Amb el renovat impuls electoral dels partits d’ultradreta, i en particular, i segons totes les enquestes d’intenció de vot, entre el jovent, el tema de les xarxes socials i l’extrema dreta ha anat guanyant importància tant als mitjans de comunicació com entre els investigadors acadèmics. Per norma general es busca analitzar quines són les plataformes preferents d’aquestes formacions polítiques i quines són les seves estratègies discursives. En alguns casos, com en el de la nova administració dels Estats Units, aquest ús és extremadament professional i sistemàtic. Segons un reportatge del mes de març a The Washington Post, la Casa Blanca compta amb un equip de comunicació d’una dotzena de persones, d’entre els vint i els trenta anys, dedicat exclusivament a les xarxes socials, l’objectiu del qual no és equilibrar el relat mediàtic, sinó directament ofegar les crítiques amb una producció constant de continguts propis, però també reciclats dels mitjans de comunicació.
Molt pocs dubten a hores d’ara que l’extrema dreta és la clara beneficiària dels canvis en l’ecosistema comunicatiu i la crisi dels mitjans de comunicació tradicionals (coneguts en anglès com a legacy media). Fa unes setmanes, el periodista Piers Morgan, una de les cares més conegudes de l’establishment mediàtic britànic, anunciava l’expansió del seu programa a YouTube argumentant que la seva decisió venia motivada per motius comercials, però també en veure les pautes de consum de mitjans dels seus fills. “Tots ells veuen YouTube”, afirmava Morgan, “cap d’ells veu la televisió més que per veure competicions esportives.” El periodista conservador relatava així mateix que les plataformes li permetien arribar a “una audiència global de manera molt més barata” que la televisió convencional “i també més ràpida”. “Quins diaris tindran encara una edició impresa d’aquí a deu anys?”, es preguntava Morgan, “només cal veure el que fa la gent jove, no veig a ningú de menys de 45 anys comprant un diari imprès, és una bomba de rellotgeria i si no es para atenció al tic-tac que sona amb força a les seves orelles tindran una sorpresa molt desagradable.”
Forma i contingut
Des de les esquerres, la primera resposta a aquest estat de coses va ser –i en bona mesura encara és– una reacció simètrica: intentar ocupar espai a les xarxes socials amb contingut i veus pròpies. Tanmateix, els límits d’aquesta resposta no han tardat a fer-se visibles: no es tracta tant d’una manca de suficients recursos econòmics –les esquerres no n’han tingut mai per motius que no cal desenvolupar– com de la propietat de les plataformes que vehiculen aquests continguts –en mans de plutòcrates tecnològics i amb molt poques excepcions, les quals tenen a més una escassa influència, com a mínim per ara–, però també de com el mitjà obliga a ajustar el contingut.
Aquesta darrera qüestió no és en cap cas nova i no ha estat tractada segurament amb l’atenció que mereix en el debat més genèric sobre l’extrema dreta i les xarxes socials. A Divertim-nos fins a morir (1985), el teòric dels mitjans Neil Postman ja va notar com la televisió modificava el discurs públic als Estats Units i el feia més inclinat a les emocions i l’entreteniment que no pas a la raó, ja que la seva forma determinava el contingut. La televisió, segons Postman, no admet pausa i, sense ella, el temps necessari per a la reflexió, la crítica, l’anàlisi o el contrast de les idees que s’exposen. Postman constatava que la televisió estava modificant la comunicació política, empresarial, cultural i fins i tot religiosa del seu país. “Els estatunidencs ja no parlen els uns amb els altres, ens entretenim els uns als altres”, lamentava.
Els símptomes que Postman atribuïa a la televisió avui els veiem amb claredat en les xarxes socials i, per extensió, en el seu impacte social: X té una limitació de 280 caràcters, Bluesky augmenta aquesta xifra fins a 300, i els vídeos creats a Tik Tok poden tenir una durada màxima de 10 minuts. Fins i tot si s’opta, com fan alguns usuaris a X o Bluesky, per fer un enfilall amb més d’un missatge, o compaginar-los amb captures de pantalla o fotografies de textos més llargs, la comunicació manté una tendència clara cap a la brevetat i els missatges d’alt impacte, la qual cosa ha portat alguns autors a encunyar el terme “economia de l’atenció” per definir la competició entre els usuaris a les plataformes digitals i entre les plataformes digitals mateixes. Noti’s que el que importa, aquí, és captar l’atenció a tota costa i no tant la veracitat o l’interès social de la informació publicada.
Més enllà de les xarxes
Ningú qüestiona a aquestes alçades que no es poden abandonar les xarxes socials pel seu grau d’integració a la vida diària de la població, però, d’altra banda, tot apunta al fet que una batalla d’idees a aquestes xarxes socials, en les condicions actuals, porta, abans o després, a la derrota. La ultradreta gaudirà naturalment de més recursos perquè, a diferència de les esquerres, defensa una estructura social que beneficia enormement la desigualtat social i fins i tot en fa bandera ideològica –i ara, a més, des de l’adquisició de Twitter per part d’Elon Musk, compta amb una xarxa social pròpia que se suma a altres existents més minoritàries–.
Un dels ideòlegs més destacats de l’alt–right, Steve Bannon, va afirmar el 2018 que “la vertadera oposició són els mitjans de comunicació” i que la millor manera d’anul·lar-los era “inundar la zona” (flood the zone). En efecte, en un ecosistema informatiu saturat de missatges polèmics i carregats emocionalment queda molt poc d’espai per a una altra cosa per a la majoria d’usuaris. Els canals de comunicació queden en darrera instància tan qüestionats que molts d’aquests usuaris recorren instintivament a la seva xarxa de contactes més propera –els famosos “grups de WhatsApp”–, els integrants de la qual són, al seu torn, receptors dels missatges de la ultradreta a xarxes socials, reproduint-los i difonent-los, però, de manera més efectiva, ja que es tracta de persones de confiança i no d’un emissor institucional.
En altres casos són determinants els anomenats prescriptors (influencers), persones que han creat un canal a xarxes socials per difondre rutines d’exercici físic, consells sobre un hobby o un camp tècnic concret, o fins i tot per parlar de temes banals, i que, un cop han assolit una àmplia base de seguidors amb la qual mantenen una relació de (falsa) confiança, passen a comentar temes de l’actualitat política i social, difonent en no pocs casos discursos d’odi o teories de la conspiració. Aquest fenomen en anglès es coneix com a wellness-to-fascism pipeline i ha servit per a la difusió de discursos anticientífics sobre les campanyes de vacunació, el darwinisme social i fins i tot el que s’anomena eugenèsia soft, que formen part, tot ells, de l’ideari de l’extrema dreta contemporània.
A Sortir del castell del vampir, Mark Fisher va fer una crida a “pensar estratègicament sobre com utilitzar les xarxes socials, sempre recordant que, malgrat l’igualitarisme que els enginyers del capitalisme libidinal asseguren que existeixen a elles, aquest és actualment un territori enemic, dedicat a la reproducció de capital.” És un text al qual convé tornar de tant en tant. Molts abans que Fisher, a Propaganda als Waffe, la seva excel·lent anàlisi sobre l’estructura de l’aparell de propaganda nazi i el seu discurs, l’alemany Willi Münzenberg establia les diferències entre aquella i l’agit–prop socialista que ell mateix es va encarregar de desenvolupar a Alemanya: mentre la segona tracta d’il·lustrar a les masses i elevar-les intel·lectualment i cultural, la primera busca enquadrar-les per a facilitar les seves maniobres obscures i crear partidaris acrítics. Els canals de comunicació han canviat, però els objectius d’uns i d’altres no ho han fet.
