La matinada del 14 d’agost de 2025 ens ha deixat massa aviat l’estimadíssim company i amic Miquel Àngel Sòria Cuartero a l’edat de 79 anys.
A mitjans dels anys 60 del segle XX, Miquel Àngel va estudiar magisteri a Lleida. Quan va aprovar les oposicions va treballar en diversos pobles de les Terres de Ponent. L’any 1970 fou destinat a Balaguer on exercí el seu ofici fins a l’any 1976 en què es va traslladar a Barcelona.
En arribar a Balaguer començà a freqüentar l’Ateneu, on entrà en contacte amb els mitjans d’oposició al franquisme, entre ells els membres del PSUC, el partit que molts, fins i tot aquells que no n’eren militants, anomenàvem simplement com “el Partit”. La ciutat havia estat des de feia més de quaranta anys, terra fèrtil per al moviment pagès i obrer. Va ser bressol de persones claus per molts de nosaltres com el nostre inoblidable Pere Ardiaca, com Tomàs i Teresa Pàmies i Marcel·lí Bergé, entre molts. Aquesta estirp de gent està representada aquí per les amigues Natàlia (de la Sentiu) i per la Núria Bergé.
En Marcel·lí va exercir una influència positiva en el nostre amic que el va dur a militar al PSUC. En aquest ambient, en Miquel Àngel, lleidatà de naixement, però d’arrels aragoneses, aprengué a parlar en català i va començar a participar activament en la lluita antifranquista per les llibertats, la democràcia i pels drets de la classe obrera. Es va incorporar a la lluita al costat de companys com el Pere Ardiaca, que acabava de sortir de la presó i havia estat enviat pel partit a treballar políticament a Lleida; al costat de Felip Rull, i d’Àlex Sàrraga, que ens ha deixat fa poc més de tres anys. Entre molts altres, és clar. En Felip Rull, el gran amic d’en Miquel Àngel i de la Natàlia es troba entre nosaltres en aquest homenatge. Ell ens podria explicar moltíssimes coses sobre la lluita antifranquista d’aquells anys a les comarques de Lleida, sobre les tasques que va desenvolupar en Miquel Àngel aquells anys i sobretot per les vivències comunes entre ambdós.
D’aquelles vivències avui només donarem dos petits exemples:
1 – El 28 d’octubre de 1973 en Miquel Àngel va assistir a una reunió clandestina de l’Assemblea de Catalunya, celebrada a l’església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona. Hi anava en representació de les Terres de Ponent. La policia franquista va irrompre a l’església i detingué a tots aquells que no van poder esmunyir-se entre els assistents a una missa que s’hi estava celebrant. El nostre amic fou un dels 113 detinguts. Ell mateix ha explicat la seva experiència a la comissaria de Via Laietana i a la presó Model en un article publicat a Realitat l’any 2023 amb motiu del 50 aniversari dels fets. Amb la sobrietat de paraula que el caracteritzava tancava l’article amb aquestes paraules:
“Després amb el pas del temps, a poc a poc (malgrat tenir dipositat l’import de les fiances des del primer moment), vam anar sortint [de la presó Model]. Jo vaig sortir la primera setmana de desembre. Em vaig incorporar a les classes, a Balaguer, fins que el febrer de 1974 em van suspendre de feina durant sis mesos. Després vindria l’Amnistia” (1).
2 – Una altra traça d’aquesta activitat l’hem trobat a l’Arxiu en la forma d’un cartell d’un míting celebrat al Teatre Principal de Lleida el 24 de juny de 1976, sota el lema “Lleida: Problemes actuals i futur democràtic”. El dictador trigaria encara un any i cinc mesos a morir al llit. Organitzar aquella “innocent” xerrada en aquell context no era gens fàcil. El franquisme agonitzava, però els seus darrers cops eren cruels com sempre. El 27 de setembre de 1975 encara va cometre els seus darrers assassinats. El risc d’organitzar i participar en aquestes activitats és evident. En Miquel Àngel estava on calia estar.
Un mestre de vida
Per a la família, com pels companys i amics, també pels seus alumes de l’escola primària (a Balaguer i Barcelona) i més de l’institut (Sant Fost de Campsentelles) en Miquel Àngel, sempre fou allò que Antonio Gramsci anomenava un mestre de vida.
Què és un mestre de vida? És aquell que predica amb els seus fets tant o més que amb les seves paraules. Un “mestre de vida” no ho és tant pel que diu sinó pel que fa.
Tots els que el vàrem conèixer estarem d’acord en el fet que en Miquel Àngel fou una de les millors expressions del dictum de José Martí: “Fer és la millor forma de dir”.
Existeixen nombrosos testimonis d’això procedents dels seus exalumnes. Ens arriben tres exemples:
- A un alumne de Balaguer que acabava l’EGB, en Miquel Àngel li va haver de donar un consell encertat, però difícil de donar. Quaranta anys més tard aquella persona se’l va trobar casualment i li va agrair de tot cor aquelles paraules que l’havien ajudat a trobar el seu camí a la vida.
- Quan l’any 1976 es trasllada a Barcelona fou destinat al col·legi Miquel Bleach del barri d’Hostafrancs. Un alumne d’aquesta etapa li va expressar fa poc la mateixa idea: “Vostè és la persona que em va ensenyar a viure”.
- L’any 1989 va començar a treballar a l’IES de Sant Fost de Campsentelles. Impartia les assignatures de llengua i literatura castellana i catalana. D’aquest període també tenim testimoni de la seva influència en els alumnes i l’admiració que li professaven. Un altre exemple expressat recentment per una alumna: “El millor professor que he tingut”.
Com dèiem, en Miquel Àngel era tot un mestre vida.
Un revolucionari discret
Acompanyava el seu treball, la seva lluita “sorda i constant” (com deia Raimon), amb un capteniment discret. Parlava en el cas que fora necessari. Quan ho feia, les seves paraules solien ser precises i gairebé sempre servien per a construir.
Però no podem deixar de banda un tarannà que els que el vau conèixer recordareu: la fina ironia amb què enfrontava totes les tasques que la vida li posava pel davant. Tant en la vida familiar com en les lluites que vam compartir. El seu particular sentit de l’humor, la seva sornegueria, eren la millor prova d’una intel·ligència subtil i de la seva extensíssima cultura.
L’any 1982 fou un dels fundadors del PCC, on milità sense pausa fins a l’any 2014, en què va passar a militar a Comunistes de Catalunya. N’era membre del seu Comitè Executiu fins al darrer dels seus dies.
L’any 1989 la Natalia, en Marc i la Laia i ell varen anar a viure a Santa Maria de Martorelles. L’any 1995 va ser elegit regidor del seu municipi en una llista del PCC. El 15 de setembre de 2004 fou elegit alcalde de Martorelles, càrrec que exercí fins al 12 de juny de 2009. Durant el seu mandat impulsà un pla de sanejament de les finances municipals molt malmeses per l’anterior govern convergent. La fermesa tranquil·la amb què fer aquesta tasca necessària va servir per fer front al dèficit heretat i per a posar en marxa la política de transformacions que tant necessitava al municipi. Podem donar un altre exemple amb la implantació del sistema de recollida selectiva porta a porta. Com sol passar aquesta mesura no fou compresa per alguns veïns i, fins i tot l’oposició de dretes instigà des del darrere algunes protestes. Eren els mateixos que havien endeutat de manera insuportable la ciutat. El temps li va donar la raó: des de llavors el municipi ha mantingut aquest procediment que ha mostrat als reticents que és un sistema de gestió sostenible i responsable.
El dia 5 de maig de 2007 inaugurà com a alcalde la biblioteca municipal Montserrat Roig. Alguns de vosaltres recordareu quan es va inaugurar aquesta biblioteca amb l’assistència i participació d’una llegenda de la lluita contra el feixisme: Neus Català, deportada a Ravensbrück i premi Sant Jordi, per la seva lluita antifeixista.
En aquells anys i fins a 2014, en Miquel formà part de la Fundació Pere Ardiaca. Hi treballà amb diversos companys com en Manuel Moreno, en Manuel Delgado, o en Celestí Sánchez, que també ens ha deixat recentment (2). Un cop la Fundació canvià de nom i passà a ser la Fundació Neus Català el nostre company va seguir col·laborant-hi activament.
Pels voltants de l’any 2009, en Miquel Àngel fou còmplice actiu de la creació de l’Ateneu del Roig de la Vila de Gràcia (3). A continuació, en Joan Lou, la Rosa, l’Adelina i altres companys que varen endegar aquesta nova aventura cultural, social i política, ens parlaran amb més detall de la seva aportació a aquesta creació dels veïns de Gràcia.
Des de 2016 s’incorporà a l’equip de treball de l’Arxiu Josep Serradell. Al costat de la seva companya Natàlia van formar un tàndem que ha contribuït decisivament a classificar i catalogar tots fons fotogràfics de l’Avant. Un tresor gràfic de la memòria obrera i comunista. Tots dos també han classificat i catalogat tots els fons hemerogràfics de l’arxiu. Una tasca “sorda i constant” imprescindible per a conservar les fonts de la història del comunisme català. Mai no agrairem prou la realització d’aquesta a tots dos. Com dèiem: fer és la millor forma de dir (4).
Un lector empedreït
Fou sempre un lector empedreït i incansable. Tenia una passió bibliòfila que avui poques persones comprenen. És l’aire del temps que ens toca respirar. En el cas d’en Miquel Àngel era una mostra d’una faceta que ha d’acompanyar a qualsevol persona que pretén transformar el món: la recerca del saber i la sensibilitat literària.
En Joan Lou ens informa que els anys 1970-80 en Miquel Àngel era el principal client de la llibreria d’Hostafrancs del carrer Moianès, de Barcelona, molt a prop de l’Escola Miquel Bleach on treballava. Aquesta afecció per la lectura li va permetre conrear una cultura literària immensa. Era un gran coneixedor de la poesia i de la literatura catalana, espanyola i universal, durant anys va escriure una columna setmanal sota el rètol Arrels a la revista Realitat on acostava als lectors de la revista fragments, comentaris i reflexions que ens estimulaven a la lectura.
En els darrers anys, cap a tres quart de set del matí, un nodrit grup d’amics, companys i camarades rebíem un email seu. L’assumpte deia: “Bon dia”. Molts ens preguntàvem a quines hores es despertava per a regalar-nos aquell compendi quotidià de poesia i literatura, d’anàlisi política i de sentit de l’humor, que ens ajudava a començar el dia preparats per allò que vingués. Cada matí, quan obrim el correu electrònic ens colpeix no rebre la seva salutació matinal. Trobem a faltar el teu Bon dia!, Miquel Àngel. Ens posa encara més tristos la certesa que ja no el rebrem mai més.
Des de feia molts i molts anys publicava articles a diversos òrgans de premsa col·lectius: Avant (5), la revista Un roig encès de l’Ateneu Roig, la revista de la Fundació Pere Ardiaca l’Espurna; entre 2016 i 2023 escrivia una columna setmanal “Les Arrels” (82 articles) (6) i, des de 2023 nombrosos articles a Realitat (36) (7). El seu darrer article a Realitat és del passat 1 de maig d’enguany i, precisament, porta el títol El Primer de Maig i els comunistes (8).
L’obra escrita de militants comunistes de l’estil del Miquel Àngel és una obra orgànica, entesa com a servei a la classe i al partit. Com heu pogut veure sol ser una obra dispersa en òrgans d’expressió diversos al llarg de molts anys. Des de l’Arxiu estem recopilant tota aquesta “obra dispersa”. El millor homenatge que li podem fer al nostre amic és recopilar, editar i presentar aquesta “obra dispersa”, però orgànica, i transmetre el seu llegat a les futures generacions.
Miquel Àngel, trobarem a faltar el teu somriure, però el record de tot allò que ens vas oferir amb la teva vida i obra la no s’esborrarà mai dels nostres cors.
Fins sempre, estimat camarada!
Miquel Àngel Sòria Cuartero
(Lleida, 25 de març de 1946 – Barcelona,14 d’agost de 2025)
Notes:
(1) Miquel Àngel Sòria, L’Assemblea de Catalunya i la detenció dels 113, 50 anys després, https://www.realitat.cat/2023/10/lassemblea-de-catalunya-i-la-detencio-dels-113-50-anys-despres/
(2) Arxiu Josep Serradell, Ha mort el nostre company Celestino Sánchez Ramos, https://arxiujosepserradell.cat/ha-mort-el-nostre-company-celestino-sanchez-ramos/
(3) https://www.roigcultura.cat
(4) https://www.realitat.cat/2022/11/larxiu-josep-serradell-un-diposit-memoria-collectiva/
(5) https://arxiujosepserradell.cat/avant/
(6) https://web.archive.org/web/20160813143312/http://miquelangelsoria.realitat.cat/
(7) https://www.realitat.cat/author/miquel-angel-soria/page/4/
(8) Miquel Àngel Sòria, El Primer de Maig i els comunistes, https://www.realitat.cat/2025/05/el-primer-de-maig-i-els-comunistes/
