Els discursos de l’extrema dreta han trobat en el feminisme una de les seves dianes preferides. L’antifeminisme no és un element accessori dins de les seves ideologies, sinó una peça central per construir un imaginari polític autoritari, patriarcal i excloent.
Aquesta ofensiva no només busca frenar els avenços en drets de gènere, sinó també imposar una visió monolítica i jeràrquica de la societat, on les dones, les persones LGTBIQ+ i qualsevol dissidència sexual o de gènere quedin relegades a la marginalitat. Així, converteixen en amenaça tot allò que desafia les normes establertes. Aquesta estratègia discursiva, reforçada per mitjans de comunicació afins i plataformes digitals, busca deslegitimar qualsevol forma de pensament crític i combatiu.
El feminisme, doncs, esdevé una pedra a la sabata per a qui aspira a tornar a un ordre social arcaic. L’extrema dreta no combat el feminisme només per motius morals o religiosos, sinó perquè aquest posa en qüestió les estructures que sostenen el seu poder simbòlic i material. Com apunta la nostra companya Lucía Aliagas Picazo a l’article “Feminisme en l’era de l’Ozempic i l’I’m just a girl” (https://www.realitat.cat/2024/11/feminisme-en-lera-de-lozempic-i-lim-just-a-girl/), aquesta reacció respon al fet que fins i tot el feminisme més institucionalitzat o superficial posa nerviós al patriarcat quan qüestiona els seus fonaments, i això provoca una contraofensiva furibunda per part de sectors reaccionaris decidits a combatre qualsevol avanç social que posi en escac els pilars més rancis en els quals es recolza, com exemplifica en fenòmens com els incels, les tradwifes o els cada vegada més inassolibles cànons estètics.
Una gran anàlisi interseccional d’aquesta amenaça ja el feia bell hooks (nascuda en 1952 i morta en 2021), pseudònim de Gloria Jean Watkins, que va ser una escriptora, activista feminista, teòrica cultural i pedagoga nord-americana. Va escollir escriure el seu nom en minúscules per desplaçar l’atenció de la persona autora cap al contingut del seu pensament, i en homenatge a la seva besàvia, també anomenada Bell Hooks.
El seu treball es va centrar a analitzar les interseccions entre gènere, raça, classe i opressió, convertint-se en una de les veus més influents del feminisme i la teoria crítica contemporània. Va denunciar com el feminisme dominant sovint ignorava les experiències de les dones de classe treballadora i no blanques, i va defensar un feminisme interseccional que abordés totes les formes de dominació.
En la seva obra Ensenyar a transgredir: L’educació com a pràctica de la llibertat, publicat per Eumo Editorial, parla de l’educació com a una eina d’emancipació tant intel·lectual com emocional. Segons hooks, educar no és només transmetre coneixements, sinó obrir espais per qüestionar, per desafiar les normes i imaginar alternatives: educar per a la transgressió no és només desobeir, és oferir alternatives. És construir comunitat, afecte i pensament crític. Ella veu l’educació com un acte de llibertat i transformació: ensenya a qüestionar, imaginar, i resistir les estructures de dominació (tant de gènere, com d’ètnia o classe) a partir d’una pedagogia interseccional. hooks proposa una educació com a pràctica de llibertat, que ensenyi a pensar críticament, a desobeir la norma quan aquesta oprimeix. El que proposa no és una teoria, sinó una eina viva de resistència: educar per transgredir és, en definitiva, ensenyar a viure sense por. És, també, defensar el dret a imaginar-nos una vida més justa, més plena, més lliure, més nostra.
En aquest context, el Projecte Abril, impulsat per la Fundació Neus Català (https://www.projecteabril.cat/), encarna aquesta pedagogia crítica a través d’eines i recursos per a una educació antifeixista, intercultural i feminista, amb el suport de diverses institucions públiques. Els seus recursos ofereixen un marc teòric i estratègies per combatre els discursos d’odi i l’extrema dreta, amb exemples reals, pràctiques inclusives i accions concretes enfocades al jovent.
Davant l’ofensiva reaccionària, cal una ofensiva pedagògica. No des de la por, sinó des de la creativitat i la valentia. I això només és possible si posem el feminisme al centre de l’educació, no com una matèria a aprovar, sinó com una forma d’estimar la vida.
