xarxes socials i de la premsa digital. La fundació d’un partit com VOX l’any 2013 i al mateix temps la creació de grups minúsculs d’ultradreta molt actius a internet van permetre una primera fase d’expansió dels discursos d’odi que des de llavors es van dirigir principalment contra col·lectius i realitats molt concretes: els immigrants, la religió musulmana, l’independentisme català, la diversitat sexual, els moviments socials, etc. Posteriorment, la pandèmia de 2020 va vertebrar aquests grups al voltant de teories conspiranoiques i negacionistes que van arribar a tenir certa popularitat a les xarxes i a mitjans audiovisuals com YouTube, especialment entre el jovent. El fenomen dels youtubers i dels influencers d’extrema dreta té molt a veure amb la propagació d’aquests discursos als últims anys. També el paper que han jugat el pseudoperiodisme i una sèrie de mitjans nascuts amb l’única pretensió de convertir-se en generadors de fake news i en altaveus dels discursos d’odi.
El moviment veïnal no és ni pot ser aliè al problema de l’arrelament de l’ideari de l’extrema dreta. Bàsicament perquè els barris de la classe treballadora acostumen a ser l’objectiu per l’expansió de l’argumentari dels partits xenòfobs. L’extrema dreta vol conquerir els nostres barris i creiem que l’antídot més eficaç per combatre aquest perill segueix sent l’organització veïnal. Mentre menys teixit associatiu hi hagi en un barri, aquest serà més vulnerable perquè arrelin els discursos de l’extrema dreta. Nosaltres que sí que som gramscians en el sentit més profund i polític del terme sabem que necessitem una estructura organitzada als barris amb més entitats socials, més associacions veïnals i més xarxes de suport. Necessitem barris organitzats en la línia del que històricament s’ha treballat des del moviment veïnal, l’esquerra política i l’activisme social.
Episodis recents com els aldarulls a barris de la zona sud de Sabadell o l’intent d’organitzar patrulles veïnals al barri de Bellvitge de l’Hospitalet van posar en valor la importància de comptar amb un teixit associatiu fort. Al passat mes de juliol es van produir una sèrie d’enfrontaments amb grup d’okupes als barris sabadellencs de la Creu de Barberà i Les Termes. Durant dues nits seguides, les del 2 i 3 de juliol, una protesta veïnal al barri de La Conca de Barberà va concloure en baralles i escaramusses als carrers entre un centenar de manifestants i els residents d’un local ocupat. Els disturbis es van saldar amb dues detencions i diversos ferits, un d’ells en estat greu per arma blanca. Pocs dies després, els veïns i veïnes del sud de Sabadell, amb el suport del Centre Social L’Obrera, van fer públic un manifest en què denunciaven la instrumentalització de l’extrema dreta de les protestes i que les persones implicades en els aldarulls no eren veïns de la zona sinó ultradretans vinguts de fora del municipi per atiar la confrontació.
El 23 de juliol l’Ajuntament de Sabadell va aprovar una moció en rebuig del racisme i l’estigmatització de les persones migrades. Dies abans havia esclatat al poble murcià de Torre Pacheco una violenta persecució contra el col·lectiu marroquí protagonitzada per grups d’extrema dreta d’arreu de l’Estat Espanyol. La coordinació i agitació des de les xarxes socials per part de militants de VOX, Núcleo Nacional i Frente Obrero va convertir el municipi en un camp de proves de la ultradreta espanyola per trencar la convivència i assenyalar als immigrants com els culpables de tots els mals. L’extrema dreta necessita fets com els de Sabadell i Torre Pacheco en la seva estratègia global d’enfrontar entre si les classes populars per fer-les més vulnerables davant l’ofensiva neoliberal contra els drets socials i el cada cop més minvat estat del benestar. Perquè, al cap i a la fi, es tracta d’això: d’augmentar la taxa de beneficis del capitalisme i de la mateixa classe empresarial que casualment ha finançat i afavorit l’ascens de l’extrema dreta.
Al barri de Bellvitge de l’Hospitalet no es va produir el mateix conflicte que a Sabadell, però el patró de conducta dels grupuscles xenòfobs va ser molt similar. De nou, grups vinguts de fora del barri van bastir un marc d’inseguretat que, en aquest cas, no es corresponia la realitat social de la zona. La utilització d’un parell de casos aïllats que es van sobredimensionar a les xarxes va ser el punt de partida per l’aparició a mitjans de maig de cartells denunciant el clima d’inseguretat a la vegada que s’estigmatitzaven altres barris de la ciutat. Les xarxes van jugar un paper destacat a l’hora de crear el context adequat per la proliferació de discursos d’odi i criminalització de la població migrant. Un grup de Facebook que compta amb una comunitat de més de 42.000 usuaris i les aplicacions de missatgeria instantània van generar un efecte crida per la presència al barri de militants del Frente Obrero i Juventud Combativa, dos grups amb certa estètica revolucionària i un llenguatge enganyosament anticapitalista que han esdevingut, especialment el primer, en propagandistes de les tàctiques i dels objectius de l’extrema dreta.
La convocatòria d’una manifestació el 17 de maig i la creació de patrulles veïnals per garantir la seguretat al barri van alertar al teixit associatiu de Bellvitge. Barri associat històricament a les lluites veïnals i obreres dels anys 70 i 80, Bellvitge reuneix encara una important xarxa d’entitats que manté l’esperit de lluita i acollida que sempre ha caracteritzat el veïnat. No va ser gens casual, doncs, que davant l’estratègia ultra per malmetre la convivència al barri, les entitats reaccionessin de manera unitària per parar els peus als que no representaven el veïnat ni eren del barri. El 29 de maig es va fer públic un comunicat signat pel gruix associatiu de Bellvitge per rebutjar a moviments aliens al barri en el seu foment dels discursos d’odi contra els immigrants. El text va ser signat per col·lectius representatius del barri com les dues Associacions de Veïns i Veïnes, la Fundació La Vinya d’Acció Social, el Grup de Dones de Bellvitge, l’Esplai, No Més Blocs, el Centre Educatiu Esclat, així com entitats del lleure i de la cultura.
Els casos de Sabadell i Bellvitge no són els únics a Catalunya que han servit com a laboratori per posar en pràctica les tàctiques de l’extrema dreta. El 17 de juliol VOX va convocar una manifestació a Sant Vicenç dels Horts arran d’una suposada agressió sexual després d’un robatori. La informació era falsa, però els aparells de propaganda de la formació ultradretana es van posar en marxa per fer de la localitat del Baix Llobregat un Torre Pacheco català. La mobilització va resultar ser un fracàs amb escassament mig centenar de manifestants, la majoria d’ells de fora del municipi. La contramanifestació convocada pel Col·lectiu Skallots va multiplicar per quatre l’assistència i va fer que VOX desconvoqués la manifestació al cap d’una hora pel fracàs d’aquesta.
Per les mateixes dates dels fets de Torre Pacheco i Sant Vicenç va esclatar a Piera un altre episodi de violència xenòfoba. La matinada del dissabte 12 de juliol es va cremar el centre islàmic de Piera i les investigacions indicaven que es va tractar d’un incendi provocat. El centre religiós que havia d’inaugurar-se en els pròxims dies va quedar totalment calcinat generant una sensació de persecució i estigmatització al si de la comunitat musulmana del poble. Val a dir que a finals de maig ja es va produir un incident similar quan un grup va cremar parcialment del centre de menors tutelats de la Generalitat a Piera. Així doncs, el 18 de juliol es va convocar una manifestació convocada per la Comunitat Islàmica i la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme amb l’assistència de més d’un miler de veïns i veïnes. Com ja va passar a Sabadell, Bellvitge i Sant Vicenç, la resposta del veïnat de Piera va evitar que la situació s’agreugés encara més. És en aquest punt on hem d’insistir: és cabdal l’organització veïnal per fer front a l’extrema dreta. Només estant més ben organitzats i mantenint vives les xarxes associatives podrem desmuntar l’estratègia ultradretana i garantir un marc de convivència i cohesió social als nostres barris.
L’extrema dreta necessita que l’espurna que es va encendre a Torre Pacheco o Piera no s’apagui. Els seus discursos aprofiten el context de descontentament social que existeix a molts municipis per orientar-ho contra els immigrants. Avui a Catalunya hi ha barris on l’espai urbà s’ha degradat, incrementant-se les taxes de pobresa i exclusió social. La falta de perspectives de futur i un sentiment de fracàs en part del nostre veïnat ha permès la introducció dels discursos d’odi. Però aquí les administracions també tenen la seva part de responsabilitat. Perquè han permès la consolidació de ciutats de dues velocitats, amb barris cèntrics i turístics on l’especulació ha expulsat els veïns, per una banda, i els barris de les perifèries densament poblats i cada vegada més empobrits, per altra banda. Autors com Manuel Castells i Saskia Sassen han abordat aquesta deriva cap a les ciutats duals en un context de globalització econòmica. De la sociòloga neerlandesa és la teoria de la ciutat global resultant dels processos d’explotació del neoliberalisme que han generat més desigualtats socials i la pèrdua de l’estabilitat laboral i residencial de les classes populars.
La qüestió és que el mateix sistema que ha provocat el problema és qui ha finançat i propiciat l’ascens de l’extrema dreta com a part de la solució. Aquesta relació tan perversa ens remet que la lluita contra la ultradreta és també una lluita contra un sistema econòmic depredador que ha precaritzat les condicions de treball així com les nostres vides i els nostres barris com a espais de socialització per viure dignament. Un sistema que ens vol més infeliços i desconfiats del veí que acaba d’arribar.
El moviment veïnal és i ha de seguir sent un dels dics de contenció davant la presència de l’extrema dreta als barris de Catalunya. Sabem que els discursos de segregació es combaten amb xarxes veïnals de solidaritat i que la retòrica falsament obrera es desactiva amb més igualtat i drets socials per a la nostra classe. L’acompanyament del veïnat més vulnerable és una de les potes de cara a reforçar els vincles comunitaris. Posaré un exemple: a finals d’agost l’Associació Veïnal del barri de Campoamor a Sabadell van organitzar uns sopars al carrer per acompanyar les veïnes, especialment de la gent gran, que viuen en situació de solitud no volguda. La iniciativa, nascuda del projecte A-porta de la CONFAVC, incideix en el fet de treballar la intervenció comunitària per empoderar el veïnat. De manera molt resumida, el projecte A-porta consisteix a detectar situacions de vulnerabilitat mitjançant la tasca de les anomenades “picaportes”, veïnes de referència del mateix barri que contacten porta a porta amb el seu veïnat.
Barris com La Mina de Sant Adrià de Besòs, Can Mariner de Santa Coloma de Gramenet, Rocafonda de Mataró, La Montserratina de Viladecans, Torre Baró de Barcelona, Ca n’Anglada de Terrassa, La Pau de Badalona, Les Colomeres de Gavà, Campclar de Tarragona, el Casc Antic de Barberà del Vallès o el mateix Campoamor de Sabadell són alguns dels barris catalans on el projecte A-porta ha deixat empremta i ha contribuït a la millora de la cohesió social i del suport mutu entre el veïnat. Aquestes tasques del moviment veïnal són claus per no deixar soles a moltes veïnes, que com dèiem en línies anteriors, viuen amb una sensació de frustració no només material sinó emocional. Els casos d’àvies dependents que viuen en solitud, de famílies vulnerables a punt de ser desnonades, d’infrahabitatges o de pobresa energètica són el dia a dia de molts barris d’arreu de Catalunya. És per aquest forat per on l’extrema dreta per fer colar els seus discursos d’odi relacionant la precarietat que pateix part de la “classe treballadora autòctona” amb l’arribada dels immigrants.
El dret al padró com a garantia de serveis i drets fonamentals per a tothom és una altra de les prioritats de treball del moviment veïnal. Primer, perquè és un dret que molts ajuntaments vulneren de manera sistemàtica, de fet el Parlament de Catalunya va haver de signar el Pacte pel Padró al juny, i segon, perquè és un dels drets més atacats i qüestionats per l’extrema dreta. Però no només per ells. Una de les victòries dels ultradretans a l’àmbit de l’hegemonia és haver normalitzat el discurs xenòfob fins al punt de ser assumit per partits polítics que no pertanyen a l’extrema dreta. El cas més significatiu és el de Junts i la seva ofensiva contra l’empadronament d’immigrants en municipis com Sant Cugat del Vallès, Figueres, Calella, Olot, Vic o Martorell, i més recentment amb la seva proposta d’exigir deu anys d’empadronament per accedir a l’oferta de pisos de protecció oficial.
En aquest procés de normalització d’un discurs profundament reaccionari que pretén segregar i fracturar les classes populars no hi ha lloc per a l’ambigüitat. Les esquerres i el moviment veïnal han de tornar a ser el pal de paller per aixafar qualsevol temptativa de dividir la nostra classe i d’inocular el verí de la xenofòbia als nostres barris. Perquè és molt el que ens hi juguem.
