L’onada reaccionària és una emergència que ens ofega al col·lectiu LGBTIQA+. Sembla cada vegada més lluny l’alliberament sexual, afectiu i de gènere i les victòries assolides al llarg de tants anys de lluita es veuen amenaçades i en retrocés. L’LGBTIQA-fòbia que patim és la por de posar fi al cisheteropatriarcat. L’extrema dreta no assenyala les causes del problema de l’habitatge, ni el turisme massiu. Tampoc l’emergència climàtica de la crisi capitalista i social que patim. Només volen el control i tornar-nos als nostres armaris. Ens volen individualitzades, desorganitzades i mortes.
Però els discursos d’odi no els trobem únicament a les candidatures amb derives polítiques autoritàries. També es reprodueixen dins de partits suposadament d’esquerres com el PSOE o la seva organització Feministas Socialistas (FeMes). Per exemple, l’eliminació de les sigles ‘Q+’ en el congrés del partit del 2024. Que més enllà de les declaracions ambigües a mitjans generalistes, l’argumentari utilitzat va ser que hi ha una relació lògica entre el ‘+’ i la pedofília. Equiparant la violència sexual de la pederàstia amb la resta de vivències sexuals dissidents, reforçant així l’estigmatització. O quan durant el debat de la llei trans, la diluïen i retallaven justificant que generaria ‘inseguretat jurídica i personal, fonamentalment a les dones’. Abraçant la reproducció dels rols del patriarcal que diuen voler derrocar i negant la realitat que les dones trans també són dones. Acusant-les de beneficiar-se per transitar. Res més lluny de la realitat, ja que qualsevol persona trans rep violència transfòbica institucional, mèdica i social, així com la constant pressió per haver de justificar-se i demostrar que està fent el trànsit, i en cap cas avantatges o beneficis.
Si mirem més a la dreta, encara hi ha una intenció d’amagar el rebuig, tot i que el mostren de manera més oberta. El PP de Madrid va retallar encara més la llei trans utilitzant la reducció biologicista per justificar el binarisme de gènere. Escudant-se en la ‘defensa de la salut’, vinculen el sexe (que l’entenen únicament binari) i el gènere (entès únicament binari també) per patologitzar la dissidència i defensar els rols i models del sistema patriarcal. Penis-home-masculí, vagina-dona-femenina. Sense entendre que el gènere és un constructe social, i les actituds i expressions no són intrínseques als genitals de la persona. Aconseguint d’aquesta manera major dificultat per perseguir i denunciar la violència sistèmica. Silenciant qualsevol expressió de gènere dissident i negant les vivències personals de les companyes.
L’altra carta que utilitzen és la defensa de l’infant. Retallen els drets trans apel·lant al respecte cap a la resta de l’alumnat que no és trans i a la normativa escolar. Demonitzant, d’una banda, les persones trans i defensant la moral cristiana encara molt present a les escoles. D’aquesta manera, es marca una línia entre el que és correcte (cisheteronormativitat) i l’incorrecte (LGBTIQA+). I es prohibeix l’educació sexual, el qüestionament del sistema i s’eliminen els referents, tan necessaris durant la infància, silenciant la història i negant les victòries del col·lectiu.
Igualment, la batalla contra les persones LGBTIQA+ del PP no és només respecte a la llei trans. L’alcaldessa de València després de retirar la bandera irisada de l’Ajuntament el dia de l’orgull, es va excusar dient que ‘tampoc la penjàvem el dia de l’Alzheimer o el dia de l’ELA’. Vinculant el col·lectiu amb una malaltia o insinuant que formar part del col·lectiu és estar malalt. Però si hi ha oportunitat de treure capital de la causa, seran els primers a vendre’ns. Un exemple és quan l’alcalde de Madrid l’any 2024 va pactar únicament amb les empreses del barri de Chueca la celebració del dia de l’orgull. El resultat, un cartell desposseït de qualsevol reivindicació real del col·lectiu, abanderant el capitalisme rosa com a única forma vàlida d’alliberament, amb les imatges de condons, begudes i festa. La comercialització dels nostres cossos si són blancs, musculats i rics. Amb actituds masculines, propòsits de família i monogàmia. Eliminant la incansable lluita contra els estereotips i estigmatització.
L’extrema dreta, com VOX o Frente Obrero per la seva banda, recull el camí fet per la resta de l’espectre polític i assenta les bases de l’odi desacomplexat. Neguen la violència LGBTIQA-fòbica a partir d’una suposada defensa de tothom. Impedint el seu reconeixement i la defensa dels drets de les persones LGBTIQA+. La manipulació lingüística amb l’ús del vocabulari obrerista, busca convèncer que l’enemic són les persones del col·lectiu i la seva ideologia, les persones més pobres i les racialitzades. Autoanomenant-se víctimes i promovent l’odi entre la classe treballadora per aconseguir la seva divisió i individualització. D’aquesta manera els problemes causats per la crisi sistèmica i cíclica queden en un segon pla, i són els col·lectius més vulnerables els responsables de tot mal.
Altres formes d’extrema dreta, com Aliança Catalana, quan no segueix aquestes línies, instrumentalitzen el col·lectiu per defensar l’Estat genocida d’Israel, el racisme o la xenofòbia. Argumentant, per exemple, que la població musulmana és homòfoba i, per tant, s’ha d’erradicar. Aquestes estratègies anomenades ‘homonacionalistes’ en les extremes dretes, tot i que puguin semblar una defensa de la dissidència, van acompanyades de la derogació als hemicicles de les lleis LGBTIQA+ per la protecció dels drets o votar i compartir projectes polítics obertament LGBTIQA-fòbics. Això fa caure la careta de qui no busca la defensa dels drets de totes, sinó busca el poder per defensar la burgesia catalana i assolir els seus governs supremacistes.
Però res és nou. L’estela d’altres règims autoritaris marca els següents passos si no els parem els peus. Com la prohibició de la manifestació el dia de l’orgull a Turquia, la determinació de dos únics gèneres per constitució a Anglaterra o la persecució activa de les persones trans i dissidents als Estats Units i l’Argentina. Queda palesa la importància de confrontar els discursos d’odi que ataquen el col·lectiu. El camí és sinuós i cada vegada queda més desdibuixat. Però l’emergència ens ha de moure a combatre l’onada reaccionària. A poder rebatre els discursos d’odi i a confrontar els sistemes que ens oprimeixen. Blindem cada dret conquerit, cada victòria aconseguida. La memòria històrica no la podran eliminar i la que escriurem ho farem perquè estem vives, organitzades i combatents. Davant l’emergència, més dissidència!
