En el decurs dels anys setanta del segle passat, l’acumulació de riscos per a l’estabilitat de l’ordre capitalista existent esdevingué notòria. L’erosió dels poders públics i privats originada per la força i diversitat dels moviments polítics i socials -del moviment obrer al de drets civils, de l’ecologista al feminista- exigia una nova iniciativa política conservadora. A més a més, la impotència de la política econòmica keynesiana fins aleshores dominant davant la simultaneïtat d’inflació i de depressió també demanava canvis. Calia redirigir el conjunt de la conjuntura i les capes dominants i elits d’aquells anys van recórrer a una sèrie de polítiques i mesures que hem conegut i hem associat al neoliberalisme. En efecte, una bona il·lustració d’aquest viratge la va oferir el diagnòstic de la crisi presentada per la Comissió Trilateral el 1975: hi havia una crisi de “governabilitat” en els Estats occidentals, deguda a l’acumulació de demandes socials i de tot ordre que els governats anaven adreçant als poders públics. La mateixa democràcia podia ser inviable en aquestes condicions. El nou horitzó passava per “descarregar” l’Estat, enfortir la “responsabilitat” dels individus i, és clar, l’ordre empresarial privat.
Des d’aleshores, el neoliberalisme ha estat un fil vermell imprescindible per entendre l’enorme transformació del capitalisme mundial, l’acumulació, el canvi tecnològic i la mundialització. De manera que és profitós considerar aquest període de mig segle en la seva unitat, i encetar la seva anàlisi concreta. Precisament es tracta de la matriu espai-temps on s’ha desenvolupat el que actualment és ja un procés generalitzat de radicalització conservadora i reaccionària dels partits dretans, i on en particular s’han configurat les extremes dretes que veiem créixer. El neoliberalisme no ha creat directament aquesta extrema dreta, però n’ha creat les condicions favorables i estimulants per al seu desplegament impetuós.
Mig segle de neoliberalisme i globalització
En realitat “descarregar” l’Estat, com demanava la Comissió Trilateral a 1975, era i és un terme equívoc. I també un mantra ideològic: “L’Estat és el problema”, insistia no gaire després Ronald Reagan, llançat a impulsar la bona nova neoliberal. Però uns i altres no es proposaven en absolut inhibir l’activitat estatal i debilitar-la: volien orientar-la cap a altres finalitats. La raó és que des dels anys d’entreguerres del segle XX, era clar que calia canviar la relació entre economia i Estat si es volia fer possible la reproducció del capitalisme en les noves condicions històriques. Per als neoliberals, concretament, el mercat i les condicions de reproducció del capitalisme no eren alguna cosa espontània i natural, com creien els liberals dels decennis precedents, i calia que ara l’Estat assumís la seva creació i sosteniment. I, en efecte, en el decurs del darrer terç del segle passat es van desplegar i generalitzar tot un seguit de polítiques neoliberals. La desregulació i liberalització dels mercats -en particular del laboral i financer-, les privatitzacions d’empreses i serveis públics, la reducció de l’estat del benestar, el decrement de la fiscalitat -en particular la relativa al capital i la seva circulació-, i el monetarisme i les polítiques d’oferta (ambdós en substitució de les polítiques econòmiques precedents de signe keynesià). La liberalització financera i comercial va impulsar un procés de globalització productiva, tot impulsant una nova divisió mundial del treball prenyada de conseqüències. L’imperialisme dels EUA va liderar de manera impetuosa i profunda aquesta globalització. I, en efecte, des de la no convertibilitat del dòlar amb la presidència de Nixon el 1971 a la continuïtat de l’FMI, la reconfiguració del sistema de normes culminada en la nova OMC i l’adopció de moltíssims convenis i acords interestatals van obrir pas a una certa institucionalització del capitalisme transnacional. Una nova “governança”. ¿I els Estats nació? La propaganda del moment va arribar a difondre que estaven condemnats a desaparèixer. Però no, en realitat ara formarien part d’aquesta nova governança i, en els seus territoris estatals, vetllarien per aplicar les noves polítiques i per apuntalar la seva legitimitat. A més, esdevindrien “Estats de competència” en els mercats mundials, on hi aportarien condicions laborals, fiscals i altres per tal de millorar la seva posició i captar capitals i recursos. ¿I la Unió Europea? Un cas singular en aquest nou marc. Aprovada la seva Acta Única i el Tractat de Maastricht, el govern del mercat de la Unió i de l’euro residiria en la Comissió Europea i altres òrgans, destacadament en el Banc Central Europeu, que imposaran als estats membres una política i una disciplina de signe neoliberal.
Neoliberalisme i globalització del darrer mig segle són indissociables, a més a més, d’una essencial dimensió cultural i moral. L’ambició proclamada ha estat a la vista: l’“Homo economicus” havia de conformar totes les esferes de l’existència humana. L’individu i el seu “capital humà” convertit en el mateix empresari. A més, tot això havia d’amarar i guiar també les diverses institucions de la societat, incloent-hi les integrades en el mateix Estat. Foucault va escriure pàgines esclaridores sobre la significació de tot això. En fi, individualisme aprofundit i una nova subjectivitat cultural i moral. Una renovada antropologia que, decenni darrere decenni, tindria un impacte arrasador en la societat civil.
La realització política de tot això es faria en els anys setanta i vuitanta de la mà de partits i forces “neoconservadors”. El liberalisme conservador de Thatcher a Reagan o la democràcia cristiana alemanya s’articularia amb les novetats neoliberals. I en la mesura que la nova política es va obrir pas, també la socialdemocràcia s’hi afegiria. La “tercera via” de Tony Blair, o de Clinton a Schröder i de Jacques Delors (president de la Comissió Europea en anys decisius) a Felipe González. En els anys noranta el neoliberalisme globalitzador assoliria una hegemonia mundial indiscutible. La desaparició de l’URSS complementaria i eixamplaria aquesta realitat. La correlació de forces en favor dels que uns decennis abans havien impulsat les noves polítiques havia esdevingut ja aclaparadora.
I la democràcia
Amb els neoliberalismes, el centre de gravetat de cada ciutadà es desplaça més encara cap a la seva esfera privada. La política perd interès. Hi ha una devaluació dràstica de la cosa pública i dels valors que hi corresponen. Tot això allunya de la ciutadania les institucions públiques i els partits, sindicats i tantes entitats de la societat civil. Apoliticisme, desconfiança… Però a més a més la mateixa condició de ciutadà s’erosiona i potser es descompon. Els drets socials anteriors sovint són retallats i potser eliminats. Els drets polítics, igualment (vegis les “lleis mordassa” i altres). En la pràctica, la cultura neoliberal tendeix a ofegar les pràctiques ciutadanes i no pot donar cabuda a nocions jurídic-polítiques com la de comunitat política, el demos o la de sobirania popular. La cultura democràtica es debilita i prenen més entitat els valors autoritaris.
Per altra banda, des de la seva emergència en els anys d’entreguerres del segle passat, els neoliberalismes han estat particularment capficats en excloure la deliberació democràtica en tot allò que fa referència als elements clau de l’ordre econòmic i social i les polítiques corresponents. La deliberació, i també la decisió democràtica. Per aconseguir-ho, Hayek, postularà per exemple una constitució estatal irreformable i protegida de vel·leïtats democràtiques. I l’actual Banc Central Europeu, peça decisiva de la política monetària de la UE, estarà i està configurat de manera que la seva política està més enllà de les institucions representatives europees i s’escapa al seu control i orientació. Finalment, el desplegament del globalisme en les darreres dècades ha desplaçat més encara els centres de decisió econòmica i social respecte dels Estats nació, que és on potser pot arribar la influència democràtica. Aquest desplaçament ja era notori en matèria de seguretat i militar. Ara també ho és en matèria econòmica i altres. L’abast de la influència democràtica de la ciutadania té límits dràstics.
No es pot dir que el gruix dels neoliberals del segle XX rebutgessin frontalment els règims liberals democràtics existents, malgrat que alguns vinculats a l’“ordoliberalisme” alemany s’incorporessin al règim nazi, o que els “Chicago boys” encapçalats per Milton Friedman es comprometessin a fons amb les polítiques del Xile de Pinochet. Però els efectes del desplegament dels neoliberalismes, un desplegament de llarga durada, han estat notòriament antidemocràtics. (Sense oblidar, per cert, que el deteriorament de la democràcia en els règims dels anys setanta ja venia de lluny).
Radicalització
Aquest mig segle de neoliberalismes i globalització neoliberal que hem viscut sembla clarament associat a un procés de radicalització dels diversos partits i forces dretanes dels sistemes polítics existents. La realitat històrica suggereix que precisament els neoliberalismes i la seva globalització han creat condicions afavoridores de l’esmentada radicalització, especialment a Occident. Pel que fa a les capes dominants i les elits, aquesta evolució sembla ben constatada. Anne Appelbaum, periodista nord-americana pertanyent als cercles liberal-conservadors entusiasmats en el seu dia amb la renovació neoliberal personificada per Ronald Reagan, ha deixat constància (en el seu llibre sobre l’ocàs de la democràcia) de la radicalització cap a l’extrema dreta dels EUA i Polònia de bona part d’aquests cercles conservadors en els darrers decennis. Sembla, aquesta, una realitat present en uns i altres països, condicionada és clar per les especificitats locals. Pel que fa a les classes subalternes, el procés viscut aquests llargs decennis ha provocat l’existència de grans sectors de les masses populars disponibles amb vista a la seva dretanització. També aquí hi ha una gran varietat de situacions locals, on la derrota de les esquerres -i sovint la seva absència- ha estat ben rellevants. Com és ben conegut, aquesta dretanització ha progressat també en el que respecta a la configuració de nous règims estatals. Entre altres, els dels EUA i d’Hongria. En els EUA, el procés de dretanització va arrancar aviat: hegemonia neoconservadora en els anys noranta i següents, la facció del Tea Party i, finalment, el trumpisme. És el mateix Partit Republicà, vell protagonista conservador del sistema, qui s’ha transformat encapçalant aquesta deriva. Els politòlegs Levitsky i Way han qualificat el trumpisme d’“autoritarisme competitiu”: un règim amb tota una panòplia de pràctiques autoritàries però sense arribat a liquidar la Constitució i sense liquidar l’oposició política ni les eleccions, malgrat tot competitives. En el cas d’Hongria, un partit liberal conservador en els anys noranta, Fidesz, evoluciona cap a l’extrema dreta, retorna al govern en les eleccions de 2010 i crea un nou ordre autoritari: control dels mitjans de comunicació i també de la judicatura, creació d’una capa d’empresaris per al suport del sistema, etc. És una “democràcia il·liberal”, en expressió de Víctor Orbán; tot un model a seguir, segons molts ultradretans.
¿Feixisme? ¿Forces polítiques i règims feixistes? Enzo Traverso, en el seu “Las nuevas caras de la derecha”, ha proposat la denominació de postfeixistes per referir-se a les extremes dretes de la conjuntura actual. Amb això aquest historiador vol indicar la distància d’aquestes forces respecte del feixisme clàssic, el d’entreguerres del segle passat. Ara no hi són com aleshores unes forces comunistes i d’altres esquerres per liquidar, no cal fer un ús central de la violència, ni tampoc existeix un moviment contrarevolucionari ni un partit feixista altament organitzat, de masses i paramilitar. Però Traverso també vol destacar amb la seva proposta el caràcter transitori d’aquesta extrema dreta postfeixista actual. ¿Transitori cap a una forma de conservadorisme més o menys inèdita i específica de les condicions del segle XXI? ¿Transitori cap a una modalitat de feixisme, ara sí, més pròpia dels temps actuals? Ho veurem. La crisi generalitzada del neoliberalisme i la globalització des de 2007-2008, i la fallida temptativa dels EUA de continuar com abans amb el seu poder imperialista i unipolar, han donat pas ara a una nova conjuntura. Les forces dominants en aquest darrer mig segle aspiren a recompondre la seva malmesa hegemonia, i a fer-ho en un context de conflictivitat aguditzada entre potències. L’extrema dreta, que uneix i recombina la seva tradició neoconservadora i autoritària amb un neoliberalisme adaptat a la situació present, podria jugar, potser, un paper decisiu.
